“Instantes eternos” de l’Uruguai a Catalunya

Dilluns dia 29 de novembre vaig anar a la presentació del llibre Instantes Eternos de l’amic Fernando Galbán Testa, a la Sala Noble de la Casa Olivella, ho va organitzar la Biblioteca Joan Oliva de la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova.

La presentació va anar a càrrec de Teresa Forcadell directora de la Biblioteca Joan Oliva, seguidament una breu introducció a càrrec d’Elisabeth esposa de l’autor del llibre i companya en el viatge de Montevideo a Barcelona i va donar-li pas a l’autor Fernando Galván gran orador i narrador que ens va explicar de que anava el llibre, afegint anècdotes que no surten en el llibre. Estic molt agraït de la menció que en va fer de quan és va integrar en els Bordegassos i el qual és vam conèixer. La Sala Noble de la casa Olivella estava plena i molts amics i amigues del Fernando hi van existir.

Llibre: Instantes Eternos

Autor: Fernando Galbán Testa

Editorial: LIBROS INDIE, editorial especialitzada d’autors independents.

El llibre porta un codis QR que es pot veure les fotos del viatge

Bloc: https://creandomundos.org/

Si voleu comprar el llibre: https://indie.quares.es/apex/quares/r/landingweb/detalle-producto?p2_id=24514&session=5427086860071

Obra con fuerte componente autobiográfico donde se vuelcan sensaciones y sentimientos de amistad, amor, solidaridad y alegría por la vida.
Es la descripción de un viaje, el de la vida, lleno de movimiento, momentos trepidantes, de calma, angustias o miedos, alegrías y soledades, tal y como es la vida de las personas.

Se intenta dar la sensación de que el tiempo es un gran tablero de ajedrez en donde nos movemos como el “caballo” indistintamente hacia cualquier lugar del tablero, haciendo que en cada “casilla” que nos encontremos, ese instante si es vivido desde el corazón, se convierta en eterno.

Com diu en Fernando és un relat inacabat que comença l’historia de l’exili el 29 de novembre de 1978 i el viatge en el vaixell de carga moto vapor Julietta Piraeus fins a Gènova, i de un altra vaixell fins a Barcelona, amb una magnifica narració del viatge i els records i vivències que interposa de la seva estimada Uruguai, el qual va tindre que deixar. He llegit el llibre i he gaudit molt del viatge i de les vivències…el vaig acabar i espero continuar més endavant les històries, narracions i poemes del Fernando que segur continuarà publicant.

L’amic Fernando el vaig conèixer fen castells a la colla dels Bordegassos de Vilanova i la Geltrú i no feia molt que ell havia arribat a Vilanova i enseguida es va integrar a la cultura i costums de Vilanova, m’agradava les seves converses i vivències quan parlàvem en els assajos i amb les trobades castelleres i l’altre dia en va sortir la foto o diapositiva que li vaig fer donant de menjar un esquirol en un parc de la ciutat de Graz en el viatge que vam fer a Àustria amb els Bordegassos. En Fernando es una persona que quan el trobes per Vilanova sempre ens saludem i fem la xerrada, últimament ens seguim a les xarxes socials en les seves fotos acompanyades de poemes o de narracions i ell segueix les meves fotos i bloc.

Parc de la Ciutat de Graz (Àustria)
Parc de la Ciutat de Graz (Àustria)
Plaça de la Vila des de la Casa Olivella

Tot esperant que comences la presentació vaig fer unes fotos de la plaça de la Vila tota il·luminada per les festes del Nadal des del darrera dels vidres del balcó, tot agafant reflexos de la sala i de la plaça.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Sitges. Les Basses. Creu Sant Isidre. Sitges

Sitges. Serra dels Gegants, Puig d’en Barbeta. Collet de la Fita. Les Basses. Corral de les Basses. Puig d’en Boronet i Creu de Sant Isidre. Serra del Gafarró. Sitges.

Caminada del dimecres 17 de novembre de 2021.

9,99 km. 4 h 28 min. (en moviment 3h 28 min).

Desnivell 282 m. Altitud màxima 311 m. Altitud mínima 64 m.

Text: Alfred Castells. Fotos: Jaume Sendra.

Aparquem el cotxe al pàrquing del final de l’avinguda del Camí Pla, que queda entre el camí Pla i el carrer de Josep Bascós i Carbonell, del Polígon Industrial Mas Alba de Sitges. Són les 8,20 h. Iniciem la caminada. Avancem pel camí Pla, que queda a l’oest del pàrquing, uns 50 m cap al nord i just després de deixar l’entrada a Cal Mallorquí, a la nostra dreta, trenquem per un sender que, a la nostre esquerra, s’enfila cap al nord: GR-5, pista de Sitges al Parc Natural del Garraf. Només iniciat aquest sender, trobem a la nostra dreta una mulassa habitada [Un Bon dia! saluda el nostre pas]. Més endavant trobarem un parell de mulasses més, però enrunades.

La mulassa habitada

Aquest sender creua el fondo d’en Portes i gira en sentit nord-est carenejant la serra dels Gegants, que fa de límit entre els termes de Sitges i de Sant Pere de Ribes.

Mulasses enrunades a la serra dels Gegants

Avançant passem pel Puig d’en Barbeta (214 m). Descendim tot girant cap al nord i fem cap al camí del Mas de Mossèn Alba, que seguim cap a l’est. Uns 100 m enllà arribem a una bifurcació de camins: el del nord és el camí de Sitges a Olivella; el del sud-oest, el camí de la Fita; i el del nord-est, el camí de Sitges a la Plana Novella. Aquest últim és el que seguirem nosaltres. S’endinsa dins del terme de Sant Pere de Ribes i avança fent dues o tres giragonses. Durant el trajecte podem observar, a la nostra dreta, un forn de calç abandonat.

Forn de calç

Arribats a la primera cruïlla ja som al Collet de la Fita. Girem cap al sud-est, a la nostra dreta, i entrem de nou al terme de Sitges, seguint pel camí de les Basses, que continua, primer, sud enllà i, després, al trobar una cruïlla, cap al sud-est. Si continuéssim pel camí del sud, acabaríem fent cap a l’ermita de la Trinitat. El camí que seguim, travessa el fondo de les Basses i gira cap al nord. De seguida trobem les Basses, a l’esquerra, i, una mica més enllà, a la dreta, el Corral de les Basses, ambdós enrunats. Retrocedim fins a les Basses i esmorzem entre la pineda després d’unes dues hores de marxa.

Masia de les Basses
Corral de les Basses

La masia i el corral prenen el nom, òbviament, al fet d’haver-hi basses. L’any 1900, el propietari, Daniel Freixa Martí, construí al costat de la masia un edifici amb el nom de Vil·la de Sant Daniel, amb una capella dedicada al sant, amb la idea de fer-hi un aplec anual per Sant Daniel. L’any 1928 la propietat era de Josep Penya Briquets, que hi produïa llet que venia al número 16 del carrer de Sant Francesc de Sitges. La finca fou venuda l’any 1935.

Les Basses
Les Basses

Després d’esmorzar, desfem el camí fins a la cruïlla del camí que em deixat abans i seguim cap al sud, paral·lels al fondo del Ballaric, que és a la nostra esquerra. Al cap d’una estona, agafem, a la nostra dreta, el sender ascendent que ens durà al Puig d’en Boronet (311 m), on hi ha instal·lada la Creu de Sant Isidre.

Vista tot pujant el sender al Puig d’en Boronet
Creu de Sant Isidre

La Creu de Sant Isidre es va aixecar entre els anys 1953 i 1955 pels membres de l’Agrupació Excursionista de Sitges (AES) Amunt. Fa 8 m d’alçada sobre una base de tres graons. L’estructura és un tronc cònic rematat per una creu, tot en pedra. Està decorada amb l’escut de l’AES i vuit terracotes, dues de grans, representant el Sant Crist i la Mare de Déu del Vinyet, i sis de més petites: Sant Llorenç i Sant Isidre, noms de cims veïns; Sant Bernat de Menthon, patró dels excursionistes; Sant Bartomeu i Santa Tecla, patró i patrona de Sitges; i Sant Sebastià, molt vinculat a Sitges.

Sant Crist
Sant Llorenç. Sant Bernat de Menthon. Sant Isidre
Escut de l’AES Amunt
Mare de Déu del Vinyet
Sant Bartomeu. Sant Sebastià. Santa Tecla

Des d’aquí, seguim un sender en direcció nord que puja i baixa passant pel Turó Rodó (293 m). Durant el trajecte trobem -dreta- una mulassa ben conservada i una bassa natural -esquerra-.

Mulassa Bassa

Aquest sender fa cap al camí que, a la dreta, ens duria al camí de les Basses per on hem passat abans. Aquest paratge es coneix amb el nom de la serra del Gafarró. Ens ha costat trobar el sender que volíem seguir cap a l’oest, anomenat drecera del Gafarró. Poc després d’avançar per aquest sender trobem un molt ben arranjat estatge a l’aire lliure amb taules i barbacoa: és el Descans dels Amics del Gafarró, construït per veïns de Sitges i Sant Pere de Ribes. Més endavant una bassa natural força gran.

Descans dels Amics del Gafarró
Elements decoratius al Descans dels Amics del Gafarró
Bassa natural

Continuem i fem cap a la bifurcació de camins d’abans: camí de Sitges a Olivella, camí de Sitges a la Plana Novella, camí del Mas de Mossèn Alba i camí de la Fita. Nosaltres prenem el camí de la Fita que avança, fent baixada, cap al sud-oest. A la nostra esquerra trobem el Corral d’en Barbeta.

Corral d’en Barbeta
Corral d’en Barbeta

El Corral d’en Barbeta, actualment dedicat a activitats hípiques, data dels segles XVI i XVII, època en què es coneixia amb el nom de Corral d’en Tortosa. L’any 1772 ja es documenta amb el nom actual. El 1900 era propietat de Rafael Batlle Forment. El camí de la Fita entronca amb el camí Pla i seguim avall. Trobem, encara, Can Ferran i Cal Mallorquí a la nostra esquerra. Can Ferran és una caseta moderna de cap a l’any 1960. Cal Mallorquí pren el nom d’Antoni Estalrich Cantallops, que arribà a Sitges el 1955 i que habità la casa. Finalment, arribem al pàrquing. Són les 12 h i 50 min. Agafem el cotxe i tornem cap a Vilanova i la Geltrú. Avui sí que hem gaudit d’un dia assolellat.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sitges-serra-dels-gegants-les-basses-corral-de-les-basses-puig-den-boronet-i-creu-sant-isidre-sitge-89149635

Galzeran. Sender del Puig d’en Boronet a la serra del Gafarró
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Canyelles. Puig de l’Àliga. Canyelles

Canyelles. Cal Simó. Coll de Can Deus. Turó de les Tres Partions. Puig de l’Àliga. Cal Muntaner. Cal Català. Canyelles

Caminada del dimecres 10 de novembre de 2021.

10,58 km. 3 h 59 min. Desnivell 410 m. Altitud màxima 554 m. Altitud mínima 128 m.

Text: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra.

Aparquem el cotxe davant el Casal de Canyelles (avinguda del Raval, cantonada carrer del Romanguer). Són les 8,15 h. Iniciem la caminada. Avancem pel carrer del Romanguer cap al nord, entronquem amb l’avinguda de Daltmar i, abans d’arribar al torrent del Pla del Bosc, agafem un camí que, cap al nord-oest i després cap al sud-oest, ens endinsa en un bosc de pins. De seguida agafem un sender a la nostra esquerra que, tot escurçant el trajecte, al cap de poc, ens tornarà a deixar en el camí que seguíem. Poc després, sempre cap al sud-est, travessem el paratge conegut com el Collet que, de seguida, ens deixa en una cruïlla de quatre camins. Nosaltres agafem el que va cap el sud-oest que ens porta davant l’entrada de la finca Ananda (paraula del sànscrit ?). Davant d’aquesta finca prenem el camí-sender cap al sud, tot deixant a la nostra dreta la finca de la masia de Cal Català. Aquest camí-sender, agafant el sentit cap a l’oest, ens portarà als darreres de Cal Simó.

Cal Simó

Cal Simó és una masia d’estil basilical. A la façana hi ha un rellotge de sol amb la inscripció: CAL SIMÓ, BON SOL, BON VI, ROMANÍ I TIMÓ. Cal Simó ja figura amb aquesta denominació en el Nomenclàtor de l’any 1860. Durant anys fou propietat de la família Deus. Uns estrangers, que ja havien comprat Cal Montaner, la van adquirir a Antoni Calaf i la van reformar per convertir-la en una casa rural.

Voltem la masia i cap al sud agafem el camí que avança cap a l’extrem nord de la urbanització Les Palmeres. Mentre avancem podem observar l’estrat calcari allargat que presenta el vessant est de la carena del Puig de l’Àliga, és la Penya de l’Escofet, les seves parets es fan servir com a escola per practicar l’escalada i van ser adaptades per l’Agrupació Excursionista Talaia. Es diu que una vegada acabada la obra, contemplant el seu treball, van exclamar: “Això, més que una Escola és una Facultat“, i d’aquí el nom de Facu pel qual es coneix aquesta zona.

Penya de l’Escofet / La Facu

No acabem d’arribar a la urbanització. Just abans de trobar el primer carrer (carrer de Cartagena), agafem un sender cap a l’oest que, tot pujant per entremig d’una pineda, ens durà a la part alta de l’esmentat carrer de Cartagena. Continuem pujant per aquest carrer i després d’un petit revolt cap al sud, deixem una primera desviació a la nostra dreta i agafem la segona, molt a prop. És un àmplia pista de terra, amb una magnífica vegetació, que agafa el nom de carrer d’Albacete, que en sentit oest i sud, salva tres fondos i ens deixa a l’extrem del carrer del Moncayo de l’esmentada urbanització Les Palmeres. Des d’aquí, avancem cap al nord-oest, per un camí costerut que, de seguida, gira cap al nord-est. Deixem un trencall a l’esquerra i continuem cap al nord-oest. Cal estar atents per deixar aquest camí i agafar un sender a l’esquerra -no massa ben indicat- ja que si seguíssim ens portaria, només, a una torre elèctrica. Així, que agafem aquest sender, cap a l’oest, que en un fort pendent ascendent, ens portarà al coll de Can Deus, límit entre Canyelles i Castellet i la Gornal.

Sender ascendent al coll de Can Deus

En aquest indret hi ha la fita de terme que pel costat de Castellet i la Gornal hi consta una curiosa inscripció: MORRO FI.

Fita del coll de Can Deus

Des d’aquí pugem cap al nord carenejant, seguint la línia divisora entre Castellet i la Gornal i Canyelles, per un pendent costerut i pedregós. Arribem a una esplanada on abans hi havia unes instal·lacions tècniques, actualment enderrocades. Nosaltres continuem nord enllà i de seguida arribem al Turó de les Tres Partions (435 m), indret on conflueixen els termes de Castellet i la Gornal, Olèrdola i Canyelles, i on esmorzem sota un lleu plugim. Continuem nord-est per una pista en lleu pendent descendent, que fa de límit entre Olèrdola i Canyelles, i ja som al coll de l’Àliga. Des d’aquí anem pujant seguint la pista i arribem al Puig de l’Àliga (464 m), cim emblemàtic del Penedès i un mirador excepcional que, avui, amb el temps ennuvolat, no ens permet fruir plenament del paisatge.

Vista del Mas de l’Artís i de Vilanova i la Geltrú des del Coll dels Tres Partions
Panoràmica des del Puig de l’Àliga. Al fons el massís del Garraf

Al cim hi ha una creu metàl·lica, un vèrtex geodèsic, una torre de vigilància, oratoris, pessebres, memorials..

Vèrtex geodèsic i la Creu metàl·lica al Puig de l’Àguila col·locada per membres de l’AE Talaia
el 3 de maig de 1964 (Fotos d’Arxiu de Jaume Sendra any 2015)

Retrocedim una mica cap el sud-oest fins a trobar, a l’esquerra, la pista que porta a la urbanització Daltmar. La seguim uns 100 m per trobar, a la dreta, la indicació del trencall cap al nucli de Canyelles. Baixem per aquest sender ben dret que va primer cap al sud i després cap a l’est, tot trobant una molt ben conservada mulassa a la nostra dreta.

Mulassa de pedra seca

Al final del sender, ja més planer, a la dreta, trobem Cal Muntaner, amb un aljub força gran al costat.

Aljub de Cal Muntaner

Cal Muntaner és un gran edifici, restaurat, de planta i pis amb teulat de dos vessants amb carener paral·lel a la façana. L’any 2000 fou comprada per uns estrangers a l’antic propietari, un constructor ribetà.

Cal Muntaner

Deixant Cal Muntaner enrere, arribem a una cruïlla de camins. El del nord porta a Cal Vidal. El del sud, a Cal Simó. I el de l’est, a Cal Català. Nosaltres agafem aquest últim camí, conegut com el camí de les Alzines, sense veure cap arbre, però, d’aquesta espècie. Deixem a l’esquerra la masia de Ca l’Escofet que no té res a veure amb el nom de la Penya de l’Escofet i això que està molt a prop de la masia que pertany a la família Escofet – Soriano de Vilanova, passem per el Racó de Mas Rossell i de seguida, a la nostra dreta, Cal Català, també amb uns aljubs.

Ca l’Escofet (Foto de Xavier Escofet)
Cal Català

Cal Català és una gran masia amb teulada de dos vessants. La portalada és de punt rodó amb uns peixos metàl·lics damunt que denoten l’antiga propietat: el peixater vilanoví Antonet Boquera. Aquesta masia s’havia conegut popularment amb el nom de Cal Miquel de les Dones, ja que hi havia viscut un home faldiller. Arribem a la confluència per on hem passat en el camí d’anada, davant la finca Ananda. Girem a l’esquerra i arribem a una cruïlla que, cap a l’oest mena al Mas Rossell i cap a l’est, al Collet.

Mas Rossell amb la Facu al fons

Seguim pel Collet i més endavant, trenquem per un sender a la nostra dreta que ens deixarà a les escales que conflueixen amb el carrer del Romanguer i l’avinguda de Daltmar. Caminem 50 m i ja som al cotxe. Són les 12,15 i donem per acabada la caminada d’avui. El matí ha estat força tapat i a estones ha fet algun plugim.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/canyelles-cal-simo-coll-de-can-deus-turo-de-les-tres-partions-puig-de-laliga-cal-muntaner-cal-catal-88541551

Bruc d’hivern (Erica multiflora) Els Tres Partions

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Cubelles. Ermita de Lurdes. Cubelles

Cubelles. Corral d’en Cona. El Salze. Les Estoreres. Rocacrespa. Ermita de Lurdes. Corral d’en Tort. Cubelles

Caminada del dimecres 3 de novembre de 2021.

14,1 km. 3 h 59 min.

Desnivell 122 m. Altitud màxima 112 m. Altitud mínima 12 m.

Text: Alfred Castells. Fotos: Jaume Sendra.

Aparquem el cotxe al pàrquing proper a Cal Granell, a la cruïlla de la carretera a Mas Trader i el carrer del Raval del Torrent de Cubelles (Cubelles, cul i mamelles / Cubelles, tot un món). Són les 8,10 h. Iniciem la caminada. Sortim de Cubelles en direcció nord-oest passant pels carrers Nou i de Mn. Miquel Corti. Travessem pel pont damunt l’autopista C-32 i arribem al límit de la urbanització Corral d’en Cona. Sense entrar a la urbanització, immediatament, agafem un sender cap al sud-oest que, passant per entre una pineda, ens porta a un camí que seguim cap al nord-oest fins a trobar, com a continuació natural, el carrer de Castellet de dita urbanització. Seguim per aquest carrer i a la cantonada amb el carrer de Banyeres, ens desplacem una mica a la dreta per poder fotografiar el Corral d’en Cona [des d’altres punt, és gairebé impossible].

Corral d’en Cona

El Corral d’en Cona [correctament, hauria de ser Conna] és una vella masia ramadera de la quadra de Gallifa. És una de les masies que ha dut més noms anteriorment: Mas Barceló, Mas d’en Gimet, Mas de n’Olivella i Mas d’en Pinyana. Recuperem el carrer de Castellet que, avançant sinuosament, ens portarà a la cruïlla amb al carrer de Cal Baldiris. Continuem a l’esquerra pel carrer de Castellet i uns quants metres enllà, abans d’arribar a la cruïlla amb el carrer de la Costa Daurada, agafem un sender a la nostra dreta que, en baixada i per dins del bosc, ens durà fins al carrer de l’Arboç. Nosaltres seguim cap a la dreta i avencem després cap al nord. Arribem a la urbanització Ricreu i, sempre cap al nord, la traspassem per l’avinguda del Salze que al final ens porta al traçat del Camí Vell de Cubelles. El topònim de Ricreu sembla procedir de Rich Creu, collada d’aquest indret que duia aquest nom al segle XVI. Seguim en direcció nord-est i trobem davant la masia del Salze.

El Salze
El Salze

El Salze és un dels vells molins fariners hidràulics, existent ja al segle XV, que captava l’aigua del riu de Foix. El nom prové d’un vetust salze que havia existit davant del molí. L’edifici actual de la masia es va aixecar damunt l’antic molí que va treballar fins al segle XIX. A prop del Salze podem admirar una més que centenària olivera.

olivera centenària (El Salze)

Des d’aquí, fent una giragonsa nord-oest, sud-oest i nord-oest, tot traspassant el pontet sobre el riu de Foix, entrem a la urbanització Les Estoreres pel carrer del Teide. Uns metres més endavant agafem el carrer de l’Aneto que, en direcció nord-oest ens portarà a l’extrem nord de la urbanització on, per un camí que és la continuació d’aquest carrer, continuarem avançant sempre cap al nord. Les Estoreres podria derivar del nom de la partida de l’Estoreta, dins de la quadra de Rocacrespa, que és documenta durant el segle XVIII. Estoreta com a diminutiu d’estora. A la comarca es fabricaven estores a partir de la palma del margalló. El camí, completament rodejant d’una esplendorosa vegetació, té a la seva dreta el riu de Foix. Avançant per aquest camí, encara podem observar, abans d’arribar a Rocacrespa, una resta de la tirolina que, fins que no es va construir la presa del pantà de Foix, permetia el trànsit de persones i mercaderies quan els aiguats deixaven incomunicada Rocacrespa.

El riu de Foix per Rocacrespa

El riu de Foix voreja el camí cap a Rocacrespa.

Restes de la tirolina

Arribem a la cruïlla que, a l’esquerra, du a Rocacrespa. Avui no la visitarem, atès que hi vam anar en una altra caminada.

Rocacrespa (foto arxiu Jaume Sendra)
Capella de Sant Jaume de Rocacrespa (foto arxiu Jaume Sendra)
Cal Rovirosa Rocacrespa (foto arxiu Jaume Sendra)

Des d’aquí volíem seguir cap a l’ermita de Lurdes per la llera del riu de Foix. Excepcionalment, avui, el riu baixa amb força cabdal i, dissortadament, no ho podrem fer. Per tant, travessem el pont sobre el riu i anem a buscar la carretera BV-2115. Avancem en direcció a Castellet, deixem a l’esquerra la masia de Can Cucurella, actualment casa de colònies Can Foix,

Can Cucurella / Can Foix

La masia de Can Cucurella va tenir annex un molí fariner, dit molí de Can Cucurella (i també, molí d’en Rovirosa), que fou enderrocat l’any 1970. Els Cucurella es van establir a la masia l’any 1589. S’explica que, cap a finals del segle XIX, van assaltar la masia i els malfactors, a més de robar, van cremar els ulls del propietari deixant-lo cec. Al cap d’un quilòmetre, aproximadament, arribem al camí que, a la nostra esquerra, ens portarà a l’ermita de Lurdes. Baixem per aquest camí, tot passant del terme municipal de Cubelles al de Castellet i la Gornal i, després de creuar de nou el riu de Foix per un pont, seguim en pujada i trobem una porta metàl·lica que ens barra el pas. La flanquegem com podem i ja som al Molí d’en Galtès, que disposa de dues edificacions. La de la nostra esquerra en un estat ruïnós, i la de la nostra dreta, totalment renovada.

Molí d’en Galtès. Edifici en ruïnes
Nou edifici. Molí d’en Galtès

Finalment, arribem a l’ermita de Lurdes, que es troba en un estat d’abandó molt deplorable.

Ermita de Lurdes
Ermita de Lurdes
Interior de l’ermita

Portem gairebé dues hores de caminada i esmorzem entre els pins que envolten l’ermita, tot conversant sobre els molts bon records que ens reporta aquest indret. L’ermita de Lurdes va ser feta construir, el segle XIX, pel vilanoví Ceferí de Ferrer i de Martí i la seva esposa Antònia Galtès i Martí, propietaris del Molí d’en Galtès. L’estil arquitectònic és historicista. Van triar aquest paratge per la semblança amb el que havien vist a Lourdes (França), i fins i tot van fer construir una gruta artificial a semblança de la Lourdes francesa. L’any 1886, l’ermita va quedar adscrita a la Santa Casa de Loreto, Ancona (Itàlia).

Gruta artificial

Durant trenta anys consecutius, del 1963 al 1992, l’Agrupació Excursionista Talaia va organitzar l’Aplec de Tardor a I’ermita de Lurdes.

Aplec de la Tardor any 1980 (foto arxiu Jaume Sendra)
El riu de Foix en el seu pas per Lurdes

Havent esmorzat, iniciem el camí de tornada pel mateix lloc per on hem vingut fins arribar a la masia del Salze. Des d’aquí agafem el trencall de l’esquerra del Camí Vell de Cubelles que, cap el sud-est, ens dirigirà a la urbanització Corral d’en Tort. Entrem a la urbanització per un sender entre camps que enllaça amb un carrer asfaltat direcció nord-sud fins a trobar la cruïlla amb l’avinguda del Corral d’en Tort. Agafem aquest avinguda cap a l’esquerra -est- per poder fotografiar l’edifici que dona nom a la urbanització i que es troba ja dins el terme de Vilanova i la Geltrú, al límit, però, amb el de Cubelles.

Corral d’en Tort
Corral d’en Tort / El Congo

L’antiga masia ramadera del Corral d’en Tort s’havia dit, abans que el compressin els Ricart, l’any 1698, corral d’en Urgell i després corral del Salze o d’en Perris. Més endavant, el 1860, ja n’és propietari el boter Joan Miró, de malnom Tort. Actualment la masia porta el nom d’El Congo, ja que fou adquirida per uns belgues provinents d’aquest colònia, avui República Democràtica del Congo. Fetes les fotos, retornem enrere i girem a l’esquerra per un camí asfaltat cap al sud que porta a la urbanització Corral d’en Cona i que pren el nom d’avinguda del Pi de la Vella. Deixem a la dreta el Mas de Sant Salvador tot veient com feinegen collint olives d’un extens cap d’oliveres.

Mas de Sant Salvador

El Mas de Sant Salvador havia estat abans Can Pere Pons (segle XVI), Cal Xixo o Cal Baldiri. Els actuals propietaris van canviar-li el nom i van col·locar unes rajoles amb la figura de Sant Salvador d’Horta. Just on el camí fa un tancat revolt, agafem un estret sender que, cap al sud i cap a l’est, per entre camps erms i vinyes ens deixarà a l’extrem nord-est de la urbanització Corral d’en Cona. Des d’aquest extrem, per un camí que avança cap al sud, paral·lel a l’autopista C-32, arribem al pont que, per sota, ens permet salvar l’autopista. Aquest camí, tot travessant la torrentera del Clot del Cementiri i fent una giragonsa est, sud i est, ens deixarà a l’extrem del carrer de Mn. Estruch i Piera, que seguim cap al sud. Després, per la plaça d’Ovidi Montllor, del carrer de Víctor Alari i de la rambla de Pau Casals, on hi ha l’escola Josep Andreu–Charlie Rivel, arribarem al carrer de Gallifa. Girem a la dreta, mentre al campanar toquen les dotze del migdia. Agafem, després, el carrer Nou i l’avinguda del Raval del Torrent i ja som el cotxe.

El campanar de Cubelles

Retornem cap a Vilanova i la Geltrú, després d’haver fet una caminada que, tot i que ens ha obligat a passar per algunes urbanitzacions -que hem procurat rodejar-les el màxim que hem pogut- ens ha permès fruir d’uns camins i senders amb una variada flora i acompanyar durant força trams el cabdal del riu de Foix amb la remor del fluir de l’aigua.

El riu de Foix en el seu pas per El Salze

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cubelles-corral-den-cona-el-salze-les-estoreres-rocacrespa-ermita-de-lurdes-corral-den-tort-cubelle-88024654

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Els Pèlags de Vilobí

Vilobí del Penedès. Parc dels Talls. Can Sogues. Cal Jaume Rita. La Masia. Cal Pau Miret. Pèlag Gran. Vilobí del Penedès

Caminada del dimecres 27 d’octubre de 2021.

Text: Alfred Castells. Fotos: Jaume Sendra.

10,89 km. 3 h 45 min. Desnivell 163 m. Altitud màxima 342 m. Altitud mínima 216 m.

Aparquem el cotxe a la plaça de la Vila de Vilobí del Penedès. Són les 8,35 h del matí. Iniciem la caminada.

És el segle XII quan s’esmenta documentalment per primera vegada Vilobí. No obstant, en aquesta contrada ja existia, des del segle X, la quadra de Vallformosa, pertanyent al castell de Sant Martí [Sarroca]. Durant l’esmentat segle XII Vilobí se segregà de Sant Martí. Però, el segle XIV, tant Vilobí com Sant Martí passen a dependre jurisdiccionalment de la Pia Almoina de Barcelona. Els canonges de la catedral de Barcelona foren els senyors de Vilobí fins a la desaparició, el segle XIX, del feudalisme. L’any 1842 Vallformosa fou agregat a Vilobí i el 1846 Vilobí esdevingué un municipi independent.

Vilobí prové del llatí Villa Albini, sent Albini un nom de persona.

Sortim del poble en direcció sud-oest, tot pujant, passant per l’avinguda de la Generalitat, el carrer de la Diputació i el carrer dels Talls, on observem una antiga fàbrica de guix abandonada, fins arribar al Parc dels Talls.

Antiga fàbrica de guix

Entrem al parc per un sender cap a l’oest i de seguida trobem el Pèlag Fiol a la nostra dreta, sec avui, amb uns 20 m d’amplada i amb poca fondària, que ha afavorit la presència d’un espès canyissar.

Pèlag Fiol (actualment està sec)

A la nostra esquerra, el Pèlag Petit, amb poca vegetació pel fet que l’aigua es troba en contacte directe amb el tall.

Pèlag Petit

Una mica més endavant, a la dreta, el Pèlag Sec, que, com indica el seu nom, no conté aigua i està condicionat com un auditori natural.

Pèlag Sec

Després de contemplar aquests tres pèlags, desfem el camí, continuem una mica cap al sud, tot pujant, i de seguida girem cap a l’est per arribar al Pèlag Llarg, que trobem a la nostra esquerra. Aquest pèlag fa uns 70 m d’amplada i conté peixos d’espècies invasores.

Pèlag Llarg
Bomba manual per traspassar el vi (finca al costat del Pèlag Llarg)

Tornem enrere i avancem cap a l’oest per arribar al Pèlag Gran, que, com indica el seu nom, és el pèlag de més extensió dels cinc. Al tenim a la dreta del camí. Ocupa una superfície de 3,6 ha, sent la segona zona humida més gran del Penedès, després del pantà de Foix. A la vora del pèlag hi ha una torre mirador que permet una contemplació més òptima de l’indret. Aquesta fou l’última pedrera en funcionament, fins a l’any 1993.

Pèlag Gran
Torre mirador Pèlag Gran

Els pèlags –anomenats també els talls– aparegueren a conseqüència de l’activitat extractiva de guix [sulfat de calci dihidratat (CaSO4·2H2O)], que es remunta a l’època romana i que ha estat en funcionament, com hem esmentat, fins a l’any 1993. Des que es va deixar d’extreure pedra, s’ha format un espai natural constituït pels cinc pèlags, originats per la concentració d’aigües, ja sigui per escolament superficial o per la interacció amb el nivell freàtic de l’aqüífer que hi ha per sota.

Pedrera és veuen els forats per ha on es posaven els explosius (Pèlag Sec)
Mineral de guix

Les últimes empreses que van explotar les pedreres van ser Yeseras de Vilobí i Gyps, que l’any 1970 es van fusionar sota la raó industrial Vilobigyps, fins el 1993. A la banda esquerra del camí, enfront del Pèlag Gran s’ha restaurat la zona que ocupava l’antiga fàbrica de guix, que s’enderrocà després de l’any 2007.

Després d’admirar aquesta meravella natural, tot sortint del terme municipal de Vilobí del Penedès per passar al de Sant Martí Sarroca, continuem per un camí que ens dirigeix cap al sud-oest per acabar en una vinya. Des del final d’aquesta vinya, agafem un sender cap al nord-oest que, mitjançant uns graons encastats al camí, puja dret cap a la muntanya de Can Sogues, tot deixant a la nostra dreta les vinyes de Cal Rossell. Aquest sender ens portarà a un camí que agafarem cap a l’esquerra i que en direcció sud-oest i en baixada ens durà a la masia de Can Sogues.

Can Sogues

Can Sogues és segurament anterior al segle XVIII i ha sofert diverses reformes en dates successives. D’aquesta casa en depèn la Torre de l’aigua del Pont de Can Sogues. La masia és una edificació amb planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues vessants. La façana està dividida en sectors per bandes verticals i horitzontals de maó, coronades per quatre arcades i centrada per un portal d’arc de mig punt adovellat i per una finestra superior de marcs, ampits i arc conopial de pedra, amb trencaaigües motllurat. En els ràfecs hi ha sanefes en ziga-zaga. Hi ha un jardí davanter tancat per un baluard que inclou un pou i edificis agrícoles annexos. Esmorzem als voltants d’aquesta masia envoltats d’alzines i després continuem la caminada. Seguim cap a l’est i de seguida trobem la carretera BV-2151, que transitem uns 200 m en direcció cap a Guardiola de Font-rubí, tot deixant a l’esquerra Cal Jaume Rita.

Cal Jaume Rita
Cal Jaume Rita

La carretera fa un revolt cap al nord i nosaltres la deixem per continuar pel Camí dels Horts, en direcció nord-oest, deixant a l’esquerra les masies de Cal Rita, Cal Xarina i Cal Mallorquí.

Envoltades de palmeres Cal Rita (esquerra). Cal Xarina (dreta)
Cal Mallorquí

Una mica més endavant, a l’esquerra, trobem un curt camí que porta a la Masia [sí, aquest és el seu nom].

La Masia (al fons Font-rubí)

Seguim avançant i arribem a un encreuament de camins, just al límit entre els termes municipals de Sant Martí Sarroca i Vilobí del Penedès. Avancem uns 50 m i agafem un trencall a la dreta que, cap al sud-est, ens portarà a la part superior del Pèlag Gran, on arribem després d’un fort pendent, havent deixat a la dreta el camí que mena a la masia de Cal Pau Miret.

Cal Pau Miret

Admirem novament el pèlag des del seu flanc nord des de l’altura.

Pèlag Gran vist des del nord
Pèlag Gran vist des del mirador de dalt

Continuem cap a l’est i cap al sud-est i arribem a un altre mirador damunt del pèlag amb un plafó informatiu sobre l’activitat industrial de la antiga fàbrica de guix.

Plafó informatiu de l’antiga fàbrica de guix
Antiga fàbrica de guix

Aquí comencem a trobar cases del nucli de Vilobí del Penedès: Cal Bitxac (antiga casa rural), Cal Sarit, Can Xalet, Mas Petit, Cal Genet del Rei…

Cal Bitxac
Font de ferro fos

Seguim pel carrer de les Guixeres, deixant a l’esquerra el Pèlag Petit, i arribem al carrer dels Talls.

Rellotge de sol de Cal Genet del Rei.
Carrer de la Diputació cantonada carrer dels Talls
La casa de la Vila i l’església

Desfem la ruta que hem fet en el camí d’anada i per la plaça Major i el carrer de les Figueretes arribem a la plaça de la Vila. Són les 12,15 h.

Abans de marxar de Vilobí del Penedès anem a veure l’església parroquial de Santa Maria de Vallformosa, situada a la plaça de Mossèn Lluís Panyella [el rètol de la plaça està en castellà]. L’església és un edifici d’una sola nau amb capelles laterals i absis de planta semicircular. Té voltes bufades i arcs torals de mig punt. La coberta és a dues vessants. La façana presenta rosassa i portada amb arquivoltes, columnes, capitells esculpits i timpà amb la representació del tema de l’Ascensió esculpit. Té el campanar i la rectoria adossats. En conjunt respon a les característiques formals de l’historicisme neoromànic. L’església va ser projectada per Enric Sagnier i va ser edificada entre els anys 1927 i 1933, tot i que el campanar no es va coronar fins els anys quaranta (del segle passat). Damunt la portalada principal indica: any 1933, any en que s’hi traslladà el culte des de la primitiva església.

Església de Santa Maria de Vallformosa i casa parroquial
Campanar

Després d’aquesta visita a l’exterior de l’església, agafem el cotxe i tornem cap a Vilanova i la Geltrú, després d’haver gaudit d’un matí assolellat i haver comprovat com “poques vegades la natura torna amb tanta generositat i bellesa els efectes de l’acció humana”, com diu un dels plafons informatius de l’indret.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ruta-dels-pelags-vilobi-del-penedes-parc-dels-talls-can-sogues-pelag-gran-vilobi-del-penedes-87485050

Afegitó al text de l’Alfred de la caminada per las antigues guixeres de Vilobí:

Vaig treballar a la fàbrica de ciment blanc GRIFFI (CEMEX) fins que van tancar i un del elements que fèiem servir per fer el ciment era el guix i el subministrava l’empresa Vilobigyps, S.A. fins que van tancar l’any 1993 i l’extracció era de les pedreres ha on hi han ara els Pèlags, el guix era grisós i brillant. Més tard van importar el guix de Turquia i era vermellós de menys qualitat que el de Vilobí del Penedès.

làmina del Power Point Ciment Blanc de Jaume Sendra
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Els quatre termes

Vilafranca del Penedès. Cal Frare. Barri de Can Ferran. Castell i església de la Bleda. Torre de les Aigües. La Bleda. Cal Sant. Vilafranca del Penedès.

Caminada del dimecres 20 d’octubre de 2021.

Text: Alfred Castells. Fotos: Jaume Sendra.

9,85 km. 3 h i 12 min. Desnivell 54 m. Altitud màxima 210 m. Altitud mínima 181 m.

Aparquem el cotxe al carrer d’Amàlia Soler, a tocar de l’avinguda del Vendrell, del barri de Sant Julià de Vilafranca del Penedès. Són les 8,30 h del matí. Iniciem la caminada. Baixem pel carrer del Camí de Moja, girem a la dreta pel carrer de Cubelles, travessem la carretera N-340a, continuem pel carrer de la Ràpita i a la cruïlla de la carretera B-212 amb el carrer de la Múnia girem a l’esquerra, travessem la carretera i agafem el camí de Morató. De seguida troben el camí fariner de la Bleda, que ens ve per l’est i que arrenca al carrer de la Múnia, una mica més al nord per on hem creuat nosaltres, i, des d’aquí, el seguim en direcció nord-oest. Aquest camí fariner s’utilitzava per portar a moldre el blat als molins del marge del riu de Foix. També conegut com a carrerada de cal Ventosa, avui en dia encara està en ús com a camí ramader. Una mica més enllà, entronquem el camí ramader.

Una mica més enllà, entronquem el camí de Sant Julià.

Cruïlla del camí fariner de la Bleda amb el camí de Sant Julià.
Curiós els dos símbols del cartell de la vinya en vas i emparrada.

Seguim el camí de Sant Julià cap a l’oest i travessem la riera de Llitrà, afluent per l’esquerra del riu de Foix, que neix a les serres de Font-rubí i l’Avellà i desemboca als Monjos.

Riera de Llitrà

Una mica més endavant, trenquem cap al sud-oest pel camí de Vilafranca del Penedès a Cal Frare. Trobem de seguit, a l’esquerra Cal Frare i Ca l’Isidoro.

Cal Frare
Cal Frare

Cal Frare, documentada des d’un mapa de 1914 i en altra documentació fins a l’actualitat, forma part del Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de Catalunya de l’any 2009. Dels padrons de 1900 a 1930 (no apareix als anteriors) podem deduir que la primera casa que hi hagué fou Cal Frare, on vivien el matrimoni Joaquim Solé Morató i Maria Les des del 1898. Una de les seves dues filles, Dolors, es casa amb Jaume Baqués i consta que ambdós matrimonis hi viuen fins, com a mínim, el 1930, juntament amb els seus tres fills i la mare i l’oncle del Jaume. L’altra filla, Mercè, es casa amb Isidoro Solé Gili, fill de Sant Martí Sarroca, i des del padró de 1921, com a mínim, consta que viuen a Cal Frare Petit. Arran d’aquesta diferenciació entre cal Frare Gran (o Vell) i cal Frare Petit (dos noms provisionals i efímers, fins al 1936), podem suposar que es devia construir una altra casa al costat per a la nova unitat familiar que, poc després, prendria el nom del cap de família, l’Isidoro. Desconeixem el motiu de la denominació de Cal Frare, però és fàcil elucubrar: algú de la família que es va fer frare, algú que hi vivia enclaustrat, hi va anar a viure un antic frare…

Ca l’Isidoro

Passem del terme municipal de Vilafranca del Penedès al de Santa Margarida i els Monjos i arribem al barri de Can Ferran. Deixem Cal Casals a l’esquerra i La Torreta a la dreta. Una mica més endavant, Can Ferran, que dona nom al barri.

La Torreta
Can Ferran
Can Ferran

Des d’aquí girem cap al nord i seguim per un camí asfaltat flanquejat per unes oliveres precioses.

Camí al castell de la Bleda, flanquejat per unes oliveres.

Cap al final, girem a l’esquerra -oest- i arribem al castell (o masia) de la Bleda, que ens queda a la dreta, i a l’església de la Mare de Déu de la Bleda que la tenim davant. Portem una hora de camí i ens quedem a esmorzar a les escales de l’església.

Església i castell de la Bleda

L’actual masia de la Bleda, possiblement edificada amb la modificació de l’antic castell, és un edifici de planta rectangular format per planta baixa, pis i golfes, amb coberta de teula a quatre vessants. La distribució interna de la masia és organitzada al voltant d’un pati interior, antigament descobert. La façana principal presenta una composició pràcticament simètrica amb porta d’accés d’arc de mig punt adovellada, balcó centrat al primer pis i golfes amb cinc obertures, d’arc de mig punt la central i d’arc rebaixat les laterals. L’antic castell s’esmenta des del 1121. El 1334 n’era senyor Ramon d’Spilles. Joan I el va vendre el 1381 a Pere Febrer. L’any 1600 era de Cristòfol d’Icard. La fesomia actual de l’edifici respon a les obres realitzades el segle XIX. L’any 2018 s’hi va descobrir la base d’una torre de defensa medieval que podria datar de la segona meitat del segle X o principis del XI. Bodegues Torres va adquirir la masia i les vinyes dels voltants, l’any 2016, per conrear la varietat ancestral moneu.

Castell de la Bleda
Castell de la Bleda
Castell de la Bleda

Pel que fa a l’església de la Mare de Déu de la Bleda, existeix un testament datat l’any 995 en què el bisbe Vives de Barcelona, concedeix a l’església de la Santa Creu i Santa Eulàlia -nom antic de l’actual església- els alous que tenia al terme de Penintense. L’església va ser ampliada amb una altra nau per la façana nord el segle XVII. En la façana de migdia hi ha tres arcs interiors cecs. La porta actual, encarada a llevant, és posterior i sembla oberta tallant l’antic absis, ja que s’hi pot veure un arc que podria ésser el triomfal de la primitiva església. També va ser allargada per la façana de ponent per fer-hi l’actual cambril de la Mare de Déu. El campanar d’espadanya amb tres ulls, que conserva la campana a l’ull superior, està construït amb grossos carreus de pedra picada. Annex al costat nord de l’església hi ha el cementiri.

Església de la Mare de Déu de la Bleda i cementiri
Església de la Mare de Déu de la Bleda
Església de la Mare de Déu de la Bleda (inscripció 1683)
Campanar d’espadanya amb tres ulls, que conserva la campana a l’ull superior

Havent esmorzat, desfem el camí i girem cap al nord per arribar a la Torre de les Aigües, dins ja del municipi de Pacs del Penedès.

Torre de les Aigües
Torre de les Aigües

La Torre de les Aigües va ser inaugurada el 1923. Obra de l’arquitecte Antoni Pons i Domínguez i l’enginyer Luciano Moro, actualment ja no s’utilitza. És de planta quadrada, composta de base i tres trams, oberts per les quatre cares amb finestres ogivals. Hi ha cornises de separació entre els pisos i és interessant la utilització del maó vist. L’aigua subterrània d’unes mines a uns 25 m de profunditat es feia pujar al dipòsit de dalt de la torre amb una bomba i d’aquesta forma arribava de forma més o menys constant a les aixetes dels vilafranquins. La torre originalment tenia 6 pisos d’alçada, ara només en té 3. Durant la guerra civil (1936-1939) es va escapçar. L’explicació més probable es la següent: durant la guerra civil al Penedès s’hi van instal·lar tres aeroports militars. Un d’ells era als Monjos i un altre a Pacs del Penedès. La Torre de les Aigües era un punt molt alt i, no tant per la por que algun avió s’hi estimbés, com per evitar que algú fortament armat s’hi enlairés i pogués abatre alguna aeronau acabada d’enlairar o a punt d’aterrar, es van tirar a terra 3 dels 6 pisos.

Des d’aquí girem cap al sud, tornant a entrar al municipi de Santa Margarida i els Monjos per un camí sinuós que ens porta al riu de Foix. Travessem aquest curs fluvial per unes passeres de fusta, tot passant del terme municipal de Santa Margarita i als Monjos al de Sant Martí Sarroca.

Riu de Foix

Seguim cap al nord-oest i després de deixar, a la nostra dreta, el Molí de Baix, ja enrunat, i el Molí de Dalt, actualment un habitatge residencial que conserva, encara, les moles de pedra, arribem al veïnat de la Bleda, que, com ja hem esmentat, pertany al municipi de Sant Martí Sarroca. El nom de la Bleda, segons Coromines, prové de l’àrab al-bàlàd(à), que significa la població.

Molí de Baix
Molí de Dalt

Les cases d’aquest veïnat son construccions disseminades. Passegem una mica i veiem que només algunes de les cases indiquen la seva denominació: Cal Ramon Vidu, Cal Mosso…També veiem altres edificis: els Cellers Montserrat, SA i la Cooperativa. A Cal Ramon Vidu hi visqué Pere Solé Morató, mort el 29 de desembre de 2011, que durant alguns anys repartí pel veïnat el butlletí municipal de Sant Martí Sarroca El Martinet. Els Cellers Montserrat, SA es van fundar l’any 1984 i són elaboradors del cava Domènec Jové Martí.

Celler Montserrat, SA i Caves Domènec Jové Martí (La Bleda)
Horta i masia de la Bleda

Retornem fins a la Torre de les Aigües. Cal significar que en aquest indret, i en molt poca distància, conflueixen quatre termes municipals de la comarca de l’Alt Penedès: Pacs del Penedès, Santa Margarida i els Monjos, Sant Martí Sarroca i Vilafranca del Penedès. Des de la Torre de les Aigües avancem cap a l’est pel camí de la Bleda, que actualment formà part del projecte El Camí del Vi o The Wine Walk, impulsat per l’ajuntament vilafranquí, i travessem el camí asfaltat dels Monjos a Pacs del Penedès, just en el punt on conflueixen els termes municipals de Pacs del Penedès, Santa Margarida i els Monjos i Vilafranca del Penedès, per passar, nosaltres, del terme de Pacs del Penedès al de Vilafranca del Penedès.

En aquest camí, a l’esquerra, hi ha un petit telescopi per poder observar els encontorns.

Indicador d’El Camí del Vi Telescopi

Al cap de poc trobem l’encreuament del Magraner, punt on deixem el camí de la Bleda i agafem el camí fariner de la Bleda, que des de l’esquerra avança en direcció nord-est. Passem per la masia de Cal Sant, que ens queda a la dreta. La porta de Cal Sant té uns originals tiradors fets a partir de dues falçs.

Cal Sant
Cal Sant. Detall dels tiradors
caseta de vinya

Més endavant arribem a la riera de Llitrà. Passada la riera el camí gira en direcció sud-est, per travessar el camí de Sant Julià. Des d’aquí nosaltres continuem pel camí que hem fet a l’anada per arribar al carrer de la Múnia, quan son les 11,45 h, i desfer el camí fins arribar al cotxe, on finalitza la caminada d’avui, que hem fet amb molta nuvolada i gairebé sense sol, i retornar cap a Vilanova i la Geltrú.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/vilafranca-del-penedes-castell-i-esglesia-de-la-bleda-torre-de-les-aigues-la-bleda-cal-sant-vilafra-86983686

Vinya en vas a la tardor

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Ruta del Vi

Sant Miquel d’Olèrdola. Sant Sepulcre. Cal Seligre. Cal Pau. Fontallada. Can Torres. Cal Jesús. Cal Marc. Forn de calç del Papiol. Can Trabal. Viladellops. Sant Miquel d’Olèrdola.

Sortida del dimecres 13 d’octubre de 2021. 15,2 km. 4 h i 5 min. Desnivell 245 m. Altitud màxima 303 m. Altitud mínima 165 m. Text: Alfred Castells. Fotos: Jaume Sendra. Són les 8,20 h quan aparquem el cotxe a l’entrada del poble de Sant Miquel d’Olèrdola (Olèrdola), a l’avinguda de Catalunya. Iniciem la caminada per la denominada Ruta del Vi, que transcorre, bàsicament, per terres de vinyes, amb masies i caves, del municipi d’Olèrdola.

Església de Sant Miquel

L’església de Sant Miquel (Sant Miquel d’Olèrdola) és un edifici d’una sola nau, amb absis de planta semicircular. La coberta és a dues vessants. La façana es corona amb un campanar octogonal, amb coberta de pavelló de ceràmica. Als murs laterals hi ha contraforts i finestres ogivals. Al timpà del portal d’entrada hi ha un mosaic amb la inscripció 1889-1984 i la figura de Sant Miquel Arcàngel. Es va bastir a finals del segle XIX com a substituta de la del castell.

Sortim de Sant Miquel d’Olèrdola per l’est i passant per les dues rotondes que salven la carretera C-15. Al cap de pocs metres agafem un camí a la nostra esquerra. Avancem per aquest camí, deixant a la dreta l’entrada a Cal Ferreny, que acull les instal·lacions de les bodegues J. B. Berger, S.A., fundades, l’any 1878, pel matrimoni alsacià Joan Baptista Berger Müller i Apolonia Dussourd Meyer.

De seguida arribem, havent deixat a l’esquerra Cal Clarí, Cal Manel i Ca la Teresa, al Sant Sepulcre.

Casa del Sant Sepulcre. Capella del Sant Sepulcre
Capella del Sant Sepulcre

La capella del Sant Sepulcre és un temple romànic rústec, de planta circular, cobert per una cúpula semiesfèrica, amb un absis semicircular a la banda de llevant. L’any 1954 s’hi ban descobrir pintures murals primitives, que estaven ocultes sota l’arrebossat. La capella és del segle XI, quan els cavallers de l’Orde del Sant Sepulcre varen establir un priorat en aquest indret. La capella del Sant Sepulcre té com edifici annex la Casa del Sepulcre, també coneguda com La Tallada. La Casa del Sant Sepulcre, vinculada a la capella fa més de 150 anys, és senyorial amb un estil eclèctic, amb planta baixa i dos pisos. A l’interior s’hi troben sales nobles. La piscina i el vestidor estan revestits per ceràmiques de colors amb motius geomètrics. En aquesta finca hi va viure Francesc de Paula Rius i Taulet (1833-1889), que fou alcalde de Barcelona. La reina Maria Cristina d’Habsburg-Lorena li atorga el títol de Marquès d’Olèrdola.

Seguim cap el nord-oest, deixant davant d’aquest complex arquitectònic l’abandonada Granja del Sepulcre i, una mica més endavant, a l’esquerra, Cal Saligre. A l’arribar a un trencall, deixem a l’esquerra l’enrunat Mas Romeu i continuem cap al nord-est pel camí de Torre Blanca.

Granja del Sepulcre
Cal Saligre
Mas Romeu. Ruïnes

De seguida veiem la finca de Torre Blanca, a l’est. La finca és una masia renaixentista de planta quadrangular que ha estat modificada i restaurada modernament. La façana principal té un gran portal adovellat. Finestres de brancals, ampits i llindes de pedra. Galeria superior d’arcs rebaixats sobre columnes poligonals i capitell. Important ràfec. La torre lateral és de construcció moderna, com també una ala lateral, amb la intenció de convertir-la en una masia de planta basilical. Actualment s’hi celebren casaments i altres esdeveniments socials.

Masia Torre Blanca

Nosaltres continuem cap el nord fins a trobar l’anomenat camí d’Olèrdola, una via asfaltada que seguim uns 200 m per girar cap a l’est, just on dues creus amb flors recorden la mort per accident de dos joves. El camí que seguim ens porta a Cal Pau, també conegut com Cal Pau de la Barquera, un mas que deixem a la nostra dreta.

Cal Pau de la Barquera

Continuem cap a l’est i arribem a la masia Fontallada, o també Can Torres de la Fontallada.

Masia Fontallada

Aquest gran conjunt pairal es va començar a construir l’any 1742. L’indret on s’aixeca, antigament conegut per la Tallada, era una quadra del terme d’Olèrdola i ja s’esmenta l’any 1001. Davant la seva façana de ponent podem contemplar tres magnífics pins.

Els tres pins de Fontallada

A la masia hi han viscut sis generacions de la família Torres, fundadors de Bodegues Torres l’any 1870. Actualment pertany a les Caves Alsina & Sardà, que iniciaren la seva activitat vitivinícola al Pla del Penedès l’any 1862.

Deixant Fontallada a la dreta, seguint en direcció nord-est, de seguida arribem a Can Torres, un barri amb força cases, format inicialment pels treballadors de les vinyes de la masia Fontallada.

A l’entrar al barri veiem el monument erigit en memòria de Josep Raventós i Valldosera (1886-1941), alcalde q ue fou del municipi d’Olèrdola.

Monument a Josep Raventós i Valldosera. Barri Can Torres
Barri de Can Torres
Barri de Can Torres
Barri de Can Torres

Des d’aquí seguim cap al sud i travessem el torrent de Fontallada, amb un lleu fil d’aigua.

Torrent de Fontallada

Poc després agafem un camí que deriva cap al sud-est i que porta a la penya del Papiol. Ens anem enfilant per aquest camí deixant a la nostra dreta el fondo de la Penya. Un revolt tancat a l’esquerra amb forta pendent de pujada ens durà a Cal Jesús.

Masia Cal Jesús

A l’entrada d’aquesta masia, a l’esquerra, hi ha el sender que du al cim de la penya del Papiol. Nosaltres seguim endavant i, un cop passada la masia, que deixem a l’esquerra, esmorzem.

Després d’esmorzar continuem camí avall en direcció sud-est, travessem el torrent de les Valls i arribem a una cruïlla de camins, on uns gossos bordadors (però no mossegadors) ens donem la benvinguda. Som a la masia de Cal Marc.

tot esmorzant contemplem la serralada de Montserrat
Cal Marc

Des d’aquí enfilem el camí que avança cap al sud-oest i arribem als dipòsits d’aigua de Can Trabal.

Dipòsits de Can Trabal

Trenquem cap a la dreta i fem cap a l’insòlit forn de calç del Papiol o de Cal Marc.

Santuari ecològic. Antic forn de calç

Aquest antic forn de calç, després d’uns 70 anys inactiu, fou rehabilitat l’any 2016 i transformat amb el santuari ecològic Laudato si. Destaca la cúpula, feta amb ampolles de cava i vi talment com si fossin estels del firmament. La cúpula està coronada per un creu de quatre braços assenyalant els quatre punts cardinals.

Des d’aquí desfem el camí fins als dipòsits d’aigua i anem cap al sud per arribar a la urbanització Can Trabal. Hi entrem pel carrer de l’Hospitalet que tira cap al sud-est i al final d’aquest carrer, a l’esquerra, podem admirar la masia de Can Trabal i alguna altra casa dels voltants.

Can Trabal

Can Trabal és una masia de l’any 1840 que, una vegada rehabilitada, s’utilitza com a casa rural. Disposa de cuina-menjador, menjador principal, sala d’estar amb la llar de foc original, sala de lectura, celler i unes grans golfes amb sala de jocs.

Antic restaurant Victòria. Urbanització Can Trabal

Retornats pel mateix carrer de l’Hospitalet, agafem el camí de Viladellops a Can Trabal, que segueix en direcció sud-oest, i fem cap a la part nord de Viladellops, just on hi ha el dipòsit d’aigua.

dipòsit d’aigua de Viladellops

Deixem Viladellops al sud, ja visitat en una altra caminada i, des d’aquí, girem al nord-oest pel camí asfaltat d’Olèrdola, primer amb pujada i després amb una pronunciada davallada.

Vista panoràmica a l’ermita de Sant Miquel d’Olèrdola

Arribem a la rotonda que regula l’entrada a la pedrera i la sortida de la carretera C-15 cap a Sant Miquel d’Olèrdola, avancem per aquesta sortida fins a les dues rotondes que salven la C-15 i entrem, cap a l’oest, a Sant Miquel d’Olèrdola, per l’avinguda de Catalunya, on tenim el cotxe. Són les 12,25. Final de la caminada.

Plafó informatiu de la Ruta del Vi

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ruta-del-vi-sant-miquel-dolerdola-sant-sepulcre-forn-de-calc-del-papiol-viladellops-sant-miquel-dol-86509372

La ruta del vi

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Moja. Penyafel. Santa Margarida. Mas de l’Albornar. Mas Granell. Moja

Sortida del dia 6 d’octubre de 2021. 10,51 km. 3 hores i 30 minuts. Desnivell positiu 186 m. Desnivell negatiu 186 m. Altitud màxima 301 m. Altitud mínima 167 m. Alfred Castells (text) i Jaume Sendra (fotos)

Després de cercar una mica, aparquem el cotxe al carrer de la Germandat, a tocar de la plaça de l’Ametller, de Moja (poca gent i boja). Moja és el nucli de població més poblat del municipi d’Olèrdola. Moja ja s’esmenta l’any 981 en un document de compra de terres i en un altre document del 1010. Moja és donada en testament al monestir de Sant Cugat del Vallès.

Són les 8,30 h del dimecres dia 6 d’octubre de 2021.

A l’inici de la caminada, abans de sortir de la població, contemplem l’ermita de Sant Cugat i l’església parroquial de Sant Jaume.

Ermita de Sant Cugat
Ermita de Sant Cugat

L’ermita de Sant Cugat, a vegades identificada com capella de Sant Esteve, té una sola nau amb absis semicircular coberta amb volta de canó i arcs faixons. A l’arc presbiteral s’hi afegeixen, segurament al segle XIII, dues capelletes rectangulars amb obertura de arcs apuntats. Sobre el creuer hi ha el campanar de planta quadrada d’un sol pis, que té als quatre vents una finestra geminada sostinguda per una columna amb capitells decorats amb motius vegetals, coronat per una teulada piramidal. A l’exterior, l’absis té la tradicional decoració llombarda d’arcuacions cegues i lesenes, i la coberta de l’edifici és a dues aigües amb teula àrab. L’entrada principal presenta una decoració molt senzilla, que s’articula a partir d’un arc de mig punt ultrapassat amb una línia d’imposta molt marcada i un guardapols que ressegueix les dovelles que creen l’arc. S’ha de posar en rellançava un sarcòfag que possiblement data d’època gòtica i que està ubicat a l’interior del recinte.

La primera documentació que fa esment de la seva construcció porta per data el 1098 i és una butlla papal que la vincula al monestir de Sant Cugat del Vallès. Al segle XIX la parròquia va quedar petita, i s’incentivaren les obres de la nova església.

Església de Sant Jaume

L’església parroquial de Sant Jaume de Moja fou construïda, com hem esmentat, al segle xix en un estil neomedieval. És un edifici d’una sola nau, amb tres trams i absis semicircular. Les naus són separades amb arcs de mig punt, columnes i capitells d’inspiració bizantina. La façana té arcs cecs, rosassa i porta d’accés d’arc de mig punt i arquivoltes. El campanar és prismàtic. L’estil arquitectònic utilitzat és el de l’eclecticisme medievalista.

Pel carrer de Penyafel, al sud de Moja, agafem el camí que porta al mas de Penyafel i a l’ermita de la Mare de Déu de Penyafel.

Davant la duplicitat d’ús del topònim Penyafel / Penafel, nosaltres utilitzarem la forma Penyafel, tal com consta en la cartografia oficial de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Joan Coromines explica que el topònim prové de Penna fedel: una fortalesa que es degué mantenir sempre fidel al senyor al qual pertanyia.

Cal destacar que una part de la caminada des de Moja fins a Santa Margarida la farem seguint el traçat de l’antiga Via Augusta romana, envoltants de vinyes i pinedes.

De seguida, al cap d’1,5 km, a l’esquerra, trobem la bassa de la Muntanyeta.

Bassa de la Muntanyeta

Es tracta d’una bassa natural que reté l’aigua de tot l’any i que ha estat recuperada com a punt de cria d’amfibis.

Cartell descripció de la Bassa de la Muntanyeta

Des d’aquí, al camí deriva cap al sud-oest i ens porta al mas de Penyafel, tot passant del terme d’Olèrdola al de Santa Margarida i els Monjos.

Església de Santa Maria de Penyafel i Mas de Penyafel

El mas és un gran casal d’origen medieval que va pertànyer a la família dels Santa Oliva. Al segle XII va donar lloc a la nissaga dels Penyafel. L’edifici actual és fruit d’una reconstrucció del segle XVII. Té planta rectangular i coberta a quatre vessants sobre golfes amb arcs de mig punt. Els finestrals estan emmarcats amb pedra motllurada. Un d’ells té a la llinda un relleu amb la imatge de sant Martí i la data de 1696. També podem veure reubicada en una fornícula una creu de terme, malmesa, de l’any 170[3] -l’última xifra sembla un 3, però no es distingeix prou bé-. La casa compta amb un baluard amb portal d’arc escarser.

Mas de Penyafel
Fornícula amb la creu de terme

Davant del mas hi ha l’església de Santa Maria de Penyafel. S’esmenta en un document de l’any 1131. S’hi fa un aplec cada any, pel dilluns de Pasqua.

De la primitiva fàbrica rectangular romànica, en resten només trossos de parets i la portalada de mig punt amb dues arquivoltes, un anell toral llis amb gruixuda imposta senzilla i llisa, i dos capitells a banda i banda, també llisos. Actualment l’entrada principal és formada per un portal amb dues arquivoltes adovellades amb un espai cobert per volta catalana que funciona com a nàrtex. Aquest portal resta dintre un porxo posterior, tot emblanquinat, obra barroca, com l’aixecament de la nau i l’absis. L’església és d’una nau amb llunetes, capçada per un absis semicircular, amb un presbiteri més elevat que la resta. Darrera l’església hi ha un senzill rellotge de sol.

Església de Santa Maria de Penyafel
Rellotge de sol. Darrera església Santa Maria de Penyafel
Campanar de l’Església de Santa Maria de Penyafel

Deixant el mas a la dreta i l’església a l’esquerra, avancem cap al sud, deixant a la nostra esquerra una petita bassa.

Bassa de Penyafel

De seguida girem cap a l’est i immediatament cap al sud, per travessar el fondo de Mas Granell a través d’un pintoresc pont.

Pont sobre el fondo de Mas Granell

Uns 20 m a l’esquerra, a frec d’una vinya, hi ha la font de Penyafel, un ampli cocó amb aigua, emmarcat per una esplèndida figuera i un pi de tronc retorçat.

Font de Penyafel
Font de Penyafel

Avançat una mica cap a l’oest, un trencall a la dreta ens mena a la font de la Mare de Déu de Penyafel, que es troba situada dins d’una petita cavitat. Encara que accionem el polsador de l’aixeta, no hi raja aigua.

Font de la Mare de Déu de Penyafel

Continuem avançant cap a l’oest, tot albirant a la nostra dreta la finca d’Espitlles.

Espitlles

Travessat un fondo, arribem als darreres del cementiri municipal de Santa Margarida i els Monjos, que deixem a la nostra esquerra, per avançar cap al sud i immediatament cap a l’est.

Cementiri i església vella de Santa Margarida


A l’oest deixem el riu de Foix i també la sorollosa indústria Uniland Cementera S.A.

Llera del riu de Foix
Uniland Cementera, SA

A la nostra esquerra hi ha l’església vella de Santa Margarida.

Església vella de Santa Margarida

Hi ha documents que fan pensar en l’existència d’aquesta església ja al segle X, però no surt esmentada directament fins al segle XII. D’aquell temple romànic n’ha restat només el portal, de mig punt, amb una arquivolta llisa que descansa sobre dues columnes amb capitells esculpits. Són capitells derivats del model corinti, de temàtica vegetal, un d’ells força degradat. Poden datar-se cap a la fi del segle XII o començament del XIII. Segons la tradició, l’any1175 hi fou batejat Sant Ramon de Penyafort.

El petit temple va ser molt modificat al segle XVI, en un estil gòtic avançat i, molt posteriorment, va ser decorat en estil neoclàssic.

El seu estat actualment és deplorable, el porxo i la coberta es troben esfondrats, la vegetació envaeix i oculta la porta i el campanar de cadireta té un dels ulls trencat.

Cases de Santa Margarida
corral d’ovelles

Deixem aquest indret, que es completa amb algunes cases i un corral d’ovelles, i continuem per un camí ramader cap a l’est per arribar al mas de l’Albornar, que ens queda a l’esquerra del camí.

Mas de l’Albornar

Aquest mas, del segle XVIII, actualment abandonat i en procés d’enrunament, consta de planta baixa, pis i golfes, amb diversos espais annexos. El portal principal és adovellat, de punt rodó, i té diverses finestres emmarcades amb pedra, amb els ampits motllurats. A una llinda hi ha la data de 1746.

A prop del mas, també a l’esquerra del camí, hi ha la monumental alzina de mas de l’Albornar. Aquí, sota la seva protectora capçada, és on esmorzem.

Alzina del mas de l’Albornar

Continuem el camí en direcció sud-est i de seguida trobem, a la nostra dreta, les pedreres de la cimentera.

Pedreres Uniland

Continuant cap a l’est i després derivant cap al nord-est, tot pujant i baixant lleus collets i petites fondalades, arribem al Mas Granell. Aquesta masia, propietat de les caves Vallformosa, fa de límit entre els termes de Santa Margarida i els Monjos i Olèrdola.

Mas Granell

Des d’aquí, per la carretera asfaltada que va de Moja a la urbanització Daltmar, seguim cap al nord. Per la carretera, a l’esquerra, delimitant les vinyes, trobem dues immenses tenalles o tines de terracota.

Entrem al nucli de Moja, quan són les 12 del migdia, pels Tres Pins.

Els Tres Pins

Pel passeig de la Plana ens dirigim cap al Sindicat Agrícola de Moja, que aquest any celebra el seu centenari. El podem visitar i escoltem les amables i documentades explicacions de la persona que ens atén.

L’edifici del Sindicat té dues naus, una longitudinal i una altra transversal. La coberta és sostinguda per encavallades de fusta. La façana principal presenta una composició simètrica, amb un rètol central de ceràmica vidriada. Les cantonades són arrodonides. Hi ha un sòcol de pedra. Al soterrani són interessants els arcs parabòlics. La seva construcció va ser projectada per Cèsar Martinell.

Sindicat Agrícola de Moja (façana lateral)
Sindicat Agrícola de Moja (encavallades de fusta)
Sindicat Agrícola de Moja (façana principal)

Anem a veure després la Torre de Moja (o Torre del Moro). Documentada a partir de l’any 981, té una alçada de 13 m i un diàmetre de 5 m i els seus murs fan un gruix de 1,8 m. La porta és d’arc de mig punt amb dovelles.

La Torre ha estat restaurada i es van acabar les obres el divendres passat…per poc no l’estrenem.

La Torra de Moja

Encara, abans de marxar, admirem algunes cases d’interès arquitectònic: Cal Barber, Casa Batlle… i fem una cervesa (a la Botiga de la Sílvia, carrer de la Germanat). Agafem el cotxe i retornem cap a Vilanova i la Geltrú.

La caminada per Wikiloc:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/moja-penyafel-santa-margarida-mas-de-lalbornar-mas-granell-moja-85775666

Fulles i glans d’alzina

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Canyelles. Can Simó. Cal Vidal. La Ginesta. Cal Fort. Cal Domingo. La Cogullada. Capella de Sant Joan (Viladellops). Canyelles

Sortida del dia 29 de setembre de 2021. Uns 15 km. 4 hores i 15 minuts. Desnivell positiu 575 m. Desnivell negatiu 592 m. Altitud màxima 328 m. Altitud mínima 109 m. Alfred Castells (text) i Jaume Sendra (fotos)

Son les 8,15 h del dimecres 29 de setembre de 2021. Aparquem el cotxe davant del Casal Municipal de Canyelles.

Comencem la caminada tot passant per davant de l’Institut Pla del Bosc i, en direcció sud-oest, sortim de Canyelles pel Camí del Romanguer, travessem el torrent de Can Deus i ens dirigim cap a la urbanització Les Palmeres. Pel camí deixem, a l’esquerra, la finca de Cal Romanguer. El mot romanguer és una variant de la paraula esbarzer.

Els Tres Partions des de el camí Romanguer

Entrem lleugerament a Les Palmeres per l’extrem nord-est de la urbanització, a l’avinguda de Canyelles, girem a la dreta, agafem el carrer d’Ávila fins al final i connectem amb el camí que, cap el nord, ens durà a Cal Simó.

Masia i casa rural Cal Simó
rellotge de sol de Cal Simó

Cal Simó és una casa d’estil basilical amb una portalada d’arc rodó i un baluard davanter. Encarada a migdia té un bonic rellotge de sol a la façana amb la inscripció: CAL SIMÓ, BON SOL, BON VI, ROMANÍ I TIMÓ.

La casa fou propietat de la família Deus i actualment s’utilitza com a hotel d’allotjament rural.

Rodejada la masia per la dreta continuem cap al nord fins al camí de les Alzines. A l’esquerra aniríem a Cal Muntaner i, a la dreta, a Cal Català.

Cal Muntaner

Cal Muntaner està assentat damunt un turonet. Es tracta d’un gran edifici restaurat de planta i pis amb teulada de dues vessants amb carener paral·lel a la façana. Els anys noranta del segle passat, el seu propietari, un constructor ribetà, el va anomenar Mas de les Perdius, però, venut l’any 2000 a uns estrangers, va recuperar el nom de Cal Muntaner.

Nosaltres continuem recte endavant, seguint el camí que porta a Cal Vidal i a “la Facu”, que és així com anomenen els escaladors l’espadat que existeix a la Serra de la Cogullada, on hi ha el Puig de l’Àliga (465 m), i que tenim a la nostre esquerra.

Cal Vidal i, al fons, “la Facu”

Just abans d’arribar a Cal Vidal derivem un mica cap a l’est i després trenquem cap a l’est del tot per passar per la masia de la Ginesta, que deixem a la nostra dreta.

La Ginesta

El tram final del camí, per dins d’una torrentera, ens porta a un nou camí que, cap a la dreta, mena al Mas Rossell i a l’esquerra -que és el que seguirem nosaltres- cap al nord, ens portarà a Cal Fort. Pel camí, trobem a l’esquerra l’hípica Olimpia.

Llentiscle de Cal Fort

Just arribant a Cal Fort, a l’esquerra del camí, observem un exemplar protegit de llentiscle, que a nosaltres no ens sembla tan esponerós com indica el cartell.

Ben a prop, completa l’entorn paisatgístic, un pou amb el seu safareig.

Pou i safareig. Entrada Cal Fort
Cal Fort

Cal Fort es una masia amb teulada a dues vessants sobre la façana, amb finestres petites i escasses. És propietat dels Fort des de fa diverses generacions. L’any 1860 ja es coneixia amb aquest nom.

Deixant Cal Fort a l’esquerra, avancem cap a la dreta -est- fins que trobem un encreuament. Nosaltres seguim cal al nord, en direcció a Cal Domingo. Si anéssim cap al sud faríem cap al Pi del Bertran.

Cal Domingo

Arribant a Cal Domingo, que ens queda a l’esquerra, girem a la dreta per arribar a la urbanització de La Cogullada.

Cal Domingo, coneguda també amb el nom de Cal Domingo de Costes, és una gran masia encarada a migdia que consta de diverses dependències. L’edifici principal és de planta i pis cobert de teulada de dos vessants amb dos nivells diferents. El 1790 es documentada amb el nom de Casa Domingo Barrals de Costes.

Trobem la carretera que puja de Canyelles i girem a l’esquerra. Arribats a la rotonda d’entrada a la urbanització, per la dreta agafem el Camí de la Vall, que va cap al nord, i de seguit, a la dreta, el carrer de la Serra del Cavall. Abans d’arribar al final d’aquest carrer, per la banda esquerra, trobem la cruïlla amb un carrer que du el nom de Carrerada Reial.

Carrerada Reial i Sant Miquel d’Olèrdola al fons

La Carrerada Reial és un dels camins més antics de Canyelles que encara es poden seguir parcialment.

Al final del carrer de la Serra del Cavall, sempre cap a l’est, continuem pel camí que ens porta a la Masia de la Cogullada, on trobem dos magnífics poltres, un de blanc i un altre de negre, peixant.

La Cogullada

La cogullada (Globularia alypum), també anomenada foixarda, cossiada o cebollada és un petit arbust mediterranide fins a 60 cm d’alçària que creix en brolles assolellades, boscos no gaire atapeïts i garrigues seques, sempre en terrenys calcaris. Té aplicacions medicinals. Es pren com a remei contra l’excés de pressió sanguínia.

Mata de cogullada (Internet)

Deixem la masia a la dreta i per un camí sinuós que fa baixada, tot passant del terme de Canyelles al d’Olèrdola, seguint cap a nord i finalment cap a l’est, després de travessar la riera -seca- de Vilafranca, arribem a la carretera C-15z que seguim en direcció Canyelles, passant per sota la carretera C-15.

La C-15 eix Garraf – Anoia

Al cap d’uns 200 m arribem a la cruïlla que, a l’esquerra, ens portarà cap a Viladellops. Pel camí, en un indret de revolts, podem contemplar les Coves.

Les Coves (Viladellops)

Arribats a l’entrada de Viladellops, a la dreta, hi ha la capella de Sant Joan, que és on pararem a esmorzar. La capella és romànica i està documentada des del segle X. Va pertànyer a Sant Pere de les Puelles, de Barcelona. Tal com la veiem ara és el resultat d’una consolidació i reforma parcial del segle XVII.

Viladellops
Capella de Sant Joan
La Capella de Sant Joan i al fons la Torre de Viladellops

Després d’esmorzar, compartint la caminada amb un ribetà i un vilanoví, des de la capella de Sant Joan, continuem per un petit tram cap al sud i de seguida girem cap a l’est i cap al nord per un camí que passa per sota de Viladellops. Distrets amb la conversa amb els altres caminants, a l’arribar a la cruïlla de camins, en comptes d’agafar el sender que, cap al sud, ens portaria cap a l’indret de la font de Sant Joan, seguim cap a l’est pel camí que ens porta al barri de la Font, també dit l’Altrabanda. Arribats a una casa (que sembla que és diu Cal Jaume) un gos fa que, per prudència, desfem el camí. Arribats de nou a la cruïlla de camins sota de Viladellops, ens adonem del sender, a l’esquerra, que hauríem d’haver seguit. L’agafem i tirem cap al sud. Al passar pels darreres de la casa de Cal Jaume, el mateix gos encara torna a aparèixer. Aquesta volta ens ha fet perdre ben bé mitja hora.

Seguim cap al sud i trobem, a l’esquerra, la font de la Cova.

Font de la Cova

Aquí, agafem un sender que des de davant mateix de la font s’obre cap a l’oest. Després de travessar un fondo, el sender es dirigeix, fent pujada, cap al sud i després cap a l’oest. Seguin aquest sender deixem a l’esquerra unes granges, actualment abandonades, i, tot deixant el terme d’Olèrdola i entrant al de Canyelles, fem cap a al carretera de les Granges de la Plana, just davant de les instal·lacions abandonades de la Pirotècnia Igual, que l’any 1994 van explotar amb 20 tones de material.

Granges de la Plana
Antigues instal·lacions de Pirotècnica Igual

Continuem baixant cap al sud i deixem a l’esquerra les Granges de la Plana fins a arribar a la carretera C-15B. Travessem la carretera i per l’antiga carretera de Sant Pere de Ribes a Canyelles, intentem arribar al nucli de Canyelles, que tenim davant nostre.

Panoràmica de Canyelles, amb el seu castell

Dic intentem perquè un vegada havent passat per sota el pont de la carretera C-15, una finca ha barrat el pas i la continuïtat d’aquest camí. Refem el camí per retornar a la carretera C-15B que agafem en direcció a Canyelles. Uns 15 minuts per aquesta contrarietat.

Salvem la C-15 per sobre la rotonda i, cap a l’esquerra, per la carretera C-15z, encarem cap el nucli de Canyelles. A l’entrada podem observar un mural pintat pel vilanoví Lluis Amarè amb una representació del poble canyellenc.

Mural de Lluis Amarè a l’entrada de Canyelles Nord

El Jaume aprofita per comprar pa a la Fleca Bertran i a les 12,30 h arribem al cotxe. Final de la caminada del dia 29 de setembre de 2021.

Plànol de la caminada (en temps de GPS ens agrada seguir la caminada amb plànol)
Diagrama de la caminada
 

La caminada per Wikiloc:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/canyelles-can-simo-cal-vidal-la-ginesta-cal-domingo-la-cogullada-capella-de-sant-joan-viladellops-c-85165024

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Església de Santa Maria de Foix. Maset de Mas Flortit. Mas Florit Nou. Pèlags de Foix. Cal Rossell de les Bassegues. Santuari de Santa Maria de Foix. (Torrelles de Foix)

Sortida del dia 22 de setembre de 2021 (últim de l’estiu i primer de la tardor). 10,75 km. 3 hores i 37 minuts. Altitud mínima 345 m. Altitud màxima 636 m. Desnivell 298 m. Alfred Castells (text) i Jaume Sendra (fotos)

Són les 8,15 h del dia 22 de setembre de 2021. Aparquem el cotxe al costat de l’església de Santa Maria de Foix, al km 12,2 de la carretera BP-2121, al barri del Cusconar, del municipi de Torrelles de Foix.

L’església, una de les dues parròquies de Torrelles de Foix (l’altre és Sant Genís), fou construïda l’any 1893, després que el mossèn, Josep Pallerols, fos assassinat l’any anterior (1892) al santuari de Santa Maria de Foix, antiga parròquia. És un edifici amb acabats de maçoneria, de planta rectangular, amb la rectoria annexa. Té accés per la banda de llevant, a través d’una porta de mig punt precedida per un porxo amb arcada diafragmàtica, de maó vist. Al capdamunt hi ha el campanar d’espadanya de dos ulls.

Església de Santa Maria de Foix

Santa Maria de Foix és la patrona del Penedès. A vegades es representa blanca i a vegades negra. La talla romànica era bruna.

Per darrere l’església, en direcció nord-oest, agafem el camí que porta al Maset de Mas Florit (esquerra) i a Mas Florit Nou (dreta), tot havent deixat, a l’esquerra, el curt camí que du a Mas Florit Vell.

Mas Florit Vell
Maset de Mas Florit
Porta del Maset de Mas Florit

El Maset de Mas Florit és un edifici de planta quadrangular, format per planta baixa, pis i golfes. La coberta és a quatre vessants. El portal d’entrada és amb llinda de fusta i mènsules esculpides en pedra, amb una inscripció amb la data de 1680.

Mas Florit Nou
Mas Florit Nou

Passat el Mas Florit Nou, creuem la llera del riu de Foix per damunt d’unes pedres.

Pedres o passeres per passar el riu Foix
travessem el riu Foix

Immediatament, girem en direcció nord, amb una lleugera derivació cap a l’oest, deixant a la nostra dreta la llera del riu i a la nostre esquerra vinyes encara curulles de raïm i en ple procés de verema.

Raïm a punt de collir
raïms a punt de collir

Des d’aquí ja veiem el Tossal de Foix (642 m) amb el santuari. A la nostra dreta, a l’altra banda del riu, es veu el conjunt de masies que conformen les Feixes de Cal Via.

Tossal de Foix

Després de caminar uns 2,5 km per una pista planera, trobem un sender estret, a la dreta, que baixa i ens permet gaudir dels pèlags que es formen en aquesta part del riu de Foix: pèlag de la Font, pèlag de les Valls i pèlag de les Nenes. Al pèlag de la Font hi desaigua una font dita, com sí no?, Font del Pèlag.

Pèlag de la Font
Font del Pèlag
Pèlag de les Valls
Pèlag de les Nenes

Un pèlag és un toll d’aigua embassada formada en un espai natural pel procés d’erosió del curs d’un riu. El terme prové del llatí pelăgus.

El nom del Pèlag de les Nenes, li ve donat per ser el lloc on, anys enrere, es banyaven les noies del voltant i els nois les espiaven –barraquers– des de més amunt del camí.

A partir d’aquí, avancem cap a l’esquerra (oest), tot deixant a la nostra dreta el gual del Trull, que salva el riu de Foix, i, una mica més endavant, també a la dreta, les ruïnes de la masia de les Valls de Foix.

Gual del Trull
Les Valls de Foix. Ruines
entre unes vinyes es pot veure una edificació que sembla un columbari
Cal Rossell de les Bassegues

Desprès de deixar la masia de Cal Rossell de les Bassegues -coneguda, també, amb el nom de cal Cònsol- a la nostra esquerra, fent un petit revolt, avancem cap al sud i, de seguida, trobem, a l’esquerra, el camí que porta al santuari de Santa Maria de Foix.

Abans d’arribar-hi, per un curt sender de l’esquerra (uns 100 m), ens acostem a la Font del Rector. Aquesta font, molt antiga, té molta història, ja que és on es recollia aigua per al castell.

Font del Rector
des de la font del Rector, veiem el santuari

 Arribats al Santuari de Santa Maria de Foix, hi esmorzem.

El santuari es troba encimbellat dalt d’un espadat rocós al costat de les restes de l’antic castell de Foix, ara derruït, documentat des de l’any 1067.

Va ser l’església parroquial de l’antic municipi de Foix fins a 1892, quan el seu mossèn, com hem esmentat, Josep Pallerols, va ser atracat i mort violentament. Els autors foren quatre persones de la comarca que van ser empresonats i condemnats al garrot vil. L’execució va ser el febrer de 1896.

Santuari de Santa Maria de Foix
Santuari de Santa Maria de Foix

El santuari ocupa un ample i llarg replà entre el Tossal de Foix i la curta serra.

L’església, d’estil romànic, és un edifici d’una sola nau coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, sostinguda per arcs torals. L’absis és hexagonal, amb nervis i clau de volta esculpida. La porta d’accés, situada al mur lateral de migdia, és adovellada i d’arc de mig punt. A la façana de ponent s’eleva el campanar d’espadanya, de quatre obertures d’arc de mig punt. Una muralla envolta l’església i la rectoria annexa.

Hi ha referències de l’existència d’una capella en aquest lloc des de l’any 608, reedificada l’any 730. El 1198 Guillem de la Granada, senyor del veí castell de Foix, va deixar ordre testamentària que fos construïda una església. Se sap que el 1263 es van fer obres d’ampliació i que durant el segle xiv s’hi consagraren els tres altars, dedicats a la Mare de DéuSant Miquel i Sant Macari. L’any 1557 l’església experimentà diverses reformes i el 1598 es feu la sagristia. El 1705 es va fer la capella del Sant Crist i es va remodelar l’absis.

També es conserva una pica baptismal d’estructura tronco-cònica. L’any 1985 es va trobar un frontal de sarcòfag de començament del segle XIV, amb l’escut heràldic dels Cervelló.

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va resultar malmesa. Finalment, l’any 1978, per iniciativa dels Amics de Foix, es van iniciar obres de restauració que, l’any 1988, van finalitzar la Diputació de Barcelona.

escala de mig esglaó o petjada de pedra

Santa Maria de Foix és la patrona del Penedès. A vegades es representa blanca i a vegades negra. La talla romànica era bruna.

Els goigs de la Mare de Déu de Foix amb imatges representades blanca i negra

Al davant del santuari tenim un llarg mirador de cara a la vall de ponent del riu de Foix i a les muntanyes i pobles penedesencs que, amb el temps ennuvolat d’avui, no hem pogut albirar plenament.

panell informatiu de la Conca mitjana del Foix i Torrelles de Foix
des del mirador

Al costat est del santuari, al petit avenc de Foix hi ha una cova, que consta d’una única galeria que va perdent amplada i alçada progressivament, fins a finalitzar a 11 m de l’entrada. A l’interior hi ha una petita capella amb una làpida amb la imatge de la Mare de Déu i la inscripció: Segons la tradició, aquí es va trobar la imatge de Santa Maria de Foix.

Cova de la Mare de Déu de Foix (foto de trogloditisme.blogspot.com/)
Interior de la cova (foto de eoliumtrek.cat/)

Després d’esmorzar, agafem, des de la banda est del santuari, un sender amb forta pendent que, en direcció sud-est, ens portarà al camí de Mas Florit, que, seguint-lo cap a l’est, ens anirà acostant cap el riu de Foix.

Temps de verema un tractor amb remolc carregat de raïm travessant el riu Foix

Travessem la llera del riu pel mateix indret on ho hem fet en el camí d’anada, tornem a passar a tocar del Mas Florit Nou i del Maset de Mas Florit per un camí flanquejat per oliveres i arribem a l’església de Santa Maria de Foix, al voltant de les 12 del migdia. Fi de la sortida.

Distància 10,74 km Desnivell positiu 298 m Dificultat tècnica Moderat Desnivell negatiu 298 m

Altitud màxima 636 m Altitud mínima 345 m Tipus de ruta Circular

Temps en moviment 2 hores 54 minuts Temps 3 hores 37 minuts

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/esglesia-de-santa-maria-de-foix-pelags-de-foix-cal-rossell-de-les-bassegues-santuari-de-santa-maria-84464444

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari