Caminada de Lluna plena de Sant Jaume (mas Torrat- mas de l’Artís)

Dissabte 24 de juliol de 2021 Lluna Plena de juliol.

L’amic Jaume Sivill en proposa de fer una caminada de Lluna plena el dissabte 24 de juliol i per recordar les que vam fer l’agost de 2012 i de 2013.

A dos quarts de deu del capvespre del dissabte 24 de juliol, sortim des del carrer Teatre cantonada Rambla Nova el Jaume i jo, per fer una caminada de lluna plena, recordant altres anys que l’havíem fet. Seguim per el carrer de Santa Anna, la plaça de cap de Creu, carrer de Miquel Guansé o d’Agricultors, traspassem la Ronda Ibèrica i seguim per el mateix carrer, ens desviem cap el camí dels Escalons passant per la Central Elèctrica, seguim per Cal Girald, Can Gassa, l’antic pou de la Pirelli, aquí ens travessa un conill mig esparvorit i anava fen ziga zaga. Seguim i anem a parar a la masia de la Figuera de la Basa de Creixell i agafem el camí de Mas Torrat, travessem l’autopista C-32 i seguim fins la masia de Mas Torrat, la deixem a la dreta i agafem el camí del punt del Mitjotes, ja són dos quarts d’onze, no havíem vist la lluna i ens girem hi la teníem a la nostra esquena, tota vermella ressalta al mig del cel, hi han les llums de Vilanova al fons. Anem suats pe la xafogor i al parar ens bé una fresqueta que ens va molt bé. Seguim pujant el camí deixant a la dreta l’antiga granja de perdius de mas Torrat… la lluna cada vegada es va amagant, els núvols la van tapant, no la veurem més fins al final de la caminada.

Anem seguim el camí del punt del Mitjotes i al final a l’esquerra hi ha el camí que va a les mulasses Bessones que no hi anem, nosaltres seguim hi ha una cadena i la travessem, a l’esquerra hi ha una vinya jove. Ens desviem a la dreta agafant el camí que bé des de les Mesquites al Mas de l’Artís, anem seguin i ens trobem a la cruïlla del camí del mas de l’Artís, són les onze i fem una breu parada. Seguim pel camí del Mas de l’Artís en direcció a Vilanova, passem per el maset del Safont i travessem una altre vegada l’autopista C-32 per sota, seguim per ha on havia hagut Mas d’en Perris i deixem a la dreta l’antiga antena de l’emissora i tornem a veure la lluna que surt dels núvols que l’envolta. Travessem el viaducte de regants del pantà de Foix, a l’esquerra deixem Mas de Torrents i a l’alçada de Mas Viada (masia dels toros) agafem el camí que va paral·lel per el Torrent de la Pastera i l’anem deixant el torrent a l’esquerra, deixem a la dreta l’antiga fabrica de goma de la Pirelli la Plana, també deixem a la dreta la urbanització d’en Xicarró, travessem per sota la C-31, agafem el trencall que passa per la sínia de l’Alzina, tornem agafar el carrer de Miquel Guansé o d’Agricultors i deixem a la dreta el xalet d’en Xicarró o antiga sínia Aparici, deixem a l’esquerra las destil·laries MG (els Esbarjos), arribem a la Ronda Ibèrica i la seguim en direcció a Cubelles i trenquem per el carrer Pare Garí fins a la plaça de Catalunya, el Jaume continua fins a Baix a Mar i jo fins el carrer Teatre. Arribem a les dotze i quart.

Una caminada molt agradable d’uns dotze kilòmetres i dues hores i tres quarts de recorregut, amb bastant de xafogor i l’hem pogut fer sense l’ajuda de la llanterna, ens ho hem passat molt bé i ha estat una entrada de Sant Jaume per recordar.

Més info:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminada-de-lluna-plena-de-juliol-mas-torrat-mas-de-lartis-79176394

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Recordant la revetlla de Sant Joan de quan era petit!

Aquells anys d’infantesa, esperàvem que vingués la revetlla de Sant Joan amb molta il·lusió i uns dies abans anàvem de bòlit per els carrers recollint fustes i mobles vells, passàvem per les cases del veïnat, tot demanat si tenien fustes o algun moble vell o andròmina per cremar, estàvem de sort ja que havia molts cellers i cases de pagès i sempre tenien o ens guardaven fustes per cremar.

La foguera la fèiem a la cruïlla del carrer de Picapedrers amb el carrer Teatre i ens reuníem els veïns dels carrer de l’Aigua, Picapedrers i Teatre. Les fustes i mobles vells ho guardàvem a la Rasa del Miquelet i alguns anys venien els nens dels blocs de Sant Joan i ens ho prenien i teníem que començar de nou.

La vigília de Sant Joan per la tarda apilàvem les fustes per la foguera entre la cruïlla del carrer Teatre i Picapedrers, un any la vam fer tan alta que els municipals ens la van fer baixar d’alçada, recordo molt bé la discussió que hi va be fins que van decidir fer dues fogueres, a dalt de les fogueres sempre posàvem un ninot.

Quan es feia fosc s’encenien les fogueres i els veïns venien a voltar-la tot tirant coets. Els veïns treien les cadires al carrer i menjàvem la coca tot fent tertúlia i nosaltres jugàvem fins que els grans és cansaven de prendre la fresca, mentrestant jugàvem i tiràvem coets, trons, martiniquès, cigronets, coets de cinc que eren petis amb metxa i voladors . Molts carrers feien fogueres i revetlles al barri de Sant Joan (llavors havien els blocs i alguns carrers), el carrer de Lepant a Cap de Creu que havia la fornícula de Sant Joan i és feia una gran festassa, també els barris de la Geltrú i a Baix a Mar.

El dia de Sant Joan al matí anàvem a veure el que quedava de les fogueres i encara és consumien les brases tot fumejant i nosaltres anàvem saltant sobre elles i les cendres.

Bona revetlla de Sant Joan!

Any 1982 Foto de Francesc Casas/Fons Francesc Casas del Calendari de VNG 2021 (editorial efadós) carrer Lepant cantonada amb el carrer de la Torre d’Enveja.

Un record per el Francesc Casas autor d’aquesta magnifica foto i que ens va deixar el dia 1 de gener de 2021. (Francesc Casas E.P.D.)

En Francesc Casas va ser veí del carrer de l’Aigua i compartíem jocs al carrer, en aquells temps que al carrer es podia jugar.

Foguera per Sant Joan foto Jaume Sendra

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Palou Alt. Coll de Gleieta. Mas d’en Giralt. Balma de la Torreta. Els Sumidors. El Recó. Can Tomeu. Corral d’en Capdet. Palou Alt

Palou Alt. Coll de Gleieta. Mas d’en Giralt. Balma de la Torreta. Els Sumidors. El Recó. Can Tomeu. Corral d’en Capdet. Palou Alt

Sortida del dia 9 de juny de 2021.

Recorregut: 12,52 km.

Temps: més o menys 4 h.

Descripció: Alfred Castells.

Fotos: Jaume Sendra (JS).

Caminada del dimecres, 9 de juny de 2021. Alfred Castells, Raül Horro i Jaume Sendra. Uns 13 km.

Aparquem el cotxe a la plaça de Gal·la Placídia de la barriada del Palou Alt (Sant Pere de Ribes), davant de Can Pasqualí (el rètol ceràmic diu Can Pasculí). Són les 8,20 del matí del dia 9 de juny de 2021.

Can Pasqualí (Can Pasculí) (JS)

Des de la rotonda que hi ha a l’entrada del Palou Alt, seguim el lateral de la carretera C-15B, que serveix de sortida a Sant Pere de Ribes, i avancem cap a l’oest, de seguida passem al sender al costat dels camps de l’esquerra, paral·lel a la carretera, fins arribar a la riera de Begues, baixem a la riera, passem per sota el pont de la carretera i avancem, per un sender, cap al nord. De moment, seguim paral·lels a la riera de Begues, fins que la deixem i anem avançant per altres torrenteres de l’esquerra que hi desemboquen. Després d’un fort pendent ascendent, arribem al coll de Gleieta (168 m).

Coll de Gleieta (JS)

Des d’aquí, descendim, sempre cap al nord fins a trobar la carretera BV-2111. Pel camí, haurem observat, a l’esquerra, un antic forn de calç força enrunat.

Forn de calç (JS)

A l’arribar a la carretera, la seguim uns quants metres en direcció a Sant Pere de Ribes, i de seguida agafem un camí a l’esquerra. Travessem novament la riera de Begues i seguint cap al nord, amb la riera sempre a l’esquerra,

la riera de Begues (JS)

avancem pel camí, força transitat de cotxes (després sabrem el per què), fins que aquest gira a la dreta per arribar fins al mas d’en Giralt (també conegut pel mas d’en Giralt de la Riera). Des del 2014 el mas acull les instal·lacions educatives d’Arrel Waldorf Garraf, d’aquí el transit.

Mas d’en Giralt. Arrel Waldorf Garraf (JS)

Cavalls de Mas d’en Giralt. Arrel Waldorf Garraf (JS)

Nosaltres trenquem cap a l’oest, i tot llepant el terme d’Olivella, travessem unes vinyes, de nou la riera de Begues, uns altes camps i fem cap, de nou, a la carretera BV-2111, una mica més avall del Pont del Corb. Travessem la carretera i seguim el sender que segueix cap al sud-oest.

Vinyes i urbanitzacions (JS)

Quan trobem el camí que porta als Sumidors, el travessem i seguim avançant cap al sud. Deixant la masia de la Torreta a l’esquerra i la penya de la Torreta a la dreta,

La Torreta es un edifici de planta en forma de L, que es compon de diversos cossos superposats. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. La façana posterior presenta tres contraforts. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color ocre. Al cadastre de l’any 1717 hi consta Pere Giralt com a masover, mentre que el propietari era Josep Graell i Castelló de Vic. Més endavant, l’any 1847, la masia pertanyia al marquès de Sant Mori, Diego de Moixó i Cerdà, qui també era propietari de la Casa Gran, al nucli del Palou Baix.

Masia de la Torreta (dibuix de Josep M. Cuadras i Pagès del llibre Coneguem el nostre terme i les masies).

Masia de la Torreta, des del camí a la Balma (JS)

arribem a la balma de la Torreta i quedem impressionats per la grandària de la balma. Esmorzem a dins de la balma.

La balma o bauma és un abric rocós en una cova natural poc profunda en la qual penetra la claror. Es distingeix per això de les cavernes. Es troba en parets rocoses, sovint en la seua base.

Els abrics rocosos solen ser importants arqueològicament. A causa del fet que ofereixen un refugi natural, en estar protegits mitjançant una cornisa, els humans prehistòrics que cercaven refugis ventilats i de fàcil accés, els usaven sovint, de manera tant permanent (hàbitat, sepultura) com ocasional (campament estacional, parada en una partida de caça, taller) i deixaven al seu darrere restes de menjar, utensilis i objectes artístics d’interès arqueològic.

Entrada a la balma de la Torreta (JS)

balma de la Torreta (JS)

balma de la Torreta (JS)

Després d’esmorzar en aquesta magnífica formació geològica de la balma de la Torreta, desfem el trajecte per tornar a trobar el camí als Sumidors, el qual seguim en direcció, primer oest i després, sud, fins a arribar al mas dels Sumidors, després de passar per un paratge conegut per la Terra de Càntir i haver intentat trobar, sense èxit, la Font d’en Pixabrosses que, segons el plànol, es troba a l’esquerra del camí.

Els Sumidors és un gran casal de planta i pis suportat per uns grans contraforts, cobert amb teulada de carener paral·lel a la façana. S’hi accedeix per un portal d’arc pla arrebossat, que es troba descentrat en el frontis, al voltant del qual s’hi distribueixen diverses finestres d’arc pla arrebossat. En un costat del frontis hi ha adossat un petit pou quadrangular. A les façanes laterals hi ha adossats cossos d’un sol nivell d’alçat, mentre que a la posterior hi ha un corral en estat ruïnós que queda tancat per un baluard. L’acabat exterior és arrebossat de color terrós. Segons algunes fonts, els Sumidors està documentat des de l’any 1482, però el 1588 era coneguda amb el nom de mas Soler, ja que n’era propietari Pere Soler. Apareix en el capbreu d’Olivella de l’any 1681. Al cadastre de l’any 1717 hi consta la casa de Sumidors, de la qual n’era propietari Francisco Mestre del Racó i masover, Josep Massó. L’any 1827 s’esmenta un tal Josep Carreras, dit Sumidor. El segle XX va prendre definitivament la grafia plural. Actualment s’hi exerceix activitat d’hostaleria. És un conjunt protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Masia els Sumidors (dibuix de Josep M. Cuadras i Pagès del llibre Coneguem el nostre terme i les masies).

Masia Els Sumidors (JS)

Després de deixar els Sumidors a la dreta, continuem pel camí amb revolts fins arribar, després de travessar la riera de Vilafranca, a la carretera C-15B, prop de la masia del Recó.

El Recó és una masia projectada per Josep Font i Gumà. La grafia “recó” com a expressió dialectal de la parla catalana (el mot acadèmic és racó) ha inspirat una coneguda marca de productes dietètics (Artesania Agrícola), que conserva el topònim genuí, prescindint de la normalització actual. Els segles XVII i XVIII la casa és propietat de la família Mestres de Recó. La hisenda va passar al descendent Manuel Robert Mestre, que a primeries del 1900 elaborava vins negres i rosats de molt bona qualitat. Actualment, la casa es dedica també a la gastronomia i a l’hostaleria amb el nom de Carnivor.

masia El Recó. Carnivor (JS)

Deixem la masia del Recó a la dreta i seguim la carretera un quilòmetre i mig en direcció a Sant Pere de Ribes. A l’arribar a la pedrera que es troba darrere de l’ermita de Sant Pau, agafem un camí a l’esquerra que travessa la riera de Vilafranca per una passarel·la. Avancem primer cap al nord i després cap al sud, així arribem a Can Tomeu, a l’esquerra.

Can Tomeu és un edifici aïllat de planta rectangular i d’una sola crugia. Constava de planta baixa i pis i tenia la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana, que es van enderrocar a causa del mal estat de l’edifici. Es mantenen els murs perimetrals de totes les façanes llevat de la de migdia, on s’ha enderrocat la part superior del frontis. Tanmateix, s’hi conserva el portal, d’arc de mig punt arrebossat. A la façana posterior també s’hi observa un portal amb llinda de fusta i brancals ceràmics. La part de l’estructura interior que s’ha mantingut deixa veure les obertures amb llinda de fusta. A la façana de llevant hi ha adossat un cos d’un sol nivell d’alçat i coberta a una vessant, que s’obre a la cara nord amb un portal ceràmic. A l’altre extrem d’aquesta façana hi ha adossat un nou cos que alberga el cup. Aquest presenta una obertura d’arc rebaixat ceràmic per on s’abocava el raïm, amb dos esglaons salven el desnivell. El revestiment dels murs és de restes d’arrebossat, entre el que es pot veure el parament de pedra irregular lligada amb argamassa. Per les característiques constructives de la masia, hem de situar els seus orígens entorn el segle XIX. Actualment fa les funcions de casa rural.

Can Tomeu

Fem un altre gir nord-sud, deixant el Corral d’en Capdet també a l’esquerra.

El Corral d’en Capdet és un edifici aïllat de planta rectangular i quatre crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El portal d’accés és d’arc de mig punt adovellat i es troba descentrat en el frontis. A la planta baixa hi ha tres finestres d’arc pla arrebossat, mentre que al pis n’hi ha quatre de les mateixes característiques, dues de les quals tenen sortida a un balcó de baranes forjades. En aquest nivell també hi ha un òcul i un rellotge de sol, el darrer centrat en el frontis i datat de l’any 1887. A la resta de façanes hi ha poques obertures, totes d’arc pla arrebossat. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc i, allà on està deteriorat, s’observa el parament de pedra irregular lligada amb fang. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajols i teules ceràmiques. Algunes fonts indiquen que al Corral d’en Capdet hi va viure Bartomeu Capdet, que va fundar el primer hospital de Ribes, a la casa de Can Llop Sanç, on actualment hi ha la Casa de la Vila. Un fill o nét seu va ser Josep Capdet del Corral, guerriller destacat de la Guerra del Francès (1808-1814). L’any 1847, la masia pertanyia a la vídua de Christóbal Jacas, fins que l’any 1851 la va comprar Francisco Bofill, de Vilanova i la Geltrú.

Masia Corral d’en Capdet (dibuix de Josep M. Cuadras i Pagès del llibre Coneguem el nostre terme i les masies).

Masia Corral d’en Capdet (JS)

Rellotge de sol. Corral d’en Capdet (JS)

Des d’aquí segui el camí paral·lel a la carretera C-15B, travessen uns camps i arribem a la riera de Begues, girem cap el sud, passem per sota el pont de la carretera, trenquem cap a l’est i pel sender que hem fet al sortir del Palou Alt i per l’entrada a la carretera des de la rotonda, arribem al Palou Alt, a la plaça de Gal·la Placídia. Son les 12,35 del migdia i acabem la caminada del dia 9 de juny de 2012. Hem fet uns 13 km.

Bonica vista de sant Pere de Ribes envoltada de vinyes (JS)

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/palou-alt-coll-de-gleieta-mas-den-giralt-balma-de-la-torreta-els-sumidors-el-reco-can-tomeu-corral-75359288

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Olivella. Castell d’Olivella. Santa Susanna. Olivella.

Olivella. Castell d’Olivella. Santa Susanna. Olivella.

Sortida del dia 7 d’abril de 2021.

Recorregut: 9,36 km.

Temps: més o menys 3,30 h.

Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra.

Aparquem el cotxe al pàrquing que hi ha abans d’entrar al poble, a la dreta.
Comencem la sortida, són les 8,30 del matí. Seguim la carretera BV-2111 cap a
l’esquerra mentre veiem, més enllà, a la dreta, la masia de Cal Muntaner i agafem el camí de Cal Muntaner.

La Masia de Cal Muntaner és un edifici format per diversos cossos. El principal té estructura basilical, amb coberta a dues aigües i portal  adovellat. Consta de planta baixa i pis. Antigament coneguda com a mas Domènech, se sap que estava enrunada cap a la fi del segle XVII, quan va ser adquirida i reconstruïda per Isidre Muntaner. El 1733 va ser adquirida per la família Falç, de Sitges i a principis del segle XX per la família Camps de cal Caçador.

Cal Muntaner

Deixem la masia a la esquerra i seguim cap el Torrent de la Lloreda des d’aquest lloc fins a prop de Santa Susanna està encerclat amb fil elèctric (anomenat pastor elèctric) per els cavalls i ases de la Fundació Miranda, que pasturant per el Parc i de tant en tant tenim que anant obrint les tanques per poder passar. Seguim un corriol, al camí del castell, just en el seu encreuament amb el fondo de la Severa que passa per el Barret del Rector.

El Barret del Rector (Castell vell d’Olivella) Com fent de fita a un oblidat camí que des del fondal de la Cervera ascendeix cap al Mas del Rector i Castell Vell d’Olivella, hi ha aquest conjunt roquer que té forma de bonet eclesiàstic. S’ha volgut creure que és un dolmen sense llosa, però la veritat és que entre els penyots no és possible enterrar-hi ningú, que aquesta era la finalitat d’aquests megàlits.

El Barret del Rector

Seguim fins els safareigs i la Font del Rector. A uns metres de distància pel corriol en direcció sud-est des del safareig, hi ha una peça que sembla una base de molí de pedra, la part passiva, d’1,20 m de diàmetre, a on recolza una pica rectangular de pedra (100 cm x 43 cm)encaixada a una pedra. Les peces semblem disposades per fer la funció de cocó i d’abeurador respectivament.

Abeurador

La font del Rector està situada a l’esquerra del fondo de la masia del Rector (fondo antigament conegut com a coma de Sant Pere). Actualment l’aigua de la font és canalitzada, el punt on raja ha estat protegit amb parets de pedra seca amb banquetes, també de pedra, per seure. Es delimita així un àrea de planta triangular on s’ubiquen els safareigs, una estructura rectangular de 6,70 m x 2,50 m aprox. dividida en dos piques on arriba l’aigua de la font. Part del pedrís superior de l’estructura està fet amb lloses de pedra inclinades per rentar la roba. La resta es delimita amb maons. Avui dia és utilitzat com un punt de seguiment de la fauna.

Al bancal inferior de la ubicació de la font, destaca un marge de pedra pel qual s’hi baixa per unes escales volades encastades. Mitjançant un tub l’aigua es portada a aquest nivell inferior on s’omple una petita pica (54 cm x 40 cm) que a la vegada omple un abeurador fet d’obra moderna de quasi 7 metres de llargada per 40 cm. Aquesta font, documentada l’any 1681 com a font del Castell Vell, proveïa d’aigua la propera masia del Rector i les feixes d’hort que hi ha sota mateix de la font. Els safareigs es van recuperar l’any 1860. A l’estiu i en època de sequera, els vilatans no podien accedir als pous, ja que els propietaris racionalitzaven l’ús i només oferien aigua per beure. Quan calia rentar la roba, feien torns per anar als safareigs de la font del Rector i es repartien la tasca de transportar la roba bruta, el cubell, el sabó i la monyeca de cendra i la deixaven en estuba. La cendra emblanquia la roba i la desinfectava. Després la rentaven amb pastilles de sabó fetes a casa, amb sosa i greixos animals. Un cop neta, s’estenia sobre la vegetació. Aquesta activitat s’aprofitava per controlar els safareigs i per dur-hi els ramats a pasturar.

Font del Rector

Font del Rector

Safareigs de la font del Rector

Safareigs i la fusta per rentar la roba

Seguim el camí que va el castell Vell d’ Olivella i arribem al petit replà on hi ha les restes de l’església de Sant Pere de Castellvell. Aquí es va originar la població, quan només era un punt de control del pas cap el massís del Garraf. Era la capella del castell, uns metres més amunt, del qual queden algunes restes del mur perimetral. Un rètol explica que aquesta església va ser l’antiga parròquia del poble d’Olivella fins que la gent no es va desplaçar al pla i es va construir l’església nova, del segle XVII, que ja hem vist abans.
Aquesta és d’origen romànic, encara que actualment està en molt mal estat i lògicament presenta l’orientació est-oest, amb l’absis a llevant.

Les restes de l’antiga capella romànica de Sant Pere. És un edifici d’una nau de la qual només en resta l’absis, amb una finestra d’esqueixada simple, i part dels murs. Prop d’ella hi ha les ruïnes de la Masia del Rector. L’església era l’antiga parròquia d’Olivella. S’esmenta per primera vegada a mitjans del segle X, quan era possessió de la mitra barcelonina. L’any 1625 la parròquia es traslladà al temple bastit al castell nou d’Olivella. L’Església Vella està situada a l’antic Castell Vell i edificada l’any 1271 pel bisbe Arnau de Vilanova. Els primers documents de l’església daten del segle XIII, però no va entrar en funcionament fins al 1625. D’estructura romànica, l’Església Vella tenia una nau de planta rectangular amb l’absis llis i una porta a la façana del migdia.

Església de Sant Pere de Castellvell

Capella Romànica de Sant Pere de Castellvell

Capella Romànica de Sant Pere de Castellvell

Capella Romànica de Sant Pere de Castellvell

Pugem fins el turó ha on hi han unes minses restes del castell hi ha una torre, que és el resultat de l’aprofitament de les pedres de l’antiga construcció castral i que és coneguda com a Molí del Rector. pugem per l’escala interior i des del mirador hi han unes excel·lents vistes del Garraf i Penedès.

De l’antic castell d’Olivella, documentat des de l’any 992, es conserven només algunes restes dels murs que sembla que dibuixen una planta trapezoïdal. Les parets són de pedra poc treballada i morter d’escassa qualitat. Enmig de les runes del castell d’Olivella, i aprofitant les seves pedres, es va construir al segle XVIII un molí, que va restar inacabat; d’ell es pot veure una torre rodona. És un castell termenat i de Frontera que ja apareix mencionat en documents del 992 i del 1002. En una transacció del 1038 s’assenyalen els límits d’aquest castell. Sembla que el domini feudal del castell d’Olivella pertanyia al bisbe de Barcelona. La construcció del molí, al segle XVIII, va ser una iniciativa del rector d’Olivella, que va morir mentre s’estaven traslladant les moles de molí des de Vilafranca. Les moles van quedar abandonades i hom diu que una està a la riera de Begues i l’altra a la serra dels Carlins.

Restes dels murs del Castell d’Olivella

Castell o Molí d’Olivella

Escala interior per pujar al mirador

Mirador ha on hi han situats punts d’interès i distancies de CAT.

Mola abandonada del molí del Rector a la riera

Al baixar tornem a passar per les restes de l’església de Sant Pere de Castellvell ha on esmorzem.

Seguim avall, en direcció est per girar a la serreta del Mas Vendrell fins al Fondo del Pou Francí, on hem girat en direcció nord-oest. Aquí coincidim amb el GR.92-3, però els senyals quasi no es veuen. És una variant mig perduda del GR.92, probablement perduda per culpa de l’acció del càrritx, aquesta planta estranya i invasora que està destruint el sotabosc tradicional del Garraf. Trobem alguns pous abandonats.

Mas Vendrell es tracta d’un mas format de diferents cossos per a funcions diferents. Es troben cobertes a un i dos vessants. Actualment està molt fet malbé el conjunt. Originàriament la vivenda tenia planta baixa i un pis i les construccions annexes solament planta baixa. Prop d’aquest mas es troba la font que porta el nom de “Font de Mas Vendrell”

Mas Vendrell

Pou abandonat

Pou o cocó abandonat

Travessem la riera i arribem en els terrenys de Santa Susanna, ha on hi ha molta vinya. Un pou al costat del camí abans d’arribar al Caseriu. Aquest pou és molt profund i s’hi veu aigua.

Pou de Santa Susanna

La pista fa una petita pujada, entre vinyes, mentre veiem al caseriu de Santa Susanna…Impressionat!

Ens espera el Joan propietari del caseriu i dels terrenys de Santa Susanna que està fent treballs a la vinya, el Joan és cunyat de l’Alfred el meu company.

En Joan ens ensenya el Caseriu de Santa Susanna, està bastant malament i algunes part enrunades i ens fa de guia.

Molt a prop del Puig de la Mola, un dels cims més alts del Garraf, i en el fons d’una vall excavada per la riera de Begues, es troba aquest conjunt de construccions enlairat d’alt d’un roquissar d’uns 350 metres de llarg per uns 150 d’amplada. El caseriu que forma es va edificar al llarg dels segles al pla que porta el mateix nom (Santa Susanna), i en el qual circula en meandre, la riera de Begues. Aquesta situació li dona un aspecte majestuós. La llogaret està format per cinc nuclis edificats, un d’ells fortificat, en estat ruïnós o semiruïnós. En destaquen: la Casa Gran, el conjunt de major entitat, situat al punt més elevat; Can Mison, de menors dimensions, Can Blai, a peu de la roca, sota la Casa Gran, i per últim, a la vessant nord-est, hi ha un magatzem utilitzat a l’actualitat com a garatge. La fortificació com a tal, es presenta en la torre quadrangular que destaca al sud-oest de la construcció i per la presència de petites troneres de l’època de les guerres carlines. La porta principal al conjunt està coberta amb un arc escarser i el terra exterior està pavimentat amb pedres. Part de la torre va ser convertida en dipòsits de vi, avui fora d’ús. En l’encavallada de fusta que cobreix aquest es pot llegir, escrit en guix “Año 1897. Queido un rayo en este castillo”. El caseriu va anar quedant en un progressiu abandó fins arribar a ser total a mitjans de la dècada de 1970. Són tres els dipòsits rodons, enrajolats i envernissats, més antics que encara es conserven. Sembla ser que durant la dècada de 1950, es van transformar i construir nous dipòsits de forma quadrada. En aquesta època hi havia quatre forns de pa, cinc cases i sis cups. Hi van arribar a viure cinc famílies. Avui tan sols rep la visita del pagès i el propietari, que treballa les terres de cultiu que l’envolten. Respecte de la capella no s’ha trobat cap indici dins el conjunt, però hi ha la tradició de que aquesta es trobaria a l’antic camí d’Olivella (Informació oral Joan Raventós Alabreda, juny 2003). Dels espais més característics del conjunt destaquen la habitació coneguda com a La Prisió, un espai lúgubre, excavat i construït al terra, amb un únic accés des d’alt. Una altra dependència que destaca per la seva curiositat és la que la tradició oral atribueix a la “sala dels nuvis”, en la qual en el segle XIX es quedaven tancats i barrats les parelles recent casades del caseriu, passant una breu i econòmica lluna de mel. Els aliments se’ls facilitaven mitjançant una petita obertura a la paret. En aquesta sala hi ha una finestra amb un mig festejador. Hi ha també celler i en els magatzems, localitzats bàsicament al pis superior, es guardaven per al seu assecat gra, ametlles, olives, etc. Hi ha també estances on es guardaven els animals, com ara cavallerisses (encara es poden veure els pessebres). Una altra zona derruïda del conjunt era utilitzada per tenir aviram, conills i porcs. En tota la extensió del pla, i també a les vessants de les muntanyes més properes, es cultiven sobretot la vinya i els arbres fruiters, principalment presseguers, encara que amb la baixa qualitat del sol del massís del Garraf é va transformant tot amb vinya. Als voltants de la caseria hi ha tres pous: un al nord, al costa d’una vinya, un segon en el camí que mena al conjunt edificat, i als seus peus, i un tercer, al sud, al costat del pi blanc centenari. Aquest darrer sembla tenir una gran capacitat de magatzematge, ja que en èpoques de pluja continuada, el pou es desborda molt abans de que l’aigua pugui baixar per la riera de Begues, a lo qual indubtablement també ajuda el fet de que l’aigua de pluja es filtri ràpidament sota terra degut al tipus de terreny del Garraf. Un altre element d’interès a prop és la bassa d’aigua de 500 m3 de capacitat catalogada com a de tercer ordre, segons el Pla de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals (PPI) d’Avinyonet del Penedès. L’indret estava habitat en època ibero-romana, tal i com demostren les restes arqueològiques trobats als voltants. Tres pous proveïen d’aigua als seus habitants fins al seu abandó, i un dipòsit d’oli evidenciava un cultiu intensiu d’olivera, la qual encara es troba present al pla. El topònim “Quadra de Santa Susanna” apareix documentat des del segle XI, tal com recull l’obra “Catalunya Romànica” (CATALUNYA ROMÀNICA, 1992). Santa Susanna és un testimoniatge feudal el més antic d’Avinyonet (1953) (SADURNÍ ET AL., 2000). Una quadra medieval era una demarcació amb jurisdicció pròpia dintre el terme d’un castell. Les terres que pertanyien a aquesta demarcació estaven dirigides des d’una fortalesa on vivia el senyor, el qual cobrava impostos als pagesos que les cultivaven. El nucli arquitectònic de la quadra es caracteritzava per la presència d’una fortificació que donava seguretat a un grup de cases i per l’existència d’un recinte religiós. D’aquesta manera els habitants cultivaven les terres properes a la quadra assegurant-se els serveis de seguretat i espirituals que donaven la fortificació i la capella. Santa Susanna era una quadra peculiar, ja que els nuclis habitats s’agrupaven en la penya que presidia el pla, donant ella mateixa suficient aïllament i seguretat. En el cas de Santa Susanna, “Quadra” faria referència a una torre de defensa construïda per part d’algun cavaller, per voluntat del comte de Barcelona Ramon Berenguer I (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). En qualsevol cas, el topònim “Quadres” apareix associat a la parròquia de Sant Pere d’Avinyó, en diversos documents privats del segle XII (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). També apareix Santa Susanna en diversos documents sota l’apel·latiu de “castell”, així per exemple en el segle XVII (“lo castell i la quadra, en el terme del castell d’Avinyó”. De qualsevol manera, se sap que en el segle XII, la quadra pertanyia al senyor Ramon de Ribes i a la seva muller, Sibil·la, els quals, l’any 1158, van fer donació a Berenguer d’Avinyó del “podium de Sancta Susanna”, dins el terme del castell d’Olèrdola i parròquia de Sant Pere d’Avinyó. Aquest els va reconèixer com a senyors i es va comprometre a cultivar les terres de Santa Susanna i aixecar una fortalesa i cases (VILLACAMPA et al s.d.). La falta de documentació potser indiqui el poc desenvolupament d’aquesta quadra a través dels segles. Del període històric compres entre el segle XII i el XIV, no es coneixen documents. De tota manera, dins el llogarret encastellat s’endevina una torre quadrangular que sembla posterior al segle XIII. El 1332 se té testimoni d’una cerimònia d’infeduació que es va celebrar el 26 de gener en la qual el cavaller Guillem d’Avinyó va prestar fidelitat i homenatge al també cavaller Bernat Guillem de Ribes pel feu de Santa Susanna, el qual lliura uns guants com a símbol de potestat senyorial. La història es succeeix en diversos episodis documentats, dels que es destaca la venta de Santa Susanna per part dels Ribes a l’Episcopat de Barcelona el 1389. Altres documents parlen de les relacions de l’Episcopat i Guillem d’Olivella al segle XV, i del privilegi obtingut de tallar llenya, l’any 1484 per les gents de Vilafranca, quan la quadra era senyoriu de Pere Ramon d’Avinyó, habitant de les Gunyoles. Posteriorment apareixen els cognoms de Perpinyà Gelabert i Mas, al segle XVII com a propietaris de l’indret. El cognom Marcé, actual en la possessió d’aquest llogaret, apareix a la documentació l’any 1630 (Jaume Marcé), com a pagès habitant d’aquest indret. Actualment, tant el caseriu com a les terres que la envolten, són propietat de Joan Raventós i Marcé. Aquest indret pertany a la família Marcé amb seguretat des del segle XVIII A propòsit encara es conserva una fita que correspon a l’afrontació de les seves terres i que porta el seu nom “Marcé”. A Santa Susanna hi havia rabassaires i no parcers.

Entre vinyes el Caseriu de Santa Susanna

Santa Susanna

Entrada del Caseriu de Santa Susanna

Forn de una de les masies de Santa Susanna

Les vinyes des de una finestra de Santa Susanna

El diari de Vilanova del 5 de gener del 2001, publica un article sobre aquest mas i diu que en una de les bigues de la casa s’hi manté una inscripció que diu (en castellà) “l’any 1897 en aquest castell hi va caure un llamp”.

A la biga de fusta hi ha escrit en guix “Año 1897. Queido un rayo en este castillo”

Veiem el Pi Gros de Santa Susanna, gran exemplar de pi de 1,80 metres de circumferència. Sota el pi hi ha un interessant pèlag.

El Pi de Santa Susanna

Anem ara seguint una pista de tornada, tot fent una volta passem per el Clot d’en Feliu, més endavant per fi veiem el ramat de cavalls i ases de la fundació Miranda.

Ramat de cavalls i ases

Ramat de cavalls i ases

Ramat de cavalls i ases

Un senyal ens indica la Cova de Can Muntaner. Baixem per un caminet estret per arribar al mirador. Un cartell explica que devia haver estat ocupada per humans al menys des de fa uns 7000 anys. La seva situació, a la riba dreta de la riera de Begues i la seva situació poc visible i protegida la devien fer ideal com a refugi natural.

La Cova de Can Muntaner està situada a la riba dreta de la riera de Begues. Els materials localitzats a l’entorn de la cova ens permeten suposar que fou ocupada pels humans com a mínim des de fa 7.000 anys. L’aigua de la riera ha inundat repetidament la cova i mai s’hi han trobat restes. Les coves han estat un refugi natural emprat pels humans des de la prehistòria. Sovint hi residien en etapes curtes, a recer de les inclemències meteorològiques o hi tancaven els remats d’ovelles o cabres. A partir del segon mil·lenni abans de la nostra era, els han utilitzat especialment com a lloc d’enterrament o com a santuaris. Gran boca d’entrada (8,75 metres d’alt per 19 metres d’ample) que inicia en rampa ascendent una galeria de 19 metres de longitud que resta totalment tancada. En el costat dret de la mateixa entrada hi ha una petita galeria hi ha una petita galeria de poc més de 2 metres, estreta i obstruïda per blocs. El maig del 1980 membres del Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) exploraren la cavitat. El desembre de l’any 2006 s’hi excavaren sondejos arqueològics de 2×1 metres (Castellà, 2007). Aquests proporcionaren resultats negatius des del punt de vista arqueològic. Els estrats que es documentaren eren d’aportació fluvial. Es conclou que, sense excloure la possibilitat de que la cavitat hagués estat ocupada en èpoques pretèrites, la riera de Begues l’hauria erosionat i aportat sediments repetidament, esborrant les possibles traces que n’haguessin quedat.

Cova de Can Muntaner

Cova de Can Muntaner

Finalment passem pel costat de Can Muntaner. Els masos s’han anat recuperant, com hem vist en el cas de Santa Susanna, gràcies a la transformació dels camps en vinyes. La vinya (o millor dit: el vi) s’ha convertit en un important i productiu recurs econòmic.
arribem a l’aparcament a les 12 h del 7 d’abril de 2021.

Can Muntaner i la carretera BV-2111

Farigola de santa Susanna

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/olivella-castell-vell-santa-susanna-olivella-75114705

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Cunit. Ruta Turó de l’Avenc. Carena de Puigdetiula. Carrerada de Santa Coloma. Cunit.

Cunit. Cal Pla. Masia Sant Antoni. Ruta Turó de l’Avenc. Carena de Puigdetiula. Carrerada de Santa Coloma. Cunit.

Sortida del dia 2 de juny de 2021.

Recorregut: 9,69 km.

Temps: més o menys 3 h.

Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra.

Aparquem el cotxe al carrer de Montcunit, a la urbanització del mateix nom, de Cunit, prop de la Zona Esportiva Municipal. Són les 8,20 del matí del dia 2 de juny de 2021.

Enfilem la carretera de Cunit a Clariana cap al nord, deixem el cementiri a l’esquerra i ben aviat veiem Cal Pla a l’esquerra i la masia Sant Antoni a la dreta. La primera una mica allunyada de la carretera i la segona amb una àmplia portalada metàl·lica que hi dona, amb la retolació en castellà: Masia San Antonio.

Entrada Masia Sant Antoni

Cal Pla és un edifici típicament modernista. L’edifici està declarat bé cultural d’interès local i s’hi poden contemplar elements artístics dignes d’admirar, com la galeria d’arcs de mig punt o les baranes esculpides de pedra. Els jardins i la gran avinguda d’arbres que magnifica l’entrada principal, foren dissenyats per l’arquitecte francès Jean-Claude Nicolas Forestier.

L’habitatge consta de tres plantes. Els baixos tenen una porta d’arc rebaixat a la dreta i tres grans finestres rectangulars a l’esquerra. El pis noble té una gran balconada de tres portes amb llinda, trencaaigües i barana de pedra amb dibuixos circulars, i una tribuna semicircular a la banda esquerra. Les golfes presenten una sèrie de finestres de mig punt que tenen una base que recorre tota la façana i és sostinguda per cartel·les. A la banda dreta destaca una torre vuitavada de tres plantes separades per cornises. El tercer pis té una barana de pedra amb dibuixos circulars i al centre una torreta feta de vidre i rematada per una agulla coronada per un penell que consta d’un petit vaixell.

La casa dels masovers és adossada a l’esquerra de l’habitatge dels amos. Al centre presenta una estructura de forma corba i amb un pinacle al centre. La banda dreta té dues plantes. Els baixos presenten dues portes d’arc mixtilini i una rosassa al mig. El pis noble té tres finestres rectangulars. La coberta, al sobresortir una mica, és sostinguda per mènsules. La banda esquerra i l’estructura central corba tenen tan sols un pis que consta d’una porta amb llinda i una finestra quadrada a cada banda. A sobre hi ha un terrat que presenta una barana de pedra amb dibuixos circulars.

Va ser habitada per la família Ferrer-Benítez fins a la mort de Roser Ferrer Benítez. El 1920 va passar a mans d’un capità de vaixell d’origen mallorquí, de cognom Garcia. Aquest modificà i engrandí la masia, i hi construí els jardins donant-li el caire actual (1936-1938). Més tard, cap a l’any 1941, el propietari la va apostar en una timba de cartes i la casa fou comprada de nou per la família Ferrer.

La part oposada a la façana que dóna la benvinguda als convidats va ser cremada en l’incendi que es va declarar a Cunit l’any 2005.

Cal Pla

La Masia Sant Antoni és monument protegit com a bé cultural d’interès local. El mas és de propietat privada i està dotat d’equipaments esportius per al motociclisme: el Bultaco Camp.

Es tracta d’un mas senyorial amb una de les cantonades rematada per una torre. L’edifici, d’estil eclèctic (tot i que hi predominen elements vuitcentistes i modernistes), està fet de paredat amb enlluït blanc i decoració de maons en les obertures i cantonades. 

L’habitatge té tres cossos verticals: Els laterals tenen dues plantes i estan rematats per una barana amb balustres. El del mig –el més gran i nucli original de la casa–, consta de tres plantes, separades per cornises, amb les següents característiques:

El portal és d’arc escarser.

Els baixos tenen una porta d’arc rebaixat i una finestra de llinda a cada banda.

El pis noble presenta, al centre, una porta balconera amb barana de ferro i una finestra rectangular a cada banda.

El tercer (on hi ha les golfes) té una finestra geminada i un ull de bou a cada banda.

Les cobertes són de dos vessants i presenten en el punt d’unió una estructura poligonal on es veu el rellotge de sol i la data, 1901 (l’any en què la casa fou reformada).

Al costat esquerre s’alça la torre de planta quadrada, de sis pisos d’alçada i rematada per una galeria de cobertes de quatre vessants.

La casa fou feta per Isidre Marquès i Riba, avantpassat dels actuals propietaris, cap a 1830. En un primer moment la masia era de dimensions més reduïdes i després s’amplià i es dedicà al conreu del vi blanc. L’hereu, Manuel Marquès i Puig, va fer aixecar la torre per a poder veure la casa des del tren. La seva filla, Pilar Marquès i Soler, casada amb Francesc de Paula Bultó i Sert, va fer aixecar una capella.

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939) el mas va servir d’hospital, i en la seva façana posterior s’hi veuen encara marques de l’artilleria llançada contra a la casa. Passada la guerra, cap a 1951, el mas va acollir el rei Leopold III de Bèlgica durant un període de diversos mesos després de la seva abdicació.

Arribats a la dècada de 1950, Francesc Xavier Bultó i Marquès hereta la finca Sant Antoni de la seva mare. Lluny de seguir en el sector tèxtil, Francesc Xavier Paco Bultó funda una fàbrica de foses industrials i el 1944, associat amb Pere Permanyer, una de motocicletes: Montesa. El 1958 l’abandona per a crear-ne una altra: Bultaco.

Masia Sant Antoni

Continuem per al carretera de Cunit a Clariana i, a l’arribar a una rotonda, anem cap a la dreta i, després, altra vegada cap a la dreta, tot donant la volta a la finca de la masia Sant Antoni. Al no poder continuar per culpa d’uns gossos que estaven deixats anar, tornem enrere i just abans de l’autopista C-32, travessem el bosquet de la muntanya del Clavera cap a ponent. Des d’aquest altura tenim una magnífica vista de la masia Sant Antoni.

Masia de Sant Antoni des de la muntanya del Clavera

Així arribem a l’extrem del Bultaco Camp.

Bultaco Camp

Girant cap al nord, travessem el túnel per sota la C-32, pel curs del torrent de les Borges, d’es d’on pugem al camí asfaltat de l’Arboç. Uns metres més endavant, a la dreta, entrem en un camí que assenyala la ruta de l’avenc (Avenc de Sant Antoni). Seguim aquest camí i després d’un parell de revolts, a l’esquerra agafem el sender indicat amb el senyal Ruta 4. Aquest sender, en principi, avança paral·lel al camí de l’Arboç i al fondo de Sant Antoni. Posteriorment, girarem cap a l’est.

corriol ascens al Puigdetiula
bassa excavada a la roca

Mentre avancem pel sender, on esmorzarem, haurem deixat a la dreta la pujada cap al Turó de l’Avenc, i a l’esquera el masos de Cal Santó, Cal Jover i Puigdetiula.

Masia de Puigdetiula

La masia de Puigdetiula és situada dalt d’un turó dins la Urbanització Costa Cunit-Cubelles. L’edifici presenta una disposició en forma d’ela. A la part antiga de la casa se li adossaren dues naus, una horitzontal i l’altra vertical que talla l’antic habitatge. El nucli antic (1879) presenta dues plantes. Els baixos tenen una porta de llinda i una finestra quadrada. La primera planta consta de dues finestres quadrades amb base. La nau vertical té també dues plantes, amb porta d’arc rebaixat (baixos) i una finestra rectangular (primera planta).

La nau horitzontal, on viuen els amos, consta d’una sola planta amb porta i dues finestres d’arc rebaixat. Hi destaca una decorada xemeneia. L’habitatge és tancat per un mur i té una sèrie de dependències pròpies d’aquest tipus d’edifici.

L’antic habitatge data del 1879, segons una inscripció que hi ha a l’entrada. La masia és guardada per un masover.

Anem ascendint, direcció est, tot trobant una bassa excavada a la roca, i arribem dalt la carena de Puigdetiula, límit entre Cunit i Cubelles.

Carena de Puigdetiula – nord

Girem cap al sud fins que arribem a un replà amb un encreuament, a l’esquerra el sender GR92-5, que du a Cubelles [i que ja vàrem fer durant la caminada del 26 de maig de 2021] i cap a l’oest el que ens porta a la carrerada de Santa Coloma.

Agafem la carrerada de Santa Coloma i anem descendint en direcció cap al sud, (a lo millor el meu avi Magí i el seu ramat de cabres i va passar quan va vindre de Sant Magí de la Brufaganya per anar a viure a Vilanova i la Geltrú).

Pel camí trobem dues o tres fites de pedra amb les inicials S.S.

fita de pedra amb les inicials S.S.

Entrem al terme de Cubelles i ens trobem un camí paral·lel a l’autopista C-32, seguim el camí cap a l’esquerra i al cap d’un moment travessem la C-32 a través d’un pont per continuar cap al sud. El camí que seguim ens porta a la urbanització cubellenca de La Gavina, concretament ens deixa al carrer del País de Jura, seguim cap a la dreta, ara pel carrer de S’Agaró i arribem al límit entre Cubelles i Cunit, delimitat pel fondo del Mas d’en Pedro. Travessem aquest fondo i fem cap al carrer de Rosa Sensat, ja a la urbanització Procunit de Cunit. Seguim sempre cap a l’oest i, arribats al final del carrer, travessem un petit bosquet que ens deixa a la urbanització Montcunit, on tenim el cotxe. Final de la caminada d’avui. Són les 11,45 del matí del dia 2 de juny de 2021.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cunit-puigdetiula-cunit-74726626

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Cubelles. Muntanya del Corral de l’Almirall. Cubelles.

Cubelles. Corral de l’Almirall. Carrerada de Can Coca. Cubelles.

Sortida del dia 26 de maig de 2021.

Recorregut: 9,65 km.

Temps: més o menys 3 h.

Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra.

Aparquem el cotxe al pàrquing municipal de Cubelles. Són les 8,15 del matí. Travessem Cubelles tot passant per l’església de Santa Maria i l’Ajuntament, seguim pels carrers Major i de Víctor Balaguer i arribem al pont de la carretera C-31 sobre el riu de Foix.

Església de Santa Maria
Campanar de l’església de Santa Maria

Travessem el pont, girem a la dreta i, deixant a l’esquerra Mas Manolita –un ampli edifici que és –o era– propietat de la família Camacho (industrial metal·lúrgic. IMSA. Vilanova i la Geltrú)–

Mas Manolita

seguim una pista asfaltada que va en direcció nord, en paral·lel a l’ample llera que té el Foix. L’element paisatgístic, en aquest límit sud de la conca del Foix, és l’amplada de la llera del riu. El Foix que neix a la serralada prelitoral catalana, a la serra d’Ancosa, i circula pels suaus vessants del Penedès fins a topar amb els contraforts del massís del Garraf, s’obre pas i arriba a la plana litoral, on desguassa a ponent de Cubelles, després de recórrer gairebé 49 km.

Tenim ara l’autopista C-32 a l’esquerra i, a la dreta, uns horts molt ben treballats i l’hípica Rosa Tarrasón.

Hípica Rosa Tarrasón

El mur de la C-32 que tenim a l’esquerra ha servit de llenç per a la pintura dels amics de l’street art.

Passem per sota l’autopista i, anant cap a ponent i després cap al nord, passant per el costat de la llera del Riu Foix, ens endinsem dins del bosc, deixant a l’esquerra el Corral del Coca i les Trones.

Llera del Riu Foix.

Els magnífics margallons brillen amb color viu, al costat de les altres plantes pròpies d’aquesta terra. Un camí molt agradable.

Margallons

Arribem al mas conegut com Corral de l’Almirall. Es tracta d’un conjunt de cossos construïts en forma de L, amb un baluard que tanca parcialment l’espai del davant.

Corral de l’Almirall
Corral de l’Almirall (Entrada principal)
Corral de l’Almirall (pati interior)

Les primeres referències del corral, amb el nom de Mas de la Olla, daten de 1416 i continuen durant els segles XVI i XVII. És en aquest darrer segle, concretament el 1655, quan apareixen les primeres referències associades al cognom Almirall. El cabaler Francesc Almirall, del Carç de Ribes, sembla que hi va anar a viure al casar-se, en segones núpcies, amb Paula Puig de Puigmoltó, vídua de Joan Arrufat, pagès que tenia terres a Cubelles.

El primer cop que la masia apareix esmentada com corral és de 1795, concretament com a Corral dit del Almirall, Posteriorment se’l va anomenar del Filipino, ja que un masover, Josep Soler i Alba, havia estat a la guerra de les Filipines (1896-1898).

Actualment, la hisenda pertany a una família de Madrid i gairebé sempre està tancada.

Rellotge de Sol del Corral de l’Almirall

A la façana hi ha un magnífic rellotge solar amb la llegenda: ANY / 1804-1976 / RECORDA AMIC / QVAN MERAVELLOSA I VOLADISSA / ES CADA HORA QVE JO T’ENVIO.

Edificació enrunada al costat del Corral de l’Almirall
Muntanya del Corral de l’Almiral

Ens acostem a veure una edificació enrunada, que pensem que podia ve estat un molí o un corral. Girant cap al sud, arribem al punt més alt on s’obre un replà. Estem a uns 150 m d’altitud, al límit entre Cubelles* i Cunit**. Un senyal indica cap a l’oest la direcció del Turó de l’Avenc a través d’un sender que segueix de cara. Hi ha un altre sender, el GR-5, més dret, que baixa a l’esquerra: és el que ara seguirem després d’esmorzar.

límit entre Cubelles i Cunit

[Teníem previst avançar cap al Turó de l’Avenc i, abans d’arribar-hi, girar cap el sud, seguint la Carrerada de Santa Coloma, passar prop del cocó de la Portadora i entrar per la urbanització de Plademar de Cunit, però per una confusió hem baixat pel sender GR-5]

Baixem cap al sud, doncs, per la Carrerada de Can Coca, per la baixada veiem unes canalitzacions, i just havent deixat a la dreta l’indret que ocupava el Mas Xinxola, gairebé davant de l’autopista C-32, girem a la dreta i donant la volta per la subestació elèctrica del Foix, arribem a una carretera asfaltada.

Canalitzacions per aigua
Mas Xinxola. Pau Roig Estradé.1969

La desapareguda masia de Can Xinxola fou enderrocada per a construir-hi les instal·lacions elèctriques. Es documenta l’any 1739 i se sap que els últims propietaris foren els Soler (Sans de Gornal).

Subestació elèctrica del Foix
Mates de ginesta al costat de la Subestació elèctrica del Foix

Girem a l’esquerra i, passant per sota de la carretera que enllaça la C-31 amb la C-32, arribem a una rotonda que a la dreta té la urbanització cubellenca de la Solana i a l’esquerra el Camí Ral. Seguim aquesta via, paral·lela a la C-31, cap a llevant que, una vegada passat de nou, per sota, l’enllaç de la C-31 amb la C-32 i el pont sobre el riu de Foix, ens portarà al nucli de Cubelles. Son les 11,30 h. Fi de la sortida del dia 26 de maig de 2021.

Boniques pintures de edificis de Cubelles
Boniques pintures de edificis de Cubelles

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cubelles-corral-de-lalmirall-carrerada-de-can-coca-cubelles-74552571

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cubelles-turo-de-lavenc-puig-de-tiula-cunit-66429971

* Cubelles

Els orígens  de Cubelles (https://www.cubelles.cat/coneix-cubelles/historia-cubelles.htm)

Els primers pobladors del terme de Cubelles es remunten al període del Calcolític (25001800 aC). En aquest període, la Cova del Trader va servir com a lloc d’enterrament col·lectiu. Dins el terme municipal també hi ha restes d’època ibèrica localitzades a Mas d’en Pedro, la Mota de Sant Pere i el Quintal. També a la Mota de Sant Pere s’han localitzat restes gregues, que podrien correspondre a la colonització de les costes catalanes per part d’aquest poble, o bé al comerç que es va establir entre grecs i ibers.

Les restes més importants trobades a Cubelles corresponen a l’època romana, als jaciments del Quintal, la Solana i a l’interior del nucli urbà, en els fonaments de diverses cases i del castell de Cubelles. En concret, sota el castell i en les seves immediacions s’han localitzat les restes d’una vil·la romana de l’època republicana, que ja es trobava en funcionament al s. II aC i de la qual en tenim diverses modificacions i ampliacions documentades fins al s.III dC. Aquesta vil·la era força extensa i podria ocupar gran part del nucli antic.

A partir d’aquest moment i fins al s.X poca cosa en sabem. Les primeres notícies escrites sobre el terme de Cubelles són de l’any 977. Es tracta de la venda del castell de Castellet i es troba recollida al Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès. A l’enumerar les afrontacions es fa menció del terme de Cubelles. També s’ha localitzat un document  de l’any 973 on es cita a tres jueus, Judà Vives, fill de Jacob, Barbados i Josuà, els quals són propietaris d’immobles i terres al terme de Cubelles[i]. És un document de venda d’una vinya propietat de Judà Vives a Onofred. Com a afrontacions a aquesta vinya tenien terres els preveres Arsolius i Auriolus, que podrien estar relacionats amb la primigènia parròquia de Santa Maria de Cubelles. Amb tot, aquesta denominació de Cubelles pot ser equívoca, donat que alguns historiadors l’han situat com un emplaçament proper a la ciutat de Barcelona.

L’Any 999 el comte Borrell va vendre el terme a Gombau de Besora i es fixaren, per primera vegada, els seus límits territorials. Aleshores abastava des de Calafell fins a la Geltrú, i des de primera línia de mar fins als dominis del castell de Castellet. Això representava uns 60 quilòmetres quadrats en total.

La primera vegada que es fa referència escrita al castell de Cubelles fou l’any 1041, al testament de Gombau de Besora, senyor de Cubelles durant la primera meitat del segle XI. El castell es va construir sobre l’esmentada vil·la romana i va conservar la funcionalitat de diversos cups i cisternes d’emmagatzematge dels productes de la terra.  Un cop allunyada la frontera cap al sud, els castells van constituir un centre de domini de les terres i els habitants del seu voltant, establint una organització feudal.

Desconeixem el nombre de cases i la configuració del nucli de Cubelles. En tot cas, devia constituir una primera aglomeració de cases a redós de l’església i el castell, formant el que posteriorment es coneixeria com a carrer Major, alhora que podrien haver sorgit alguns carrerons al voltant de l’església.

L’any 1250 el castell de Cubelles passà a mans del rei Jaume I, mitjançant la venda per part de Ponç de Cervera. Aleshores, el terme de Cubelles confrontava amb el terme de Ribes mitjançant la torre – fortalesa de la Geltrú, amb el terme de Calafell i amb el de Castellet. S’hi anoten un seguit d’indrets habitats: la casa de Segur i les quadres de Cunit, Vila-Seca, Enveja, Aderró, Mar-morta, Sant Pere, Gallifa, El Piulart, Creixell, Soterrània, Vila-rodona, Sa Llacuna i la Vila nova. Un cop recuperat el territori el monarca va atorgar a la població el privilegi de poder celebrar mercat els dilluns en agraïment a la seva col·laboració econòmica en l’adquisició del terme.

L’any 1274 Jaume I va atorgar a Cubelles la carta de població, que exonerava els veïns a perpetuïtat a haver de satisfer diverses servituds reials, tributs i similars. La compravenda entre els descendents del rei i diversos particulars va causar conflictes també amb els cubellencs. El 1318 una sentència determinà que la propietat es retornés a la corona i que aquesta no la pogués alienar[ii].

Cal destacar la carta atorgada pel rei Alfons III el 1335, que es podria considerar la base del municipi de Cubelles, per la qual el rei concedeix als habitants de la vila la facultat d’escollir quatre regidors i deu consellers pel seu govern i la tasca d’aconsellar el batlle reial, representant reial al territori. Aquest, a banda de l’administració de les rendes, tributs i patrimoni, tenia la capacitat d’administrar justícia civil en primera instància.

**Cunit

El lloc de Cunit, amb la quadra de Segur, apareix documentat, formant part del terme del castell de Cubelles, l’any 999. El comte Ramon Berenguer IV va donar a Dalmau de Cunit i a la seva descendència el castell de Cunit per un document que es pot situar entre els anys 1131 i 1162. El fogatjament de 1370 cita el castell de Conit, qui és d’en Berenguer de Conit. El 1461 era senyor de Cunit Andreu Bisbal, que durant la guerra contra Joan II s’encarregà de la custòdia del castell i de les muralles de Lleida. El 1530 Miquel Ferrer era senyor de la quadra de Cunit, i el 1565 ho era Miquel Mollet. Uns anys després el castell de Cunit, molt malmès i gairebé arruïnat, fou adquirit per Joan Braquer i Roger, que el féu restaurar i el convertí en la seva residència, amb la qual cosa perdé tot l’antic aspecte casteller, però conservà el nom de castell per tradició popular. El 1805 Cunit s’independitzà administrativament de Cubelles, però no fou fins el 1864 que Sant Cristòfol de Cunit fou erigida en parròquia independent.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Palou Alt. Pla dels Roures. Coll de la Glaieta. Palou Alt.

Palou Alt. Can Bertran. Car Marcer de la Penya. Ca l’Almirall de la Font. Fondo de Querol. Pla dels Roures. Mas d’en Giralt. Coll de la Glaieta. Palou Alt.

Sortida del dia 28 d’abril de 2021.

Recorregut: 14,5 km.

Temps: més o menys 4,15h.

Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra

Deixem el cotxe al Palou Alt, plaça Gala Placídia, davant de Can Pasqualí.

Can Pasqualí (foto Mapes de Patrimoni Cultural)

Can Pasqualí és una masia situada al nucli del Palou Alt. És un edifici aïllat de planta basilical, que s’estructura en tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. S’hi accedeix per un portal d’arc de mig punt ceràmic amb brancals de pedra, que es troba centrat en el frontis. Al seu voltant s’hi distribueixen diverses finestres d’arc pla arrebossat. A la part de mestral de la façana hi ha adossat un cos quadrangular de dos nivells d’alçat, obert a la planta baixa amb un arc rebaixat. En aquest cos hi ha la portalada d’accés, d’arc escarser adovellat amb la clau inscrita: “JUAN MUNTANE 1727”. Des d’aquest hi ha diversos cossos adossats, que formen un pati central davant la masia. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc.

Seguim la carretera BV- 2111 pel passeig de la dreta fins arribar gairebé a la cruïlla de Can Lloses, agafem el camí de la dreta que ens porta a Can Bertran.

Can Bertran (foto https://www.alfasitgesmar.com/)

Can Bertran és una masia situada al sud de la urbanització Can Lloses-Can Marcer. És un edifici aïllat de planta rectangular i tres crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. S’hi accedeix per un portal d’arc escarser arrebossat que es troba descentrat en el frontis. La façana queda reforçada amb un contrafort que incorpora un pas en forma d’arc de mig punt. Al pis hi ha tres finestrals d’arc pla arrebossat amb ampits motllurats. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajols i teules ceràmiques. La resta de façanes presenten poques obertures disposades de forma aleatòria, totes elles d’arc pla arrebossat. Des de la façana posterior s’observa que l’estructura està atirantada. A la façana de migdia hi ha adossats diversos cossos que es corresponen amb les dependències destinades a la producció de vi. El revestiment dels murs es manté arrebossat. La part frontal de la casa ha quedat tancada per un mur fet de blocs de formigó.

El llinatge dels Bertran apareix documentat en el fogatge del lloc de Ribes i Miralpeix de l’any 1553. Vers el segle XVII, una branca de la família va anar a viure a la masia de La Carretera. L’any 1847, la masia pertanyia a Josep Bruna. Entrem a la urbanització Can Lloses-Can Marcer pel carrer del Vinyar, travessem el torrent de les Gralles i anem a buscar l’avinguda de Can Marcer de la Penya que, cap a llevant, ens porta a la masia de Can Marcer de la Penya (el rètol de ceràmica de la masia diu “Marcè”).

Can Marcer de la Penya.
Can Marcer de la Penya.

Can Marcer de la Penya es troba situada en una zona elevada de la urbanització Can Lloses-Can Marcer. És un edifici aïllat que es troba constituït per diversos cossos adossats de forma paral·lela. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El frontis està obert amb dos portals d’arc de mig punt ceràmic amb brancals de pedra carejada, entorn els quals hi ha diverses finestres d’arc pla arrebossat, disposades de forma aleatòria. A la façana posterior hi ha diversos cossos adossats, alguns dels quals eren destinats a la producció de vi i que albergaven els cups. El revestiment dels murs es manté arrebossat, excepte allà on es troba deteriorat, on és de pedra vista. A pocs metres de la façana de garbí hi ha les restes de l’antic corral. La primera referència documental del nom Marcer la trobem en el fogatge de l’any 1553. L’any 1847, la masia pertanyia a Francisco Carbonell.

Can Marcer de la Penya.

Continuem cap al nord seguint l’avinguda de Can Marcer de la Penya, que gira cap a llevant, fins a trobar el carrer d’Envalira a l’esquerra, que agafem per entroncar amb l’avinguda de Montblanc, fins que arribem al carrer del Pouet, que el seguim en pujada, deixant la urbanització Can Pere de la Plana a la dreta, fins arribar a Ca l’Almirall de la Font, que queda a l’esquerra.

Mulassa o barraca de pedra seca al costat del carrer del Pouet
Ca l’Almirall de la Font

La masia de Ca l’Almirall de la Font és situada en una zona de feixes sobre l’antic camí de Sitges a Olivella. És un edifici aïllat de planta basilical i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. El frontis es compon simètricament segons tres eixos, definits amb obertures d’arc pla arrebossat, excepte el portal d’arc de mig punt adovellat i les dues finestres de les golfes d’arc rebaixat. La clau del portal es troba gravada amb la següent inscripció: “AVE MARIA / JOSEPH ALMIRALL/ U FEU ALS 22 DE JURIOL 1800”. Les façanes laterals presenten diverses obertures d’arc pla arrebossat disposades de forma aleatòria, així com un portal d’arc rebaixat ceràmic de factura moderna a la façana de garbí. A la façana posterior hi ha adossats diversos cossos superposats, constituint un volum de quatre nivells d’alçat i amb un altell que sobresurt respecte la resta de la construcció. Els cossos es prolonguen per les façanes laterals, el de garbí fins a tocar a un antic corral, del qual en resten dos arcs de mig punt de pedra. Al cos s’hi han fet diverses obertures de factura moderna, entre les que hi ha un gran portal d’arc escarser ceràmic. El cos de xaloc s’obre amb un portal d’arc escarser ceràmic amb brancals de pedra. Els murs estan acabats amb pedra vista, llevat de l’emmarcament de les obertures, que es troba arrebossat i pintat de color blanc. La masia ha estat reformada en la seva totalitat per habilitar-la com a casa rural, tot i que s’han mantingut bona part dels elements constructius i decoratius originals. A la crugia esquerra hi havia hagut la capella del mas, coberta amb volta catalana, la qual ha estat reformada i unida a la sala de l’entrada. Aquest espai, com la majoria de sostres de la planta baixa de la casa, està cobert amb volta de creueria. Entre les estances en destaca la llar de foc, les piques de pedra, l’alcova compartimentada, el forn de pa, les portes i part del mobiliari antic. Pel que fa a la planta semisoterrani, s’hi conserven diversos elements relacionats amb la producció de vi, com són el celler, els cups i les premses. Davant la façana de gregal, situat en una cota inferior, hi ha un cos annex obert amb un arc parabòlic, també emmarcat de color blanc.

Davant la casa hi ha una deu d’aigua que alguns autors han identificat com la font d’Anastasi (documentada al segle X), que ha acabat incorporant-se a la denominació de la casa. Al voltant del segle XIX s’hi va fer una reforma important, tal com ho testimonia la inscripció del portal (1800). Els últims masovers hi van viure fins a l’any 1979. La primera notícia que tenim del mas data de l’any 1624, tot i que podria correspondre’s amb l’antic mas Ferrer. El llinatge dels Almirall provenia d’una antiga masia ribetana: el Carç. Al cadastre de l’any 1739 hi figura un tal Pera Almirall de la Font, mentre que l’any 1764 ja es troba en mans de Christobal Almirall de la Font.

Ca l’Almirall de la Font

Cercant el camí que ens porti al fondo de Querol, preguntem a un pagès que estava ensofrant. Una vegada assabentats de la ruta, agafem el camí que va cap a llevant i que de seguida gira cap el nord, on hi ha un magnífic garrofer, rodejat de força vinyes. Arribats al fondo de Querol, on es troben uns cirerers ja morts, continuem cap a la dreta per un bonic corriol, deixant a l’esquerra una pista. El fondo, deixant a la dreta el puig de la Llebre, ens portarà al camí que porta a Mas Milà, just al límit amb el terme d’Olivella, a l’indret del pla dels Roures, on esmorzem.

Fita de terme Olivella/Sant Pere de Ribes
Roures. Pla dels Roures
Roures. Pla dels Roures
Forn de Calç Pla dels Roures

Continuem pel camí cap a ponent, sempre dins el terme d’Olivella, que serpenteja seguint el fondo de Querol i amb bosc als dos costats del pla dels Roures, on veurem diversos exemplars d’aquesta espècie de caducifolis, fins que trobem un indicador que ens indica un corriol a l’esquerra i que ens portarà al Mas d’en Giralt.

Mas d’en Giralt (foto https://www.masdengiralt.com/)

El Mas d’en Giralt està situat entre vinyes, al nord de Sant Pere de Ribes. És una casa de camp catalana del segle XVIII. La finca original va ser fundada el 1722 pel senyor Giralt, terratinent del sud de França, que va reconèixer el potencial per cultivar raïm i produir vi. La masia ha estat habitada de forma continuada des d’aquell moment, amb l’última restauració finalitzada el 2006. Hi ha dues grans sales d’estar amb sostres tradicionals amb bigues altes, una amb els dibuixos originals a la paret i una gran estufa de fusta, l’altra oberta als preciosos jardins a la part posterior de la casa i amb una llar de foc rústica. Té una antiga capella dedicada a diversos sants, amb frescos datats l’any 1828 que mostren imatges de sant Jaume, sant Tomàs d’Aquino, la Mare de Déu del Carme, la Mare de Déu de Montserrat, santa Bàrbara, la Immaculada i sant Antoni de Pàdua. Nosaltres continuem cap al sud fins que trobem la carretera BV-2111, la seguim uns 50 metres cap a la dreta i de seguida, a l’esquerra, trobem una pista que, en pujada, ens portarà fins al coll de la Glaieta.

Coll de la Glaieta

Aquí ens fem un embolic, i en lloc de agafar el corriol que baixa cap al sud, agafem una pista que cap a ponent ens portarà al cim dels Jugadors. Conscients de l’errada, tornem cap al coll de la Glaieta i, ara sí, agafem el corriol que, amb un pronunciat pendent, serpentejant entre rocs i un bosc espès, ens portarà a trobar la riera de Begues, la qual seguim, deixant-la a la nostra esquerra. Arribats al pont de la carretera C-15, seguim una pista paral·lela a la carretera cap a llevant, travessem la carretera i fem cap a la rotonda que, a l’esquerra, ens deixa al Palou Alt. Fi de la sortida d’avui, 28 d’abril de 2021.

El Palou Alt és el sector que queda a l’est de la carretera C-15b. Correspon al que avui seria el carrer i plaça de Gal·la Placídia, que són els últims habitatges del nucli urbà en direcció a Olivella. S’hi troba la masia de Ca l’Artigues del Palou, protegida com a bé cultural d’interès local.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/palou-alt-can-bertran-car-marcer-de-la-penya-ca-lalmirall-de-la-font-fondo-de-querol-pla-dels-roure-71757617

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Sant Pere de Ribes – Autòdrom de Terramar.

Sant Pere de Ribes. Can Coll. Mas d’en Bosc, Can Baró de la Cabreta. Maset d’en Lleó. Autòdrom de Terramar. Clot dels Frares. Can Bruguera. El Carç. Capella de Sant Jaume. San Pere de Ribes

Sortida del dia 14 d’abril de 2021.

Recorregut: 8,23 km.

Temps: més o menys 3h.

Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra

Aparquem el cotxe a la carretera BV-2113 i passem el pont de Can Coll, per sobre de la riera de Ribes. Està tan envoltat de densa vegetació que es fa difícil d’observar.

Riera de Ribes
Can Coll

Cent metres més endavant tenim a la dreta la magnífica façana de Can Coll. És un edifici de gran interès del segle XIX. La façana principal és presidida per una tribuna semicircular tancada, amb columnes de capitell jònic. Va ser propietat de Francesc Marcer Oliver, que havia nascut a Vilafranca del Penedès el 1836, qui també va sufragar la construcció de l’església nova del poble, Sant Pere. El fill del propietari inicial, Francesc, va ser Josep Marcer Carbonell (1872-1953); casat amb Amanda Sagristà Colomé, que va ser candidat de la dreta monàrquica a la circumscripció de Barcelona a les eleccions de 1932. La muller, Amanda, va morir el 1968 sense fills. Francesc Marcer va fer la seva fortuna a Cuba.

Can Coll
Entrada Can Coll
Can Coll façana sud

Deixem a la nostra dreta l’espectacular façana sud del mas que presenta la gran galeria porxada que ocupa els dos pisos d’una façana lateral, amb arcs de punt rodó sostinguts per columnes amb capitell llis.

Mas d’en Bosc

Quinze minuts més endavant travessem l’autopista C-32 per un pont i arribem al Mas d’en Bosc, situat a la dreta de la riera de Ribes. Es tracta d’un mas modest d’obra de planta i pis amb teulada de dues vessants. Es tenen dades de la seva existència des de 1588, propietat de Joan Lopiz (sic), pagès i pescador de Sitges. Un dels seus descendents, conegut per Llopis, el baró de la Cabreta, l’any 1757 va vendre el mas als veïns de Can Bruguera, propietaris actuals.

Mas d’en Bosc

Can Baró de la Cabreta

Travessem la riera de Ribes i seguim a través del bosc. Més enllà, a la nostra dreta, entre pins i les agulles dels xiprers, el mas de Can Baró de la Cabreta, que costa de veure. És un antic mas del segle XVI que tenia el nom de Can Llopis, pel cognom de la família original, provinents del proper Mas d’en Bosc, que hi van anar a viure el 1510. La propietat, el 1616, va passar a un altre Joan Llopis, pagès de Sitges, del carrer Nou. El segle XVIII un Bartomeu Llopis havia estat a Mèxic, probablement devia formar part dels ribetans, sitgetans i vilanovins que van cercar negocis a les colònies espanyoles americanes, després de l’autorització de 1778. El mas va acabar prenent el malnom que rebia el propietari: Baró de la Cabreta. El mas va ser centre d’entrenament republicà durant la Guerra Civil.

Maset d’en Lleó
Maset d’en Lleó

Més avall, abans del vell i llarg mur perimetral, es veu el Maset d’en Lleó. Els orígens vinícoles d’aquest mas es remunten a l’any 1777, quan les terres del Maset d’en Lleó eren de l’Abadia de Montserrat i la família Massana, avui propietària, havia de pagar tributs per treballar-les. Des de llavors, deu generacions de la família Massana han estat lligades al cultiu de les terres de la finca del Maset d’en Lleó.

Autòdrom de Terramar

Encara seguim una mica més fins que se’ns acaba la pista ja que el pas està tancat. Aquí trobem l’Autòdrom de Terramar. Construït l’any 1923, va ser un dels primers autòdroms del mon. En el moment de la seva construcció, Europa només disposava de dos autòdroms: el de Brooklands (comtat de Surrey, Anglaterra) i el de Monza (Llombardia, Itàlia). Als Estats Units només hi havia el d’Indianapolis. És, per tant, la quarta pista més antiga del món. Actualment hi ha un projecte interessant per recuperar l’espai que amb els anys s’ha anat degradant. Dins de l’antic circuit hi ha la masia del Clot d’en Sidós, a llevant, i la masia del Clot dels Frares, del segles XVI-XVII, a ponent; aquesta última és una edificació de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a quatre vessants. La casa es comunica per un pont de fusta amb la torre de defensa quadrada, que conserva esgrafiats i un rellotge de sol. Quan es va elaborar el projecte de l’Autòdrom, es va incloure la utilització de la masia com a Pavelló Reial. Aquest indret, l’any 1358, es documenta com el Clot de Ribes. L’actual lloc del Clot dels Frares, correspon possiblement a l’antic senyoriu de Vila-rúbia o Vila-roja que es va extingir l’any 1410. El nom de Clot dels Frares ve del fet que des de principis del segle XVII fou propietat de la Companyia de Jesús. Els anys seixanta del segle passat era propietat de Marcel·lí Ricart, que hi tenia una granja avícola.

Autòdrom de Terramar Masia Clot d’en Sidós
Autòdrom de Terramar
Masia Clot dels Frares

Esmorzem a un bosc per sobre del peralt de l’Autòdrom. Anem tornant, seguin el camí de vinguda, però ens desviem per tal de passar per Can Bruguera. Els merlets de Can Bruguera formen una torre allargada que figura al catàleg d’“Els castells catalans, III” de Pere Català Roca. La torre de defensa està declarada Bé d’Interès Nacional i el mas té la declaració d’Interès Local. En el frontis d’accés, hi figura la data de 1510. També hi podem observar dos rellotges de sol diferents. Al cadastre de l’any 1764 pertanyia a Francesc Bruguera. Es tractava d’una propietat agrícola important, de la qual formava part el Mas d’en Bosc. La família Bruguera va mantenir la propietat del mas fins que, en el context dels fets de l’any 1934, Baltasar Bruguera va morir assassinat. Vers la dècada del 1940, la família Mestres-Segarra la va comprar.

Can Bruguera
Can Bruguera

Després, caminem uns seixanta metres a l’esquerra per la carretera B-211, girem altra vegada a l’esquerra i ja estem al davant del gran pi de Can Bruguera. Cap a la dreta, a través de les vinyes, arribem a la riera de Ribes, que travessem, just davant del Mas d’en Bosc. Sguim per uns camps de garrofers.

Pi de Can Bruguera
Garrofers

Seguim en direcció a Can Coll i abans d’arribar-hi girem a l’esquerra per anar al Caseriu del Carç.

Can Vidaló. El Carç

El Caseriu del Carç són diverses cases amb una història llarga i plena de famílies que l’han habitat. El formen: Ca l’Almirall, Can Virolat, Can Sebastià i Can Vidaló. D’aquest caseriu, els Ferret-Pi n’eren amos, passant, amb els anys, la propietat, a mans dels Rabassa, una família de Mollet del Vallès. Can Vidaló encara està habitat.

Pedra de molí d’Oli. Can Vidaló. El Carç
Ca l’Almirall. El Carç

Ca l’Almirall és l’edifici més significatiu del Caseriu del Carç, avui deshabitat. Els seus orígens són probablement del segle XIII, té planta baixa i dos pisos. A la planta baixa, hi ha un porxo de tres arcs escarsers damunt del qual hi ha una terrassa amb barana de ferro on s’obren els tres balcons del primer pis. Al segon pis, també hi ha tres balcons amb barana de ferro. Al segle XIII està documentat Pere Muntaner del Carç. A la carta de poblament de Puigmoltó, del 1333, s’esmenta el lloc de Carcium.

torre de defensa quadrada amb merlets

Del conjunt també hi prenen part la torre de defensa quadrada amb merlets. La família del meu oncle, els Planas Ferret, eren els masovers en temps de la guerra civil i des de la torre vigilaven si venia algú a la masia, ja que els joves de la família s’amagaven dins d’una tina de vi buida per no anar a la guerra. En una altre tina buida hi havien tot d’objectes amagats de l’església de Sant Pere de Ribes.

capella de Sant Jaume

Dins del conjunt també es troba la capella de Sant Jaume, de planta rectangular, d’una sola nau coberta amb volta de canó amb llunetes i teulada a quatre vessants, il·luminada per un òcul rodó.

rellotge de sol ceràmic

Sobre la portalada exterior, per la que s’accedeix a l’atri, un rellotge de sol ceràmic, amb la inscripció: JULIO 1974 S.R.S.

vinyes i Can Coll al fons

Travessem la carretera BV-2113 a l’alçada de Puigmoltó i seguim per el passeig lateral fins a sant Pere de Ribes.

Carç

El carç, també càrritx o carcera (Ampelodesmos mauritanica), [castellà: carrizo] és una planta amb flor de la família de les gramínies, la qual creix a brolles, bosquines i pinedes de les contrades mediterrànies marítimes.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-pere-de-ribes-can-coll-autodrom-de-terramar-clot-dels-frares-can-bruguera-el-carc-capella-de-s-71960448

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Olivella.

Olivella. Can Duran. Can Suriol, Forn del Suriol. Forn desconegut. Forn de Monàs. Mas Milà. Pla dels Roures. Fondo de Querol. El Rourell. Olivella

Sortida del dia 12 de maig de 2021.

Recorregut: 12 km.

Temps: tres hores i quart.

Descripció: Alfred Castells.

Fotos: Jaume Sendra

Aparquem el cotxe al pàrquing que hi ha abans d’entrar al poble, a la dreta. Comencem la sortida, són les 8,35 del matí. Seguim la carretera BV-2111 cap a l’esquerra mentre veiem, més enllà, a la dreta, la masia de Can Muntaner. Hem fet 1 km i veiem Can Duran a la dreta. Aquí deixem l’asfalt i prenem la pista que és el camí antic d’Olivella i que va paral·lela a la riera de Begues, que ens queda, ara, a l’esquerra.

Can Duran

Masia Can Duran

Can Duran és documentat a partir de 1830. Els Duran van ser masovers de Can Pau Olivella, almenys entre 1837 i 1901. La masia antigament portava el nom de Mas Guinart.

La pista planeja endavant direcció sud-oest, paral·lela a la riera de Begues, que travessem diverses vegades.

Senyal del Camí Antic d’Olivella

Pel camí anirem trobant els senyals que indiquem la ruta “Camí Antic d’Olivella” amb una fletxa dins un quadrat de color taronja.

Riera de Begues

La riera de Begues, que com totes les del Garraf, està gairebé sempre seca excepte en el cas de pluges. La riera de Begues neix a la collada del mateix nom, a 400 m d’altitud; travessa el poble de Begues, on rep per la dreta el torrent de la Clota; i continua en direcció cap al poble d’Olesa de Bonesvalls, fent de divisòria entre els massissos del Garraf i l’Ordal. Després de caminar uns 45 minuts arribem a Can Suriol.

Can Suriol

Can Suriol
Can Suriol

L’origen del mas de Can Suriol (dit antigament mas de la Roca) es remunta al segle XIV, quan era propietat de la família Urgell. Va ser dels Suriol durant els segles XVI i XVII i, des del 1678 fins al segle XX, va pertànyer a la família Raventós. També fou conegut com a Ca l’Amo. Va ser una de les masies més importants d’Olivella. És un edifici de grans dimensions. Consta de planta baixa, pis i golfes i la coberta és a dos vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna. La coberta de la galeria és a un vessant.

Passem per sota el pont de la carretera BV-2111 i seguim en direcció sud-oest. Poc després, es veu a l’esquerra, en un replà herbat, un pou. La característica d’aquest pou, que ja està documentat l’any 1847 i que pertanyia a Can Duran, és que van funcionar amb una sínia.

Pou de Can Duran
Pou de Can Duran

Continuem cap al sud, deixant la carretera BV-2111 i la riera de Begues a la nostra dreta i arribem al forn de Can Suriol, situat a l’esquerra. La funció inicial d’aquest forn fou de producció de la calç, imprescindible per a la construcció i per emblanquinar les cases, més endavant, però inicià una nova activitat per dedicar-se a la fabricació de teules.

Forn de Cal Suriol

Forn de Can Suriol
Interior forn del Suriol
Interior forn del Suriol

Continuant el camí, trobarem a la dreta, totalment embardissat, un altre forn de calç.

Forn de nom desconegut

Més endavant, a l’esquerra, trobem el gran forn de Monàs. Aquest va ser utilitzat entre el 1940 i el 1960 per part de Ramon Vidal, de Ca la Laieta Vella, i Josep Arnal, el Valencià. És molt gran, d’uns 5 metres de diàmetre i 6 de fondària. El procés d’obtenció de calç de la pedra es feia per combustió i podia durar entre un mes i un mes i mig, amb una temperatura que s’aconseguia d’entre 800º C i 1 000º C.

Forn de Monàs

Forn de Monàs
Forn de Monàs

Un rètol descriu l’esquema del forn. Hi havia una mena de graó (anomenat banqueta) i per una banda s’obria la porta. Al damunt de la banqueta es preparava una bastida feta amb feixos i deixant a sota espai per les cendres. A partir d’aquí es col·locaven les pedres calcàries, una damunt de l’altra en forma de volta amb efecte xemeneia, de manera que totes quedessin en contacte amb el foc. Un cop era ple es tancava la part superior externa, dita curulla, amb pedruscall i terra amb la finalitat d’obtenir el millor aprofitament de la calor.

El sender s’apropa a la carretera BV-2111 pel coster de la Bóta. Així arribem a tocar de Mas Milà, una de les urbanitzacions d’Olivella i que fan que el poble tingui quasi quatre mil habitants. Estem a 96 metres d’altitud i hem fet uns 6,4 quilòmetres.

Desprès de deixar la depuradora a l’esquerra, el camp d’esports a la dreta i una bassa pels helicòpters dels bombers, travessem la riera de Begues, plena, en aquest indret, d’aigua podrida.

Mas Milà i camp d’esports
Bassa pels helicòpters dels bombers

Ara, el camí es dirigeix a llevant en lleugera pujada. Seguim pel pla dels Roures i el fondo de Querol. Esmorzem i continuem cap el nord. Trobem de seguida la fita que limita els termes d’Olivella i Sant Pere de Ribes.

Fita que limita els termes d’Olivella i Sant Pere de Ribes.

Deixem un trencall a l’esquerra que du a Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú i travessem el fondo de Querol. Més endavant trobem un altre forn de calç a l’esquerra.

Més endavant endavant entre un mig del bosc veiem les muntanyes de Montserrat.

Entre boscos les muntanyes de Montserrat

Arribem a 258 m d’altitud i trobem el mas abandonat del Rourell.

El Rourell

masia el Rourell

El mas està encarat a migdia i amb un petit baluard, és una antiga casa ramadera i vinatera, amb teulada a dues vessants, corrals, estables, cups, cisternes i pou d’aigua viva. Dintre tenia una premsa citada l’any 1850. La primera notícia del mas és de 1283: ad locum de Rourel. Els Olivella van adquirir el Rourell l’any 1330 i sempre va pertànyer al mateix propietari de can Pau Olivella, fins que a finals del segle XIX va passar a ser propietat de Pere Miret i Roig, de Ribes. Des de temps immemorials els Olivella hi van tenir masovers entre els qual cal esmentar els Nicolau (segles XVIII-XIX) i els Mercer (segle XIX). Al capbreu de 1681 es llegeix que el Rourell estava situat al coll Rourell.

Edificació al costat de el Roudell
al fons Olivella

Seguim la pista en direcció nord-est, travessem el fondo del Rourell i ja veiem alguna casa d’Olivella. Deixem el camí que porta, a l’esquerra, cap a la masia del Pou de la Vinya i cap a la dreta trobem el cementiri.

Església de Sant Pere i Sant Feliu d’Olivella

Baixem fort pel tram de camí asfaltat, uns 200 metres, que ens porta des del cementiri al poble. Son les 11,45 del matí. Descansem al davant de la plaça de l’església de Sant Pere i Sant Feliu.

Església de Sant Pere i Sant Feliu

Església de Sant Pere i Sant Feliu d’Olivella

L’església de Sant Pere i Sant té absis semicircular i presenta una distribució asimètrica d’elements. A la part esquerra té un habitatge annex, mentre que la coberta, de teula a dues vessants, es perllonga per la banda dreta per cobrir un cos lateral. La façana mostra una porta d’accés amb llinda, elevada per quatre graons. Es troba emmarcada per una estructura d’inspiració clàssica: pilastres estriades, entaulament i frontó triangular. A la part superior hi ha, centrada, una obertura circular. El campanar, de planta rectangular, presenta sis obertures d’arc de mig punt i es corona amb merlets de maó. L’església va ser bastida durant el segle XVII, fruit d’una ampliació d’un temple anterior, probablement del segle XV. Aquest edifici va substituir com a parròquia l’antic edifici romànic d’Olivella, que resultava insuficient. Sembla que l’església nova es va edificar al solar del Castell Nou, antiga fortalesa documentada des de 1264, que constituí el nucli inicial d’Olivella. Els orígens d’Olivella se sap que són de l’any 992. El primer petit nucli habitat d’Olivella es devia formar a partir del Castell Vell, l’any 992, damunt del Turó del Puig Molí. La seva població era sostinguda per l’agricultura de secà. Després d’aquests inicis va haver-hi una disminució de la població deguda a diverses males collites i la devastació posterior de la pesta negra. Va ser a partir del segle XIV que la població va tornar a créixer i es va anar consolidant.

Església de Sant Pere i Sant Feliu d’Olivella
Plaça de l’església

Des d’aquí, baixant un munt d’escales, anirem a recuperar el cotxe. Fi de la sortida del dia 12 de maig de 2021.

Escales d’Olivella a l’aparcament

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/olivella-can-duran-can-suriol-forn-del-suriol-forn-forn-de-monas-mas-mila-pla-dels-roures-fondo-de-73396199

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La Roda Perpètua

La roda perpètua la va idear el frare Domènec Varni, i és va publicar per el frare Miquel Agustí, prior del Temple de Perpinyà (s. XVII). Indica els anys fèrtils (F), molt fèrtils (FM), estèrils (E) i molt estèrils (EM). Per fer-ne l’aplicació a un any qualsevol del segle XXI s’ha de comptar cap a la dreta, començant per la casella que correspon a l’any 2000, fent correspondre cada casella a un any.

L’any 2021 serà fèrtil, la roda ens ho diu ben clar!

A la natura tot està sotmès a uns cicles que ben segur van saber copsar els nostres avantpassats, quan vivien molt més en contacte amb la terra.

El Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril de fra Miquel Agustí, Aquest llibre va sortir imprès per primera vegada l’any 1617 a Perpinyà, i fou un manual tècnic agrícola.

Textos, imatges extrets del Calendari dels Pagesos aniversari 160 anys.

http://calendaridelspagesos.cat/calendari/

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari