Les caminades dels dimecres: Església de Santa Maria de Foix. Maset de Mas Flortit. Mas Florit Nou. Pèlags de Foix. Cal Rossell de les Bassegues. Santuari de Santa Maria de Foix. (Torrelles de Foix)

Sortida del dia 22 de setembre de 2021 (últim de l’estiu i primer de la tardor). 10,75 km. 3 hores i 37 minuts. Altitud mínima 345 m. Altitud màxima 636 m. Desnivell 298 m. Alfred Castells (text) i Jaume Sendra (fotos)

Són les 8,15 h del dia 22 de setembre de 2021. Aparquem el cotxe al costat de l’església de Santa Maria de Foix, al km 12,2 de la carretera BP-2121, al barri del Cusconar, del municipi de Torrelles de Foix.

L’església, una de les dues parròquies de Torrelles de Foix (l’altre és Sant Genís), fou construïda l’any 1893, després que el mossèn, Josep Pallerols, fos assassinat l’any anterior (1892) al santuari de Santa Maria de Foix, antiga parròquia. És un edifici amb acabats de maçoneria, de planta rectangular, amb la rectoria annexa. Té accés per la banda de llevant, a través d’una porta de mig punt precedida per un porxo amb arcada diafragmàtica, de maó vist. Al capdamunt hi ha el campanar d’espadanya de dos ulls.

Església de Santa Maria de Foix

Santa Maria de Foix és la patrona del Penedès. A vegades es representa blanca i a vegades negra. La talla romànica era bruna.

Per darrere l’església, en direcció nord-oest, agafem el camí que porta al Maset de Mas Florit (esquerra) i a Mas Florit Nou (dreta), tot havent deixat, a l’esquerra, el curt camí que du a Mas Florit Vell.

Mas Florit Vell
Maset de Mas Florit
Porta del Maset de Mas Florit

El Maset de Mas Florit és un edifici de planta quadrangular, format per planta baixa, pis i golfes. La coberta és a quatre vessants. El portal d’entrada és amb llinda de fusta i mènsules esculpides en pedra, amb una inscripció amb la data de 1680.

Mas Florit Nou
Mas Florit Nou

Passat el Mas Florit Nou, creuem la llera del riu de Foix per damunt d’unes pedres.

Pedres o passeres per passar el riu Foix
travessem el riu Foix

Immediatament, girem en direcció nord, amb una lleugera derivació cap a l’oest, deixant a la nostra dreta la llera del riu i a la nostre esquerra vinyes encara curulles de raïm i en ple procés de verema.

Raïm a punt de collir
raïms a punt de collir

Des d’aquí ja veiem el Tossal de Foix (642 m) amb el santuari. A la nostra dreta, a l’altra banda del riu, es veu el conjunt de masies que conformen les Feixes de Cal Via.

Tossal de Foix

Després de caminar uns 2,5 km per una pista planera, trobem un sender estret, a la dreta, que baixa i ens permet gaudir dels pèlags que es formen en aquesta part del riu de Foix: pèlag de la Font, pèlag de les Valls i pèlag de les Nenes. Al pèlag de la Font hi desaigua una font dita, com sí no?, Font del Pèlag.

Pèlag de la Font
Font del Pèlag
Pèlag de les Valls
Pèlag de les Nenes

Un pèlag és un toll d’aigua embassada formada en un espai natural pel procés d’erosió del curs d’un riu. El terme prové del llatí pelăgus.

El nom del Pèlag de les Nenes, li ve donat per ser el lloc on, anys enrere, es banyaven les noies del voltant i els nois les espiaven –barraquers– des de més amunt del camí.

A partir d’aquí, avancem cap a l’esquerra (oest), tot deixant a la nostra dreta el gual del Trull, que salva el riu de Foix, i, una mica més endavant, també a la dreta, les ruïnes de la masia de les Valls de Foix.

Gual del Trull
Les Valls de Foix. Ruines
entre unes vinyes es pot veure una edificació que sembla un columbari
Cal Rossell de les Bassegues

Desprès de deixar la masia de Cal Rossell de les Bassegues -coneguda, també, amb el nom de cal Cònsol- a la nostra esquerra, fent un petit revolt, avancem cap al sud i, de seguida, trobem, a l’esquerra, el camí que porta al santuari de Santa Maria de Foix.

Abans d’arribar-hi, per un curt sender de l’esquerra (uns 100 m), ens acostem a la Font del Rector. Aquesta font, molt antiga, té molta història, ja que és on es recollia aigua per al castell.

Font del Rector
des de la font del Rector, veiem el santuari

 Arribats al Santuari de Santa Maria de Foix, hi esmorzem.

El santuari es troba encimbellat dalt d’un espadat rocós al costat de les restes de l’antic castell de Foix, ara derruït, documentat des de l’any 1067.

Va ser l’església parroquial de l’antic municipi de Foix fins a 1892, quan el seu mossèn, com hem esmentat, Josep Pallerols, va ser atracat i mort violentament. Els autors foren quatre persones de la comarca que van ser empresonats i condemnats al garrot vil. L’execució va ser el febrer de 1896.

Santuari de Santa Maria de Foix
Santuari de Santa Maria de Foix

El santuari ocupa un ample i llarg replà entre el Tossal de Foix i la curta serra.

L’església, d’estil romànic, és un edifici d’una sola nau coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, sostinguda per arcs torals. L’absis és hexagonal, amb nervis i clau de volta esculpida. La porta d’accés, situada al mur lateral de migdia, és adovellada i d’arc de mig punt. A la façana de ponent s’eleva el campanar d’espadanya, de quatre obertures d’arc de mig punt. Una muralla envolta l’església i la rectoria annexa.

Hi ha referències de l’existència d’una capella en aquest lloc des de l’any 608, reedificada l’any 730. El 1198 Guillem de la Granada, senyor del veí castell de Foix, va deixar ordre testamentària que fos construïda una església. Se sap que el 1263 es van fer obres d’ampliació i que durant el segle xiv s’hi consagraren els tres altars, dedicats a la Mare de DéuSant Miquel i Sant Macari. L’any 1557 l’església experimentà diverses reformes i el 1598 es feu la sagristia. El 1705 es va fer la capella del Sant Crist i es va remodelar l’absis.

També es conserva una pica baptismal d’estructura tronco-cònica. L’any 1985 es va trobar un frontal de sarcòfag de començament del segle XIV, amb l’escut heràldic dels Cervelló.

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va resultar malmesa. Finalment, l’any 1978, per iniciativa dels Amics de Foix, es van iniciar obres de restauració que, l’any 1988, van finalitzar la Diputació de Barcelona.

escala de mig esglaó o petjada de pedra

Santa Maria de Foix és la patrona del Penedès. A vegades es representa blanca i a vegades negra. La talla romànica era bruna.

Els goigs de la Mare de Déu de Foix amb imatges representades blanca i negra

Al davant del santuari tenim un llarg mirador de cara a la vall de ponent del riu de Foix i a les muntanyes i pobles penedesencs que, amb el temps ennuvolat d’avui, no hem pogut albirar plenament.

panell informatiu de la Conca mitjana del Foix i Torrelles de Foix
des del mirador

Al costat est del santuari, al petit avenc de Foix hi ha una cova, que consta d’una única galeria que va perdent amplada i alçada progressivament, fins a finalitzar a 11 m de l’entrada. A l’interior hi ha una petita capella amb una làpida amb la imatge de la Mare de Déu i la inscripció: Segons la tradició, aquí es va trobar la imatge de Santa Maria de Foix.

Cova de la Mare de Déu de Foix (foto de trogloditisme.blogspot.com/)
Interior de la cova (foto de eoliumtrek.cat/)

Després d’esmorzar, agafem, des de la banda est del santuari, un sender amb forta pendent que, en direcció sud-est, ens portarà al camí de Mas Florit, que, seguint-lo cap a l’est, ens anirà acostant cap el riu de Foix.

Temps de verema un tractor amb remolc carregat de raïm travessant el riu Foix

Travessem la llera del riu pel mateix indret on ho hem fet en el camí d’anada, tornem a passar a tocar del Mas Florit Nou i del Maset de Mas Florit per un camí flanquejat per oliveres i arribem a l’església de Santa Maria de Foix, al voltant de les 12 del migdia. Fi de la sortida.

Distància 10,74 km Desnivell positiu 298 m Dificultat tècnica Moderat Desnivell negatiu 298 m

Altitud màxima 636 m Altitud mínima 345 m Tipus de ruta Circular

Temps en moviment 2 hores 54 minuts Temps 3 hores 37 minuts

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/esglesia-de-santa-maria-de-foix-pelags-de-foix-cal-rossell-de-les-bassegues-santuari-de-santa-maria-84464444

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Tercer diumenge de setembre… Aplec de Sant Magí de la Brufaganya

El tercer diumenge de setembre com cada any i el 2020 en va fer 400 anys (no es va poder celebrar per culpa del Covid-19), es celebra l’Aplec de Sant Magí de la Brufaganya, als veïns dels pobles més propers a la Brufaganya com son la Llacuna, Cervera, Santa Coloma de Queralt entre altres i on també hi participa la Il·lustre Confraria de Sant Magí màrtir de Barcelona i com és tradició aquesta confraria fa l’ofrena de dues lliures de xocolata i una almoina per el santuari, i temps enllà aquesta confraria regalava després de l’ofici solemne i de la processó una joia al santuari i es celebraven “El dinar dels pobres” que venien de tot arreu i és feia un gran dinar i els confrares eren els que servien el dinar. També hi participen molts simpatitzants de Sant Magí i molts caminants i romeus que arriben dels pobles dels voltants. Enguany esta programat seguin les mesures del PROCICAT (veure cartell programació adjunt).

Durant l’any s’hi celebren diverses activitats i aplecs: Aplec de les Roses el segon diumenge de juny. Festivitat de Sant Magí el 19 d’agost, amb la portada de l’aigua a Tarragona, Cervera, Igualada i Tàrrega. El segon dissabte dels mesos de juny, juliol, agost i setembre s’hi celebra un cicle de concerts de música clàssica amb el nom de Nits musicals a la Brufaganya i el tercer diumenge de cada mes es fa una missa.

Jo recordo que dues vegades que hi vaig anar a peu, una vegada des de Cal Cucut de la Llacuna on estava de Colònies i una altra vegada des de Pontons, per cert que no vam coincidir amb l’aplec.

Sempre m’atrau Sant Magí, ja que els meus avis el Magí Sendra Bartolí i la Rosa Martí Esplugas, quan és van casar l’any 1909, hi van anar a viure i és on van néixer els seus tres fills, un d’ells el meu pare. L’avi feia de pastor i guardava el ramat a Rocamora i la meva avia portava l’hostal i era una gran cuinera. El germà del meu avi era masover a la Casa de la Font o casa Muntades, on era la residencia de la família Muntades que eren els propietaris dels terrenys de sant Magí i la germana de l’avi la Rosa Sendra Bartolí era la majordoma del capellà i la que cuidava del Santuari. Els meus avis i van viure fins l’any 1926, que van vindre a viure a Vilanova i la Geltrú, ha on ja hi vivien dos dels seus germans de l’avi i més tard també hi va anar a viure el que feia de masover de la casa de la Font. El meu avi va continuar fent de pastor a Vilanova i la Geltrú i els tres germans de l’avi eren hortolans.

En el llibre de la Montserrat Rumbau hi surt en Magí Sendra i Josep Sendra, tots dos pagesos d’Esblada i que fan de testimonis en el testament de l’ermità Francisco Vallbona (any 1768) de l’ermita de la Salut. Segur que els dos testimonis eren avantpassats meus, ja que l’avi Magí era fill d’Esblada.

A recer de la serra de la Brufaganya s’alça el santuari de Sant Magí, dedicat al sant que, segons la tradició, va viure en una de les coves i amb fama de gran miracler. La seva devoció va lligada també a la creença que les aigües de la font que el sant va fer brollar al fons de la vall són curatives. El santuari i les fonts han estat centre de culte i peregrinació des de temps molt antics.

Al començament del segle XVII, s’hi establí una comunitat de dominics a Sant Magí hi van construir-hi un convent. En el segle XVIII la comunitat era de uns vint religiosos, entren sacerdots i llecs i el 13 de juny de 1835 van esser assassinats els frares, tots menys un que va sobreviure. Amb la exclaustració del 1835, es va acabar amb els monestirs i convents del país. Després va continuar com a parròquia oberta al culte fins als nostres dies.

Hi ha les Fonts de Sant Magí de la Brufaganya que segons la tradició va fer brollar el sant. Són quatre grans dolls d’aigua fluixa que “no cou ni mol” Com que l’aigua es considerava miraculosa, hom bastí al seu costat un petit hospital per atendre els malalts; aquest hospital, documentat ja el 1556, fou traslladat al santuari el 1629. Damunt les fonts es construí un petit oratori el 1562, ampliat al començament del segle XVII, reedificat al segle XVIII i restaurat a principis dels anys vuitanta del segle XX. Avui dia encara es fan romiatges i perenigracions per anar a buscar l’aigua com els de Tarragona i Cervera i d’altres llocs. El 1607 els frares van cercar aigua cuitora i obriren un pou i a sis pams ja aparegué l’aigua bona i van construir un abeurador i un safareig convertint el pou de Sant Domènec.

Hi agut moltes ermites com la Santa Cova ha on diuen que Sant Magí va viure trenta anys, l’ermita de la Nostra Senyora de la Salut que estava abans d’arribar a la Cova i ha on vivia l’ermità i la seva família, la de Sant Jacint a dalt del cingle de la serra rocosa, la de sant Ramon, la capella dels Apòstols al coll de la serra, la ermita de Mitja Costa, la de sant Domènec, Sant Vicenç, Sant Pere màrtir. Actualment moltes d’aquestes ermites i capelles estan desaparegudes o enderrocades.

He tret informació del llibre 500 anys de vida rural a Sant Magí de la Brufaganya i entorns de Montserrat Rumbau de Cossetània ediccions, Apunts històrics de la Llacuna de Ramon Llenas i Costa i de la web de l’Associació Amics de Sant Magí de la Brufaganya (https://brufaganya.cat/)

Sant Magí de la Brufaganya (foto de Neus Sendra 26 juny 2021)
Sant Magí
(foto de Jaume Sendra any 1999)
l’avi Magí i l’avia Rosa
(any 1909)
L’antic hostal que portava la meva avia (postal)
ermita de mitja costa (postal)
Un pastor amb el seu ramat pasturant a les Fonts… podria haver estat el meu avi (postal)
El meu oncle Pau Sendra Martí a la font del costat de l’església i de la casa ha on va néixer (foto any 1925 més o menys)
La casa ha on van viure els meus avis i va néixer el meu pare i els seu dos germans. La Carme la meva dona i la meva neboda Anna. (diapositiva de Jaume Sendra any 1977)
sempre m’agrada fer-me una foto al costat de la font del costat d’on va néixer el pare (foto de Eugeni Josep Fuertes 27 octubre 2013)
les meves filles Neus i Judit (E.P.D)
Foto Jaume Sendra any 1999
Les fonts miraculoses
(foto de Jaume Sendra 27 octubre 2013)
El Josep el germà del meu avi, va ser masover de la Casa de la Font
(foto familiar)
Excursió a Sant magí de familiars (foto familiar)
veien al cel, des de dins de un dels roures
centenaris de Sant Magí
(foto de Jaume Sendra 27 octubre 2013)
Aplec del tercer diumenge de setembre, any 2021
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

26 d’agost de 2021…250 anys de gegants petits a Vilanova i la Geltrú.

gegantons o gegants petits foto del catàleg
gegants de museu (arxiu Jaume Sendra)

Tal dia com avui de fa 250 anys, es va beneir la primera part del nou temple parroquial de Sant Antoni Abat i en honor a la benedicció es van estrenar els gegantons o gegants petits, els va construir Francesc Amich de Barcelona cobrant-ne 134 lliures, segons consta al Llibre de Comptes de la parròquia. Els gegantons van anar a la processó del mateix dia junt amb els gegants grossos, la mulassa, el ball de bastons i el ball de Santa Fe.

Al llarg del segle XIX reben vàries restauracions i canvis de vestuari, fruit del seu desgast. El 1888 el grup “The Trankil Club” enllesteixen la restauració dels vestits dels gegantons. Al igual que els vestits dels gegants grossos aquesta feina se li encarrega al pintor Sugranyés. Els vestits es van fer a la botiga de teixits “Cal Manco”.

El 1902 en motiu de la seva participació en el Concurs de Barcelona a l’Hereu se li canvia el gambetó malmès pel pas del temps. L’última reparació important es va dur a terme per subscripció popular el 1916, l’Anton Estalella va dur a terme una sèrie d’accions per recollir fons per reparar els gegantons com per exemple sessions de cinema infantil. Les perruques les va fer Salvador Vivó.

L’any 1936 camí a Barcelona esclata la guerra civil i els gegantons junt amb el drac i la mulassa anaven a participar a l’Olimpiada Popular van ser abandonats a la seva sort, i no és van tornar a trobar en lloc. Els gegants grossos estaven en mal estat i no hi van anar, però també van quedar destrossats per la guerra. L’Olimpiada Popular es tenia que celebrar del 19 al 26 de juliol de 1936.

Després de la guerra van estar uns anys sense els gegants i per el Corpus de 1941, el senyor Salvador Juncosa, va comprar una parella de gegants i uns capgrossos que van sortir fins que l’any 1948 es van recuperar els gegants.

L’any 1948 un grup de persones del “Fomento Villanovés” van recuperar per la Festa Major les dues parelles de gegants, la obra es va realitzar a la casa “el Ingenio” de Barcelona i l’escultor fou en Lluís Sabadell. Es va fer per subscripció popular. Per tant els Gegants petits tornaven a la ciutat.

L’any 1983 és van canviar els vestits dels gegants grossos aprofitant els brodats i al mateix temps és van modificar els vestits dels gegants petits. Es va fer per subscripció popular.

L’any 1996 és van canviar els vestits i els va realitzar la senyora Elisa i el 2001 per en Ramón Roig. No han perdut la seva imatge de pagesos catalans de gala, que perdura des de el 1916. El 2008 , al taller “El Drac Patit” de Jordi Grau, es va dur a terme una profunda restauració.

El dia 3 d’agost de 2021 a la plaça de Sant Antoni es va celebrar l’estrena dels vestits nous dels gegants petits amb motiu de la celebració dels 250 anys de gegants petits a Vilanova i per la Festa Major. La restauració la fet l’Aitor Calleja (Constructor de gigantes) de Marcaláin de Navarra. Els nous vestits els ha realitzat el Marc Udina de Barcelona i les joies les ha construït la sitgetana Mònica Tomàs de Moncreacions.

Popularment són coneguts com l’Hereu i la Pubilla.

Els començament dels anys 80 vaig tindre l’honor de ser geganter i m’agradava molt portat la Pubilla.

La informació l’he tret del catàleg “gegants de museu” de l’exposició any 2009, la web de http://www.gegantsvilanovailageltru.cat/ https://www.vilanova.cat i del Facebook La Vilanova d’Abans article de Francesca Roig.

Molt agraït per la informació que m’ha donat el Marc Piñol Mira.

Modificat el 27 d’agost de 2021.

Reparació i vestits nous any 2021 (fotos Jaume Sendra)
Reparació i vestits nous any 2021 (fotos Jaume Sendra)
Els gegants petits amb la colla de geganters i grallers dels anys 60 fotos de l’àlbum familiar de Francesc Bruna
(arxiu Jaume Sendra)
Festa Major any 1978 (foto Jaume Sendra)
Els gegants petits amb la colla de geganters any 1982
(arxiu Jaume Sendra)
Estrena dels vestits Festa Major 1983 (arxiu Jaume Sendra)
Estrena dels vestits Festa Major 1983 (arxiu Jaume Sendra)

50è aniversari dels gegants actuals any 1998 (foto Jaume Sendra)
Festa Major any 2018 (fotos Jaume Sendra)
Festa Major any 2019 (fotos Jaume Sendra)
Festa Major any 2020 (fotos Jaume Sendra)
catàleg gegants de museu any 2009 (arxiu Jaume Sendra)

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Un punt d’opinió de la Festa Major 2021

Ara que ja ha passat la Festa Major de Vilanova 2021, m’agradaria donar la meva opinió personal, esperant que ningú s’ofengui.

Tenint en compte que estem en temps de pandèmia on s’han de seguir forces mesures sanitàries, els Pabordes i els tècnics de Cultura ho deuen haver passat força malament per poder organitzar la Festa Major, i amb un gran esforç ho han pogut tirar endavant.

Dit això, no ha estat una Festa Major feta per a tots els vilanovins. El dia que es va saber que s’havien de treure entrades per assistir als «cercaviles» (i ho poso entre cometes perquè ha estat més una exhibició que un cercavila. El cercavila es fa al cor de la ciutat, com és la Rambla Principal i no a una rambla de la Geltrú) i als demés actes, ja vaig dir que aquesta Festa Major seria per a uns quants i no per a què tota la ciutadania ho pogués gaudir. En el meu cas, no he perdut ni un minut intentant agafar entrades, ja que, com sempre, hi han uns quants que ho acaparen tot, i al final, sigui per mandra o altres motius, no hi assisteixen i prefereixen que els altres es fotin… Molt lamentable veure la Rambla de Sant Jordi amb cadires buides!

A més, els actes programats havien de ser a la plaça del Port? No tenim suficients places al centre de la Vila per programar-hi algun acte? Amb això no dic que allà no s’hi organitzés cap, però tampoc calia tots.

El gran oblidat d’aquestes dates ha estat el cor de la Festa que és la Vila!

Per sort, un gran encert el Castell de foc que va aplegar els vilanovins als terrats i balcons de les cases per veure l’explosió de pirotècnia des de diferents localitzacions de Vilanova. També molt bé les exposicions de La Sala i l’engalanat que almenys donaven alguna mena de sensació de festa…

La Festa Major és per viure-la, no per estar assegut i veure com va passant!

Gràcies al Canal Blau TV per la seva bona feina, fent-la arribar a tothom que es va quedar amb ganes de gaudir-la per falta de no trobar entrades.

Visca la Festa Major de Vilanova i la Geltrú! Un altre any serà…

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Aquells versots del Ball de Diables de la Festa Major de Vilanova de l’any 2012 amb un record especial!

L’any que el versots del Ball de Diables de la festa Major de Vilanova van recordar al Josep Pijoan (portant del Drac de Vilanova) i la Judit Sendra (ex balladora del ball de Pastorets i del ball de Cintes) que ens van deixar l’any 2012.

Remenant papers que guardo m’han vingut aquests versots del ball de diables que van recordar al Pijoan i la Judit amb molta nostàlgia.

Per sempre ball de Diables moltes gràcies!

ELS VERSOTS DEL BALL DE DIABLES DE LA FESTA MAJOR 2012

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Caminada de Lluna plena de Sant Jaume (mas Torrat- mas de l’Artís)

Dissabte 24 de juliol de 2021 Lluna Plena de juliol.

L’amic Jaume Sivill en proposa de fer una caminada de Lluna plena el dissabte 24 de juliol i per recordar les que vam fer l’agost de 2012 i de 2013.

A dos quarts de deu del capvespre del dissabte 24 de juliol, sortim des del carrer Teatre cantonada Rambla Nova el Jaume i jo, per fer una caminada de lluna plena, recordant altres anys que l’havíem fet. Seguim per el carrer de Santa Anna, la plaça de cap de Creu, carrer de Miquel Guansé o d’Agricultors, traspassem la Ronda Ibèrica i seguim per el mateix carrer, ens desviem cap el camí dels Escalons passant per la Central Elèctrica, seguim per Cal Girald, Can Gassa, l’antic pou de la Pirelli, aquí ens travessa un conill mig esparvorit i anava fen ziga zaga. Seguim i anem a parar a la masia de la Figuera de la Basa de Creixell i agafem el camí de Mas Torrat, travessem l’autopista C-32 i seguim fins la masia de Mas Torrat, la deixem a la dreta i agafem el camí del punt del Mitjotes, ja són dos quarts d’onze, no havíem vist la lluna i ens girem hi la teníem a la nostra esquena, tota vermella ressalta al mig del cel, hi han les llums de Vilanova al fons. Anem suats pe la xafogor i al parar ens bé una fresqueta que ens va molt bé. Seguim pujant el camí deixant a la dreta l’antiga granja de perdius de mas Torrat… la lluna cada vegada es va amagant, els núvols la van tapant, no la veurem més fins al final de la caminada.

Anem seguim el camí del punt del Mitjotes i al final a l’esquerra hi ha el camí que va a les mulasses Bessones que no hi anem, nosaltres seguim hi ha una cadena i la travessem, a l’esquerra hi ha una vinya jove. Ens desviem a la dreta agafant el camí que bé des de les Mesquites al Mas de l’Artís, anem seguin i ens trobem a la cruïlla del camí del mas de l’Artís, són les onze i fem una breu parada. Seguim pel camí del Mas de l’Artís en direcció a Vilanova, passem per el maset del Safont i travessem una altre vegada l’autopista C-32 per sota, seguim per ha on havia hagut Mas d’en Perris i deixem a la dreta l’antiga antena de l’emissora i tornem a veure la lluna que surt dels núvols que l’envolta. Travessem el viaducte de regants del pantà de Foix, a l’esquerra deixem Mas de Torrents i a l’alçada de Mas Viada (masia dels toros) agafem el camí que va paral·lel per el Torrent de la Pastera i l’anem deixant el torrent a l’esquerra, deixem a la dreta l’antiga fabrica de goma de la Pirelli la Plana, també deixem a la dreta la urbanització d’en Xicarró, travessem per sota la C-31, agafem el trencall que passa per la sínia de l’Alzina, tornem agafar el carrer de Miquel Guansé o d’Agricultors i deixem a la dreta el xalet d’en Xicarró o antiga sínia Aparici, deixem a l’esquerra las destil·laries MG (els Esbarjos), arribem a la Ronda Ibèrica i la seguim en direcció a Cubelles i trenquem per el carrer Pare Garí fins a la plaça de Catalunya, el Jaume continua fins a Baix a Mar i jo fins el carrer Teatre. Arribem a les dotze i quart.

Una caminada molt agradable d’uns dotze kilòmetres i dues hores i tres quarts de recorregut, amb bastant de xafogor i l’hem pogut fer sense l’ajuda de la llanterna, ens ho hem passat molt bé i ha estat una entrada de Sant Jaume per recordar.

Més info:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminada-de-lluna-plena-de-juliol-mas-torrat-mas-de-lartis-79176394

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Recordant la revetlla de Sant Joan de quan era petit!

Aquells anys d’infantesa, esperàvem que vingués la revetlla de Sant Joan amb molta il·lusió i uns dies abans anàvem de bòlit per els carrers recollint fustes i mobles vells, passàvem per les cases del veïnat, tot demanat si tenien fustes o algun moble vell o andròmina per cremar, estàvem de sort ja que havia molts cellers i cases de pagès i sempre tenien o ens guardaven fustes per cremar.

La foguera la fèiem a la cruïlla del carrer de Picapedrers amb el carrer Teatre i ens reuníem els veïns dels carrer de l’Aigua, Picapedrers i Teatre. Les fustes i mobles vells ho guardàvem a la Rasa del Miquelet i alguns anys venien els nens dels blocs de Sant Joan i ens ho prenien i teníem que començar de nou.

La vigília de Sant Joan per la tarda apilàvem les fustes per la foguera entre la cruïlla del carrer Teatre i Picapedrers, un any la vam fer tan alta que els municipals ens la van fer baixar d’alçada, recordo molt bé la discussió que hi va be fins que van decidir fer dues fogueres, a dalt de les fogueres sempre posàvem un ninot.

Quan es feia fosc s’encenien les fogueres i els veïns venien a voltar-la tot tirant coets. Els veïns treien les cadires al carrer i menjàvem la coca tot fent tertúlia i nosaltres jugàvem fins que els grans és cansaven de prendre la fresca, mentrestant jugàvem i tiràvem coets, trons, martiniquès, cigronets, coets de cinc que eren petis amb metxa i voladors . Molts carrers feien fogueres i revetlles al barri de Sant Joan (llavors havien els blocs i alguns carrers), el carrer de Lepant a Cap de Creu que havia la fornícula de Sant Joan i és feia una gran festassa, també els barris de la Geltrú i a Baix a Mar.

El dia de Sant Joan al matí anàvem a veure el que quedava de les fogueres i encara és consumien les brases tot fumejant i nosaltres anàvem saltant sobre elles i les cendres.

Bona revetlla de Sant Joan!

Any 1982 Foto de Francesc Casas/Fons Francesc Casas del Calendari de VNG 2021 (editorial efadós) carrer Lepant cantonada amb el carrer de la Torre d’Enveja.

Un record per el Francesc Casas autor d’aquesta magnifica foto i que ens va deixar el dia 1 de gener de 2021. (Francesc Casas E.P.D.)

En Francesc Casas va ser veí del carrer de l’Aigua i compartíem jocs al carrer, en aquells temps que al carrer es podia jugar.

Foguera per Sant Joan foto Jaume Sendra

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Palou Alt. Coll de Gleieta. Mas d’en Giralt. Balma de la Torreta. Els Sumidors. El Recó. Can Tomeu. Corral d’en Capdet. Palou Alt

Palou Alt. Coll de Gleieta. Mas d’en Giralt. Balma de la Torreta. Els Sumidors. El Recó. Can Tomeu. Corral d’en Capdet. Palou Alt

Sortida del dia 9 de juny de 2021.

Recorregut: 12,52 km.

Temps: més o menys 4 h.

Descripció: Alfred Castells.

Fotos: Jaume Sendra (JS).

Caminada del dimecres, 9 de juny de 2021. Alfred Castells, Raül Horro i Jaume Sendra. Uns 13 km.

Aparquem el cotxe a la plaça de Gal·la Placídia de la barriada del Palou Alt (Sant Pere de Ribes), davant de Can Pasqualí (el rètol ceràmic diu Can Pasculí). Són les 8,20 del matí del dia 9 de juny de 2021.

Can Pasqualí (Can Pasculí) (JS)

Des de la rotonda que hi ha a l’entrada del Palou Alt, seguim el lateral de la carretera C-15B, que serveix de sortida a Sant Pere de Ribes, i avancem cap a l’oest, de seguida passem al sender al costat dels camps de l’esquerra, paral·lel a la carretera, fins arribar a la riera de Begues, baixem a la riera, passem per sota el pont de la carretera i avancem, per un sender, cap al nord. De moment, seguim paral·lels a la riera de Begues, fins que la deixem i anem avançant per altres torrenteres de l’esquerra que hi desemboquen. Després d’un fort pendent ascendent, arribem al coll de Gleieta (168 m).

Coll de Gleieta (JS)

Des d’aquí, descendim, sempre cap al nord fins a trobar la carretera BV-2111. Pel camí, haurem observat, a l’esquerra, un antic forn de calç força enrunat.

Forn de calç (JS)

A l’arribar a la carretera, la seguim uns quants metres en direcció a Sant Pere de Ribes, i de seguida agafem un camí a l’esquerra. Travessem novament la riera de Begues i seguint cap al nord, amb la riera sempre a l’esquerra,

la riera de Begues (JS)

avancem pel camí, força transitat de cotxes (després sabrem el per què), fins que aquest gira a la dreta per arribar fins al mas d’en Giralt (també conegut pel mas d’en Giralt de la Riera). Des del 2014 el mas acull les instal·lacions educatives d’Arrel Waldorf Garraf, d’aquí el transit.

Mas d’en Giralt. Arrel Waldorf Garraf (JS)

Cavalls de Mas d’en Giralt. Arrel Waldorf Garraf (JS)

Nosaltres trenquem cap a l’oest, i tot llepant el terme d’Olivella, travessem unes vinyes, de nou la riera de Begues, uns altes camps i fem cap, de nou, a la carretera BV-2111, una mica més avall del Pont del Corb. Travessem la carretera i seguim el sender que segueix cap al sud-oest.

Vinyes i urbanitzacions (JS)

Quan trobem el camí que porta als Sumidors, el travessem i seguim avançant cap al sud. Deixant la masia de la Torreta a l’esquerra i la penya de la Torreta a la dreta,

La Torreta es un edifici de planta en forma de L, que es compon de diversos cossos superposats. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. La façana posterior presenta tres contraforts. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color ocre. Al cadastre de l’any 1717 hi consta Pere Giralt com a masover, mentre que el propietari era Josep Graell i Castelló de Vic. Més endavant, l’any 1847, la masia pertanyia al marquès de Sant Mori, Diego de Moixó i Cerdà, qui també era propietari de la Casa Gran, al nucli del Palou Baix.

Masia de la Torreta (dibuix de Josep M. Cuadras i Pagès del llibre Coneguem el nostre terme i les masies).

Masia de la Torreta, des del camí a la Balma (JS)

arribem a la balma de la Torreta i quedem impressionats per la grandària de la balma. Esmorzem a dins de la balma.

La balma o bauma és un abric rocós en una cova natural poc profunda en la qual penetra la claror. Es distingeix per això de les cavernes. Es troba en parets rocoses, sovint en la seua base.

Els abrics rocosos solen ser importants arqueològicament. A causa del fet que ofereixen un refugi natural, en estar protegits mitjançant una cornisa, els humans prehistòrics que cercaven refugis ventilats i de fàcil accés, els usaven sovint, de manera tant permanent (hàbitat, sepultura) com ocasional (campament estacional, parada en una partida de caça, taller) i deixaven al seu darrere restes de menjar, utensilis i objectes artístics d’interès arqueològic.

Entrada a la balma de la Torreta (JS)

balma de la Torreta (JS)

balma de la Torreta (JS)

Després d’esmorzar en aquesta magnífica formació geològica de la balma de la Torreta, desfem el trajecte per tornar a trobar el camí als Sumidors, el qual seguim en direcció, primer oest i després, sud, fins a arribar al mas dels Sumidors, després de passar per un paratge conegut per la Terra de Càntir i haver intentat trobar, sense èxit, la Font d’en Pixabrosses que, segons el plànol, es troba a l’esquerra del camí.

Els Sumidors és un gran casal de planta i pis suportat per uns grans contraforts, cobert amb teulada de carener paral·lel a la façana. S’hi accedeix per un portal d’arc pla arrebossat, que es troba descentrat en el frontis, al voltant del qual s’hi distribueixen diverses finestres d’arc pla arrebossat. En un costat del frontis hi ha adossat un petit pou quadrangular. A les façanes laterals hi ha adossats cossos d’un sol nivell d’alçat, mentre que a la posterior hi ha un corral en estat ruïnós que queda tancat per un baluard. L’acabat exterior és arrebossat de color terrós. Segons algunes fonts, els Sumidors està documentat des de l’any 1482, però el 1588 era coneguda amb el nom de mas Soler, ja que n’era propietari Pere Soler. Apareix en el capbreu d’Olivella de l’any 1681. Al cadastre de l’any 1717 hi consta la casa de Sumidors, de la qual n’era propietari Francisco Mestre del Racó i masover, Josep Massó. L’any 1827 s’esmenta un tal Josep Carreras, dit Sumidor. El segle XX va prendre definitivament la grafia plural. Actualment s’hi exerceix activitat d’hostaleria. És un conjunt protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Masia els Sumidors (dibuix de Josep M. Cuadras i Pagès del llibre Coneguem el nostre terme i les masies).

Masia Els Sumidors (JS)

Després de deixar els Sumidors a la dreta, continuem pel camí amb revolts fins arribar, després de travessar la riera de Vilafranca, a la carretera C-15B, prop de la masia del Recó.

El Recó és una masia projectada per Josep Font i Gumà. La grafia “recó” com a expressió dialectal de la parla catalana (el mot acadèmic és racó) ha inspirat una coneguda marca de productes dietètics (Artesania Agrícola), que conserva el topònim genuí, prescindint de la normalització actual. Els segles XVII i XVIII la casa és propietat de la família Mestres de Recó. La hisenda va passar al descendent Manuel Robert Mestre, que a primeries del 1900 elaborava vins negres i rosats de molt bona qualitat. Actualment, la casa es dedica també a la gastronomia i a l’hostaleria amb el nom de Carnivor.

masia El Recó. Carnivor (JS)

Deixem la masia del Recó a la dreta i seguim la carretera un quilòmetre i mig en direcció a Sant Pere de Ribes. A l’arribar a la pedrera que es troba darrere de l’ermita de Sant Pau, agafem un camí a l’esquerra que travessa la riera de Vilafranca per una passarel·la. Avancem primer cap al nord i després cap al sud, així arribem a Can Tomeu, a l’esquerra.

Can Tomeu és un edifici aïllat de planta rectangular i d’una sola crugia. Constava de planta baixa i pis i tenia la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana, que es van enderrocar a causa del mal estat de l’edifici. Es mantenen els murs perimetrals de totes les façanes llevat de la de migdia, on s’ha enderrocat la part superior del frontis. Tanmateix, s’hi conserva el portal, d’arc de mig punt arrebossat. A la façana posterior també s’hi observa un portal amb llinda de fusta i brancals ceràmics. La part de l’estructura interior que s’ha mantingut deixa veure les obertures amb llinda de fusta. A la façana de llevant hi ha adossat un cos d’un sol nivell d’alçat i coberta a una vessant, que s’obre a la cara nord amb un portal ceràmic. A l’altre extrem d’aquesta façana hi ha adossat un nou cos que alberga el cup. Aquest presenta una obertura d’arc rebaixat ceràmic per on s’abocava el raïm, amb dos esglaons salven el desnivell. El revestiment dels murs és de restes d’arrebossat, entre el que es pot veure el parament de pedra irregular lligada amb argamassa. Per les característiques constructives de la masia, hem de situar els seus orígens entorn el segle XIX. Actualment fa les funcions de casa rural.

Can Tomeu

Fem un altre gir nord-sud, deixant el Corral d’en Capdet també a l’esquerra.

El Corral d’en Capdet és un edifici aïllat de planta rectangular i quatre crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El portal d’accés és d’arc de mig punt adovellat i es troba descentrat en el frontis. A la planta baixa hi ha tres finestres d’arc pla arrebossat, mentre que al pis n’hi ha quatre de les mateixes característiques, dues de les quals tenen sortida a un balcó de baranes forjades. En aquest nivell també hi ha un òcul i un rellotge de sol, el darrer centrat en el frontis i datat de l’any 1887. A la resta de façanes hi ha poques obertures, totes d’arc pla arrebossat. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc i, allà on està deteriorat, s’observa el parament de pedra irregular lligada amb fang. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajols i teules ceràmiques. Algunes fonts indiquen que al Corral d’en Capdet hi va viure Bartomeu Capdet, que va fundar el primer hospital de Ribes, a la casa de Can Llop Sanç, on actualment hi ha la Casa de la Vila. Un fill o nét seu va ser Josep Capdet del Corral, guerriller destacat de la Guerra del Francès (1808-1814). L’any 1847, la masia pertanyia a la vídua de Christóbal Jacas, fins que l’any 1851 la va comprar Francisco Bofill, de Vilanova i la Geltrú.

Masia Corral d’en Capdet (dibuix de Josep M. Cuadras i Pagès del llibre Coneguem el nostre terme i les masies).

Masia Corral d’en Capdet (JS)

Rellotge de sol. Corral d’en Capdet (JS)

Des d’aquí segui el camí paral·lel a la carretera C-15B, travessen uns camps i arribem a la riera de Begues, girem cap el sud, passem per sota el pont de la carretera, trenquem cap a l’est i pel sender que hem fet al sortir del Palou Alt i per l’entrada a la carretera des de la rotonda, arribem al Palou Alt, a la plaça de Gal·la Placídia. Son les 12,35 del migdia i acabem la caminada del dia 9 de juny de 2012. Hem fet uns 13 km.

Bonica vista de sant Pere de Ribes envoltada de vinyes (JS)

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/palou-alt-coll-de-gleieta-mas-den-giralt-balma-de-la-torreta-els-sumidors-el-reco-can-tomeu-corral-75359288

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Olivella. Castell d’Olivella. Santa Susanna. Olivella.

Olivella. Castell d’Olivella. Santa Susanna. Olivella.

Sortida del dia 7 d’abril de 2021.

Recorregut: 9,36 km.

Temps: més o menys 3,30 h.

Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra.

Aparquem el cotxe al pàrquing que hi ha abans d’entrar al poble, a la dreta.
Comencem la sortida, són les 8,30 del matí. Seguim la carretera BV-2111 cap a
l’esquerra mentre veiem, més enllà, a la dreta, la masia de Cal Muntaner i agafem el camí de Cal Muntaner.

La Masia de Cal Muntaner és un edifici format per diversos cossos. El principal té estructura basilical, amb coberta a dues aigües i portal  adovellat. Consta de planta baixa i pis. Antigament coneguda com a mas Domènech, se sap que estava enrunada cap a la fi del segle XVII, quan va ser adquirida i reconstruïda per Isidre Muntaner. El 1733 va ser adquirida per la família Falç, de Sitges i a principis del segle XX per la família Camps de cal Caçador.

Cal Muntaner

Deixem la masia a la esquerra i seguim cap el Torrent de la Lloreda des d’aquest lloc fins a prop de Santa Susanna està encerclat amb fil elèctric (anomenat pastor elèctric) per els cavalls i ases de la Fundació Miranda, que pasturant per el Parc i de tant en tant tenim que anant obrint les tanques per poder passar. Seguim un corriol, al camí del castell, just en el seu encreuament amb el fondo de la Severa que passa per el Barret del Rector.

El Barret del Rector (Castell vell d’Olivella) Com fent de fita a un oblidat camí que des del fondal de la Cervera ascendeix cap al Mas del Rector i Castell Vell d’Olivella, hi ha aquest conjunt roquer que té forma de bonet eclesiàstic. S’ha volgut creure que és un dolmen sense llosa, però la veritat és que entre els penyots no és possible enterrar-hi ningú, que aquesta era la finalitat d’aquests megàlits.

El Barret del Rector

Seguim fins els safareigs i la Font del Rector. A uns metres de distància pel corriol en direcció sud-est des del safareig, hi ha una peça que sembla una base de molí de pedra, la part passiva, d’1,20 m de diàmetre, a on recolza una pica rectangular de pedra (100 cm x 43 cm)encaixada a una pedra. Les peces semblem disposades per fer la funció de cocó i d’abeurador respectivament.

Abeurador

La font del Rector està situada a l’esquerra del fondo de la masia del Rector (fondo antigament conegut com a coma de Sant Pere). Actualment l’aigua de la font és canalitzada, el punt on raja ha estat protegit amb parets de pedra seca amb banquetes, també de pedra, per seure. Es delimita així un àrea de planta triangular on s’ubiquen els safareigs, una estructura rectangular de 6,70 m x 2,50 m aprox. dividida en dos piques on arriba l’aigua de la font. Part del pedrís superior de l’estructura està fet amb lloses de pedra inclinades per rentar la roba. La resta es delimita amb maons. Avui dia és utilitzat com un punt de seguiment de la fauna.

Al bancal inferior de la ubicació de la font, destaca un marge de pedra pel qual s’hi baixa per unes escales volades encastades. Mitjançant un tub l’aigua es portada a aquest nivell inferior on s’omple una petita pica (54 cm x 40 cm) que a la vegada omple un abeurador fet d’obra moderna de quasi 7 metres de llargada per 40 cm. Aquesta font, documentada l’any 1681 com a font del Castell Vell, proveïa d’aigua la propera masia del Rector i les feixes d’hort que hi ha sota mateix de la font. Els safareigs es van recuperar l’any 1860. A l’estiu i en època de sequera, els vilatans no podien accedir als pous, ja que els propietaris racionalitzaven l’ús i només oferien aigua per beure. Quan calia rentar la roba, feien torns per anar als safareigs de la font del Rector i es repartien la tasca de transportar la roba bruta, el cubell, el sabó i la monyeca de cendra i la deixaven en estuba. La cendra emblanquia la roba i la desinfectava. Després la rentaven amb pastilles de sabó fetes a casa, amb sosa i greixos animals. Un cop neta, s’estenia sobre la vegetació. Aquesta activitat s’aprofitava per controlar els safareigs i per dur-hi els ramats a pasturar.

Font del Rector

Font del Rector

Safareigs de la font del Rector

Safareigs i la fusta per rentar la roba

Seguim el camí que va el castell Vell d’ Olivella i arribem al petit replà on hi ha les restes de l’església de Sant Pere de Castellvell. Aquí es va originar la població, quan només era un punt de control del pas cap el massís del Garraf. Era la capella del castell, uns metres més amunt, del qual queden algunes restes del mur perimetral. Un rètol explica que aquesta església va ser l’antiga parròquia del poble d’Olivella fins que la gent no es va desplaçar al pla i es va construir l’església nova, del segle XVII, que ja hem vist abans.
Aquesta és d’origen romànic, encara que actualment està en molt mal estat i lògicament presenta l’orientació est-oest, amb l’absis a llevant.

Les restes de l’antiga capella romànica de Sant Pere. És un edifici d’una nau de la qual només en resta l’absis, amb una finestra d’esqueixada simple, i part dels murs. Prop d’ella hi ha les ruïnes de la Masia del Rector. L’església era l’antiga parròquia d’Olivella. S’esmenta per primera vegada a mitjans del segle X, quan era possessió de la mitra barcelonina. L’any 1625 la parròquia es traslladà al temple bastit al castell nou d’Olivella. L’Església Vella està situada a l’antic Castell Vell i edificada l’any 1271 pel bisbe Arnau de Vilanova. Els primers documents de l’església daten del segle XIII, però no va entrar en funcionament fins al 1625. D’estructura romànica, l’Església Vella tenia una nau de planta rectangular amb l’absis llis i una porta a la façana del migdia.

Església de Sant Pere de Castellvell

Capella Romànica de Sant Pere de Castellvell

Capella Romànica de Sant Pere de Castellvell

Capella Romànica de Sant Pere de Castellvell

Pugem fins el turó ha on hi han unes minses restes del castell hi ha una torre, que és el resultat de l’aprofitament de les pedres de l’antiga construcció castral i que és coneguda com a Molí del Rector. pugem per l’escala interior i des del mirador hi han unes excel·lents vistes del Garraf i Penedès.

De l’antic castell d’Olivella, documentat des de l’any 992, es conserven només algunes restes dels murs que sembla que dibuixen una planta trapezoïdal. Les parets són de pedra poc treballada i morter d’escassa qualitat. Enmig de les runes del castell d’Olivella, i aprofitant les seves pedres, es va construir al segle XVIII un molí, que va restar inacabat; d’ell es pot veure una torre rodona. És un castell termenat i de Frontera que ja apareix mencionat en documents del 992 i del 1002. En una transacció del 1038 s’assenyalen els límits d’aquest castell. Sembla que el domini feudal del castell d’Olivella pertanyia al bisbe de Barcelona. La construcció del molí, al segle XVIII, va ser una iniciativa del rector d’Olivella, que va morir mentre s’estaven traslladant les moles de molí des de Vilafranca. Les moles van quedar abandonades i hom diu que una està a la riera de Begues i l’altra a la serra dels Carlins.

Restes dels murs del Castell d’Olivella

Castell o Molí d’Olivella

Escala interior per pujar al mirador

Mirador ha on hi han situats punts d’interès i distancies de CAT.

Mola abandonada del molí del Rector a la riera

Al baixar tornem a passar per les restes de l’església de Sant Pere de Castellvell ha on esmorzem.

Seguim avall, en direcció est per girar a la serreta del Mas Vendrell fins al Fondo del Pou Francí, on hem girat en direcció nord-oest. Aquí coincidim amb el GR.92-3, però els senyals quasi no es veuen. És una variant mig perduda del GR.92, probablement perduda per culpa de l’acció del càrritx, aquesta planta estranya i invasora que està destruint el sotabosc tradicional del Garraf. Trobem alguns pous abandonats.

Mas Vendrell es tracta d’un mas format de diferents cossos per a funcions diferents. Es troben cobertes a un i dos vessants. Actualment està molt fet malbé el conjunt. Originàriament la vivenda tenia planta baixa i un pis i les construccions annexes solament planta baixa. Prop d’aquest mas es troba la font que porta el nom de “Font de Mas Vendrell”

Mas Vendrell

Pou abandonat

Pou o cocó abandonat

Travessem la riera i arribem en els terrenys de Santa Susanna, ha on hi ha molta vinya. Un pou al costat del camí abans d’arribar al Caseriu. Aquest pou és molt profund i s’hi veu aigua.

Pou de Santa Susanna

La pista fa una petita pujada, entre vinyes, mentre veiem al caseriu de Santa Susanna…Impressionat!

Ens espera el Joan propietari del caseriu i dels terrenys de Santa Susanna que està fent treballs a la vinya, el Joan és cunyat de l’Alfred el meu company.

En Joan ens ensenya el Caseriu de Santa Susanna, està bastant malament i algunes part enrunades i ens fa de guia.

Molt a prop del Puig de la Mola, un dels cims més alts del Garraf, i en el fons d’una vall excavada per la riera de Begues, es troba aquest conjunt de construccions enlairat d’alt d’un roquissar d’uns 350 metres de llarg per uns 150 d’amplada. El caseriu que forma es va edificar al llarg dels segles al pla que porta el mateix nom (Santa Susanna), i en el qual circula en meandre, la riera de Begues. Aquesta situació li dona un aspecte majestuós. La llogaret està format per cinc nuclis edificats, un d’ells fortificat, en estat ruïnós o semiruïnós. En destaquen: la Casa Gran, el conjunt de major entitat, situat al punt més elevat; Can Mison, de menors dimensions, Can Blai, a peu de la roca, sota la Casa Gran, i per últim, a la vessant nord-est, hi ha un magatzem utilitzat a l’actualitat com a garatge. La fortificació com a tal, es presenta en la torre quadrangular que destaca al sud-oest de la construcció i per la presència de petites troneres de l’època de les guerres carlines. La porta principal al conjunt està coberta amb un arc escarser i el terra exterior està pavimentat amb pedres. Part de la torre va ser convertida en dipòsits de vi, avui fora d’ús. En l’encavallada de fusta que cobreix aquest es pot llegir, escrit en guix “Año 1897. Queido un rayo en este castillo”. El caseriu va anar quedant en un progressiu abandó fins arribar a ser total a mitjans de la dècada de 1970. Són tres els dipòsits rodons, enrajolats i envernissats, més antics que encara es conserven. Sembla ser que durant la dècada de 1950, es van transformar i construir nous dipòsits de forma quadrada. En aquesta època hi havia quatre forns de pa, cinc cases i sis cups. Hi van arribar a viure cinc famílies. Avui tan sols rep la visita del pagès i el propietari, que treballa les terres de cultiu que l’envolten. Respecte de la capella no s’ha trobat cap indici dins el conjunt, però hi ha la tradició de que aquesta es trobaria a l’antic camí d’Olivella (Informació oral Joan Raventós Alabreda, juny 2003). Dels espais més característics del conjunt destaquen la habitació coneguda com a La Prisió, un espai lúgubre, excavat i construït al terra, amb un únic accés des d’alt. Una altra dependència que destaca per la seva curiositat és la que la tradició oral atribueix a la “sala dels nuvis”, en la qual en el segle XIX es quedaven tancats i barrats les parelles recent casades del caseriu, passant una breu i econòmica lluna de mel. Els aliments se’ls facilitaven mitjançant una petita obertura a la paret. En aquesta sala hi ha una finestra amb un mig festejador. Hi ha també celler i en els magatzems, localitzats bàsicament al pis superior, es guardaven per al seu assecat gra, ametlles, olives, etc. Hi ha també estances on es guardaven els animals, com ara cavallerisses (encara es poden veure els pessebres). Una altra zona derruïda del conjunt era utilitzada per tenir aviram, conills i porcs. En tota la extensió del pla, i també a les vessants de les muntanyes més properes, es cultiven sobretot la vinya i els arbres fruiters, principalment presseguers, encara que amb la baixa qualitat del sol del massís del Garraf é va transformant tot amb vinya. Als voltants de la caseria hi ha tres pous: un al nord, al costa d’una vinya, un segon en el camí que mena al conjunt edificat, i als seus peus, i un tercer, al sud, al costat del pi blanc centenari. Aquest darrer sembla tenir una gran capacitat de magatzematge, ja que en èpoques de pluja continuada, el pou es desborda molt abans de que l’aigua pugui baixar per la riera de Begues, a lo qual indubtablement també ajuda el fet de que l’aigua de pluja es filtri ràpidament sota terra degut al tipus de terreny del Garraf. Un altre element d’interès a prop és la bassa d’aigua de 500 m3 de capacitat catalogada com a de tercer ordre, segons el Pla de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals (PPI) d’Avinyonet del Penedès. L’indret estava habitat en època ibero-romana, tal i com demostren les restes arqueològiques trobats als voltants. Tres pous proveïen d’aigua als seus habitants fins al seu abandó, i un dipòsit d’oli evidenciava un cultiu intensiu d’olivera, la qual encara es troba present al pla. El topònim “Quadra de Santa Susanna” apareix documentat des del segle XI, tal com recull l’obra “Catalunya Romànica” (CATALUNYA ROMÀNICA, 1992). Santa Susanna és un testimoniatge feudal el més antic d’Avinyonet (1953) (SADURNÍ ET AL., 2000). Una quadra medieval era una demarcació amb jurisdicció pròpia dintre el terme d’un castell. Les terres que pertanyien a aquesta demarcació estaven dirigides des d’una fortalesa on vivia el senyor, el qual cobrava impostos als pagesos que les cultivaven. El nucli arquitectònic de la quadra es caracteritzava per la presència d’una fortificació que donava seguretat a un grup de cases i per l’existència d’un recinte religiós. D’aquesta manera els habitants cultivaven les terres properes a la quadra assegurant-se els serveis de seguretat i espirituals que donaven la fortificació i la capella. Santa Susanna era una quadra peculiar, ja que els nuclis habitats s’agrupaven en la penya que presidia el pla, donant ella mateixa suficient aïllament i seguretat. En el cas de Santa Susanna, “Quadra” faria referència a una torre de defensa construïda per part d’algun cavaller, per voluntat del comte de Barcelona Ramon Berenguer I (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). En qualsevol cas, el topònim “Quadres” apareix associat a la parròquia de Sant Pere d’Avinyó, en diversos documents privats del segle XII (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). També apareix Santa Susanna en diversos documents sota l’apel·latiu de “castell”, així per exemple en el segle XVII (“lo castell i la quadra, en el terme del castell d’Avinyó”. De qualsevol manera, se sap que en el segle XII, la quadra pertanyia al senyor Ramon de Ribes i a la seva muller, Sibil·la, els quals, l’any 1158, van fer donació a Berenguer d’Avinyó del “podium de Sancta Susanna”, dins el terme del castell d’Olèrdola i parròquia de Sant Pere d’Avinyó. Aquest els va reconèixer com a senyors i es va comprometre a cultivar les terres de Santa Susanna i aixecar una fortalesa i cases (VILLACAMPA et al s.d.). La falta de documentació potser indiqui el poc desenvolupament d’aquesta quadra a través dels segles. Del període històric compres entre el segle XII i el XIV, no es coneixen documents. De tota manera, dins el llogarret encastellat s’endevina una torre quadrangular que sembla posterior al segle XIII. El 1332 se té testimoni d’una cerimònia d’infeduació que es va celebrar el 26 de gener en la qual el cavaller Guillem d’Avinyó va prestar fidelitat i homenatge al també cavaller Bernat Guillem de Ribes pel feu de Santa Susanna, el qual lliura uns guants com a símbol de potestat senyorial. La història es succeeix en diversos episodis documentats, dels que es destaca la venta de Santa Susanna per part dels Ribes a l’Episcopat de Barcelona el 1389. Altres documents parlen de les relacions de l’Episcopat i Guillem d’Olivella al segle XV, i del privilegi obtingut de tallar llenya, l’any 1484 per les gents de Vilafranca, quan la quadra era senyoriu de Pere Ramon d’Avinyó, habitant de les Gunyoles. Posteriorment apareixen els cognoms de Perpinyà Gelabert i Mas, al segle XVII com a propietaris de l’indret. El cognom Marcé, actual en la possessió d’aquest llogaret, apareix a la documentació l’any 1630 (Jaume Marcé), com a pagès habitant d’aquest indret. Actualment, tant el caseriu com a les terres que la envolten, són propietat de Joan Raventós i Marcé. Aquest indret pertany a la família Marcé amb seguretat des del segle XVIII A propòsit encara es conserva una fita que correspon a l’afrontació de les seves terres i que porta el seu nom “Marcé”. A Santa Susanna hi havia rabassaires i no parcers.

Entre vinyes el Caseriu de Santa Susanna

Santa Susanna

Entrada del Caseriu de Santa Susanna

Forn de una de les masies de Santa Susanna

Les vinyes des de una finestra de Santa Susanna

El diari de Vilanova del 5 de gener del 2001, publica un article sobre aquest mas i diu que en una de les bigues de la casa s’hi manté una inscripció que diu (en castellà) “l’any 1897 en aquest castell hi va caure un llamp”.

A la biga de fusta hi ha escrit en guix “Año 1897. Queido un rayo en este castillo”

Veiem el Pi Gros de Santa Susanna, gran exemplar de pi de 1,80 metres de circumferència. Sota el pi hi ha un interessant pèlag.

El Pi de Santa Susanna

Anem ara seguint una pista de tornada, tot fent una volta passem per el Clot d’en Feliu, més endavant per fi veiem el ramat de cavalls i ases de la fundació Miranda.

Ramat de cavalls i ases

Ramat de cavalls i ases

Ramat de cavalls i ases

Un senyal ens indica la Cova de Can Muntaner. Baixem per un caminet estret per arribar al mirador. Un cartell explica que devia haver estat ocupada per humans al menys des de fa uns 7000 anys. La seva situació, a la riba dreta de la riera de Begues i la seva situació poc visible i protegida la devien fer ideal com a refugi natural.

La Cova de Can Muntaner està situada a la riba dreta de la riera de Begues. Els materials localitzats a l’entorn de la cova ens permeten suposar que fou ocupada pels humans com a mínim des de fa 7.000 anys. L’aigua de la riera ha inundat repetidament la cova i mai s’hi han trobat restes. Les coves han estat un refugi natural emprat pels humans des de la prehistòria. Sovint hi residien en etapes curtes, a recer de les inclemències meteorològiques o hi tancaven els remats d’ovelles o cabres. A partir del segon mil·lenni abans de la nostra era, els han utilitzat especialment com a lloc d’enterrament o com a santuaris. Gran boca d’entrada (8,75 metres d’alt per 19 metres d’ample) que inicia en rampa ascendent una galeria de 19 metres de longitud que resta totalment tancada. En el costat dret de la mateixa entrada hi ha una petita galeria hi ha una petita galeria de poc més de 2 metres, estreta i obstruïda per blocs. El maig del 1980 membres del Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) exploraren la cavitat. El desembre de l’any 2006 s’hi excavaren sondejos arqueològics de 2×1 metres (Castellà, 2007). Aquests proporcionaren resultats negatius des del punt de vista arqueològic. Els estrats que es documentaren eren d’aportació fluvial. Es conclou que, sense excloure la possibilitat de que la cavitat hagués estat ocupada en èpoques pretèrites, la riera de Begues l’hauria erosionat i aportat sediments repetidament, esborrant les possibles traces que n’haguessin quedat.

Cova de Can Muntaner

Cova de Can Muntaner

Finalment passem pel costat de Can Muntaner. Els masos s’han anat recuperant, com hem vist en el cas de Santa Susanna, gràcies a la transformació dels camps en vinyes. La vinya (o millor dit: el vi) s’ha convertit en un important i productiu recurs econòmic.
arribem a l’aparcament a les 12 h del 7 d’abril de 2021.

Can Muntaner i la carretera BV-2111

Farigola de santa Susanna

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/olivella-castell-vell-santa-susanna-olivella-75114705

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Cunit. Ruta Turó de l’Avenc. Carena de Puigdetiula. Carrerada de Santa Coloma. Cunit.

Cunit. Cal Pla. Masia Sant Antoni. Ruta Turó de l’Avenc. Carena de Puigdetiula. Carrerada de Santa Coloma. Cunit.

Sortida del dia 2 de juny de 2021.

Recorregut: 9,69 km.

Temps: més o menys 3 h.

Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra.

Aparquem el cotxe al carrer de Montcunit, a la urbanització del mateix nom, de Cunit, prop de la Zona Esportiva Municipal. Són les 8,20 del matí del dia 2 de juny de 2021.

Enfilem la carretera de Cunit a Clariana cap al nord, deixem el cementiri a l’esquerra i ben aviat veiem Cal Pla a l’esquerra i la masia Sant Antoni a la dreta. La primera una mica allunyada de la carretera i la segona amb una àmplia portalada metàl·lica que hi dona, amb la retolació en castellà: Masia San Antonio.

Entrada Masia Sant Antoni

Cal Pla és un edifici típicament modernista. L’edifici està declarat bé cultural d’interès local i s’hi poden contemplar elements artístics dignes d’admirar, com la galeria d’arcs de mig punt o les baranes esculpides de pedra. Els jardins i la gran avinguda d’arbres que magnifica l’entrada principal, foren dissenyats per l’arquitecte francès Jean-Claude Nicolas Forestier.

L’habitatge consta de tres plantes. Els baixos tenen una porta d’arc rebaixat a la dreta i tres grans finestres rectangulars a l’esquerra. El pis noble té una gran balconada de tres portes amb llinda, trencaaigües i barana de pedra amb dibuixos circulars, i una tribuna semicircular a la banda esquerra. Les golfes presenten una sèrie de finestres de mig punt que tenen una base que recorre tota la façana i és sostinguda per cartel·les. A la banda dreta destaca una torre vuitavada de tres plantes separades per cornises. El tercer pis té una barana de pedra amb dibuixos circulars i al centre una torreta feta de vidre i rematada per una agulla coronada per un penell que consta d’un petit vaixell.

La casa dels masovers és adossada a l’esquerra de l’habitatge dels amos. Al centre presenta una estructura de forma corba i amb un pinacle al centre. La banda dreta té dues plantes. Els baixos presenten dues portes d’arc mixtilini i una rosassa al mig. El pis noble té tres finestres rectangulars. La coberta, al sobresortir una mica, és sostinguda per mènsules. La banda esquerra i l’estructura central corba tenen tan sols un pis que consta d’una porta amb llinda i una finestra quadrada a cada banda. A sobre hi ha un terrat que presenta una barana de pedra amb dibuixos circulars.

Va ser habitada per la família Ferrer-Benítez fins a la mort de Roser Ferrer Benítez. El 1920 va passar a mans d’un capità de vaixell d’origen mallorquí, de cognom Garcia. Aquest modificà i engrandí la masia, i hi construí els jardins donant-li el caire actual (1936-1938). Més tard, cap a l’any 1941, el propietari la va apostar en una timba de cartes i la casa fou comprada de nou per la família Ferrer.

La part oposada a la façana que dóna la benvinguda als convidats va ser cremada en l’incendi que es va declarar a Cunit l’any 2005.

Cal Pla

La Masia Sant Antoni és monument protegit com a bé cultural d’interès local. El mas és de propietat privada i està dotat d’equipaments esportius per al motociclisme: el Bultaco Camp.

Es tracta d’un mas senyorial amb una de les cantonades rematada per una torre. L’edifici, d’estil eclèctic (tot i que hi predominen elements vuitcentistes i modernistes), està fet de paredat amb enlluït blanc i decoració de maons en les obertures i cantonades. 

L’habitatge té tres cossos verticals: Els laterals tenen dues plantes i estan rematats per una barana amb balustres. El del mig –el més gran i nucli original de la casa–, consta de tres plantes, separades per cornises, amb les següents característiques:

El portal és d’arc escarser.

Els baixos tenen una porta d’arc rebaixat i una finestra de llinda a cada banda.

El pis noble presenta, al centre, una porta balconera amb barana de ferro i una finestra rectangular a cada banda.

El tercer (on hi ha les golfes) té una finestra geminada i un ull de bou a cada banda.

Les cobertes són de dos vessants i presenten en el punt d’unió una estructura poligonal on es veu el rellotge de sol i la data, 1901 (l’any en què la casa fou reformada).

Al costat esquerre s’alça la torre de planta quadrada, de sis pisos d’alçada i rematada per una galeria de cobertes de quatre vessants.

La casa fou feta per Isidre Marquès i Riba, avantpassat dels actuals propietaris, cap a 1830. En un primer moment la masia era de dimensions més reduïdes i després s’amplià i es dedicà al conreu del vi blanc. L’hereu, Manuel Marquès i Puig, va fer aixecar la torre per a poder veure la casa des del tren. La seva filla, Pilar Marquès i Soler, casada amb Francesc de Paula Bultó i Sert, va fer aixecar una capella.

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939) el mas va servir d’hospital, i en la seva façana posterior s’hi veuen encara marques de l’artilleria llançada contra a la casa. Passada la guerra, cap a 1951, el mas va acollir el rei Leopold III de Bèlgica durant un període de diversos mesos després de la seva abdicació.

Arribats a la dècada de 1950, Francesc Xavier Bultó i Marquès hereta la finca Sant Antoni de la seva mare. Lluny de seguir en el sector tèxtil, Francesc Xavier Paco Bultó funda una fàbrica de foses industrials i el 1944, associat amb Pere Permanyer, una de motocicletes: Montesa. El 1958 l’abandona per a crear-ne una altra: Bultaco.

Masia Sant Antoni

Continuem per al carretera de Cunit a Clariana i, a l’arribar a una rotonda, anem cap a la dreta i, després, altra vegada cap a la dreta, tot donant la volta a la finca de la masia Sant Antoni. Al no poder continuar per culpa d’uns gossos que estaven deixats anar, tornem enrere i just abans de l’autopista C-32, travessem el bosquet de la muntanya del Clavera cap a ponent. Des d’aquest altura tenim una magnífica vista de la masia Sant Antoni.

Masia de Sant Antoni des de la muntanya del Clavera

Així arribem a l’extrem del Bultaco Camp.

Bultaco Camp

Girant cap al nord, travessem el túnel per sota la C-32, pel curs del torrent de les Borges, d’es d’on pugem al camí asfaltat de l’Arboç. Uns metres més endavant, a la dreta, entrem en un camí que assenyala la ruta de l’avenc (Avenc de Sant Antoni). Seguim aquest camí i després d’un parell de revolts, a l’esquerra agafem el sender indicat amb el senyal Ruta 4. Aquest sender, en principi, avança paral·lel al camí de l’Arboç i al fondo de Sant Antoni. Posteriorment, girarem cap a l’est.

corriol ascens al Puigdetiula
bassa excavada a la roca

Mentre avancem pel sender, on esmorzarem, haurem deixat a la dreta la pujada cap al Turó de l’Avenc, i a l’esquera el masos de Cal Santó, Cal Jover i Puigdetiula.

Masia de Puigdetiula

La masia de Puigdetiula és situada dalt d’un turó dins la Urbanització Costa Cunit-Cubelles. L’edifici presenta una disposició en forma d’ela. A la part antiga de la casa se li adossaren dues naus, una horitzontal i l’altra vertical que talla l’antic habitatge. El nucli antic (1879) presenta dues plantes. Els baixos tenen una porta de llinda i una finestra quadrada. La primera planta consta de dues finestres quadrades amb base. La nau vertical té també dues plantes, amb porta d’arc rebaixat (baixos) i una finestra rectangular (primera planta).

La nau horitzontal, on viuen els amos, consta d’una sola planta amb porta i dues finestres d’arc rebaixat. Hi destaca una decorada xemeneia. L’habitatge és tancat per un mur i té una sèrie de dependències pròpies d’aquest tipus d’edifici.

L’antic habitatge data del 1879, segons una inscripció que hi ha a l’entrada. La masia és guardada per un masover.

Anem ascendint, direcció est, tot trobant una bassa excavada a la roca, i arribem dalt la carena de Puigdetiula, límit entre Cunit i Cubelles.

Carena de Puigdetiula – nord

Girem cap al sud fins que arribem a un replà amb un encreuament, a l’esquerra el sender GR92-5, que du a Cubelles [i que ja vàrem fer durant la caminada del 26 de maig de 2021] i cap a l’oest el que ens porta a la carrerada de Santa Coloma.

Agafem la carrerada de Santa Coloma i anem descendint en direcció cap al sud, (a lo millor el meu avi Magí i el seu ramat de cabres i va passar quan va vindre de Sant Magí de la Brufaganya per anar a viure a Vilanova i la Geltrú).

Pel camí trobem dues o tres fites de pedra amb les inicials S.S.

fita de pedra amb les inicials S.S.

Entrem al terme de Cubelles i ens trobem un camí paral·lel a l’autopista C-32, seguim el camí cap a l’esquerra i al cap d’un moment travessem la C-32 a través d’un pont per continuar cap al sud. El camí que seguim ens porta a la urbanització cubellenca de La Gavina, concretament ens deixa al carrer del País de Jura, seguim cap a la dreta, ara pel carrer de S’Agaró i arribem al límit entre Cubelles i Cunit, delimitat pel fondo del Mas d’en Pedro. Travessem aquest fondo i fem cap al carrer de Rosa Sensat, ja a la urbanització Procunit de Cunit. Seguim sempre cap a l’oest i, arribats al final del carrer, travessem un petit bosquet que ens deixa a la urbanització Montcunit, on tenim el cotxe. Final de la caminada d’avui. Són les 11,45 del matí del dia 2 de juny de 2021.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cunit-puigdetiula-cunit-74726626

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari