Les caminades dels dimecres: Els quatre termes

Vilafranca del Penedès. Cal Frare. Barri de Can Ferran. Castell i església de la Bleda. Torre de les Aigües. La Bleda. Cal Sant. Vilafranca del Penedès.

Caminada del dimecres 20 d’octubre de 2021.

Text: Alfred Castells. Fotos: Jaume Sendra.

9,85 km. 3 h i 12 min. Desnivell 54 m. Altitud màxima 210 m. Altitud mínima 181 m.

Aparquem el cotxe al carrer d’Amàlia Soler, a tocar de l’avinguda del Vendrell, del barri de Sant Julià de Vilafranca del Penedès. Són les 8,30 h del matí. Iniciem la caminada. Baixem pel carrer del Camí de Moja, girem a la dreta pel carrer de Cubelles, travessem la carretera N-340a, continuem pel carrer de la Ràpita i a la cruïlla de la carretera B-212 amb el carrer de la Múnia girem a l’esquerra, travessem la carretera i agafem el camí de Morató. De seguida troben el camí fariner de la Bleda, que ens ve per l’est i que arrenca al carrer de la Múnia, una mica més al nord per on hem creuat nosaltres, i, des d’aquí, el seguim en direcció nord-oest. Aquest camí fariner s’utilitzava per portar a moldre el blat als molins del marge del riu de Foix. També conegut com a carrerada de cal Ventosa, avui en dia encara està en ús com a camí ramader. Una mica més enllà, entronquem el camí ramader.

Una mica més enllà, entronquem el camí de Sant Julià.

Cruïlla del camí fariner de la Bleda amb el camí de Sant Julià.
Curiós els dos símbols del cartell de la vinya en vas i emparrada.

Seguim el camí de Sant Julià cap a l’oest i travessem la riera de Llitrà, afluent per l’esquerra del riu de Foix, que neix a les serres de Font-rubí i l’Avellà i desemboca als Monjos.

Riera de Llitrà

Una mica més endavant, trenquem cap al sud-oest pel camí de Vilafranca del Penedès a Cal Frare. Trobem de seguit, a l’esquerra Cal Frare i Ca l’Isidoro.

Cal Frare
Cal Frare

Cal Frare, documentada des d’un mapa de 1914 i en altra documentació fins a l’actualitat, forma part del Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de Catalunya de l’any 2009. Dels padrons de 1900 a 1930 (no apareix als anteriors) podem deduir que la primera casa que hi hagué fou Cal Frare, on vivien el matrimoni Joaquim Solé Morató i Maria Les des del 1898. Una de les seves dues filles, Dolors, es casa amb Jaume Baqués i consta que ambdós matrimonis hi viuen fins, com a mínim, el 1930, juntament amb els seus tres fills i la mare i l’oncle del Jaume. L’altra filla, Mercè, es casa amb Isidoro Solé Gili, fill de Sant Martí Sarroca, i des del padró de 1921, com a mínim, consta que viuen a Cal Frare Petit. Arran d’aquesta diferenciació entre cal Frare Gran (o Vell) i cal Frare Petit (dos noms provisionals i efímers, fins al 1936), podem suposar que es devia construir una altra casa al costat per a la nova unitat familiar que, poc després, prendria el nom del cap de família, l’Isidoro. Desconeixem el motiu de la denominació de Cal Frare, però és fàcil elucubrar: algú de la família que es va fer frare, algú que hi vivia enclaustrat, hi va anar a viure un antic frare…

Ca l’Isidoro

Passem del terme municipal de Vilafranca del Penedès al de Santa Margarida i els Monjos i arribem al barri de Can Ferran. Deixem Cal Casals a l’esquerra i La Torreta a la dreta. Una mica més endavant, Can Ferran, que dona nom al barri.

La Torreta
Can Ferran
Can Ferran

Des d’aquí girem cap al nord i seguim per un camí asfaltat flanquejat per unes oliveres precioses.

Camí al castell de la Bleda, flanquejat per unes oliveres.

Cap al final, girem a l’esquerra -oest- i arribem al castell (o masia) de la Bleda, que ens queda a la dreta, i a l’església de la Mare de Déu de la Bleda que la tenim davant. Portem una hora de camí i ens quedem a esmorzar a les escales de l’església.

Església i castell de la Bleda

L’actual masia de la Bleda, possiblement edificada amb la modificació de l’antic castell, és un edifici de planta rectangular format per planta baixa, pis i golfes, amb coberta de teula a quatre vessants. La distribució interna de la masia és organitzada al voltant d’un pati interior, antigament descobert. La façana principal presenta una composició pràcticament simètrica amb porta d’accés d’arc de mig punt adovellada, balcó centrat al primer pis i golfes amb cinc obertures, d’arc de mig punt la central i d’arc rebaixat les laterals. L’antic castell s’esmenta des del 1121. El 1334 n’era senyor Ramon d’Spilles. Joan I el va vendre el 1381 a Pere Febrer. L’any 1600 era de Cristòfol d’Icard. La fesomia actual de l’edifici respon a les obres realitzades el segle XIX. L’any 2018 s’hi va descobrir la base d’una torre de defensa medieval que podria datar de la segona meitat del segle X o principis del XI. Bodegues Torres va adquirir la masia i les vinyes dels voltants, l’any 2016, per conrear la varietat ancestral moneu.

Castell de la Bleda
Castell de la Bleda
Castell de la Bleda

Pel que fa a l’església de la Mare de Déu de la Bleda, existeix un testament datat l’any 995 en què el bisbe Vives de Barcelona, concedeix a l’església de la Santa Creu i Santa Eulàlia -nom antic de l’actual església- els alous que tenia al terme de Penintense. L’església va ser ampliada amb una altra nau per la façana nord el segle XVII. En la façana de migdia hi ha tres arcs interiors cecs. La porta actual, encarada a llevant, és posterior i sembla oberta tallant l’antic absis, ja que s’hi pot veure un arc que podria ésser el triomfal de la primitiva església. També va ser allargada per la façana de ponent per fer-hi l’actual cambril de la Mare de Déu. El campanar d’espadanya amb tres ulls, que conserva la campana a l’ull superior, està construït amb grossos carreus de pedra picada. Annex al costat nord de l’església hi ha el cementiri.

Església de la Mare de Déu de la Bleda i cementiri
Església de la Mare de Déu de la Bleda
Església de la Mare de Déu de la Bleda (inscripció 1683)
Campanar d’espadanya amb tres ulls, que conserva la campana a l’ull superior

Havent esmorzat, desfem el camí i girem cap al nord per arribar a la Torre de les Aigües, dins ja del municipi de Pacs del Penedès.

Torre de les Aigües
Torre de les Aigües

La Torre de les Aigües va ser inaugurada el 1923. Obra de l’arquitecte Antoni Pons i Domínguez i l’enginyer Luciano Moro, actualment ja no s’utilitza. És de planta quadrada, composta de base i tres trams, oberts per les quatre cares amb finestres ogivals. Hi ha cornises de separació entre els pisos i és interessant la utilització del maó vist. L’aigua subterrània d’unes mines a uns 25 m de profunditat es feia pujar al dipòsit de dalt de la torre amb una bomba i d’aquesta forma arribava de forma més o menys constant a les aixetes dels vilafranquins. La torre originalment tenia 6 pisos d’alçada, ara només en té 3. Durant la guerra civil (1936-1939) es va escapçar. L’explicació més probable es la següent: durant la guerra civil al Penedès s’hi van instal·lar tres aeroports militars. Un d’ells era als Monjos i un altre a Pacs del Penedès. La Torre de les Aigües era un punt molt alt i, no tant per la por que algun avió s’hi estimbés, com per evitar que algú fortament armat s’hi enlairés i pogués abatre alguna aeronau acabada d’enlairar o a punt d’aterrar, es van tirar a terra 3 dels 6 pisos.

Des d’aquí girem cap al sud, tornant a entrar al municipi de Santa Margarida i els Monjos per un camí sinuós que ens porta al riu de Foix. Travessem aquest curs fluvial per unes passeres de fusta, tot passant del terme municipal de Santa Margarita i als Monjos al de Sant Martí Sarroca.

Riu de Foix

Seguim cap al nord-oest i després de deixar, a la nostra dreta, el Molí de Baix, ja enrunat, i el Molí de Dalt, actualment un habitatge residencial que conserva, encara, les moles de pedra, arribem al veïnat de la Bleda, que, com ja hem esmentat, pertany al municipi de Sant Martí Sarroca. El nom de la Bleda, segons Coromines, prové de l’àrab al-bàlàd(à), que significa la població.

Molí de Baix
Molí de Dalt

Les cases d’aquest veïnat son construccions disseminades. Passegem una mica i veiem que només algunes de les cases indiquen la seva denominació: Cal Ramon Vidu, Cal Mosso…També veiem altres edificis: els Cellers Montserrat, SA i la Cooperativa. A Cal Ramon Vidu hi visqué Pere Solé Morató, mort el 29 de desembre de 2011, que durant alguns anys repartí pel veïnat el butlletí municipal de Sant Martí Sarroca El Martinet. Els Cellers Montserrat, SA es van fundar l’any 1984 i són elaboradors del cava Domènec Jové Martí.

Celler Montserrat, SA i Caves Domènec Jové Martí (La Bleda)
Horta i masia de la Bleda

Retornem fins a la Torre de les Aigües. Cal significar que en aquest indret, i en molt poca distància, conflueixen quatre termes municipals de la comarca de l’Alt Penedès: Pacs del Penedès, Santa Margarida i els Monjos, Sant Martí Sarroca i Vilafranca del Penedès. Des de la Torre de les Aigües avancem cap a l’est pel camí de la Bleda, que actualment formà part del projecte El Camí del Vi o The Wine Walk, impulsat per l’ajuntament vilafranquí, i travessem el camí asfaltat dels Monjos a Pacs del Penedès, just en el punt on conflueixen els termes municipals de Pacs del Penedès, Santa Margarida i els Monjos i Vilafranca del Penedès, per passar, nosaltres, del terme de Pacs del Penedès al de Vilafranca del Penedès.

En aquest camí, a l’esquerra, hi ha un petit telescopi per poder observar els encontorns.

Indicador d’El Camí del Vi Telescopi

Al cap de poc trobem l’encreuament del Magraner, punt on deixem el camí de la Bleda i agafem el camí fariner de la Bleda, que des de l’esquerra avança en direcció nord-est. Passem per la masia de Cal Sant, que ens queda a la dreta. La porta de Cal Sant té uns originals tiradors fets a partir de dues falçs.

Cal Sant
Cal Sant. Detall dels tiradors
caseta de vinya

Més endavant arribem a la riera de Llitrà. Passada la riera el camí gira en direcció sud-est, per travessar el camí de Sant Julià. Des d’aquí nosaltres continuem pel camí que hem fet a l’anada per arribar al carrer de la Múnia, quan son les 11,45 h, i desfer el camí fins arribar al cotxe, on finalitza la caminada d’avui, que hem fet amb molta nuvolada i gairebé sense sol, i retornar cap a Vilanova i la Geltrú.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/vilafranca-del-penedes-castell-i-esglesia-de-la-bleda-torre-de-les-aigues-la-bleda-cal-sant-vilafra-86983686

Vinya en vas a la tardor

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Ruta del Vi

Sant Miquel d’Olèrdola. Sant Sepulcre. Cal Seligre. Cal Pau. Fontallada. Can Torres. Cal Jesús. Cal Marc. Forn de calç del Papiol. Can Trabal. Viladellops. Sant Miquel d’Olèrdola.

Sortida del dimecres 13 d’octubre de 2021. 15,2 km. 4 h i 5 min. Desnivell 245 m. Altitud màxima 303 m. Altitud mínima 165 m. Text: Alfred Castells. Fotos: Jaume Sendra. Són les 8,20 h quan aparquem el cotxe a l’entrada del poble de Sant Miquel d’Olèrdola (Olèrdola), a l’avinguda de Catalunya. Iniciem la caminada per la denominada Ruta del Vi, que transcorre, bàsicament, per terres de vinyes, amb masies i caves, del municipi d’Olèrdola.

Església de Sant Miquel

L’església de Sant Miquel (Sant Miquel d’Olèrdola) és un edifici d’una sola nau, amb absis de planta semicircular. La coberta és a dues vessants. La façana es corona amb un campanar octogonal, amb coberta de pavelló de ceràmica. Als murs laterals hi ha contraforts i finestres ogivals. Al timpà del portal d’entrada hi ha un mosaic amb la inscripció 1889-1984 i la figura de Sant Miquel Arcàngel. Es va bastir a finals del segle XIX com a substituta de la del castell.

Sortim de Sant Miquel d’Olèrdola per l’est i passant per les dues rotondes que salven la carretera C-15. Al cap de pocs metres agafem un camí a la nostra esquerra. Avancem per aquest camí, deixant a la dreta l’entrada a Cal Ferreny, que acull les instal·lacions de les bodegues J. B. Berger, S.A., fundades, l’any 1878, pel matrimoni alsacià Joan Baptista Berger Müller i Apolonia Dussourd Meyer.

De seguida arribem, havent deixat a l’esquerra Cal Clarí, Cal Manel i Ca la Teresa, al Sant Sepulcre.

Casa del Sant Sepulcre. Capella del Sant Sepulcre
Capella del Sant Sepulcre

La capella del Sant Sepulcre és un temple romànic rústec, de planta circular, cobert per una cúpula semiesfèrica, amb un absis semicircular a la banda de llevant. L’any 1954 s’hi ban descobrir pintures murals primitives, que estaven ocultes sota l’arrebossat. La capella és del segle XI, quan els cavallers de l’Orde del Sant Sepulcre varen establir un priorat en aquest indret. La capella del Sant Sepulcre té com edifici annex la Casa del Sepulcre, també coneguda com La Tallada. La Casa del Sant Sepulcre, vinculada a la capella fa més de 150 anys, és senyorial amb un estil eclèctic, amb planta baixa i dos pisos. A l’interior s’hi troben sales nobles. La piscina i el vestidor estan revestits per ceràmiques de colors amb motius geomètrics. En aquesta finca hi va viure Francesc de Paula Rius i Taulet (1833-1889), que fou alcalde de Barcelona. La reina Maria Cristina d’Habsburg-Lorena li atorga el títol de Marquès d’Olèrdola.

Seguim cap el nord-oest, deixant davant d’aquest complex arquitectònic l’abandonada Granja del Sepulcre i, una mica més endavant, a l’esquerra, Cal Saligre. A l’arribar a un trencall, deixem a l’esquerra l’enrunat Mas Romeu i continuem cap al nord-est pel camí de Torre Blanca.

Granja del Sepulcre
Cal Saligre
Mas Romeu. Ruïnes

De seguida veiem la finca de Torre Blanca, a l’est. La finca és una masia renaixentista de planta quadrangular que ha estat modificada i restaurada modernament. La façana principal té un gran portal adovellat. Finestres de brancals, ampits i llindes de pedra. Galeria superior d’arcs rebaixats sobre columnes poligonals i capitell. Important ràfec. La torre lateral és de construcció moderna, com també una ala lateral, amb la intenció de convertir-la en una masia de planta basilical. Actualment s’hi celebren casaments i altres esdeveniments socials.

Masia Torre Blanca

Nosaltres continuem cap el nord fins a trobar l’anomenat camí d’Olèrdola, una via asfaltada que seguim uns 200 m per girar cap a l’est, just on dues creus amb flors recorden la mort per accident de dos joves. El camí que seguim ens porta a Cal Pau, també conegut com Cal Pau de la Barquera, un mas que deixem a la nostra dreta.

Cal Pau de la Barquera

Continuem cap a l’est i arribem a la masia Fontallada, o també Can Torres de la Fontallada.

Masia Fontallada

Aquest gran conjunt pairal es va començar a construir l’any 1742. L’indret on s’aixeca, antigament conegut per la Tallada, era una quadra del terme d’Olèrdola i ja s’esmenta l’any 1001. Davant la seva façana de ponent podem contemplar tres magnífics pins.

Els tres pins de Fontallada

A la masia hi han viscut sis generacions de la família Torres, fundadors de Bodegues Torres l’any 1870. Actualment pertany a les Caves Alsina & Sardà, que iniciaren la seva activitat vitivinícola al Pla del Penedès l’any 1862.

Deixant Fontallada a la dreta, seguint en direcció nord-est, de seguida arribem a Can Torres, un barri amb força cases, format inicialment pels treballadors de les vinyes de la masia Fontallada.

A l’entrar al barri veiem el monument erigit en memòria de Josep Raventós i Valldosera (1886-1941), alcalde q ue fou del municipi d’Olèrdola.

Monument a Josep Raventós i Valldosera. Barri Can Torres
Barri de Can Torres
Barri de Can Torres
Barri de Can Torres

Des d’aquí seguim cap al sud i travessem el torrent de Fontallada, amb un lleu fil d’aigua.

Torrent de Fontallada

Poc després agafem un camí que deriva cap al sud-est i que porta a la penya del Papiol. Ens anem enfilant per aquest camí deixant a la nostra dreta el fondo de la Penya. Un revolt tancat a l’esquerra amb forta pendent de pujada ens durà a Cal Jesús.

Masia Cal Jesús

A l’entrada d’aquesta masia, a l’esquerra, hi ha el sender que du al cim de la penya del Papiol. Nosaltres seguim endavant i, un cop passada la masia, que deixem a l’esquerra, esmorzem.

Després d’esmorzar continuem camí avall en direcció sud-est, travessem el torrent de les Valls i arribem a una cruïlla de camins, on uns gossos bordadors (però no mossegadors) ens donem la benvinguda. Som a la masia de Cal Marc.

tot esmorzant contemplem la serralada de Montserrat
Cal Marc

Des d’aquí enfilem el camí que avança cap al sud-oest i arribem als dipòsits d’aigua de Can Trabal.

Dipòsits de Can Trabal

Trenquem cap a la dreta i fem cap a l’insòlit forn de calç del Papiol o de Cal Marc.

Santuari ecològic. Antic forn de calç

Aquest antic forn de calç, després d’uns 70 anys inactiu, fou rehabilitat l’any 2016 i transformat amb el santuari ecològic Laudato si. Destaca la cúpula, feta amb ampolles de cava i vi talment com si fossin estels del firmament. La cúpula està coronada per un creu de quatre braços assenyalant els quatre punts cardinals.

Des d’aquí desfem el camí fins als dipòsits d’aigua i anem cap al sud per arribar a la urbanització Can Trabal. Hi entrem pel carrer de l’Hospitalet que tira cap al sud-est i al final d’aquest carrer, a l’esquerra, podem admirar la masia de Can Trabal i alguna altra casa dels voltants.

Can Trabal

Can Trabal és una masia de l’any 1840 que, una vegada rehabilitada, s’utilitza com a casa rural. Disposa de cuina-menjador, menjador principal, sala d’estar amb la llar de foc original, sala de lectura, celler i unes grans golfes amb sala de jocs.

Antic restaurant Victòria. Urbanització Can Trabal

Retornats pel mateix carrer de l’Hospitalet, agafem el camí de Viladellops a Can Trabal, que segueix en direcció sud-oest, i fem cap a la part nord de Viladellops, just on hi ha el dipòsit d’aigua.

dipòsit d’aigua de Viladellops

Deixem Viladellops al sud, ja visitat en una altra caminada i, des d’aquí, girem al nord-oest pel camí asfaltat d’Olèrdola, primer amb pujada i després amb una pronunciada davallada.

Vista panoràmica a l’ermita de Sant Miquel d’Olèrdola

Arribem a la rotonda que regula l’entrada a la pedrera i la sortida de la carretera C-15 cap a Sant Miquel d’Olèrdola, avancem per aquesta sortida fins a les dues rotondes que salven la C-15 i entrem, cap a l’oest, a Sant Miquel d’Olèrdola, per l’avinguda de Catalunya, on tenim el cotxe. Són les 12,25. Final de la caminada.

Plafó informatiu de la Ruta del Vi

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ruta-del-vi-sant-miquel-dolerdola-sant-sepulcre-forn-de-calc-del-papiol-viladellops-sant-miquel-dol-86509372

La ruta del vi

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Moja. Penyafel. Santa Margarida. Mas de l’Albornar. Mas Granell. Moja

Sortida del dia 6 d’octubre de 2021. 10,51 km. 3 hores i 30 minuts. Desnivell positiu 186 m. Desnivell negatiu 186 m. Altitud màxima 301 m. Altitud mínima 167 m. Alfred Castells (text) i Jaume Sendra (fotos)

Després de cercar una mica, aparquem el cotxe al carrer de la Germandat, a tocar de la plaça de l’Ametller, de Moja (poca gent i boja). Moja és el nucli de població més poblat del municipi d’Olèrdola. Moja ja s’esmenta l’any 981 en un document de compra de terres i en un altre document del 1010. Moja és donada en testament al monestir de Sant Cugat del Vallès.

Són les 8,30 h del dimecres dia 6 d’octubre de 2021.

A l’inici de la caminada, abans de sortir de la població, contemplem l’ermita de Sant Cugat i l’església parroquial de Sant Jaume.

Ermita de Sant Cugat
Ermita de Sant Cugat

L’ermita de Sant Cugat, a vegades identificada com capella de Sant Esteve, té una sola nau amb absis semicircular coberta amb volta de canó i arcs faixons. A l’arc presbiteral s’hi afegeixen, segurament al segle XIII, dues capelletes rectangulars amb obertura de arcs apuntats. Sobre el creuer hi ha el campanar de planta quadrada d’un sol pis, que té als quatre vents una finestra geminada sostinguda per una columna amb capitells decorats amb motius vegetals, coronat per una teulada piramidal. A l’exterior, l’absis té la tradicional decoració llombarda d’arcuacions cegues i lesenes, i la coberta de l’edifici és a dues aigües amb teula àrab. L’entrada principal presenta una decoració molt senzilla, que s’articula a partir d’un arc de mig punt ultrapassat amb una línia d’imposta molt marcada i un guardapols que ressegueix les dovelles que creen l’arc. S’ha de posar en rellançava un sarcòfag que possiblement data d’època gòtica i que està ubicat a l’interior del recinte.

La primera documentació que fa esment de la seva construcció porta per data el 1098 i és una butlla papal que la vincula al monestir de Sant Cugat del Vallès. Al segle XIX la parròquia va quedar petita, i s’incentivaren les obres de la nova església.

Església de Sant Jaume

L’església parroquial de Sant Jaume de Moja fou construïda, com hem esmentat, al segle xix en un estil neomedieval. És un edifici d’una sola nau, amb tres trams i absis semicircular. Les naus són separades amb arcs de mig punt, columnes i capitells d’inspiració bizantina. La façana té arcs cecs, rosassa i porta d’accés d’arc de mig punt i arquivoltes. El campanar és prismàtic. L’estil arquitectònic utilitzat és el de l’eclecticisme medievalista.

Pel carrer de Penyafel, al sud de Moja, agafem el camí que porta al mas de Penyafel i a l’ermita de la Mare de Déu de Penyafel.

Davant la duplicitat d’ús del topònim Penyafel / Penafel, nosaltres utilitzarem la forma Penyafel, tal com consta en la cartografia oficial de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Joan Coromines explica que el topònim prové de Penna fedel: una fortalesa que es degué mantenir sempre fidel al senyor al qual pertanyia.

Cal destacar que una part de la caminada des de Moja fins a Santa Margarida la farem seguint el traçat de l’antiga Via Augusta romana, envoltants de vinyes i pinedes.

De seguida, al cap d’1,5 km, a l’esquerra, trobem la bassa de la Muntanyeta.

Bassa de la Muntanyeta

Es tracta d’una bassa natural que reté l’aigua de tot l’any i que ha estat recuperada com a punt de cria d’amfibis.

Cartell descripció de la Bassa de la Muntanyeta

Des d’aquí, al camí deriva cap al sud-oest i ens porta al mas de Penyafel, tot passant del terme d’Olèrdola al de Santa Margarida i els Monjos.

Església de Santa Maria de Penyafel i Mas de Penyafel

El mas és un gran casal d’origen medieval que va pertànyer a la família dels Santa Oliva. Al segle XII va donar lloc a la nissaga dels Penyafel. L’edifici actual és fruit d’una reconstrucció del segle XVII. Té planta rectangular i coberta a quatre vessants sobre golfes amb arcs de mig punt. Els finestrals estan emmarcats amb pedra motllurada. Un d’ells té a la llinda un relleu amb la imatge de sant Martí i la data de 1696. També podem veure reubicada en una fornícula una creu de terme, malmesa, de l’any 170[3] -l’última xifra sembla un 3, però no es distingeix prou bé-. La casa compta amb un baluard amb portal d’arc escarser.

Mas de Penyafel
Fornícula amb la creu de terme

Davant del mas hi ha l’església de Santa Maria de Penyafel. S’esmenta en un document de l’any 1131. S’hi fa un aplec cada any, pel dilluns de Pasqua.

De la primitiva fàbrica rectangular romànica, en resten només trossos de parets i la portalada de mig punt amb dues arquivoltes, un anell toral llis amb gruixuda imposta senzilla i llisa, i dos capitells a banda i banda, també llisos. Actualment l’entrada principal és formada per un portal amb dues arquivoltes adovellades amb un espai cobert per volta catalana que funciona com a nàrtex. Aquest portal resta dintre un porxo posterior, tot emblanquinat, obra barroca, com l’aixecament de la nau i l’absis. L’església és d’una nau amb llunetes, capçada per un absis semicircular, amb un presbiteri més elevat que la resta. Darrera l’església hi ha un senzill rellotge de sol.

Església de Santa Maria de Penyafel
Rellotge de sol. Darrera església Santa Maria de Penyafel
Campanar de l’Església de Santa Maria de Penyafel

Deixant el mas a la dreta i l’església a l’esquerra, avancem cap al sud, deixant a la nostra esquerra una petita bassa.

Bassa de Penyafel

De seguida girem cap a l’est i immediatament cap al sud, per travessar el fondo de Mas Granell a través d’un pintoresc pont.

Pont sobre el fondo de Mas Granell

Uns 20 m a l’esquerra, a frec d’una vinya, hi ha la font de Penyafel, un ampli cocó amb aigua, emmarcat per una esplèndida figuera i un pi de tronc retorçat.

Font de Penyafel
Font de Penyafel

Avançat una mica cap a l’oest, un trencall a la dreta ens mena a la font de la Mare de Déu de Penyafel, que es troba situada dins d’una petita cavitat. Encara que accionem el polsador de l’aixeta, no hi raja aigua.

Font de la Mare de Déu de Penyafel

Continuem avançant cap a l’oest, tot albirant a la nostra dreta la finca d’Espitlles.

Espitlles

Travessat un fondo, arribem als darreres del cementiri municipal de Santa Margarida i els Monjos, que deixem a la nostra esquerra, per avançar cap al sud i immediatament cap a l’est.

Cementiri i església vella de Santa Margarida


A l’oest deixem el riu de Foix i també la sorollosa indústria Uniland Cementera S.A.

Llera del riu de Foix
Uniland Cementera, SA

A la nostra esquerra hi ha l’església vella de Santa Margarida.

Església vella de Santa Margarida

Hi ha documents que fan pensar en l’existència d’aquesta església ja al segle X, però no surt esmentada directament fins al segle XII. D’aquell temple romànic n’ha restat només el portal, de mig punt, amb una arquivolta llisa que descansa sobre dues columnes amb capitells esculpits. Són capitells derivats del model corinti, de temàtica vegetal, un d’ells força degradat. Poden datar-se cap a la fi del segle XII o començament del XIII. Segons la tradició, l’any1175 hi fou batejat Sant Ramon de Penyafort.

El petit temple va ser molt modificat al segle XVI, en un estil gòtic avançat i, molt posteriorment, va ser decorat en estil neoclàssic.

El seu estat actualment és deplorable, el porxo i la coberta es troben esfondrats, la vegetació envaeix i oculta la porta i el campanar de cadireta té un dels ulls trencat.

Cases de Santa Margarida
corral d’ovelles

Deixem aquest indret, que es completa amb algunes cases i un corral d’ovelles, i continuem per un camí ramader cap a l’est per arribar al mas de l’Albornar, que ens queda a l’esquerra del camí.

Mas de l’Albornar

Aquest mas, del segle XVIII, actualment abandonat i en procés d’enrunament, consta de planta baixa, pis i golfes, amb diversos espais annexos. El portal principal és adovellat, de punt rodó, i té diverses finestres emmarcades amb pedra, amb els ampits motllurats. A una llinda hi ha la data de 1746.

A prop del mas, també a l’esquerra del camí, hi ha la monumental alzina de mas de l’Albornar. Aquí, sota la seva protectora capçada, és on esmorzem.

Alzina del mas de l’Albornar

Continuem el camí en direcció sud-est i de seguida trobem, a la nostra dreta, les pedreres de la cimentera.

Pedreres Uniland

Continuant cap a l’est i després derivant cap al nord-est, tot pujant i baixant lleus collets i petites fondalades, arribem al Mas Granell. Aquesta masia, propietat de les caves Vallformosa, fa de límit entre els termes de Santa Margarida i els Monjos i Olèrdola.

Mas Granell

Des d’aquí, per la carretera asfaltada que va de Moja a la urbanització Daltmar, seguim cap al nord. Per la carretera, a l’esquerra, delimitant les vinyes, trobem dues immenses tenalles o tines de terracota.

Entrem al nucli de Moja, quan són les 12 del migdia, pels Tres Pins.

Els Tres Pins

Pel passeig de la Plana ens dirigim cap al Sindicat Agrícola de Moja, que aquest any celebra el seu centenari. El podem visitar i escoltem les amables i documentades explicacions de la persona que ens atén.

L’edifici del Sindicat té dues naus, una longitudinal i una altra transversal. La coberta és sostinguda per encavallades de fusta. La façana principal presenta una composició simètrica, amb un rètol central de ceràmica vidriada. Les cantonades són arrodonides. Hi ha un sòcol de pedra. Al soterrani són interessants els arcs parabòlics. La seva construcció va ser projectada per Cèsar Martinell.

Sindicat Agrícola de Moja (façana lateral)
Sindicat Agrícola de Moja (encavallades de fusta)
Sindicat Agrícola de Moja (façana principal)

Anem a veure després la Torre de Moja (o Torre del Moro). Documentada a partir de l’any 981, té una alçada de 13 m i un diàmetre de 5 m i els seus murs fan un gruix de 1,8 m. La porta és d’arc de mig punt amb dovelles.

La Torre ha estat restaurada i es van acabar les obres el divendres passat…per poc no l’estrenem.

La Torra de Moja

Encara, abans de marxar, admirem algunes cases d’interès arquitectònic: Cal Barber, Casa Batlle… i fem una cervesa (a la Botiga de la Sílvia, carrer de la Germanat). Agafem el cotxe i retornem cap a Vilanova i la Geltrú.

La caminada per Wikiloc:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/moja-penyafel-santa-margarida-mas-de-lalbornar-mas-granell-moja-85775666

Fulles i glans d’alzina

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Canyelles. Can Simó. Cal Vidal. La Ginesta. Cal Fort. Cal Domingo. La Cogullada. Capella de Sant Joan (Viladellops). Canyelles

Sortida del dia 29 de setembre de 2021. Uns 15 km. 4 hores i 15 minuts. Desnivell positiu 575 m. Desnivell negatiu 592 m. Altitud màxima 328 m. Altitud mínima 109 m. Alfred Castells (text) i Jaume Sendra (fotos)

Son les 8,15 h del dimecres 29 de setembre de 2021. Aparquem el cotxe davant del Casal Municipal de Canyelles.

Comencem la caminada tot passant per davant de l’Institut Pla del Bosc i, en direcció sud-oest, sortim de Canyelles pel Camí del Romanguer, travessem el torrent de Can Deus i ens dirigim cap a la urbanització Les Palmeres. Pel camí deixem, a l’esquerra, la finca de Cal Romanguer. El mot romanguer és una variant de la paraula esbarzer.

Els Tres Partions des de el camí Romanguer

Entrem lleugerament a Les Palmeres per l’extrem nord-est de la urbanització, a l’avinguda de Canyelles, girem a la dreta, agafem el carrer d’Ávila fins al final i connectem amb el camí que, cap el nord, ens durà a Cal Simó.

Masia i casa rural Cal Simó
rellotge de sol de Cal Simó

Cal Simó és una casa d’estil basilical amb una portalada d’arc rodó i un baluard davanter. Encarada a migdia té un bonic rellotge de sol a la façana amb la inscripció: CAL SIMÓ, BON SOL, BON VI, ROMANÍ I TIMÓ.

La casa fou propietat de la família Deus i actualment s’utilitza com a hotel d’allotjament rural.

Rodejada la masia per la dreta continuem cap al nord fins al camí de les Alzines. A l’esquerra aniríem a Cal Muntaner i, a la dreta, a Cal Català.

Cal Muntaner

Cal Muntaner està assentat damunt un turonet. Es tracta d’un gran edifici restaurat de planta i pis amb teulada de dues vessants amb carener paral·lel a la façana. Els anys noranta del segle passat, el seu propietari, un constructor ribetà, el va anomenar Mas de les Perdius, però, venut l’any 2000 a uns estrangers, va recuperar el nom de Cal Muntaner.

Nosaltres continuem recte endavant, seguint el camí que porta a Cal Vidal i a “la Facu”, que és així com anomenen els escaladors l’espadat que existeix a la Serra de la Cogullada, on hi ha el Puig de l’Àliga (465 m), i que tenim a la nostre esquerra.

Cal Vidal i, al fons, “la Facu”

Just abans d’arribar a Cal Vidal derivem un mica cap a l’est i després trenquem cap a l’est del tot per passar per la masia de la Ginesta, que deixem a la nostra dreta.

La Ginesta

El tram final del camí, per dins d’una torrentera, ens porta a un nou camí que, cap a la dreta, mena al Mas Rossell i a l’esquerra -que és el que seguirem nosaltres- cap al nord, ens portarà a Cal Fort. Pel camí, trobem a l’esquerra l’hípica Olimpia.

Llentiscle de Cal Fort

Just arribant a Cal Fort, a l’esquerra del camí, observem un exemplar protegit de llentiscle, que a nosaltres no ens sembla tan esponerós com indica el cartell.

Ben a prop, completa l’entorn paisatgístic, un pou amb el seu safareig.

Pou i safareig. Entrada Cal Fort
Cal Fort

Cal Fort es una masia amb teulada a dues vessants sobre la façana, amb finestres petites i escasses. És propietat dels Fort des de fa diverses generacions. L’any 1860 ja es coneixia amb aquest nom.

Deixant Cal Fort a l’esquerra, avancem cap a la dreta -est- fins que trobem un encreuament. Nosaltres seguim cal al nord, en direcció a Cal Domingo. Si anéssim cap al sud faríem cap al Pi del Bertran.

Cal Domingo

Arribant a Cal Domingo, que ens queda a l’esquerra, girem a la dreta per arribar a la urbanització de La Cogullada.

Cal Domingo, coneguda també amb el nom de Cal Domingo de Costes, és una gran masia encarada a migdia que consta de diverses dependències. L’edifici principal és de planta i pis cobert de teulada de dos vessants amb dos nivells diferents. El 1790 es documentada amb el nom de Casa Domingo Barrals de Costes.

Trobem la carretera que puja de Canyelles i girem a l’esquerra. Arribats a la rotonda d’entrada a la urbanització, per la dreta agafem el Camí de la Vall, que va cap al nord, i de seguit, a la dreta, el carrer de la Serra del Cavall. Abans d’arribar al final d’aquest carrer, per la banda esquerra, trobem la cruïlla amb un carrer que du el nom de Carrerada Reial.

Carrerada Reial i Sant Miquel d’Olèrdola al fons

La Carrerada Reial és un dels camins més antics de Canyelles que encara es poden seguir parcialment.

Al final del carrer de la Serra del Cavall, sempre cap a l’est, continuem pel camí que ens porta a la Masia de la Cogullada, on trobem dos magnífics poltres, un de blanc i un altre de negre, peixant.

La Cogullada

La cogullada (Globularia alypum), també anomenada foixarda, cossiada o cebollada és un petit arbust mediterranide fins a 60 cm d’alçària que creix en brolles assolellades, boscos no gaire atapeïts i garrigues seques, sempre en terrenys calcaris. Té aplicacions medicinals. Es pren com a remei contra l’excés de pressió sanguínia.

Mata de cogullada (Internet)

Deixem la masia a la dreta i per un camí sinuós que fa baixada, tot passant del terme de Canyelles al d’Olèrdola, seguint cap a nord i finalment cap a l’est, després de travessar la riera -seca- de Vilafranca, arribem a la carretera C-15z que seguim en direcció Canyelles, passant per sota la carretera C-15.

La C-15 eix Garraf – Anoia

Al cap d’uns 200 m arribem a la cruïlla que, a l’esquerra, ens portarà cap a Viladellops. Pel camí, en un indret de revolts, podem contemplar les Coves.

Les Coves (Viladellops)

Arribats a l’entrada de Viladellops, a la dreta, hi ha la capella de Sant Joan, que és on pararem a esmorzar. La capella és romànica i està documentada des del segle X. Va pertànyer a Sant Pere de les Puelles, de Barcelona. Tal com la veiem ara és el resultat d’una consolidació i reforma parcial del segle XVII.

Viladellops
Capella de Sant Joan
La Capella de Sant Joan i al fons la Torre de Viladellops

Després d’esmorzar, compartint la caminada amb un ribetà i un vilanoví, des de la capella de Sant Joan, continuem per un petit tram cap al sud i de seguida girem cap a l’est i cap al nord per un camí que passa per sota de Viladellops. Distrets amb la conversa amb els altres caminants, a l’arribar a la cruïlla de camins, en comptes d’agafar el sender que, cap al sud, ens portaria cap a l’indret de la font de Sant Joan, seguim cap a l’est pel camí que ens porta al barri de la Font, també dit l’Altrabanda. Arribats a una casa (que sembla que és diu Cal Jaume) un gos fa que, per prudència, desfem el camí. Arribats de nou a la cruïlla de camins sota de Viladellops, ens adonem del sender, a l’esquerra, que hauríem d’haver seguit. L’agafem i tirem cap al sud. Al passar pels darreres de la casa de Cal Jaume, el mateix gos encara torna a aparèixer. Aquesta volta ens ha fet perdre ben bé mitja hora.

Seguim cap al sud i trobem, a l’esquerra, la font de la Cova.

Font de la Cova

Aquí, agafem un sender que des de davant mateix de la font s’obre cap a l’oest. Després de travessar un fondo, el sender es dirigeix, fent pujada, cap al sud i després cap a l’oest. Seguin aquest sender deixem a l’esquerra unes granges, actualment abandonades, i, tot deixant el terme d’Olèrdola i entrant al de Canyelles, fem cap a al carretera de les Granges de la Plana, just davant de les instal·lacions abandonades de la Pirotècnia Igual, que l’any 1994 van explotar amb 20 tones de material.

Granges de la Plana
Antigues instal·lacions de Pirotècnica Igual

Continuem baixant cap al sud i deixem a l’esquerra les Granges de la Plana fins a arribar a la carretera C-15B. Travessem la carretera i per l’antiga carretera de Sant Pere de Ribes a Canyelles, intentem arribar al nucli de Canyelles, que tenim davant nostre.

Panoràmica de Canyelles, amb el seu castell

Dic intentem perquè un vegada havent passat per sota el pont de la carretera C-15, una finca ha barrat el pas i la continuïtat d’aquest camí. Refem el camí per retornar a la carretera C-15B que agafem en direcció a Canyelles. Uns 15 minuts per aquesta contrarietat.

Salvem la C-15 per sobre la rotonda i, cap a l’esquerra, per la carretera C-15z, encarem cap el nucli de Canyelles. A l’entrada podem observar un mural pintat pel vilanoví Lluis Amarè amb una representació del poble canyellenc.

Mural de Lluis Amarè a l’entrada de Canyelles Nord

El Jaume aprofita per comprar pa a la Fleca Bertran i a les 12,30 h arribem al cotxe. Final de la caminada del dia 29 de setembre de 2021.

Plànol de la caminada (en temps de GPS ens agrada seguir la caminada amb plànol)
Diagrama de la caminada
 

La caminada per Wikiloc:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/canyelles-can-simo-cal-vidal-la-ginesta-cal-domingo-la-cogullada-capella-de-sant-joan-viladellops-c-85165024

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Església de Santa Maria de Foix. Maset de Mas Flortit. Mas Florit Nou. Pèlags de Foix. Cal Rossell de les Bassegues. Santuari de Santa Maria de Foix. (Torrelles de Foix)

Sortida del dia 22 de setembre de 2021 (últim de l’estiu i primer de la tardor). 10,75 km. 3 hores i 37 minuts. Altitud mínima 345 m. Altitud màxima 636 m. Desnivell 298 m. Alfred Castells (text) i Jaume Sendra (fotos)

Són les 8,15 h del dia 22 de setembre de 2021. Aparquem el cotxe al costat de l’església de Santa Maria de Foix, al km 12,2 de la carretera BP-2121, al barri del Cusconar, del municipi de Torrelles de Foix.

L’església, una de les dues parròquies de Torrelles de Foix (l’altre és Sant Genís), fou construïda l’any 1893, després que el mossèn, Josep Pallerols, fos assassinat l’any anterior (1892) al santuari de Santa Maria de Foix, antiga parròquia. És un edifici amb acabats de maçoneria, de planta rectangular, amb la rectoria annexa. Té accés per la banda de llevant, a través d’una porta de mig punt precedida per un porxo amb arcada diafragmàtica, de maó vist. Al capdamunt hi ha el campanar d’espadanya de dos ulls.

Església de Santa Maria de Foix

Santa Maria de Foix és la patrona del Penedès. A vegades es representa blanca i a vegades negra. La talla romànica era bruna.

Per darrere l’església, en direcció nord-oest, agafem el camí que porta al Maset de Mas Florit (esquerra) i a Mas Florit Nou (dreta), tot havent deixat, a l’esquerra, el curt camí que du a Mas Florit Vell.

Mas Florit Vell
Maset de Mas Florit
Porta del Maset de Mas Florit

El Maset de Mas Florit és un edifici de planta quadrangular, format per planta baixa, pis i golfes. La coberta és a quatre vessants. El portal d’entrada és amb llinda de fusta i mènsules esculpides en pedra, amb una inscripció amb la data de 1680.

Mas Florit Nou
Mas Florit Nou

Passat el Mas Florit Nou, creuem la llera del riu de Foix per damunt d’unes pedres.

Pedres o passeres per passar el riu Foix
travessem el riu Foix

Immediatament, girem en direcció nord, amb una lleugera derivació cap a l’oest, deixant a la nostra dreta la llera del riu i a la nostre esquerra vinyes encara curulles de raïm i en ple procés de verema.

Raïm a punt de collir
raïms a punt de collir

Des d’aquí ja veiem el Tossal de Foix (642 m) amb el santuari. A la nostra dreta, a l’altra banda del riu, es veu el conjunt de masies que conformen les Feixes de Cal Via.

Tossal de Foix

Després de caminar uns 2,5 km per una pista planera, trobem un sender estret, a la dreta, que baixa i ens permet gaudir dels pèlags que es formen en aquesta part del riu de Foix: pèlag de la Font, pèlag de les Valls i pèlag de les Nenes. Al pèlag de la Font hi desaigua una font dita, com sí no?, Font del Pèlag.

Pèlag de la Font
Font del Pèlag
Pèlag de les Valls
Pèlag de les Nenes

Un pèlag és un toll d’aigua embassada formada en un espai natural pel procés d’erosió del curs d’un riu. El terme prové del llatí pelăgus.

El nom del Pèlag de les Nenes, li ve donat per ser el lloc on, anys enrere, es banyaven les noies del voltant i els nois les espiaven –barraquers– des de més amunt del camí.

A partir d’aquí, avancem cap a l’esquerra (oest), tot deixant a la nostra dreta el gual del Trull, que salva el riu de Foix, i, una mica més endavant, també a la dreta, les ruïnes de la masia de les Valls de Foix.

Gual del Trull
Les Valls de Foix. Ruines
entre unes vinyes es pot veure una edificació que sembla un columbari
Cal Rossell de les Bassegues

Desprès de deixar la masia de Cal Rossell de les Bassegues -coneguda, també, amb el nom de cal Cònsol- a la nostra esquerra, fent un petit revolt, avancem cap al sud i, de seguida, trobem, a l’esquerra, el camí que porta al santuari de Santa Maria de Foix.

Abans d’arribar-hi, per un curt sender de l’esquerra (uns 100 m), ens acostem a la Font del Rector. Aquesta font, molt antiga, té molta història, ja que és on es recollia aigua per al castell.

Font del Rector
des de la font del Rector, veiem el santuari

 Arribats al Santuari de Santa Maria de Foix, hi esmorzem.

El santuari es troba encimbellat dalt d’un espadat rocós al costat de les restes de l’antic castell de Foix, ara derruït, documentat des de l’any 1067.

Va ser l’església parroquial de l’antic municipi de Foix fins a 1892, quan el seu mossèn, com hem esmentat, Josep Pallerols, va ser atracat i mort violentament. Els autors foren quatre persones de la comarca que van ser empresonats i condemnats al garrot vil. L’execució va ser el febrer de 1896.

Santuari de Santa Maria de Foix
Santuari de Santa Maria de Foix

El santuari ocupa un ample i llarg replà entre el Tossal de Foix i la curta serra.

L’església, d’estil romànic, és un edifici d’una sola nau coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, sostinguda per arcs torals. L’absis és hexagonal, amb nervis i clau de volta esculpida. La porta d’accés, situada al mur lateral de migdia, és adovellada i d’arc de mig punt. A la façana de ponent s’eleva el campanar d’espadanya, de quatre obertures d’arc de mig punt. Una muralla envolta l’església i la rectoria annexa.

Hi ha referències de l’existència d’una capella en aquest lloc des de l’any 608, reedificada l’any 730. El 1198 Guillem de la Granada, senyor del veí castell de Foix, va deixar ordre testamentària que fos construïda una església. Se sap que el 1263 es van fer obres d’ampliació i que durant el segle xiv s’hi consagraren els tres altars, dedicats a la Mare de DéuSant Miquel i Sant Macari. L’any 1557 l’església experimentà diverses reformes i el 1598 es feu la sagristia. El 1705 es va fer la capella del Sant Crist i es va remodelar l’absis.

També es conserva una pica baptismal d’estructura tronco-cònica. L’any 1985 es va trobar un frontal de sarcòfag de començament del segle XIV, amb l’escut heràldic dels Cervelló.

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va resultar malmesa. Finalment, l’any 1978, per iniciativa dels Amics de Foix, es van iniciar obres de restauració que, l’any 1988, van finalitzar la Diputació de Barcelona.

escala de mig esglaó o petjada de pedra

Santa Maria de Foix és la patrona del Penedès. A vegades es representa blanca i a vegades negra. La talla romànica era bruna.

Els goigs de la Mare de Déu de Foix amb imatges representades blanca i negra

Al davant del santuari tenim un llarg mirador de cara a la vall de ponent del riu de Foix i a les muntanyes i pobles penedesencs que, amb el temps ennuvolat d’avui, no hem pogut albirar plenament.

panell informatiu de la Conca mitjana del Foix i Torrelles de Foix
des del mirador

Al costat est del santuari, al petit avenc de Foix hi ha una cova, que consta d’una única galeria que va perdent amplada i alçada progressivament, fins a finalitzar a 11 m de l’entrada. A l’interior hi ha una petita capella amb una làpida amb la imatge de la Mare de Déu i la inscripció: Segons la tradició, aquí es va trobar la imatge de Santa Maria de Foix.

Cova de la Mare de Déu de Foix (foto de trogloditisme.blogspot.com/)
Interior de la cova (foto de eoliumtrek.cat/)

Després d’esmorzar, agafem, des de la banda est del santuari, un sender amb forta pendent que, en direcció sud-est, ens portarà al camí de Mas Florit, que, seguint-lo cap a l’est, ens anirà acostant cap el riu de Foix.

Temps de verema un tractor amb remolc carregat de raïm travessant el riu Foix

Travessem la llera del riu pel mateix indret on ho hem fet en el camí d’anada, tornem a passar a tocar del Mas Florit Nou i del Maset de Mas Florit per un camí flanquejat per oliveres i arribem a l’església de Santa Maria de Foix, al voltant de les 12 del migdia. Fi de la sortida.

Distància 10,74 km Desnivell positiu 298 m Dificultat tècnica Moderat Desnivell negatiu 298 m

Altitud màxima 636 m Altitud mínima 345 m Tipus de ruta Circular

Temps en moviment 2 hores 54 minuts Temps 3 hores 37 minuts

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/esglesia-de-santa-maria-de-foix-pelags-de-foix-cal-rossell-de-les-bassegues-santuari-de-santa-maria-84464444

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Tercer diumenge de setembre… Aplec de Sant Magí de la Brufaganya

El tercer diumenge de setembre com cada any i el 2020 en va fer 400 anys (no es va poder celebrar per culpa del Covid-19), es celebra l’Aplec de Sant Magí de la Brufaganya, als veïns dels pobles més propers a la Brufaganya com son la Llacuna, Cervera, Santa Coloma de Queralt entre altres i on també hi participa la Il·lustre Confraria de Sant Magí màrtir de Barcelona i com és tradició aquesta confraria fa l’ofrena de dues lliures de xocolata i una almoina per el santuari, i temps enllà aquesta confraria regalava després de l’ofici solemne i de la processó una joia al santuari i es celebraven “El dinar dels pobres” que venien de tot arreu i és feia un gran dinar i els confrares eren els que servien el dinar. També hi participen molts simpatitzants de Sant Magí i molts caminants i romeus que arriben dels pobles dels voltants. Enguany esta programat seguin les mesures del PROCICAT (veure cartell programació adjunt).

Durant l’any s’hi celebren diverses activitats i aplecs: Aplec de les Roses el segon diumenge de juny. Festivitat de Sant Magí el 19 d’agost, amb la portada de l’aigua a Tarragona, Cervera, Igualada i Tàrrega. El segon dissabte dels mesos de juny, juliol, agost i setembre s’hi celebra un cicle de concerts de música clàssica amb el nom de Nits musicals a la Brufaganya i el tercer diumenge de cada mes es fa una missa.

Jo recordo que dues vegades que hi vaig anar a peu, una vegada des de Cal Cucut de la Llacuna on estava de Colònies i una altra vegada des de Pontons, per cert que no vam coincidir amb l’aplec.

Sempre m’atrau Sant Magí, ja que els meus avis el Magí Sendra Bartolí i la Rosa Martí Esplugas, quan és van casar l’any 1909, hi van anar a viure i és on van néixer els seus tres fills, un d’ells el meu pare. L’avi feia de pastor i guardava el ramat a Rocamora i la meva avia portava l’hostal i era una gran cuinera. El germà del meu avi era masover a la Casa de la Font o casa Muntades, on era la residencia de la família Muntades que eren els propietaris dels terrenys de sant Magí i la germana de l’avi la Rosa Sendra Bartolí era la majordoma del capellà i la que cuidava del Santuari. Els meus avis i van viure fins l’any 1926, que van vindre a viure a Vilanova i la Geltrú, ha on ja hi vivien dos dels seus germans de l’avi i més tard també hi va anar a viure el que feia de masover de la casa de la Font. El meu avi va continuar fent de pastor a Vilanova i la Geltrú i els tres germans de l’avi eren hortolans.

En el llibre de la Montserrat Rumbau hi surt en Magí Sendra i Josep Sendra, tots dos pagesos d’Esblada i que fan de testimonis en el testament de l’ermità Francisco Vallbona (any 1768) de l’ermita de la Salut. Segur que els dos testimonis eren avantpassats meus, ja que l’avi Magí era fill d’Esblada.

A recer de la serra de la Brufaganya s’alça el santuari de Sant Magí, dedicat al sant que, segons la tradició, va viure en una de les coves i amb fama de gran miracler. La seva devoció va lligada també a la creença que les aigües de la font que el sant va fer brollar al fons de la vall són curatives. El santuari i les fonts han estat centre de culte i peregrinació des de temps molt antics.

Al començament del segle XVII, s’hi establí una comunitat de dominics a Sant Magí hi van construir-hi un convent. En el segle XVIII la comunitat era de uns vint religiosos, entren sacerdots i llecs i el 13 de juny de 1835 van esser assassinats els frares, tots menys un que va sobreviure. Amb la exclaustració del 1835, es va acabar amb els monestirs i convents del país. Després va continuar com a parròquia oberta al culte fins als nostres dies.

Hi ha les Fonts de Sant Magí de la Brufaganya que segons la tradició va fer brollar el sant. Són quatre grans dolls d’aigua fluixa que “no cou ni mol” Com que l’aigua es considerava miraculosa, hom bastí al seu costat un petit hospital per atendre els malalts; aquest hospital, documentat ja el 1556, fou traslladat al santuari el 1629. Damunt les fonts es construí un petit oratori el 1562, ampliat al començament del segle XVII, reedificat al segle XVIII i restaurat a principis dels anys vuitanta del segle XX. Avui dia encara es fan romiatges i perenigracions per anar a buscar l’aigua com els de Tarragona i Cervera i d’altres llocs. El 1607 els frares van cercar aigua cuitora i obriren un pou i a sis pams ja aparegué l’aigua bona i van construir un abeurador i un safareig convertint el pou de Sant Domènec.

Hi agut moltes ermites com la Santa Cova ha on diuen que Sant Magí va viure trenta anys, l’ermita de la Nostra Senyora de la Salut que estava abans d’arribar a la Cova i ha on vivia l’ermità i la seva família, la de Sant Jacint a dalt del cingle de la serra rocosa, la de sant Ramon, la capella dels Apòstols al coll de la serra, la ermita de Mitja Costa, la de sant Domènec, Sant Vicenç, Sant Pere màrtir. Actualment moltes d’aquestes ermites i capelles estan desaparegudes o enderrocades.

He tret informació del llibre 500 anys de vida rural a Sant Magí de la Brufaganya i entorns de Montserrat Rumbau de Cossetània ediccions, Apunts històrics de la Llacuna de Ramon Llenas i Costa i de la web de l’Associació Amics de Sant Magí de la Brufaganya (https://brufaganya.cat/)

Sant Magí de la Brufaganya (foto de Neus Sendra 26 juny 2021)
Sant Magí
(foto de Jaume Sendra any 1999)
l’avi Magí i l’avia Rosa
(any 1909)
L’antic hostal que portava la meva avia (postal)
ermita de mitja costa (postal)
Un pastor amb el seu ramat pasturant a les Fonts… podria haver estat el meu avi (postal)
El meu oncle Pau Sendra Martí a la font del costat de l’església i de la casa ha on va néixer (foto any 1925 més o menys)
La casa ha on van viure els meus avis i va néixer el meu pare i els seu dos germans. La Carme la meva dona i la meva neboda Anna. (diapositiva de Jaume Sendra any 1977)
sempre m’agrada fer-me una foto al costat de la font del costat d’on va néixer el pare (foto de Eugeni Josep Fuertes 27 octubre 2013)
les meves filles Neus i Judit (E.P.D)
Foto Jaume Sendra any 1999
Les fonts miraculoses
(foto de Jaume Sendra 27 octubre 2013)
El Josep el germà del meu avi, va ser masover de la Casa de la Font
(foto familiar)
Excursió a Sant magí de familiars (foto familiar)
veien al cel, des de dins de un dels roures
centenaris de Sant Magí
(foto de Jaume Sendra 27 octubre 2013)
Aplec del tercer diumenge de setembre, any 2021
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

26 d’agost de 2021…250 anys de gegants petits a Vilanova i la Geltrú.

gegantons o gegants petits foto del catàleg
gegants de museu (arxiu Jaume Sendra)

Tal dia com avui de fa 250 anys, es va beneir la primera part del nou temple parroquial de Sant Antoni Abat i en honor a la benedicció es van estrenar els gegantons o gegants petits, els va construir Francesc Amich de Barcelona cobrant-ne 134 lliures, segons consta al Llibre de Comptes de la parròquia. Els gegantons van anar a la processó del mateix dia junt amb els gegants grossos, la mulassa, el ball de bastons i el ball de Santa Fe.

Al llarg del segle XIX reben vàries restauracions i canvis de vestuari, fruit del seu desgast. El 1888 el grup “The Trankil Club” enllesteixen la restauració dels vestits dels gegantons. Al igual que els vestits dels gegants grossos aquesta feina se li encarrega al pintor Sugranyés. Els vestits es van fer a la botiga de teixits “Cal Manco”.

El 1902 en motiu de la seva participació en el Concurs de Barcelona a l’Hereu se li canvia el gambetó malmès pel pas del temps. L’última reparació important es va dur a terme per subscripció popular el 1916, l’Anton Estalella va dur a terme una sèrie d’accions per recollir fons per reparar els gegantons com per exemple sessions de cinema infantil. Les perruques les va fer Salvador Vivó.

L’any 1936 camí a Barcelona esclata la guerra civil i els gegantons junt amb el drac i la mulassa anaven a participar a l’Olimpiada Popular van ser abandonats a la seva sort, i no és van tornar a trobar en lloc. Els gegants grossos estaven en mal estat i no hi van anar, però també van quedar destrossats per la guerra. L’Olimpiada Popular es tenia que celebrar del 19 al 26 de juliol de 1936.

Després de la guerra van estar uns anys sense els gegants i per el Corpus de 1941, el senyor Salvador Juncosa, va comprar una parella de gegants i uns capgrossos que van sortir fins que l’any 1948 es van recuperar els gegants.

L’any 1948 un grup de persones del “Fomento Villanovés” van recuperar per la Festa Major les dues parelles de gegants, la obra es va realitzar a la casa “el Ingenio” de Barcelona i l’escultor fou en Lluís Sabadell. Es va fer per subscripció popular. Per tant els Gegants petits tornaven a la ciutat.

L’any 1983 és van canviar els vestits dels gegants grossos aprofitant els brodats i al mateix temps és van modificar els vestits dels gegants petits. Es va fer per subscripció popular.

L’any 1996 és van canviar els vestits i els va realitzar la senyora Elisa i el 2001 per en Ramón Roig. No han perdut la seva imatge de pagesos catalans de gala, que perdura des de el 1916. El 2008 , al taller “El Drac Patit” de Jordi Grau, es va dur a terme una profunda restauració.

El dia 3 d’agost de 2021 a la plaça de Sant Antoni es va celebrar l’estrena dels vestits nous dels gegants petits amb motiu de la celebració dels 250 anys de gegants petits a Vilanova i per la Festa Major. La restauració la fet l’Aitor Calleja (Constructor de gigantes) de Marcaláin de Navarra. Els nous vestits els ha realitzat el Marc Udina de Barcelona i les joies les ha construït la sitgetana Mònica Tomàs de Moncreacions.

Popularment són coneguts com l’Hereu i la Pubilla.

Els començament dels anys 80 vaig tindre l’honor de ser geganter i m’agradava molt portat la Pubilla.

La informació l’he tret del catàleg “gegants de museu” de l’exposició any 2009, la web de http://www.gegantsvilanovailageltru.cat/ https://www.vilanova.cat i del Facebook La Vilanova d’Abans article de Francesca Roig.

Molt agraït per la informació que m’ha donat el Marc Piñol Mira.

Modificat el 27 d’agost de 2021.

Reparació i vestits nous any 2021 (fotos Jaume Sendra)
Reparació i vestits nous any 2021 (fotos Jaume Sendra)
Els gegants petits amb la colla de geganters i grallers dels anys 60 fotos de l’àlbum familiar de Francesc Bruna
(arxiu Jaume Sendra)
Festa Major any 1978 (foto Jaume Sendra)
Els gegants petits amb la colla de geganters any 1982
(arxiu Jaume Sendra)
Estrena dels vestits Festa Major 1983 (arxiu Jaume Sendra)
Estrena dels vestits Festa Major 1983 (arxiu Jaume Sendra)

50è aniversari dels gegants actuals any 1998 (foto Jaume Sendra)
Festa Major any 2018 (fotos Jaume Sendra)
Festa Major any 2019 (fotos Jaume Sendra)
Festa Major any 2020 (fotos Jaume Sendra)
catàleg gegants de museu any 2009 (arxiu Jaume Sendra)

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Un punt d’opinió de la Festa Major 2021

Ara que ja ha passat la Festa Major de Vilanova 2021, m’agradaria donar la meva opinió personal, esperant que ningú s’ofengui.

Tenint en compte que estem en temps de pandèmia on s’han de seguir forces mesures sanitàries, els Pabordes i els tècnics de Cultura ho deuen haver passat força malament per poder organitzar la Festa Major, i amb un gran esforç ho han pogut tirar endavant.

Dit això, no ha estat una Festa Major feta per a tots els vilanovins. El dia que es va saber que s’havien de treure entrades per assistir als «cercaviles» (i ho poso entre cometes perquè ha estat més una exhibició que un cercavila. El cercavila es fa al cor de la ciutat, com és la Rambla Principal i no a una rambla de la Geltrú) i als demés actes, ja vaig dir que aquesta Festa Major seria per a uns quants i no per a què tota la ciutadania ho pogués gaudir. En el meu cas, no he perdut ni un minut intentant agafar entrades, ja que, com sempre, hi han uns quants que ho acaparen tot, i al final, sigui per mandra o altres motius, no hi assisteixen i prefereixen que els altres es fotin… Molt lamentable veure la Rambla de Sant Jordi amb cadires buides!

A més, els actes programats havien de ser a la plaça del Port? No tenim suficients places al centre de la Vila per programar-hi algun acte? Amb això no dic que allà no s’hi organitzés cap, però tampoc calia tots.

El gran oblidat d’aquestes dates ha estat el cor de la Festa que és la Vila!

Per sort, un gran encert el Castell de foc que va aplegar els vilanovins als terrats i balcons de les cases per veure l’explosió de pirotècnia des de diferents localitzacions de Vilanova. També molt bé les exposicions de La Sala i l’engalanat que almenys donaven alguna mena de sensació de festa…

La Festa Major és per viure-la, no per estar assegut i veure com va passant!

Gràcies al Canal Blau TV per la seva bona feina, fent-la arribar a tothom que es va quedar amb ganes de gaudir-la per falta de no trobar entrades.

Visca la Festa Major de Vilanova i la Geltrú! Un altre any serà…

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Aquells versots del Ball de Diables de la Festa Major de Vilanova de l’any 2012 amb un record especial!

L’any que el versots del Ball de Diables de la festa Major de Vilanova van recordar al Josep Pijoan (portant del Drac de Vilanova) i la Judit Sendra (ex balladora del ball de Pastorets i del ball de Cintes) que ens van deixar l’any 2012.

Remenant papers que guardo m’han vingut aquests versots del ball de diables que van recordar al Pijoan i la Judit amb molta nostàlgia.

Per sempre ball de Diables moltes gràcies!

ELS VERSOTS DEL BALL DE DIABLES DE LA FESTA MAJOR 2012

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Caminada de Lluna plena de Sant Jaume (mas Torrat- mas de l’Artís)

Dissabte 24 de juliol de 2021 Lluna Plena de juliol.

L’amic Jaume Sivill en proposa de fer una caminada de Lluna plena el dissabte 24 de juliol i per recordar les que vam fer l’agost de 2012 i de 2013.

A dos quarts de deu del capvespre del dissabte 24 de juliol, sortim des del carrer Teatre cantonada Rambla Nova el Jaume i jo, per fer una caminada de lluna plena, recordant altres anys que l’havíem fet. Seguim per el carrer de Santa Anna, la plaça de cap de Creu, carrer de Miquel Guansé o d’Agricultors, traspassem la Ronda Ibèrica i seguim per el mateix carrer, ens desviem cap el camí dels Escalons passant per la Central Elèctrica, seguim per Cal Girald, Can Gassa, l’antic pou de la Pirelli, aquí ens travessa un conill mig esparvorit i anava fen ziga zaga. Seguim i anem a parar a la masia de la Figuera de la Basa de Creixell i agafem el camí de Mas Torrat, travessem l’autopista C-32 i seguim fins la masia de Mas Torrat, la deixem a la dreta i agafem el camí del punt del Mitjotes, ja són dos quarts d’onze, no havíem vist la lluna i ens girem hi la teníem a la nostra esquena, tota vermella ressalta al mig del cel, hi han les llums de Vilanova al fons. Anem suats pe la xafogor i al parar ens bé una fresqueta que ens va molt bé. Seguim pujant el camí deixant a la dreta l’antiga granja de perdius de mas Torrat… la lluna cada vegada es va amagant, els núvols la van tapant, no la veurem més fins al final de la caminada.

Anem seguim el camí del punt del Mitjotes i al final a l’esquerra hi ha el camí que va a les mulasses Bessones que no hi anem, nosaltres seguim hi ha una cadena i la travessem, a l’esquerra hi ha una vinya jove. Ens desviem a la dreta agafant el camí que bé des de les Mesquites al Mas de l’Artís, anem seguin i ens trobem a la cruïlla del camí del mas de l’Artís, són les onze i fem una breu parada. Seguim pel camí del Mas de l’Artís en direcció a Vilanova, passem per el maset del Safont i travessem una altre vegada l’autopista C-32 per sota, seguim per ha on havia hagut Mas d’en Perris i deixem a la dreta l’antiga antena de l’emissora i tornem a veure la lluna que surt dels núvols que l’envolta. Travessem el viaducte de regants del pantà de Foix, a l’esquerra deixem Mas de Torrents i a l’alçada de Mas Viada (masia dels toros) agafem el camí que va paral·lel per el Torrent de la Pastera i l’anem deixant el torrent a l’esquerra, deixem a la dreta l’antiga fabrica de goma de la Pirelli la Plana, també deixem a la dreta la urbanització d’en Xicarró, travessem per sota la C-31, agafem el trencall que passa per la sínia de l’Alzina, tornem agafar el carrer de Miquel Guansé o d’Agricultors i deixem a la dreta el xalet d’en Xicarró o antiga sínia Aparici, deixem a l’esquerra las destil·laries MG (els Esbarjos), arribem a la Ronda Ibèrica i la seguim en direcció a Cubelles i trenquem per el carrer Pare Garí fins a la plaça de Catalunya, el Jaume continua fins a Baix a Mar i jo fins el carrer Teatre. Arribem a les dotze i quart.

Una caminada molt agradable d’uns dotze kilòmetres i dues hores i tres quarts de recorregut, amb bastant de xafogor i l’hem pogut fer sense l’ajuda de la llanterna, ens ho hem passat molt bé i ha estat una entrada de Sant Jaume per recordar.

Més info:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminada-de-lluna-plena-de-juliol-mas-torrat-mas-de-lartis-79176394

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari