Xerrada a la classe dels geganters

Diapositiva 1 Portada

I després de l’experiència que vaig tenir de fer una xerrada a la classe dels Castellers de l’escola Volerany, en van tornar a convidar a fer una xerrada de gegants a la classe dels Gegants i vaig preparar aquestes diapositives per fer l’explicació. La Judit va fer la presentació i en va ajudar amb les explicacions, també vaig portar la faixa lila dels geganters i els nens i nenes se l’anaven posant com també el mocador del cap. Els nens i nenes estaven molt atents i preguntaven molt…ens ho vam passar molt bé, una gran experiència.

Aquest escrit va per tu Judit allà ha on siguis!…et trobem a faltar!

Diapositiva 2 Taller d’artesans per construir els gegants
Diapositiva 3 El fuster per fer la carcassa i la modista per fer la roba i complements
Diapositiva 4 El pintor o artista per pintar els gegants i la perruquera per els pentinats.
Diapositiva 5 Els caps dels gegants (Gegants de museu els d’Olot)
Diapositiva 6 Les mans dels Gegants (mans del Gegants antics de la Cuyna Vella)
Diapositiva 7 Els gegants sense roba (Gegants del Pi)
Diapositiva 8 La Roba dels Gegants, la modista fa la roba dels gegants)
Diapositiva 9 Els gegants també es fan malbé i es tenen que reparar
Diapositiva 10 Complements dels gegants
Diapositiva 11 Complements del gegants
Diapositiva 12 els complements i rams de flors dels gegants
Diapositiva 13 Barbes, bigotis i cascos
Diapositiva 14 Abans de sortir arreglant els gegants i els peus dels gegants
Diapositiva 15 La part de dins dels gegants i la reixa que el geganter i pot veure
Diapositiva 16 Els gegants abans de sortir per cercavila
Diapositiva 17 Els gegants infantils i els geganters són nens
Diapositiva 18 Hi han gegants molt alts
Diapositiva 19 Gegants, geganters i grallers
Diapositiva 20 Gegants del cercavila de l’Imaginari
Diapositiva 21 Lalo un gegant de barri
Diapositiva 22 Per Carnaval disfresses de gegants i balls populars
Diapositiva 23 Gegants del carrer de l’Aigua
Diapositiva 24 Gegants amb porra
Diapositiva 25 Els Grallers fan ballar els gegants
Diapositiva 26 Punts de llibre de gegants
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Una xerrada sobre els castellers a la classe dels Castellers de l’escola Volerany

Pilar amb els nens i nenes estirats a terra

Ja fa bastants anys , crec que era el 2009 que la meva filla Judit, era cap d’estudis de l’escola Volerany i en va convidar que anés a l’escola a fer una explicació sobre els castells i castellers a la classe dels Castellers de l’Escola Volerany. Primer ho veia una mica complicat ja que soc una mica tímid i no en veia capaç de fer una explicació amb els nens i nenes. La Judit en va animar i vaig preparar un PowerPoint del mon casteller, buscant els meus arxius i de quan vaig formar part dels Bordegassos durant uns anys.

Ja en tens un dia a la tarda amb la faixa sota el braç i el mocador de casteller, cap els barracons de l’escola Volerany, la Judit ja m’esperava i vam anar a la classe dels Castellers i en va fer la presentació a la classe i tots els nens i nenes atents, vaig començar a explicar las diapositives que havia preparat. Vaig quedar bocabadat de la capacitat que tenien els nens i nenes d’escoltar i de preguntar…no paraven de preguntar, una vegada acabada la xerrada, vam començar a fer practiques de castells de com és munten i els va encantar, principalment quan és posaven la faixa i quan fèiem un simulacre de fer una pinya. Desprès vam sortir al passadís i vam muntar un pilar amb els nens i nenes estirats al terra.

Vaig tindre una gran satisfacció de veure com és ho passaven bé i crec que deuen tenir un bon record d’aquell dia. Vaig donar les gràcies a la Judit per animar-me a explicar el món dels castells i l’estona que en vaig integrar a la classe. Bonics els dibuixos que van fer dels castells.

Ara ja han passat uns quants anys i crec que ja puc donar a conèixer la vivència que vaig viure a la classe dels Castellers.

Aquest escrit va per tu Judit allà ha on siguis!…et trobem a faltar!

Adjunto el Power Point o diapositives, fotos i dibuixos.

LES DIAPOSITIVES A LA CLASSE DELS CASTELLERS

diapositiva1
diapositiva 2
diapositiva 3
diapositiva 4
diapositiva 5
diapositiva 6
diapositiva 7
diapositiva 8
diapositiva 9
diapositiva 10
diapositiva11
diapositiva12
diapositiva13
diapositiva14
diapositiva15
diapositiva16
diapositiva17
diapositiva18
diapositiva19
diapositiva 20
diapositiva 21
diapositiva 22
diapositiva 23
diapositiva 24
diapositiva 25

FOTOS

Pilar amb els nens i nenes estirats a terra al passadís dels Barracons de l’escola

DIBUIXOS

Publicat dins de castellers, Uncategorized | Deixa un comentari

El meu pare estimava la terra i els animals!

El meu pare amb el carro carregat a la carretera de Vilafranca al costat del GRIFFI

Arran d’aquesta fotografia que no és dels Tres Tombs…m’han vingut records del meu pare quan feia de pagès i de carreter, de carreter no el vaig arribar a veure’l.

El meu pare tenia carro i animal i a més de fer de pagès feia de carreter, m’explicava que anaven a transportar materials i també anava a carregar sorra i grava a la riera de Cubelles, per treure el carro carregat de la riera sempre anaven com a mínim dos carros i desenganxaven els animals i els posaven al carro que tenien que treure ja que costava molt treure’ls de la riera.

Una de les vegades que anaven cap a Vilanova venint de Cubelles van trobar un munt de barres de torró escampats per la cuneta, ja que en aquella època els camions quan trobaven una pujada anaven poc a poc i algú és devia pujar a dalt del camió i va començar a llançar les caixes de torró a la cuneta per recollir-les després i al passar els carros ho van trobar i com que no sabien de qui era ho van recollir, aquell Nadal van fer festa grossa.

Sempre explicava que els diumenges en comptes de descansar els obligaven anar de voluntaris obligats a treure les runes de l’església de Sant Antoni amb el carro… Sempre deia que tenia el cel assegurat.

Jo de petit anava amb el pare a les vinyes una era els Garrofers i l’altre el Griffi i anàvem amb el carro i l’animal, després vam tindre un tractor Pasquali que el portàvem jo o el meu cossi Manel.

Recordo aquella jaca que era molt guapa de un color marronós brillant i era molt esvelta, es veu que venia de bon llinatge, ja que quan es tenia que aplanar després de llaurar, no havia manera que fes cas i sempre tenien trifulgues perquè aplanes la terra amb la post de aplanar.

Jo no havia anat mai a els Tres Tombs, la meva germana si que hi havia anat. El pare va deixar d’anar ja que abans era una manegada i si no compraves els animals amb els marxants que dominaven els Tres Tombs no et donaven premi.

Sempre m’explicava si un carro estava ben carregat o no, ja que el més important que la carrega estigues anivellada i l’animal no pateixi.

Recordo també que els animals feien patir ja que agafaven malalties o morien. Un cavall malalt de tètanus que el tenien penjat per la panxa ja que no volien que s’estirés a terra ja que si ho feia deien que no és podia aixecar i he sentit parlar d’un cavall molt maco que era salpicat i es deia “Noble” que va morir d’un cop de sang (ictus) i l’últim cavall que va tenir que era de baixa estatura va morir a la quadra un dia de Reis.

El meu pare sempre havia tingut cavalls o també vam tindre algun burro i una burra d’aquelles tan altes i en sabia molt de com tracta’ls. Al cap d’uns anys va entrar a treballar al Pirelli…però també va continuar cuidant la terra, que se l’estimava molt.

El meu oncle amb el cavall de casa al carrer Teatre, tocant la Rasa del Miquelet
Un divendres Sant a la vinya dels Garrofers, anàvem a menjar l’arengada i la sardina

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Gallines…gallines a la Sínia del Diabló!

Aquells estius de jovenet i quan acabava l’escola, anava ajudar al meu cunyat que tenia una granja de gallines a la Sínia del Diabló, en aquell temps Vilanova va prosperà amb l’avicultura i havien moltes granges a tot l’entorn, la del meu cunyat el Josep Trillas, tenia unes cinc mil gallines. La granja estava classificada amb diferents galliners, els pollets, las polletes de diferents edats i las gallines ponedores. Començava amb un galliner ha on havien els pollets que tenien que estar a una temperatura semblant al cos de la mare i es feia possible gracies a les estufes de butà, era impressionat veure tot aquell estol de pollets amunt i avall. La meva feina era recollir els ous de les gallines i més d’una vegada m’havien picat a les mans, també en temps de vacunacions i de cremar els becs ajudava agafar a las polletes joves i aguanta-les i havien uns ferros amb forma de ganxo que servia per agafar-les per les potes. Els becs és cremaven perquè no es piquessin entre elles, ja que las gallines quan veuen sang no poden parar fins que és buidaven. El pinso el portàvem de l’UCAC, ja que la major part de avicultors eren socis, a més quan arribava es barrejava segons la classificació de l’aviram, a les gallines ponedores també els hi donaven closques d’ostres triturades per enfortir la closca de l’ou. Per traginar el ous anavem amb una carretilla plena de caixes d’ous i avui encara penso com no arribaven a caure. El més divertit era el quarto de triar ous, ha on havia una maquina de classificar ous per el pes, els ous anaven donant voltes i segons el pes queien al departament que pertocava, havien primeres, segones, terceres i extres , els anàvem posant al cartrons especials per ous. Mentre anàvem triant els ous s’explicaven histories, vivències i acudits, a un racó sonava la radio i las parets estaven decorades de fulles de calendari de paisatges i d’artistes de cinema, també vinyetes còmiques…era un lloc amb un encant especial. Els ous posats amb caixes és portaven a l’UCAC. Vivències dels començament dels seixanta.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Mas de la Fam, Les Mesquites, Can Brunet, Can Baró, Mas d’en Dimes i Mas Viada…Aquelles masies abandonades, mig enrunades i que tenen amo!

MAS DE LA FAM

Casa de pagès enrunada situada en el nou camí que va del mas de l’Artís a Canyelles per “las Palmeras”, tocant el terme canyellenc. Era la masia més llunyana de la vila i pertanyia a la parròquia de La Geltrú. Construïda l’any 1860.

Es suposa que era coneguda en el segle XVIII per mas Massalleres, propietat de
Llacunalba. En el nomenclàtor de 1860 figurava amb el nom de
mas de la Fam, aleshores habitat per Joan Soler de la Geltrú i Maria Claver de Canyelles.

Les seves restes indiquen que disposava de tota classe de complements per a viure en règim d’autosuficiència (corral, forn de pa, forn de calç, cup.)

Mas de la Fam any 2019
Mas de la Fam any 2010

LES MESQUITES

Masia abandonada i mig enrunada, al costat del camí que va a Castellet per Torrelletes, al Nord Oest del terme. El seu nom en plural indica que hi havia dues cases: Les Mesquites (Mesquita d’en Coloma i Mesquita d’en Vidal)
Altres denominacions: Masia Mesquita Corrons. El mot mesquita és sinònim de fems i adob.

Origen probablement s. XVIII i documentada des de 1818, com a
propietat de Francesc Vidal

El seu nom plural indica que havia dues cases, com recull el Diario de Villanueva
l’any 1875, la Mesquita del Coloma i la Mesquita de Vidal,
denominació que només conserva l’última. La primera era la
residència del propietari del mas, actualment coneguda per mas
d’en Coloma, i la segona l’habitatge del masover, l’actual Les
Mesquites. La presència de cups transformats en cisternes denoten
el seu passat vitícola, junt amb el ramader, com ho indiquen els
seus corrals.

El primer document pel qual tenim constància de la masia és de
l’any 1818 com La casa de la Masia dita la Masquita, de la vídua de
Francesc Vidal. A l’any 1869, l’advocat vilanoví Josep Corrons la va
adquirir. Josep Corrons va ser propietari del castell de la Geltrú
entre el 1862 i 1872; a l’any 1869 va fer enderrocar la torre de
l’homenatge del castell. A l’any 1870, la masia era coneguda per
Masia Corrons, denominada Masquitas; i posteriorment, l’any 1876,
per Masia Masquita Corrons.
La vídua, Concepció Fontanals, va vendre la propietat a inici de la
dècada de 1890, que s’identificava amb una masia més antiga Las
Mesquitas o Mas de la Miquela, indret que originàriament era
conegut per Matabona. Aquest últim topònim apareix a l’any 999,
juntament amb el primer esment de la vila episcopal, primera
denominació de la Geltrú, en un document on es donen les
afrontacions de la Marítima d’Olèrdola. Segons Vicenç Carbonell
aquell antic topònim el tenim representat amb l’indret de les
Mesquites.

Mesquita d’en Vidal Any 2007
Mesquita d’en Vidal Any 2007
Interior de la Mesquita d’en Vidal Any 2007
Mesquita d’en Vidal Rellotge de Sol (foto any 2009)

MAS D’EN COLOMA o La MESQUITA D’EN COLOMA

Mas d’en Coloma. Era la masia on residien els amos. Situat a la part Nord Oest del terme, en una cadeneta per on passava el camí de Casteller, es a dir: més amunt del mas Torrat, entre aquest i el mas de l’Artís. Actualment, la masia està abandonada i en procés d’enrrunament. Era coneguda com ‘La Mesquita d’en Coloma’.

Data de Construcció any 1860

Situada al nord-oest del terme municipal, al costat del camí que
menava a Castellet per Torrelletes. La masia era coneguda l’any
1860 per la Mesquita del Coloma. A l’any 1877, la masia era
propietat de la mateixa família, els Ballester, de renom Coloma,
concretament de Tomàs Ballester. La casa pairal dels Ballester és
ubicada a la cantonada dels carrers del Comerç i del carrer de Sant
Pere. Els Ballesters van ser pagesos enriquits durant el segle XVIII
comerciant amb Amèrica i un dels principals terratinents del
municipi. A l’any 1883 encara era anomenada Mesquita del
Coloma. Aquesta masia era la residència dels propietaris del mas,
l’altra masia propera creuat el camí, anomenada les Mesquites, era
l’habitatge dels masovers. Des de la dècada de 1960, la masia
pertany a la família Albà i es troba malmesa.

Mas d’en Coloma any 2007
Mas d’en Coloma any 2007
Mas d’en Coloma any 2019
Mas d’en Coloma any 2019

MASIA DE CAN BRUNET, CORRAL D’EN BRUNET

Camí de la Serra del Gat, Data de Construcció: s. XVIII

Masia enrunada damunt la carena entre el torrent de cal Baró i el
fondo del mas Torrat, a migdia de les Mesquites. Vicenç Carbonell
suposa que era l’antic lloc de Matabona i després el mas de la
Miquela. El topònim Matabona apareix a l’any 999, juntament amb
el primer esment de la vila Episcopal, denominació que
probablement fa referència a la Geltrú, en un document on es
donen les afrontacions de la Marítima d’Olèrdola. Segons el mateix
autor, aquell antic topònim el tenim representat amb l’indret de les
Mesquites i el mas d’en Coloma, a més del corral d’en Brunet.
Segons l’Estadística rústica, des de l’any 1725, Jaume Brunet
posseïa terres a l’entorn de la Miquela, que passaren a Joan Brunet
a partir de l’any 1739.

Masia de Can Brunet any 2016
Masia de Can Brunet any 2016

MASIA DEL BARÓ, MAS BARÓ

Corral d’en Canyelles; Mas de Alex; Corral de Cañellas; Casa Baró;
Mas Baró; Can Baró; Cal Baró

Data de Construcció: Aproximat s.XVII

És una masia situada vora el límit de terme de Cubelles, sota i a
migdia del pla de les Palmeres,al camí de terra denominat cal Baró
a prop del fondo gran de la Serra del Bonaire.

És una masia situada vora el límit de terme de Cubelles, sota i a
migdia del pla de les Palmeres, lloc que pertanyia a la quadra de
Rocacrespa. El nom Baró no té cap relació amb les homònimes
masies de Cubelles i Ribes. Es suposa que en el segle XVIII la
masia era coneguda per corral d’en Canyelles. L’any 1772 era
d’Aleix Canyelles, la masia era llavors denominada com Mas de
Alex, denominació vigent fins l’any 1848 i, més tard, encara com
Corral de Cañellas fins al 1892, quan ja era coneguda pel nom
actual.
Josep Marcé, Baró, renom familiar vilanoví de llarga durada,
documentat per primera vegada l’any 1609, la va adquirir l’any 1772.

La primera vegada que es documenta la masia amb el nom
de Casa Baró és a l’any 1849, aleshores propietat de la vídua de
Josep Marcé. En el Nomenclàtor de 1860, la casa constava
oficialment designada per Masia del Baró, d’Antònia Marcé i Vidal,
els descendents de la qual encara la conservaven a inici segle XX.
El 1906, els hereus de Magí Marcé Vidal, la van vendre a Carme
Pascual Milà, que a la vegada la vengué l’any 1912 a Heribert
Gener, adinerat que també tenia una sínia a la rasa del Miquelet i la
seva casa familiar a la rambla núm. 104, un edifici modernista de
l’any 1902, la Casa Gener, també coneguda Casa Raventós.
El 1971 la propietat de cal Baró passà a Eusebi Reglero Bartolomé,
el qual sembla que fou el promotor del complex residencial Mas
Baró, que no va reeixir. A inici dels anys seixanta segle XX, el mas
era tancat. Llavors, a la façana encarada a llevant, s’observaven
dos rellotges de sol, un en el pis i l’altre en els baixos; avui només
es observable el del primer pis. La cisterna portava la data de l’any
1942, complementada amb una font de ceràmica arranjada. A més
de corrals i cups de raig, encara hi havia restes d’una premsa de
racó, amb pedra, cargol i femella, que demostrava que tenia un
passat ramader i vinater. Davant la casa hi havia una gran bassa.
Actualment, la masia està en ruïnes i voltada de vegetació.

Masia Masl Baró any 2008


Masia Masl Baró any 2012
Masia Mas Baró any 2012 Corrals
Masia Mas Baró any 2012 Corrals
Masia Masl Baró any 2012 Corrals
Masia Mas Baró any 2012
Masia Mas Baró any 2012
Masia Mas Baró any 2012 Estable
Masia Mas Baró any 2012 Celler
Masia Mas Baró any 2012 Celler
Masia Mas Baró any 2012 Cup de vi
Masia Mas Baró any 2012 premsa per el raïm
Masia Mas Baró any 2012 ceràmica
Masia Mas Baró rellotge de sol any 2012
Masia Mas Baró any 2012 Parc d’esbarjo on hi havia bancs de pedra i escales, ara no queda res, és va cremar l’any 2012

MAS D’EN DIMES, MASIA D’EN DIMES

Casa modernista situada a prop de l’Aragai i de l’escola dels Franciscans. Actualment les construccions de la barriada del Molí de Vent ja l’envolten.

Carrer de la Masia d’en Dimes, s/n; Av. de Cubelles, 138-154; Av. de l’Aragai, 23-39

La masia d’en Dimas és un casal situat a la dreta de la carretera de
Cubelles, a prop de l’Aragai i de l’escola dels Franciscans.
Actualment les construccions de la barriada del Molí de Vent
l’envolten. Es va edificar a la dècada de 1880 com a segona
residència. Malgrat la seva denominació de masia, no ha tingut
dependències agrícoles. Des del 1983, les terres de la propietat
són qualificades de sòl urbanitzable.
Dimas Ynglada i Moragas (1828-1884) era fill de Josep Ynglada i
Marquès, qui havia edificat la seva casa familiar a Vilanova, al
carrer de Sant Gervasi, l’any 1778, coneguda popularment per Can
Dimas, per residir més temps el seu fill Dimas. Dimas Ynglada i
Moragas va seguir la carrera militar, que va abandonar al casar-se
amb Llúcia Puig i Solà, hereva de nombroses propietats. Dimas va
iniciar la construcció de la masia d’en Dimas, però va morir l’any
1884, abans d’estar acabada; la seva esposa, Llúcia Puig, la va
finalitzar. A l’any 1989 es va realitzar reformes dels interiors.

Masia d’en Dimes any 2020
Masia d’en Dimes any 2020
Masia d’en Dimes any 2020

MASIA MAS VIADA, MASIA DELS TOROS

Situat al camí Ral, a pocs metres del torrent de la Pastera i entre la zona industrial La Plana i la masia d’en Cabanyes.També es coneix per la finca dels Toros.

A llevant del torrent de la Pastera i a tocar el camí Ral o Molinant,
és situat el mas Viada, conegut popularment per masia dels Toros.
En el mateix lloc hi havia lo Mas Crexellet, segons les afrontacions
del capbreu de l’any 1591, el propietari del qual era Climent Gassó
de Vilanova.

Masia Mas Viada any 2020
Masia Mas Viada any 2020
Masia Mas Viada any 2020
Masia Mas Viada any 2020

Les descripcions de les masies esmentades s’han tret de:

Diputació de Barcelona, servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i ambiental.

https://www.vilanova.cat/

Fotografies de Jaume Sendra

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Anys 60 a l’Orfeó

Campionat d’escacs al Cau de l’Orfeó Vilanoví,13 de febrer de 1966

Una colla d’amics en els anys seixanta buscàvem un local per trobar-nos i no era fàcil, teníem el grup escolta per apuntar-nos però no ens agradava els uniformes i las jerarquies i volíem ser més independents i que tots fóssim iguals. Des de la parròquia ens van proposar deixar-nos una sala a l’Orfeó Vilanoví, que era la taquilla de l’esquerra, la sala estava molt bé i la vam adequar als nostres temps, recordo que amb el temps vam muntar un altell a la dreta de la sala, amb tot de fustes que vam comprar al desballestament dels vaixells i pujàvem amb una escala de corda feta per nosaltres i una corda servia de barana, així el cau va quedar més gran, el vam decorar la sala de baix amb tot de tebeos de l’època i teníem una petita biblioteca.

Ens agradava fer excursions, passàvem molta estona al cau i havia el Jordi i el Raül que tocàvem molt bé la guitarra, de tant en tant fèiem debats sobre cinema i de l’actualitat, teníem un assessor que era en Josep Maria Rovirosa. També vam muntar un festival al teatre de l’Orfeó de música pop i amb esquetxos per fer riure, va actuar un grup que imitava als Beatles, hi havia el Vinyals petit, el Jordi Ferret , el Jordi Morera i altres, també vam organitzar un campionat d’escacs i per Corpus un any vam muntar un altar amb bobines del Pirelli, al carrer Major tocant el carrer de las Premses.

Per el local van passar molts amics nostres ja que estava obert a tothom. Al final al ser un local de la parròquia ens vam tindre que fer d’una organització amb el nom de la JIC, (Joventut Independent Catòlica) que la majoria de nosaltres ni sabíem que era, ja que nosaltres el que ens interessava era passar-ho bé. Ens van convocar a una assemblea a Tiana i és vam fer taules de treball sobre l’actualitat del jovent i els més joves érem nosaltres, recordo que va ser el dia de la Caputxinada.

A l’Orfeó hi havien uns cuidadors, la família del Blas Senso que era sagristà de la parròquia, després va vindre un matrimoni que tenia un fill que era una mica més jove que nosaltres i més tard va tocar amb el grup els Cinco Santos. Als cuidadors els fèiem anar de bòlit, ja que moltes vegades ens posaven pegues, ja que si podíem ens colàvem al teatre quan estava buit. Anàvem d’excursions per els voltants de Vilanova i el Massís del Garraf. Per Setmana Santa un any van anar acampar a Riudecanyes i van anar amb tren i portàvem unes motxilles carregades com a burros amb las tendes. A Font d’Horta al pantà vam trobar una cova o avenc i a dins hi havia un cap de cabra i el teníem al cau, l’avenc li vam posar l’avenc del Menut. Molts diumenges anàvem a una urbanització al Pantà de Foix que el pare del Jaume Vidal tenia una guingueta i passàvem el diumenge i el que esperàvem era l’arròs a la cassola tant bo que ens feia.

Érem l’Alfred Castells, el Raül Horro, el Jordi Capdet, l’Albert Sanabra, el Jaume Sendra, el Jaume Vidal, el Josep Maria Solé, el Bassa i altres que anaven passant.

Gràcies per la col·laboració de l’article a l’Alfred i el Raül

Riudecanyes Setmana Santa 1967
Riudecanyes Setmana Santa 1967
Riudecanyes Setmana Santa 1967
Riudecanyes Setmana Santa 1967
Riudecanyes Setmana Santa 1967
El Pantà de Foix
Corpus carrer Major
Excursió per els voltants de Vilanova
Assemblea de la JIC a Tiana, març de 1966
Assemblea de la JIC a Tiana, març de 1966
la JIC signava una carta conjunta d’una campanya per construir
un barracot prefabricat a les Roquetes. Diari de Vilanova de 20 de maig de 1967.
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Recordant el Celler de vi del carrer de l’Aigua 69

Celler plaça Lledoners fotografia cedida per La Vilanova d’abans (facebook)

M’ha agradat molt aquesta fotografia antiga d’un celler i la branca de pi dels quals havien molts per la part vella de Vilanova i la Geltrú i enseguida m’han vingut al cap les meves vivències de quan era petit i de més gran.

A casa sempre ens havíem fet el vi i sempre hi havia aquella olor a celler. Primer no teníem cup per trepitjar el raïm i ens deixaven un a prop de casa al carrer Sant Onofre cantonada Canteros (ara Picapedrers) més tard, on hi havia la casa i on era la quadra, és va fer un pis i un garatge i és va aprofitar per fer un cup…així ho teníem tot més a prop del celler, avui dia encara queden aquelles botes i bocois centenaris i també les portadores i semalers. Les portadores eren de fusta amb uns aros de ferro i servien per ompli-les i transportar el raïm primer i la brisa després, teníem dos pals llargs de fusta que els anomenàvem “semalers” que servia per transportar les portadores entre dues persones, en llocs on no podia arribar el carro, les portadores abans d’anar a collir els raïms es posaven de cul enlaire i es posava aigua per que s’inflessin les fustes, també ho fèiem amb les botes i bocois les netejàvem amb aigua i sal i les teníem que treure al carrer, ja que es tenien que moure per rentar-les i s’inflessin les fustes. Collíem el raïm el transportàvem amb les portadores i amb el carro i l’animal fins el cup, on el trepitjaven, era curiós veure els trepitjadors amb els pantalons arremangats i agafats a la corda per no caure, a mi m’agradava molt trepitjar els raïms i es tirava tot al cup, un cop acabat es segellaven la boca amb les fustes amb guix i és deixava fermentar. Quan obríem el cup és tenia que anar molt en compte, ja que els gasos de la fermentació eren mortals i després de ventilar-se per estar segur és baixava una espelma i si no s’apagava es podia baixar. Amb una bomba primer manual i després elèctrica, es feia el traspàs del cup a les botes i per el novembre es feia el que diem ara xatonar la bota i si era bo és venia a doll. La brisa es tenia que treure del cup i és portaven a les fascines.


El celler s’obria per els voltants de novembre i es posava una branca de pi perquè la gent sàpigues que és venia vi. Recordo molt que jo ajudava els pares a vendre vi a doll i ho vam fer fins l’any 1983. Era curiós hi havia molta gent que després de treballar venien a fer el gotet de vi, aquesta gent els hi dèiem “mosquits” i el celler que en tenien molts volia dir que el vi era bo, feien moltes tertúlies i a vegades feien un most de bacallà sec i arengares que les posaven entre el bastiment de la porta i les aixafaven per treure les tripes i l’escata hi havia gent dels blocs de Sant Joan, els Sevilla, pare i fill, el fill tocava el timbal amb els grallers dels gegants i gent del Griffi i paletes. També tinc un bon record amb un senyor que era sabater remendon que sabia molt d’esperanto, que quan venia a buscar vi sempre feia el gotet, m’agradava molt parlar amb ell.

Els finals dels anys 70, ja el vi no era nostre i el compràvem a cal Tapet i també veníem ous, verdura i fruita venia molta gent i molts eren de las urbanitzacions de Ribes, Canyelles, Sitges, també veníem el vi i hortalisses a un senyor que s’encarregava de bastir els vaixells que venien a carregar al moll. Tot això és el celler del carrer de l’Aigua 69 que encara té les botes i portadores, al mateix carrer hi havia el celler de Cal Punxoné i el de Can Serramià. El carrer de l’Aigua a partir del carrer Sant Anna hi havien tres cellers més un de una senyora viuda que tenia moltes terres i no recordo el seu nom (crec que era Can Urgellés i l’altre al costat el de Can Milà, de la fassina de Santa Oliva, Can Puvinyó, el portava el Salvador de Mas Roig. En fi el carrer de l’Aigua en un temps és ves pogut dir carrer del vi per la quantitat de cellers que hi havia i la majoria de cases tenien el seu cup a la portalada.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Carrer de l’Aigua…quan el carrer era per jugar!

Quin record més maco porta aquesta foto de la colla de nens del carrer de l’Aigua i m’han vingut molts records!

Quan el carrer era de terra i de fang quan plovia i no passàvem casi cotxes, passava alguna bicicleta, alguna moto i molts carros, el carrer era dels nens…ens passàvem molt de temps jugant al carrer i tots érem una pinya. Jugàvem a boles o caniques, a les xapes amb tot de circuits que fèiem amb la terra del mateix carrer, a belí, els quatre cantons, el joc dels plantats, tocar ferro, arrencar seves, el de la bandereta, a la baldufa, a pilota i ha escabetxar, a palet i canviàvem cromos, xapes i boles.

Per Setmana Santa jugàvem a manaies amb la bata del col·legi com a capa i una canya o pal com a llança i un escut de cartró i anàvem carrer amunt i carrer a vall fent veure que tocàvem el timbal i marcant el pas amb la canya, també jugàvem a indis i combois i pirates i ens fèiem cabanes a dintre de la fabrica abandonada que hi havia on acabava el carrer de l’Aigua que hi havia una porta que és pot veure a la foto.

Per sant Joan anàvem per les cases dels veïns a buscar mobles vells i fustes per fer la foguera, ho guardàvem a la Rasa del Miquelet i alguns anys, els nens dels blocs de Sant Joan en la prenien. La vigília de Sant Joan per la tarda apilàvem les fustes per la foguera entre la cruïlla del carrer Teatre i Canteros (Picapedrers), un any la vam fer tan alta que els municipals ens la van fer baixar i en vam fer dues fogueres, a dalt de les fogueres sempre posàvem un ninot.

A l’estiu els pares prenien la fresca al carrer i feien tertúlies amb els veïns i nosaltres jugàvem fins que els grans és cansaven de prendre la fresca. Recordo molt bé aquell any que els veïns van fer uns gegants i unes lluminàries per la Festa Major. També aviem fet guerres a cops de pedra i havia una colla que és deia del Lleonet que sempre ens portava de bòlit.

Una vegada jugant a escabetxar amb la pilota vam trencar un vidre de la botigueta i ens van denunciar, ja ens veus tots amb el pare o mare a l’ajuntament i el Cabreta (veí del carrer Canteros) que era el cabo dels municipals ens va fer un sermó i vam tindre que pagar el vidre que només vam pagar la meitat, ja que el tenien mig trencat i en els volien encolomar…els veïns es van emprenyar molt amb els de la botigueta.

Érem observadors quan passava alguna cosa ja estàvem a primera fila a l’estiu després de dinar, esperàvem el carretó dels gelats i de tant en tant venien gitanos que feien ballar la cabra i pujava una escala o cadira a vegades portaven un mico, també el carro amb un organillo tocant música.

Érem molt feliços i jugàvem amb el que teníem!.

A la foto del 1959, me la va passar el Francesc Casas, estem el Joan Gimenez de la Ca la Chiva, el Francesc Casas, Jaume Sendra de Can Magí de les Cabres, Francisco Codorniu de Cal Ponxoner, Josep Maria Casas i Joan Martí. També recordo els altres que no surten a la foto el Fernando i el Pedrito, que van marxar a França, el Joselete i la Teresa de Ca la Chiva, el Paco i l’Antonio dels maños, el Josep Ramon i la Marisol de Cal Metge, que eren de Barcelona i passaven l’estiu a casa de la seva àvia, la Maria Teresa de Can Pere Negre, la Pilarin, la Virginia de Can Pere Coix, el Ramon i el Jordi Casas, el Joan Garcia Nicolau, el Gabriel de Sabadell i el Josep de Barcelona que venien a passar l’estiu a Cal Pere Negre.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Un record de la fabrica Griffi que avui ja no existeix

Dijous 21 de maig de 2020 (fase 1 del Covid 19). He anat a caminar i he passat per els terrenys de la antiga Fabrica Griffi, no queda res de res, l’únic que queda és la portalada de l’antiga porteria. Sempre he esta vinculant amb la fabrica, teniem una vinya al darrera de la fabrica i tocant a la masia d’en Barreres, tampoc queda res de res. De petit anava molt a la vinya amb el meu pare i coneixia, totes las sirenes que tocaven a la fabrica. L’any 1983 vaig entrar a treballar al Griffi que era Valenciana de Cementos i després va ser CEMEX, i vaig treballar uns 26 anys fins l’any 2009 que van deixar de fer ciment i en van prejubilar. Primer vaig treballar a l’oficina Tècnica i desprès d’encarregat de producció.

Petita Història de Griffi

El gener de 1917 es van fer las primeres proves de pedra calcaria de Coll Ferran a l’Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú.

El nou d’abril de 1923 és constituïa davant del notari la societat anònima Materiales Hidráulicos Griffi. del 1923 al 1927 es van fer proves i es van comprar terrenys per construir la fabrica i els terrenys de la pedrera de Coll Ferran.

Es va inaugurar la planta el 26 de desembre de 1927 i va ser la primera fabrica d’Espanya d’elaborar ciments blancs. El 1974 fou adquirida per la Compañia Valenciana de Cementos Portland, S.A., i l’any 1992 la va comprar Cementos Mexicanos (CEMEX) fins l’any 2009 que va deixar de fabricar ciment.

Bibliografia: La Terra Tremola El conflicte Griffi de Joan Manuel Mallofré-Anguera de la Col·lecció Llibres de l’Arç.

Ja que no queda res de la Fabrica i ara he trobat unes lamines de la fabricació de ciment blanc de la fabrica Griffi, que vaig fer l’any 2010, on és poden veure fotos de la maquinaria, també adjunto unes fotos que vaig fer abans de la clausura de la fabrica.

Làmina 1
Làmina 2
Làmina 3
Làmina 4
Làmina 5
Làmina 6
Làmina 7
Làmina 8
Làmina 9
Làmina 10
Làmina 11
Làmina 12
Torre ciclons de dues etapes
Torre ciclons de dues etapes – Electrefiltre ELEX
Torre molturació del carbó
Moli de Cru
Sitges de clinker
Molí de ciment
Molí carbó
Sala de control
Forn
Clinker fos
laboratori
llac de refrigeració
llac i els ànecs
Pedrera de Coll Ferran
Desballestament de la fabrica
Desballestament de la fabrica
el que queda de la fabrica maig de 2020

la portalada de l’antiga porteria encara segueix de peu

Xemeneia i torre de refrigeració
logo
logo

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Bon Sant Jordi, any del confinament…Cuideu-vos molt!

2020 23

Punt de llibre

20200422_104123al balcó la rosa i el drac

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari