7 km aproximadament. 3 h 50 min. Desnivell 245 m. Altitud màxima 276 m. Altitud mínima 31 m.
Alfred Castells (text). Jaume Sendra (fotos).
Hem aparcat el cotxe entre el riu de Foix i la carretera BV-2115, davant mateix del nucli de Rocacrespa (Cubelles). Són les 8,15 h del matí i comencem la caminada d’aquest dimecres.
Anem a buscar la carretera i avancem uns quants metres en direcció a Vilanova i la Geltrú. Arribats al fondo del Castellot, agafem un camí agrícola a la nostra esquerra, barrat per una cadena i, fent unes giragonses entre vinyes, avancem cap al nord-est. Quan portem uns centenars de metres, sortim del camí per l’esquerra i passant pel costat d’unes vinyes, primer cap al nord, després cap a ponent i altra vegada cap al nord, fem cap a uns pins força grossos.
Us comunico que ha partir d’ara “El Gegant de la Porra” no hi haurà més entrades i podeu seguir-nos en el nou bloc “El Gegant de la Porra 2” on continuarem amb els mateixos temes.
Moltes gràcies per el vostre seguiment en aquest bloc que va començar el gener de l’any 2007.
Que sigueu benvinguts en el nou bloc El Gegant de la Porra 2!
Caminada del dimecres 16 de novembre de 2022, santa Gertrudis, festa patronímica de la Geltrú.
12 km. 3 h 45 min. Desnivell 264 m. Altitud màxima 302 m. Altitud mínima 141 m.
Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).
Hem deixat el cotxe a l’esplanada que serveix de pàrquing a l’entrada al poble d’Olivella. Són les 8,30 del matí i iniciem la caminada d’avui, que transcorrerà pels termes d’Olivella i d’Avinyonet del Penedès.
Sortim pel camí vell d’Olivella, a l’altra banda del pàrquing, que es dirigeix cap al nord-oest, com si volguéssim anar a Can Duran o a Can Suriol.
Olivella des de l’aparcament. Inici del camí vell d’Olivella
Arribats a la carretera BV-2111, la travessem i per un sender que hi va paral·lel fent com si tornéssim cap al poble d’Olivella. Fem uns quants metres de carretera i de seguida agafem el camí que, a la nostre esquerra, en direcció nord-oest ens portarà a Can Muntaner.
Una mica allunyada, entre boscos, a la nostra esquerra, albirem Can Duran. Can Duran és una masia del segle XIX força reformada, que ja es documenta a partir de 1830. Els Duran van ser masovers de Can Pau Olivella almenys entre 1837 i 1901. La masia antigament portava el nom de Mas Guinart.
Can Duran
Can Muntaner és una masia d’obra popular que està formada per dos volums. El principal té estructura basilical, consta de planta baixa i pis. Disposa d’una coberta de teula àrab a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. A la planta baixa trobem un portal adovellat, flanquejat per dos bancs correguts d’obra, i una única finestra. A la planta pis s’hi disposen tres finestres més.
A ambdós costats s’hi conserven pallisses, una cotxera i altres annexes de planta baixa amb coberta de teula. Davant de l’edifici principal hi trobem dos pous.
Can Muntaner
Al nord-oest de l’edifici principal s’hi emplaça una edificació de maçoneria, de planta rectangular i una única planta. Compta amb coberta de teula a dos vessants. Té adossat un cobert de teula amb una paret de maó vist.
Antigament coneguda com a Mas Domènec. Se sap que l’any 1681 estava enrunada i el 1686 Isidre Muntaner el va comprar i el devia reconstruir tot seguit. El 1733 va ser adquirida per la família Dalmau de Can Falç, de Sitges. A partir del 1758 la casa ja era coneguda com Can Muntaner o Can Muntaner Nova. A principis del segle XX va ser adquirida per la família Camps de Cal Caçador.
Deixem Can Muntaner a l’esquerra i seguim pel camí, ara en direcció nord-est. Al cap de poc, a la nostra esquerra, un corriol ens mena cap a la riera de Begues.
A l’altra banda, a la llera dreta de la riera, podem contemplar la cova de Can Muntaner.
Cova de Can Muntaner
La boca d’entrada fa 8,75 metres d’alt per 19 metres d’ample i inicia una rampa ascendent amb una galeria de 19 metres de longitud que resta totalment tancada. Al costat dret de la mateixa entrada hi ha una petita galeria de poc més de 2 metres, estreta i obstruïda per blocs.
El maig del 1980 membres del Museu Víctor Balaguer van explorar la cavitat. Se suposa, pels materials trobats pels voltants, que tingué ocupació humana almenys uns 7.000 anys enrere.
Panell informatiu Cova de Can Muntaner
Retornats al camí i quan aquest troba el torrent de la Llaureda, el deixem i continuem per un altre camí que s’enfila cap al nord. Fins aquí hem anat pel sender PR-C 37.
A la dreta del camí, enfilada al vessant de la muntanya, mig amagada, hem trobat una mulassa indicada en alguns mapes (coordenades: X 400318, Y 4575057). És de planta circular i la porta de llinda plana. La paret lateral presenta una petita esllavissada.
Mulassa
Continuem avançant deixant sempre la riera de Begues enfonsada a la nostra esquerra.
El camí vira cap a l’oest i deixa el terme d’Olivella per endinsar-se al d’Avinyonet del Penedès.
Arribats a una cruïlla, agafem la bifurcació que va cap al nord i que ens portarà a Santa Susanna. Hem de salvar la tanca electrificada -n’hem trobat ja d’altres- que serva que no traspassin els cavalls que estan a cura de la Fundació Miranda.
El camí puja primer i després baixa. Des de la llunyania ja podem contemplar la magnífica presència aturonada de Santa Susanna.
Santa Susanna
Passades unes giragonses i anant cap a llevant, travessem la riera de Begues i girant cap al nord, per entre les vinyes que conformen la plana de Santa Susanna, anem a fer cap a l’entroncament amb un altre camí per on transcorre el sender GR 92-3.
Nosaltres girem cap a la dreta, és a dir cap a llevant, i deixant un pou a la nostre dreta arribem a Santa Susanna.
Pou camí de Santa Susanna
El conjunt de construccions de l’antiga quadra de Santa Susanna es troba enlairat dalt d’un roquissar d’uns 350 metres de llarg per uns 150 d’amplada. El caseriu actual està format per cinc nuclis edificats, un d’ells fortificat, en estat ruïnós o semiruïnós. Destaquen la Casa Gran, el conjunt de major entitat, situat al punt més elevat; Can Mison, de menors dimensions; Can Blai, a peu de la roca, sota la Casa Gran; i per últim, al vessant nord-est, hi ha un magatzem utilitzat com a garatge. La fortificació com a tal, es presenta en la torre quadrangular que destaca al sud-oest de la construcció i per la presència de petites troneres de l’època de les guerres carlines. La porta principal al conjunt està coberta amb un arc escarser.
Una antiga dependència que destacava per la seva curiositat és la que la tradició oral atribueix a la sala dels nuvis, en la qual, el segle XIX, es quedaven tancades i barrades les parelles acabades de casar del caseriu, passant una breu i econòmica lluna de mel. Els aliments se’ls facilitaven mitjançant una petita obertura a la paret. En aquesta sala hi ha una finestra amb un mig festejador.
Santa Susanna
Santa Susanna
Respecte de la capella que hi dona nom -Santa Susanna- no s’ha trobat cap indici dins del conjunt, però hi ha la tradició que aquesta es trobaria a l’antic camí d’Olivella.
Als voltants de la caseria hi ha tres pous: un al nord, al costat d’una vinya, un segon en el camí que mena al conjunt edificat, als seus peus, i un tercer, al sud, al costat del pi centenari.
Se sap que al segle XII la quadra pertanyia al senyor Ramon de Ribes i a la seva muller, Sibil·la, els quals, l’any 1158, van fer-ne donació a Berenguer d’Avinyó dins el terme del castell d’Olèrdola i parròquia de Sant Pere d’Avinyó. Aquest els va reconèixer com a senyors i es va comprometre a cultivar les terres de Santa Susanna i aixecar una fortalesa i cases. El 1332 hi ha testimoni d’una cerimònia d’infeudació, que es va celebrar el 26 de gener, en la qual el cavaller Guillem d’Avinyó va prestar fidelitat i homenatge al també cavaller Bernat Guillem de Ribes pel feu de Santa Susanna, el qual lliura uns guants com a símbol de potestat senyorial. El 1389 els Ribes venen Santa Susanna a l’Episcopat de Barcelona. L’any 1630, el rector ven la possessió a Jaume Marcé, com a pagès habitant d’aquest indret. Actualment, tant el caseriu com a les terres que la envolten, són propietat del descendent Joan Raventós Marcé.
Avancem cap al sud per l’anomenat camí de Santa Susanna, sender GR 92-3, on, a l’altra banda de la riera de Begues, podem contemplar l’alterós Pi Gros de Santa Susanna que, a la seva base, fa 1,80 m de circumferència.
Pi Gros de Santa Susann
En aquesta zona hi ha els anomenats pèlags de Santa Susanna que, per la falta d’aigua que circuli per la riera, fa difícil trobar-los i apreciar-ne la seva morfologia. Esmorzem em aquest indret, al redós d’un dels pous, molt ben conservat, per cert.
Pou a prop del pi gros de Santa Susanna
Una vegada esmorzats, seguim avall pel mateix camí uns quants metres, ja que de seguida el deixem per ficar-nos dins de la llera de la riera de Begues, que va cap a ponent. Ho fem per anar a trobar el camí que hem deixat abans i que creua la riera. La marxa per dins de la llera no ha estat gaire difícil i hem pogut observar força exemplars d’arbustos de baies vermelles.
Llera de la riera de Begues
Arribats al camí, el desfem fins que tornem a trobar la cruïlla que hi ha després de la tanca electrificada.
Arribats a la bifurcació, deixem el camí que hem fet a l’anada a la nostre dreta i ens enfilem per un sender en direcció sud-est.
Deixem Mas Vendrell a la nostre esquerra.
Mas Vendrell
Restes d’un cup Mas Vendrell
El Mas Vendrell és una masia de tipus basilical, amb planta baixa i pis amb tres eixos de composició vertical. Coberta a doble vessant. Té diverses construccions auxiliars com l’era amb pallissa i diversos cups. Actualment presenta un cert estat d’abandonament.
Passat el Mas Vendrell, anem a fer cap al corriol que, a la nostre dreta, per un pronunciat pendent, curt però, ens conduirà al Puig Molí (302 m), que marca el límit entre els termes d’Avinyonet del Penedès i d’Olivella.
Aquest puig conserva les restes de l’església vella de Sant Pere (dita també Sant Pere del Castellvell), del castell d’Olivella i del Molí del Rector, que és l’antiga torre del castell.
Les restes de l’església de Sant Pere manté les característiques principals dels temples romànics: parets robustes i amb poques obertures, orientació est-oest amb l’absis a llevant i entrada oberta al mur meridional i, presumiblement resolt amb una volta de canó, avui desapareguda en gran part, sobre la qual hi va haver una coberta a doble vessant. Al capdamunt del mur meridional s’observa un parament que podria haver format part d’un campanar d’espadanya. La nau fou ampliada per ponent amb un cos quadrat de parets més primes. L’església data del segle X i va fer de parròquia d’Olivella fins el 1625.
Església vella de Sant Pere
Panell informatiu (foto Raül Horro)
Del castell d’Olivella se’n desconeix quines construccions conformaven la fortificació. S’intueix, però, l’existència d’una torre que estaria emplaçada sota les restes del molí de vent (Molí del Rector), així com d’un petit recinte emmurallat de forma trapezoidal on hi hauria altres dependències del castell.
Castell d’Olivella i Molí del Rector
Panell informatiu del castell
El conegut com a Molí del Rector és una construcció d’un molí de vent que el rector del poble comença a construir sobre les ruïnes del castell l’any 1833 i que restà inacabat per la seva mort. El molí consisteix en una estructura de planta circular i secció troncocònica rodejada d’un cos circular, a mode de reforç. Una obertura a la façana sud dona accés a l‘interior del molí. Des de dalt del molí es té una gran visibilitat sobre l’entorn: muntanyes i pobles, amb unes indicacions sobre la seva situació i distància.
Indicadors del mirador del Molí
Segons la tradició, les moles que s’estaven pujant cap al molí, portades des de Vilafranca del Penedès, en conèixer la notícia de la mort del rector, van quedar abandonades. Hom diu que una està a la riera de Begues i l’altra a la serra dels Carlins. Actualment les moles ja no ho hi són…en algun lloc les hauran traslladat.
Mola quan estava abandonada (Foto: Vicenç Carbonell)
Desfem el camí per tornar a la cruïlla amb el sender que prové del Mas Vendrell i enfilem cap al sud-est pel camí que ens portarà a la font del Rector. A la nostra esquerra podem contemplar les restes de l’antiga masia del Rector.
El camí fa un gir en direcció sud-oest i es fica dins del fondo de la Masia del Rector, que s’havia conegut, també, amb el nom de coma de Sant Pere. Nosaltres el deixem i cap a l’esquerra anem a buscar el corriol, paral·lel a aquest fondo, que ens porta a la font del Rector. Aquí hem trobat uns cavalls de la Fundació Miranda. Segons la dona que en tenia cura n’hi havia un d’extraviat, que nosaltres no l’hem vist i ens comenta que tenen 27 cavalls i ases per aquesta zona.
Cavalls de la Fundació Miranda
Font del Rector
La font del Rector té, actualment, l’aigua canalitzada. El punt on raja ha estat protegit amb parets de pedra seca amb banquetes, també de pedra, per seure. Es delimita així un àrea de planta triangular on s’ubiquen els safareigs, una estructura rectangular d’uns 6,70 m x 2,50 m. Avui dia els safareigs son utilitzats com un punt de subministrament de la fauna. A uns metres de distància dels safareigs, a l’abeurador, hi ha una peça que sembla una base de molí de pedra, la part passiva, d’1,20 m de diàmetre, on recolza una pica rectangular de pedra (100 cm x 43 cm).
Bancs de pedra Font del Rector
Safareigs i Abeurador (Fotos Raül Horro)
Aquesta font, documentada l’any 1681 com a font del Castell Vell, proveïa d’aigua la propera masia del Rector i les feixes d’hort que hi ha sota mateix de la font. Els safareigs es van recuperar l’any 1860. A l’estiu i en època de sequera, els vilatans no podien accedir als pous, ja que els propietaris racionalitzaven l’ús i només oferien aigua per beure, així, quan calia rentar la roba, feien torns per anar als safareigs de la font del Rector.
Panell informatiu Safareigs i Font del Rector
Seguim corriol avall, cap al sud-oest, i anem a fer cap a l’indret on es troba el Barret del Rector, just a la cruïlla amb el camí que hem deixat abans i amb el camí que és sender PR-C 37.
Barret del Rector
El Barret del Rector són uns conjunts de blocs de pedra que, per la seva disposició, recorden un dolmen, sense ser-ho. Podria ser un gran bloc de pedra que, per atzar, quedà sobre una plataforma rocallosa. Posteriorment, l’acció erosiva de l’aigua i el vent i les fractures produïdes per contrastos tèrmics haurien esberlat el bloc, deixant-lo en la disposició actual. Tradicionalment s’havia considerat aquesta formació geològica com un dolmen prehistòric. Els estudis arqueològics desmenteixen aquesta possibilitat.
Però, qui caram era aquest rector que apareix reiteradament en la toponímia d’aquests diversos indrets?
Segons la informació recollida l’any 1967 per Pere Sadurní (Sant Pere Molanta, 1927-2020) de boca de Timoteu Alabreda, era el rector d’Olivella, un home un xic enèrgic i de caràcter autoritari, que residia a la masia del Rector, que, com hem esmentat, s’entestà en construir un moli de vent per moldre el gra de la feligresia.
Des d’aquí, agafem el PR-C 37 i, cap a ponent, arribarem a trobar el torrent de la Llaureda, a la cruïlla on ens hem desviat en el nostre camí d’anada. Ara ja és qüestió de tornar cap al cotxe. Deixem Cal Muntaner a la dreta i arribem a la carretera BV-2111, que la seguim fins arribar a l’esplanada sota el poble d’Olivella.
Hi arribem quan són les 12,15 h i donem per acabada la caminada d’avui.
9 km. 3 h. Desnivell 127 m. Altitud màxima 81 m. Altitud mínima 28 m.
Alfred Castells (text). Jaume Sendra (fotos).
Hem aparcat el cotxe a l’avinguda del Riu de Foix, vial occidental dels Sis Camins, per anar a trobar el camí de Rocacrespa, que entronca amb aquesta avinguda. Són les 8,10 del matí quan iniciem la caminada d’avui, que va de Vilanova i la Geltrú a Cubelles i viceversa.
Avancem cap a ponent pel camí de Rocarespa i de seguida deixem a la nostra dreta el mas d’en Palau.
Mas d’en Palau
La finca del mas d’en Palau compren dues masies amb coberta a dos vessants amb capcer a la façana lateral, amb construccions complementàries adossades.
La masia original és de planta rectangular i es compon de planta baixa i una planta pis. Consta de tres crugies perpendiculars a la façana amb l’escala a la crugia central i l’accés a una arcada apuntada a les laterals. S’accedeix a l’interior mitjançant un portal d’arc de mig punt adovellat.
La masia nova és de planta rectangular i té planta baixa, una planta pis i golfes i el carener és paral·lel a la façana principal. A més, té dos cossos laterals de planta baixa i terrat superior. El portal és d’arc rebaixat i té dos finestrals amb llinda a banda i banda. A la planta pis té tres balcons i tres ulls de bou lobulats a les golfes. El coronament és amb cornisa i el parament és llis.
Al segle XIV, es coneixia com a mas de Guillem Mas i conservà aquest nom després de la mort del seu propietari, ja que el 1567, sent de Miquel Llampayes, i el 1570, de Bernat Palau, encara mantenia el nom de mas de Guillem Mas. Fou l’any 1575, que al passar a mans de Magí Urgellès, aquest el denominà mas d’en Palau, nom que ha perdurat fins avui dia.
La tradició popular relacionava el mas amb el pròxim turó del Juí del Moro, en una llegenda segons la qual la masia s’havia edificat on hi havia hagut un palau musulmà, però, com hem constatat, la història demostra que Palau fou el cognom d’un dels seus propietaris.
Deixem a la nostra esquerra l’antic camí del Mas d’en Palau, que condueix al Fondo de Somella, i continuem caminant cap a ponent per un camí que s’ha tornat més pedregós.
Just abans d’arribar a la bifurcació del camí de Rocacrespa -a la dreta- i del camí del Juí del Moro -a l’esquerra-, on existeix una cisterna, a l’esquerra del camí, entrem i per entre vinyes que ja tardorejen anem a trobar el nord del peu del turó del Juí del Moro.
Cisterna de vinya
Vinyes
Per un sender que, de moment, gira cap al sud-est i després anirà girant cap a l’oest, anem ascendint fins que arribem al cim del turó del Juí del Moro (84 m).
Theodor Creus y Corominas, en l’obra Set contalles del temps vell, narrà els fets llegendaris relacionats amb aquest indret en el capítol Lo juhí del moro.
Jui del Moro
Des del cim anem descendint en direcció sud-oest fins que arribem a la part nord de la urbanització Santa Maria. Just a l’altra banda de les cases, a la nostra dreta, un sender descendent ens conduirà al xup del Moro, actualment enrunat i sec.
Xup del Moro. Estat actual
El xup (o aljub), nom que prové de l’àrab al gubb (pou o cisterna), permet, o permetia, recollir les aigües que s’escolaven pel pendent de la muntanya. Aquest xup ja es troba documentat l’any 1537. Des del xup anem a retrobar el camí que hem deixat i, continuant cap a ponent, de seguida trobem el dipòsit que hi ha al capdamunt del carrer dels Oms de la urbanització Santa Maria.
Dipòsit Santa Maria
Des del dipòsit anem descendint fins que arribem a l’avinguda del Terme que, com indica el seu nom, fa de límit municipal entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles.
Travessem l’avinguda i per un sender que avança pels darreres de les cases que donen al carrer d’Isaac Albéniz, anem a fer cap a un entramat de camins.
Nosaltres, seguint cap a ponent, deixem un estable a la nostra esquerra -on uns preciosos cavalls negres venen a saludar-nos- per endinsar-nos a la llera del clot del Cementiri.
Cavalls
Passem pel túnel sota l’autopista C-32 i entrem a la banda oriental de la urbanització Corral d’en Cona pel carrer de Canyelles. Per dins de la urbanització agafem el carrer dels Garrofers -sud-oest- i el carrer de Torrelletes -sud-est- que ens porta al pont que hi ha a l’entrada de la urbanització.
No travessem el pont i just a tocar de la primera casa agafem el sender que puja cap al sud-oest.
De seguida arribem a un camí. El travessem i continuem cap a ponent pel mig dels camps abandonats que conformen el fondo de Cal Baró.
Travessats aquests camps retrobem el camí que hem deixat i l’agafem cap al sud, avançant cap a l’esquerra.
Arribats gairebé davant de Gallifa, ascendim per un sender que tira cap al nord i ja som a l’enrunada -i en procés de restauració- ermita de Sant Pau.
L’ermita té una sola nau rectangular, sense absis diferenciat, orientada nord-sud i de 16 metres de longitud i 8 metres d’amplada. La façana principal, orientada a migdia, compta amb un únic accés, format per una porta amb llinda d’arc rebaixat feta de carreus de roca calcària. Per sobre seu, centrada, hi ha una llum circular obrada amb maons. Encara per sobre hi trobem una nova petita obertura ovalada, també feta amb maons que deuria il·luminar la sotacoberta. Sobre hi trobem un campanar d’espadanya d’un únic ull fet de maons. La coberta, enderrocada, era a dues aigües, amb teula àrab. A la façana lateral orientada a ponent s’hi havia adossat dues estances, enderrocades, segurament corresponents a la sagristia i la casa de l’ermità. L’absis és semicircular per la banda exterior, sense cap ornamentació. A la façana de llevant s’hi adossen tres contraforts.
Ermita Sant Pau Façana i l’interior
Sant Pau Contraforts i absis i annexos
A la masia veïna del Molí de l’Estapé es conserva, encastat a la façana, un relleu de Sant Pau, procedent d’aquesta ermita.
L’ermita està documentada des del 1603, tot i que sembla que anteriorment hi havia hagut una altra església. Va ser modificada l’any 1799. Els ermitans que hi visqueren en tingueren cura des del segle XVII fins el segle XX. Fou adquirida per un particular després de la desamortització. El seu interior fou destruït el 1936. El 22 de desembre de 1980, després d’una tempesta i anys de progressiu deteriorament, el sostre s’ensorrà. L’any 2016 la parròquia de Santa Maria de Cubelles, davant la dificultat de mantenir el temple, acordà la seva venda als propietaris de Gallifa, amb el compromís de reconstruir-la i obrir-la a celebracions cristianes. Durant 2016 i 2017 s’iniciaren unes primeres actuacions de rehabilitació que no ha tingut continuïtat.
Dedicada a Sant Pau i a Santa Llúcia, el dia de la festa, el 25 de gener, el rector de la parròquia hi celebrava missa cantada i després es realitzava una processó que passava per la propera masia de Cal Baró on el propietari oferia un piscolabis: ametlles, figues, coca ensucrada i un porró de xarel·lo o macabeu.
Aquí, a redós de l’ermita, esmorzem i fem el cafè. Després, ens encaminem cap a Gallifa, just al davant.
Gallifa
L’antiga quadra de Gallifa consta d’un conjunt arquitectònic de diversos edificis, que segurament ha tingut continuïtat des de l’edat mitjana fins l’actualitat. Consisteix, actualment, en una casa pairal amb diverses dependències annexes, així com una altra edificació que en deuria ser la masoveria.
Gallifa
Gallifa
El cos central de l’edifici principal, d’una crugia, consta de planta i dos pisos amb coberta transitable. La façana principal, orientada a sud-est, disposa d’una porta d’accés de llinda plana i una finestra amb ampit de pedra motllurada. A la planta pis s’hi obren dos balcons de llinda plana sense volada amb barana de ferro forjat, mentre que al pis superiors s’hi obren dos finestrals amb llinda d’arc de mig punt i una petita barana de ferro inferior. A la dreta d’aquest edifici se li adossa un altre cos de planta i pis. S’hi accedeix per una portalada en arc de mig punt obrada amb carreuat als muntants i amb maons a la volta. A banda i banda s’obren sengles finestres de diferents dimensions, la més gran de les quals està enreixada. A la planta pis hi trobem dues obertures rectangulars, també de diferents dimensions. A la dreta s’hi adossa un altre cos de planta baixa amb teulada a una vessant que podria haver estat un celler. Davant d’aquests edificis hi trobem un altre conjunt de planta allargassada consistent en un celler amb espais de trepitjat, premsat, cups i zona de botes.
L’antiga quadra de Gallifa és documentada el 1100, en una escriptura de donació d’Engúcia a Guillem Bernat. Al segle XIV era de la família Miralpeix. A principis del segle XVI pertanyia a Joan Boscà Almogàver, poeta renaixentista, i la seva hereva, Mariana d’Aragó Boscà es va vendre la propietat a Joan Bardají, el 1564. A finals del segle XVI apareix documentat Andreu Lleó com a pagès del mas de Gallifa. Al segle XVIII la quadra de Gallifa va formar un municipi, separat de Cubelles, juntament amb la quadra de Rocacrespa, que l’any 1787 tenia 186 habitants. A començaments del segle XX la finca va ser heretada per Manuel Amat Rosés, pintor i escriptor vilanoví. El 1936, la finca va ser confiscada fins que, en acabar la Guerra Civil, va ser restituïda als seus propietaris. L’any 2016 la família Gómez, de Cal Baró, va comprar Gallifa a la família Amat amb la intenció de recuperar-la.
Vista Gallifa, baixem per un camí que deixa els seus edificis a la nostra dreta i que porta cap a l’autopista C-32 per veure si hi ha algun pas que ens permeti retornar cap a la urbanització Corral d’en Cona. No hi veiem cap possibilitat i tornem enrere. Aquesta prospecció ens ha permès admirar un magnífic garrofer que té recolzat una part del brancatge en una crossa de pedra.
Garrofer amb crossa de pedra
Retornem pel sender per on hem vingut i aquesta vegada fem la volta completa deixant els camps del fondo de Cal Baró a la nostra dreta. Després, tot es continuar pel camí que hem fet d’anada fins que tornem a passar per sota el túnel de l’autopista C-32.
Una vegada hem traspassat el túnel i la llera del clot del Cementiri, enfilem cap al nord pel camí del Juí del Moro que arranca del final del carrer de M. Estruch i Piera (urbanització Santa Maria), que queda a la nostra dreta.
El camí avança paral·lel a l’autopista i a les instal·lacions d’una àrea de servei, que deixem a l’esquerra. En aquest punt passem del terme de Cubelles al de Vilanova i la Geltrú. Una mica més endavant trobem una cruïlla. Nosaltres, seguint el camí del Juí del Moro, avancem cap a llevant per entre els marges argilosos que encaixonen el nostre pas. A l’esquerra deixem un cobert que aixopluga un cavall marró -avui és dia de cavalls-. Després, arribem a una finca que ens obliga a continuar la caminada pel camí que queda a la seva esquerra i que ara es fa més estret.
Al cap de poc arribem a la bifurcació dels camins del Juí del Moro i de Rocacrespa, que ens ve de l’esquerra.
A l’altra banda del camí, al vessant nord del turó del Juí del Moro, observem una mulassa. Ens hi acostem pel costat d’uns camps llaurats.
Mulassa
Aquesta mulassa (coordenades: X: 389658 Y: 4564427) és de planta circular i llinda plana. La cúpula està enderrocada i la vegetació se n’ha apropiat.
Des d’aquesta mulassa anem per un corriol cap a llevant fins que trobem el sender que ascendeix al cim del Juí del Moro.
Des d’aquí no ens queda res més que desfer el camí que hem fet a l’anada fins que arribem al cotxe. Són les 11,10 h i retornem cap a casa.
13 km. (aplicació mòbil) 4 h 15 min. Desnivell 302 m. Altitud màxima 325 m. Altitud mínima 104 m.
Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).
Aparquem el cotxe a la bifurcació dels camins de la Talaia, del Mas Roig i del Corral d’en Roc. Són gairebé les 8,15 del matí i iniciem la caminada.
Avancem cap a l’est pel camí del Corral d’en Roc, deixant al sud les instal·lacions del Pitch & Putt Portal del Roc. Arribant al Corral d’en Roc, que queda a la nostra dreta, girem cap al nord i arribem al camí de Cal Baró. A l’esquerra hem deixat un dels camins que condueix al Mas Roig.
Arribats al camí de Cal Baró, avancem una mica cap a la dreta, com si volguéssim anar cap a Mas Torrat, de seguida, però, ens encaminem cap al nord pel camí del Fondo de les Mesquites, que només el seguim uns metres, perquè agafem el camí que entronca a la nostra esquerra i que porta a la finca Viento y Sol. A l’entrada d’aquest camí hi ha un rètol que en prohibeix el pas. Es pot prohibir el dret consuetudinari de pas?
Nosaltres, fent ús d’aquest dret, avancem per aquest camí que, una vegada deixada la finca Viento y Sol a la dreta, és converteix en un corriol on encara es poden apreciar les roderes marcades a les roques pel pas dels carros.
Així, fem cap als darreres de l’enrunada masia de Can Brunet, de la qual només se’n conserven els murs perimetrals de maçoneria fins a dos metres d’alçada.
Cal Brunet -antic- i Cal Brunet -nou-
Aquí entronquem amb el camí asfaltat de la Serra del Gat i seguim nord enllà, deixant a la nostra esquerra la nova finca de Can Brunet i a la dreta un tancat de tela metàl·lica amb contenidors que sempre que hi passem ens preguntem que hi fan en aquest indret.
Contenidors
Peixant pels voltants de Can Brunet hem trobat unes quantes cabres i algun cabridet.
Cabres pasturant
Continuant pel camí de la Serra del Gat, al fondo de la dreta hi veiem una rengla de ruscos.
Ruscos (Foto: Raül Horro)
Passada una cruïlla de camins, arribem a les Mesquites, a la nostra dreta, i a Can Coloma, a la nostra esquerra.
Ambdues masies, actualment en estat d’abandó, estan orientades a migdia.
A les Mesquites hi ha restes d’un molí, cups, corrals i un rellotge de sol.
Les Mesquites
Les Mesquites: Rellotge de sol, mig destrossat per els trets de caçadors i els corrals
Visió des de les Mesquites
Can Coloma té un baluard davanter i dues arcades a l’interior.
Portalada Can Coloma Entremig, al fons, es pot veure Cal Baró
Les primeres dades documentades dels masos són de l’any 1860: Mezquita de Vidal i Mezquita del Coloma, pertanyents al mateixos propietaris des de segles enrere, els Ballester, coneguts com Coloma.
El mot mesquita es refereix a la “Mescla semilíquida d’orins i matèries fecals que hom treu dels dipòsits de les comunes i serveix per a adobar els camps.” (Diccionari de la llengua catalana). Per tant, podem deduir que la denominació d’aquestes masies els vingués pet fet d’utilitzar aquesta matèria per adobar els seus camps.
Seguirem cap al nord pel camí de la Serra del Gat i arribarem a la barraca del Bruno, que, de moment, costava de trobar per l’espessa vegetació que l’envolta.
La barraca del Bruno [coordenades: X: 390126 Y: 4568754] és una mulassa de planta trapezoïdal i llinda plana molt ben conservada.
Barraca del Bruno
Una mica més amunt de la barraca del Bruno, a mà dreta, fem una visita al racó de la Judit, com sempre que passem per aquest indret ens hi parem una estoneta.
Racó de la Judit
Des d’aquest lloc surten diferents senders, nosaltres agafem el que baixa en direcció nord-est i al cap d’un centenar de metres arribem al fondo de les Oliveres, per on transcorre el sender GR 92.
Girarem cap a l’esquerra (oest) i anirem ascendint pel fondo, que també es coneix amb el nom de camí Perdut de Torrelletes. Trobem a la nostra dreta una mulassa.
Mulassa Amics de la Pirelli…en mica en mica es va tancant la cúpula
Aquesta mulassa [coordenades: X: 389776 Y: 4568982] té forma de ferradura i les parets són força gruixudes. Actualment, un grup d’Amics de la Pirelli l’estan restaurant. La cúpula encara està a mig fer.
Passem del terme de Vilanova i la Geltrú al de Castellet i la Gornal i, de seguida, a la nostra dreta, agafem el fondo del Teixidor que va ascendint cap al nord-est.
La caminada pel fondo es fa molt agradable per la vegetació abundant de l’entorn, on es troben força exemplars de cirerer d’arboç (o cirerer de pastor), entre d’altres espècies.
Fondo del Teixidor
Cirerer d’arboç
Després d’un quilòmetre i mig fem cap al camí Vell de Canyelles. Agafem el camí cap a l’oest, des d’on s’albira la Casa Alta, un referent visual del territori.
Casa Alta
Arribem de seguida a un forn de calç [coordenades: X: 389373 Y: 4570054].
Forn de calç
Aquest forn de calç, de planta circular, amb un cirerer d’arboç al seu interior, molt ben conservat, ha estat restaurat, tot i que no s’ha buidat l’olla i només emergeix la part de dalt de la boca. Fa 3,90 m de diàmetre i 2,80 m d’alçada. L’últim calciner que el va utilitzar, cap a l’any 1960, fou en Flauta de Canyelles.
Esmorzem en aquest indret i després continuem avall fins al pla de la Casa Alta. Des d’aquí, deixant el GR 92, anem cap al sud-est per fer cap al pla de les Palmeres. Continuem i deixem el trencall, a la nostra dreta, de la Carrerada Reial que porta a la Talaia, just al límit entre els termes municipals de Castellet i la Gornal i de Vilanova i la Geltrú.
Carrerada Reial cap a la Talaia
El nostre camí deriva cap a l’est, des d’on s’albira una àmplia panoràmica de la plana vilanovina, raó per la qual s’anomena a aquest indret el balcó.
Passat un vèrtex geodèsic, a la nostra dreta, agafem un sender que baixa força dret cap al camí de Cal Baró.
Sender que baixa des del balcó
Arribats al camí, girem cap a l’oest per arribar-nos a Cal Baró, travessant, abans, el fondo de Cal Baró.
Cal Baró, masia avui enrunada, al segle XVIII era coneguda com el corral d’en Canyelles i, al ser adquirida per Josep Marcé, àlies Baró, canvià de nom. Aquesta nissaga la conservà fins el 1912, quan fou venuda a Heribert Gener.
Cal Baró
Des de Cal Baró, que hem deixat a la dreta, seguim cap al sud, trobant una mulassa [coordenades: X: 389557 Y: 4567654] a la nostra dreta.
Mulassa camí de Cal Baró
Avancem com si volguéssim anar a Mas Torrat.
Ens desviem a la nostra esquerra per arribar-nos al petit cocó de la font del Jonc, sense aigua.
Font del Jonc o de Can Brunet
Vista la font, desfem el camí que hem fet a primera hora del matí, ara travessant, però, per dins del bosc, per tornar on tenim el cotxe aparcat. Són les 12,30 i donem per acabada la caminada d’avui.
Avui mentre m’esperava a la gran cua per comprar castanyes i moniatos en els jardins de Francesc Macià, m’ha vingut al cap el temps passat dels torradors de castanyes a Vilanova…castanyeres o castanyers.
Castanyes i moniatos Jardins de Francesc Macià
Tota la vida he vist torrar castanyes per la tardor i l’hivern, principalment per els voltants de Tots Sants. Una tradició de fa molts anys a Vilanova i el que tinc més present, és el castanyer de la plaça de les Neus que va començar els anys seixanta i després de molts anys a la Plaça de les Neus es va posar uns anys a la rasa del Miquelet amb Francesc Macià i posteriorment fins ara està ubicat a la plaça d’Eduard Maristany davant de l’Estació. Encara avui els seus descendents continuen torrant castanyes i moniatos.
Castanyes i moniatos Jardins de Francesc Macià
És curiós el que en va explicar un amic meu que el seu avi l’havia explicat que a la plaça de les Cols es posava una castanyera i una vegada uns jovenets li van fer una juguesca lligant les potes de la torradora de castanyes amb el carro que repartia la llet…i podem imaginar quan és va posar en marxa el carro i va arrossegar la torradora i les castanyes per terra, això devia ser més o menys a començament del segle XX.
Els propietaris de la taverna de Can Silet, la família Poch-Ramon en el temps de les castanyes posaven una torradora de castanyes davant de la taverna al carrer del Montserrat i va durar bastants anys fins l’any 1961, l’últim dia sempre convidaven a castanyes als clients de la taverna i familiars. Es veu que abans d’ells ja era costum que els de can Silet torressin castanyes per Tots Sants.
Castanyera a Cal Silet, carrer del Montserrat (foto d’Angelina Poch any 1961)
Actualment hi han els castanyers de l’Estació, Rambla Principal davant del CAP i el de la Plaça dels Jardins de Francesc Macià, ha on torrant castanyes i moniatos. També hi hagut alguns anys que algunes escoles torraven castanyes per fer diners per el viatge de fi de curs.
Castanyes sense torrar
Castanyes i moniatos Jardins de Francesc Macià
Jo recordo a casa que per Tots Sants, s’encenia el foc de terra i torraven les castanyes amb una paella foradada i després s’embolicaven les castanyes torrades amb uns draps i és posàvem a sota el cul amb la cadira per covar-les, a casa el meu pare no menjava les castanyes, ja que en el camp de concentració les va avorrir.
Els panellets, a casa que veníem de pagès, quan fèiem els panellets era tot una manera de fer primer trencàvem les ametlles amb un piló de fusta i amb un martell trencàvem les ametlles una a una, per treure la pell és bullien i es posaven assecar el sol, totes esteses a terra sobre uns draps o sacs i s’anaven tombant i després és trinxaven i és feia la massa que es deixava reposar un dia per l’altre i es coïen al forn primer amb cuina econòmica de carbó i després en forn de gas. Tota la família ajudava i jo de petit gaudia molt de tots aquest treballs, mentre és feien els panellets s’explicaven relats i llegendes d’abans. I el dia de Tots Sants es menjàvem les castanyes i panellets amb família i s’acompanyava amb vi de moscatell fet per nosaltres.
11,2 km. (Wikiloc) 12,25 Km. (aplicació mòbil) 3 h 35 min. Desnivell 238 m. Altitud màxima 241 m. Altitud mínima 84 m.
Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).
Aparquem el cotxe a la petita esplanada davant la presa del pantà de Foix, a tocar de la carretera BV-2115. A l’altra banda de la carretera podem veure l’edifici de la Casa de l’Enginyer. Son les 8,20 h i iniciem la caminada d’avui.
Presa del pantà de Foix
És en el context de la greu crisi agrària i econòmica general de finals del segle XIX quan sorgeix la idea de la construcció del pantà de Foix. Una infraestructura d’aquestes característiques transformaria decisivament l’agricultura de les poblacions més properes al riu de Foix, que passarien de la vinya, molt delmada per la fil·loxera, al regadiu.
Finalment, l’any 1901 es comença a projectar el pantà de Foix.
En un primer moment, la manca, per un costat, d’adhesió econòmica dels propietaris rurals i, per l’altre, d’un projecte definitiu que demostri la viabilitat i beneficis econòmics alentiran la seva posada en marxa. L’any 1907 es revela decisiu per a desencallar el procés: comença la tramitació de les ajudes a l’Estat i es constitueix un sindicat de regants.
El pantà va ser inaugurat el 1928. A partir de l’any 1937 es va poder començar a regar amb l’aigua de l’embassament. L’any 1943 es va completar finalment la xarxa de sèquies projectada. La gestió del pantà va a càrrec de la Comunitat de Regants del Pantà de Foix, que té la seu a la vilanovina plaça de la Diputació.
La presa té una alçada de 38 m. El pantà ocupa una superfície de 68 ha i té una cabuda de 59.000 m3. Avui estava gairebé ple i amb l’aigua coberta de verdet.
Pantà de Foix
Travessem per damunt de la presa i, cap a ponent, anem seguint el sender que voreja el pantà per la seva riba dreta, envoltats d’una rica vegetació de ribera. Entre d’altres espècies hem pogut observar unes mates de galzeran amb les seves característiques baies vermelles.
Galzeran
Aquest sender acaba desembocant a un dels vials que la fallida urbanització Llac de Foix va construir. Als laterals, envaïts per la vegetació, encara es poden veure les vorades que configuraven els límits d’aquests vials i alguna edificació a mig fer. Pel camí, a l’altra riba del pantà, podem contemplar l’estampa medieval de Castellet.
Castell de Castellet
Arribem a la masia de Cal Bladet, avui renominada masia de Can Guineu, que queda a la nostra dreta. La silueta d’una guineu corona un dels portals de la masia.
Silueta d’una guineu
Cal Bladet està format per un conjunt d’edificis emblanquinats que estan envoltats per una tanca de protecció. Les construccions responen a una tipologia estilística de tipus popular. En general consten de planta baixa i un pis i tenen la teulada a dues vessants. Un artístic penell corona una petita torratxa.
Cal Bladet Cal Bladet. Torratxa amb un Penell
Continuem cap a ponent, on trobem alguns dels pocs habitatges que s’han edificat a la urbanització i, de seguida, arribem al pont sobre el torrent de Font d’Horta.
Escales i sender cap a la font d’Horta
Sense travessar el pont, just a la nostra esquerra, agafem el sender que, anant cap al sud, per escales i un lleu pendent ascendent, ens menarà a la font d’Horta. Quan portem una hora aproximadament caminant, arribem a la font, tot girant a la dreta. El sender ascendent que deixem ens portaria a la Creu.
Font d’Horta Safareig de la font d’Horta
La font d’Horta era l’antic safareig del poble de Clariana i es trobava en un punt bastant distant del poble. Un cop perdut l’ús de safareig, va esdevenir un punt important per a la fauna, com a abeurador de mamífers i lloc de cria d’amfibis. L’any 2015, un grup de voluntaris va restaurar l’antic safareig de la bassa, així com el canal que connecta la font, actualment seca -per variar-, amb la bassa. L’entorn de la font desprèn una certa màgia i un aire misteriós transmès per unes soques d’alzina ben resseques i recargolades.
Soques
Deixem aquest paratge i anem cap a ponent. A la nostra esquerra un balma amb una petita barraca adossada derruïda (coordenades: X: 385187 Y: 4567669).
Balma i restes de la barraca
Travessem el torrent de font d’Horta i per un camí ascendent i amb giragonses, que deixa a la nostra dreta una vinya abandonada, anem a trobar la carretera BV-2116.
Tot pujant, a la nostra esquerra, hem pogut contemplar un curiós edifici, que nosaltres hem dit d’estil gaudinià, on una colònia de gats ens ha vingut a rebre. Després d’una breu conversa amb el seu estadant, amb reprès la caminada.
Curiós edifici
Arribats a la carretera BV-2116, hem seguit cap al sud-oest en direcció al poble de Clariana, on hem arribat al cap d’un quilòmetre i escaig de caminada. A la nostra dreta, dins d’una vinya, hem pogut veure una mulassa adossada a un marge (coordenades: X: 384458 Y: 4567577), que es conserva en perfecte estat. És de planta rectangular amb la portalada d’arc de mig punt.
Mulassa
A la llunyania podem apreciar les àmplies instal·lacions de l’empresa Clarianacal, SA.
Clarianacal, SA
Hem deixat el poble a la dreta i ens hem quedat a l’església de la Mare de Déu de Montserrat que queda just a tocar de l’esquerra de la carretera.
Clariana ( foto de Raül)
Aquí, a redós de l’església i de les restes de l’ermita de Sant Jaume hem esmorzat en un entorn deslluït per la brutícia: llaunes, papers, ampolles… Tan difícil seria col·locar algunes papereres o contenidors? El civisme de la gent ja és una altra qüestió.
L’església de la Mare de Déu de Montserrat presenta una original construcció, amb una cúpula d’aspecte orientalista i un campanar de planta hexagonal, construït amb elements de formigó i maó vist.
A l’exterior, a part del campanar, també és remarcable el cimbori, també hexagonal, i, a l’interior, la utilització d’arcs el·líptics i de voltes hiperbòliques. L’església es va construir en substitució de l’anterior capella de Sant Jaume, destruïda durant la Guerra Civil (1936-1939).
L’obra va ser iniciada l’any 1968, gràcies al llegat d’Antònia Romeu Mir. El projecte fou de l’arquitecte Joan Bassegoda Nonell (Barcelona, 1930-2012) i l’execució de l’obra anà a càrrec de Domènec Feliu Maymó. Es va consagrar el 27 de maig del 1973.
Església de la Mare de Déu de Montserrat
Ermita Sant Jaume
Després d’esmorzar hem desfet el camí fins a trobar la pista asfaltada que, a la nostra dreta, condueix al nucli anomenat La Creu – Els Àngels. En poc menys d’un quilòmetre arribem a aquest nucli de població. Just on la pista fa un revolt hi ha l’abandonat edifici de la Creu, un antic alberg turístic, que disposava d’una piscina, i que actualment està completament abandonat.
La Creu
Deixat l’edifici a la nostra dreta, agafem el sender SL-C 91, que a la nostra esquerra, baixant cap al nord, ens portarà a un dels vials de la urbanització Llac de Foix. Nosaltres continuem cap al nord. Arribats a una casa, que queda a la nostra esquerra, agafem una drecera, a la nostra dreta, que ens deixa just davant de la masia de Cal Bladet.
Pantà de Foix i Cal Bladet
Des d’aquí, desfem el camí que hem fet a l’anada i arribem a la presa quan és gairebé el migdia, on donem per finalitzada la caminada d’avui.
Caminada del dimecres 19 d’octubre de 2022. Uns 11 km. 3 h 45 min.
Desnivell 241 m. Altitud màxima 262 m. Altitud mínima 58 m.
Alfred Castells (text) i Jaume Sendra (fotos).
Aparquem el cotxe a l’esplanada de les oliveres entre la masia d’en Cabanyes i el mas Sardet, per on discorre la llera del torrent de les Oliveres. Comencem la caminada d’avui quan son les 8,05 del matí.
Oliveres i la masia d’en Cabanyes
Travessem el camí Ral i avancem cap el nord pel camí del mas Parellada, paral·lel al torrent de les Oliveres. Al cap de res arribem al Pi Gros, un espècimen monumental, que queda a la nostra esquerra, dins la llera del torrent.
Pi Gros
Aquest pi monumental, fa uns 18 m d’alçada i té entre 250 i 300 anys. Avui hem vist que el fullatge presenta un color verd grogós.
A la nostra dreta, el canal de rec que condueix l’aigua procedent del pantà de Foix.
Mes endavant, també a la dreta, el dipòsit d’aigua Xamenet. A partir d’aquí intentem resseguir un sender més o menys paral·lel al desaparegut camí del Torrent de les Oliveres que, comptat i debatut, ens acaba portant al camí asfaltat paral·lel a l’autopista C-32 que porta a les Caves Jaume Serra, que veiem al fons a la nostra esquerra.
El Pedroell Caves Jaume Serra
Travessem aquest camí i ens entaforem pel túnel sota de l’autopista. Arribats a l’altra banda, seguim pel camí de l’esquerra, que avança cap a l’oest, paral·lel a l’autopista. A la nostra dreta observem l’explotació de la pedrera de Coll Ferran* de l’antiga Griffi, actualment propietat de Cales de Pachs, S.A.
Pedrera de Coll Ferran (antiga Griffi)
*Pedrera de Coll Ferran: La pedrera va començar a funcionar l’any 1926 per l’empresa Materiales Hidráulicos Griffi, S.A. que va començar a fer ciment blanc el gener de 1927, posteriorment la cimentera va passar a formar part de Valenciana de Cementos i finalment de Cemex. L’any 2009 es va tancar la fàbrica de ciment Cemex i va estar uns anys inactiva. Actualment torna a funcionar i és propietat de Cales de Pachs, S.A.
Arribats a les vinyes de Jaume Serra, girem cap al nord, deixant els ceps que ja comencen a tardorejar a la nostra esquerra.
Vinyes el Pedroell
Després d’uns ruscos d’abelles, enfilem pel fondo del Pedroell nord enllà.
Ruscos d’abelles
El fondo del Pedroell és un dels més bonics de fer del terme, que, resseguin la seva lletra, avancem per entremig d’una vegetació variada de la flora autòctona.
Fondo del Pedroell. Mata de bruc
Cal advertir del perill d’un pou, mal tapat amb uns troncs, que es troba a la dreta del fondo.
Fondo del Pedroell. Pou perillós
Avui, el camí se’ns ha fet xafogós pel clima que hem tingut. Cal anar vius, cap al final del fondo, ja que cal girar i ascendir cap a la dreta per sortir-ne i anar a fer cap a l’esplanada on hi ha unes torres i uns pals elèctrics.
Des d’aquesta esplanada un camí cap al nord, amb un lleu pendent descendent ens durà a la canyellenca urbanització de Les Palmeres, concretament al carrer Granada. Volem denunciar l’acumulació de teulades d’uralita que hi ha al costat dret del camí, un veritable perill per a la salut, atesa la seva composició d’amiant.
Uralites abandonades
Avancem cap a ponent per aquest carrer que marca el límit entre Vilanova i la Geltrú i Canyelles. Fem un giragonsa cap a la dreta, el carrer Jaén, i cap a l’esquerra, el carrer Còrdova, per tornar a trobar el carrer Granada. Arribats al carrer Cadis, girem a l’esquerra i anem a fer cap al carrer Huelva. Sembla complicat però no ho és.
Arribats en aquest indret de la urbanització, agafem un sender que va cap al sud-oest, deixant el torrent del Mas de la Fam a la nostra esquerra. De seguida arribem als darreres del mas de la Fam per on hi fem cap per l’anomenat camí de Canyelles que trobem a la nostra dreta.
Portem una hora i mitja de camí i fem parada per esmorzar davant les ruïnes del mas.
Mas de la Fam
Mas de la Fam. Forn
L’edifici del mas de la Fam era rectangular, d’un sol pendent, la coberta del qual està completament enrunada. Adossat hi havia un corral cobert, del qual resten dos arcs que aguantaven la coberta. Les parets que es conserven són de paredat comú. El mas, el més llunyà de la vila, era autosuficient, ja que les seves restes indiquen que disposava, a banda del corral, de forn de pa, forn de calç i cup, entre d’altres recursos. Se suposa que era coneguda, el segle XVIII, per mas Massalleres, propietat de Llacunalba. En el nomenclàtor de 1860 ja figurava amb el nom de mas de la Fam, aleshores habitat per Joan Soler, de la Geltrú, i Maria Claver, de Canyelles.
Una vegada esmorzats, tirem avall per camí de Canyelles, que avança cap al sud, primer, cap a l’oest, després, i, altra volta, cap al sud, per deixar-nos a l’esplendorós mas de l’Artís.
Mas de l’Artís
El mas de l’Artís és un conjunt d’edificacions agrupades al voltant d’una masia de coberta a dues vessants amb capcer a la façana lateral. Les edificacions estan formades per la casa vella i la nova, cellers, corrals, quadres i granges. Segons constava en un pergamí desaparegut l’any 1936, el rei Jaume I va fer donació l’any 1257 a Josep Artís dels terrenys on s’edificà el mas.
Mas de l’Artís. Entrada
Mas de l’Artís. Rellotge sol
Mas de l’Artís Rotonda. Soca d’olivera Llorers
Des de la rotonda de davant del mas de l’Artís, presidida per la soca d’una antiga olivera, agafem el sender GR 92, que, cap al sud-est, ens baixarà fins al torrent de la Pastera, en un indret on conflueixen diverses lleres, com la del fondo de Vilanova, la del torrent del Mas de la Fam i la pròpia del torrent de la Pastera.
Cap a l’esquerra: GR 92 al mas de l’Artís. Cap a la dreta: fondo del mas de la Fam
Una mica abans d’aquest punt, a la nostra esquerra, hi ha una mulassa (coordenades: X: 390964 Y: 4568406) de planta circular i falsa cúpula, que presenta tant el sostre com la paret de llevant molt deteriorats.
Mulassa
El GR 92 avança per la llera del torrent de la Pastera, on trobem alguna de les preses per amortir possibles riuades,
Presa
… fins que surt al camí de Vilanova i la Geltrú al Mas de l’Artís, que queda a la seva dreta, una mica més amunt del maset del Safont. Des d’aquí, el torrent de la Pastera queda a la dreta del camí.
Mulassa
Continuem cap al sud, deixant una mulassa adossada al marge del camí a la nostra dreta (coordenades: X: 391298 Y: 4567588). Aquesta mulassa es va restaurar l’any 2005 i actualment es conserva en bon estat. Hi ha un tancament metàl·lic i un rètol que, insòlitament, hi prohibeix el pas.
Arribem a l’autopista C-32. Passem per sota l’autopista a través d’un túnel i continuem cap a llevant pel camí paral·lel a l’autopista, deixant a la nostra dreta unes extenses vinyes.
Arribem a la cruïlla amb el camí Perdut del Mas d’en Perris i tirem cap al sud-est fins a trobar el camí Ral. Baixant per aquest camí, a l’esquerra, es pot contemplar la magnífica presencia del Pedroell.
El Pedroell
Camí Ral
A l’arribar al camí Ral girem cap a l’esquerra i, passant per entremig del corral del Mas d’en Parellada i la masia d’en Cabanyes, anem a fer cap al cotxe. Son tres quarts de dotze.
Aquí acabem la sortida d’avui, sense, pràcticament, sol i amb la presència constant d’unes molestes mosques i uns pesats mosquits que ens han fet recordar el poema de Pere Quart-Joan Oliver que diu:
La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia. Si a les fosques ja no piquen les mosques, hi ha els mosquits, que treballen de nits.
Desnivell 278 m. Altitud màxima 366 m. Altitud mínima 209 m.
Alfred Castells (text), Raül Horro i Jaume Sendra (fotos).
Després de circular per l’embolicada trama viària de la urbanització Daltmar, aparquem el cotxe cap el començament del carrer de Canyelles de dita urbanització, situat a la seva part nord-occidental. Som al terme d’Olèrdola i comencem la caminada d’avui quan son gairebé dos quarts de nou del matí.
Descendim oest enllà pel senderol que queda entre la casa número 10 del carrer de Canyelles i la torre elèctrica.
Senderol. Del carrer de Canyelles al fondo de Sant Andreu
De seguida arribem al fondo de Sant Andreu, que creuem, i fem cap a un camí. Creuem el camí i agafem un pedregós fondo que avança cap al sud-oest, paral·lel al camí. Aquest fondo ha proporcionat al Raül una bona provisió de sajolida.
Sortim del fondo i retrobem el camí que hem travessat abans. Avencem per aquest camí en direcció nord en pendent cap amunt.
Visió des del camí. Algunes cases de Daltmar
El camí va girant cap a l’oest i de seguida arribem als límits municipals d’Olèrdola i Santa Margarida i els Monjos, indicat amb una fita que queda a la nostra dreta.
Fita de terme
Ara el camí baixa amb un fort pendent. A la nostra dreta anem deixant l’explotació de les pedreres d’Uniland Cementera, SA.
Pedrera d’Uniland Cementera. Montserrat al fons (foto Raül)
Pedrera d’Uniland Cementera
El camí passa per damunt del barranc de Sant Llorenç i continua amb una pujada ben dreta.
Arribem a una bifurcació de camins: un, continua cap al nord-est i, un altre, segueix cap a l’oest.
Considerem que hem arribat al punt on un sender a la nostra esquerra, que baixa cap al sud-oest, ens permetrà arribar al barranc de Sant Llorenç.
Al començament d’aquest sender, on hi ha una fita marcada amb el número 28, tenim un moment de vacil·lació, en trobar un entroncament que cap a l’esquerra careneja i cap a la dreta baixa. Concloem que hem d’agafar el tram que baixa i així ho fem. Més endavant trobarem una altra fita amb el número 27. El tram final del sender baixa força dret.
Fita al sender que baixa al barranc de Sant Llorenç
Arribats al barranc de Sant Llorenç, que hem de seguir cap a ponent, ens trobem amb un primer tram molt embardissat que ens dificulta la marxa. Continuem a desfem el camí? Decidim seguir, desembrossant la vegetació -molt emprenyadora- que trobem al nostre pas. Per sort, son pocs metres i de seguida el barranc es va transformant en un camí transitable.
Barranc de Sant Llorenç. El camí transcorre pel fons
A la nostra esquerra trobem un forn de calç (coordenades: X: 389131 Y: 4572743) en un bon estat de conservació, que ha estat restaurat per l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos. És circular, amb uns 3 m de diàmetre. L’alçada és d’uns 4 m.
Forn de calç de sant Llorenç Forn de calç. Olla interior (foto: Raül)
Davant del forn hi ha una soca buida on els Diables de la Ràpita i la Secció d’Excursionisme del GER hi van construir un pessebre l’any 2013.
Pessebre 2013 GER-Ball de Diables de la Ràpita
Seguint barranc enllà, envoltats per una vegetació exuberant, de seguida trobem a l’esquerra la font del Pouet del Cagalló i la font de Sant Llorenç, totes dues seques.
Font del Pouet del Cagalló
Font de Sant Llorenç
Portem un mica més d’una hora i mitja de caminada i parem a esmorzar en els bancs i taules que ens brinda l’indret.
Un reconfortant cafè
En acabar l’esmorzar i el cafè mirem de trobar la font de Sant Joan, ubicada en aquests encontorns, que a la sortida del passat dia 21 de setembre ja vàrem intentar de trobar i no ens hem vàrem sortir. Avui, sí. Es troba a uns 20 m pujant per un senderol que arrenca prop del Pouet del Cagalló i que va cap al sud-est.
Font de Sant Joan
La font de Sant Joan és una escletxa a la roca, un xic profunda, que conté aigua al fons. Te una forma ovalada i deu fer 2 m x 1 m. Continuem barranc de Sant Llorenç enllà, sempre cap a ponent. Passada un cadena que barra el pas, agafem un camí a la nostra dreta que s’enfila nord-est enllà. A la nostra dreta hem anat deixant el sender, primer, i el camí, després, que condueixen a les ruïnes de l’ermita de Sant Llorenç de la Senabra. Després d’un revolt a la dreta i un altre a l’esquerra, des d’on veiem, a la nostra esquerra, la barraca de la Senabreta entre vinyes, trobem una bifurcació a la dreta que va cap a llevant.
Barraca de la Senabreta entre vinyes
L’agafem, primer baixa i després puja i ens porta al punt on hem deixat el camí, abans, per baixar cap al barranc de Sant Llorenç.
Fita
Des d’aquí desfem el camí que hem fet durant l’anada, primer baixant, després pujant i, més després, tornant a baixar, sense passar pel fondo de la sajolida, fins arribar al fondo de Sant Andreu i pujar pel sender que ens porta al carrer de Canyelles, on tenim aparcat al cotxe. És gairebé el migdia i acabem la caminada d’avui, amb un sol que ens ha fet fer força mèrits a les pujades.
La caminada d’avui prevista per la muntanya la hem tingut que anul·lar, ja que els meus companys Alfred i Raül no han pogut acompanyar-me. Dimecres al matí m’he adaptat i he pensat fer una d’urbana i de Baix a Mar ja que feia temps que la tenia pensada.
Surto de casa i les campanes del campanar de Sant Antoni toquen tres quarts de set del matí, està fosc i negre hi ha més les llums del carrer Teatre no funcionaven. Segueixo per el carrer de Sant Francesc i giro per el carrer de l’Aigua, a la cantonada esquerra la casa Josep Ferrer i Vidal (Cal Tineta) de l’època contemporània final XVIII – inici XIX., antiga seu social de la Societat Recreativa la Gresca, avui dia encara a la fornícula hi ha el porró de la Gresca, una part de la casa està adequada com apartaments històric noucentista.
Casa Josep Ferrer i Vidal (Can Tineta)
La casa Josep Ferrer i Vidal és una edificació noble, com ho confirma els seus interiors, on hi ha sales ornamentades amb pintures de diferents temàtiques molt corrents en els edificis classicistes de famílies benestants d’inicis segle XIX. En aquesta casa va viure Josep Ferrer i Vidal (1817–1893) fins l’any 1857, quan la família es va traslladar a Barcelona. Josep Ferrer i Vidal va fundar la fabrica de mar.
Fornícula amb el porró de la Gresca
Recordo de petit que assajava la banda de tambors i cornetes dels requetés i la dirigia en Salvador Musté graller i qui va ser mestre de molts grallers.
Continuo per el carrer de l’Aigua un dels més llargs de Vilanova i passo per davant de la casa ha on vaig néixer i vaig viure fins l’any 1975 que en vaig casar, la casa abans era anomenada can Magí de les cabres, el meu avi tenia cabres i és venia la llet, més endavant vam tenir un celler que encara hi han les botes de vi. Tinc molts records del carrer de l’Aigua, principalment des del tram del carrer Santa Anna fins a Picapedres (abans Canteros), hi havia moltes cases de pagès i moltes entrades tenien el cup per fer vi i s’entrava el carro i l’animal. La gent del carrer eren molt engrescadora i organitzaven llu-minaires, festes de carrer i de carnaval, van ser els primers en guarnir els carrers per Carnaval i gaudien molt del seu carnaval. La majoria de les cases tenien renom o motiu.
La casa on vaig néixer carrer de l’Aigua, 69
Continuo el carrer de l’Aigua i amb la cruïlla de Pare Garí quan era petit el carrer no passava hi havien unes portes i un solar d’una antiga fabrica ha on anàvem a jugar. El que és el carrer Pare Garí, abans era la rasa del Miquelet, quan anaven a la platja a banyar-nos i passàvem.
Continuo per el carrer de l’Aigua, deixant a l’esquerra la plaça de Xoriguer i més amunt el Centre Cívic del Molí de Vent – Joanot Martorell, el carrer acaba a la rambla Arnau de Vilanova.
Centre Cívic del Molí de Vent – Joanot Martorell
Segueixo la rambla Arnau de Vilanova deixant a la dreta els Franciscans, segueixo la rambla fins el final i giro a l’esquerra per l’avinguda de Cubelles fins el carrer doctor Zamenhof, travesso la carretera per la rotonda del Mas Codina i agafo el camí de l’Ortoll i ja comença a clarejar el dia, és bonic com comença a fer-se de dia.
Albada al camí de l’Ortoll
Deixo a l’esquerra el camí que va al Molí de l’Escardó, on hi han les restes d’un antic molí de vent construït a principis del s. XVII. Continuo fins arribar al camí de Sant Gervasi i giro a la dreta, el camí està il·luminat.
Al fons el Molí de l’Escardó
Camí de Sant Gervasi
A la dreta del camí, la sínia de sant Gervasi, més endavant un gall canta el nou dia, a la dreta l’escola Llebetx, al costat hi han les restes d’una torre d’una sínia i continuo per el camí que va per darrera del Xalet del Nin, a l’esquerra la via del tren i l’ermita de Sant Gervasi, la capella és del s. XVI i s’hi veneren sant Gervasi i sant Protasi, advocats contra la pesta i ara és propietat privada, tocant l’ermita hi ha el xalet Villazul i amb la seva extensió de terrenys enjardinats amb palmeres i pineda de pins i tota classe de plantes, a la dreta hi ha l’edifici del dipòsit de l’aigua del xalet i abans a la dreta hi ha l’Ortoll, tot de camins ben arreglats i plantats de vegetació, dona gust passejar per aquest entorn, us recomano que ho visiteu, avui passo de llarg.
Ermita de Sant Gervasi
El Xalet Villazul i l’edifici del dipòsit d’aigua
Segueixo per l’avinguda de l’Aiguadolç, deixant a la esquerra l’aparcament de les platges de Sant Gervasi i de l’Aiguadolç, segueixo fins el final de l’asfaltat i continuo per el camí de terra que hi ha darrera del càmping el Racó de Mar.
Cases del Racó de Santa Llúcia Racó de Santa Llúcia i Platja Llarga
Baixo a la Rasa de Santa Llúcia, travessant el pont del ferrocarril i sortint a les roques del mar, admirant una magnífica vista del sol que vol sortir entre núvols. Trobo l’amic Tobalina que com sempre fa la seva caminada fins a Cubelles i ens saludem.
Pont Racó de Santa Llúcia
Segueixo per el camí que va de Vilanova a Cubelles direcció a Vilanova per el costat del mar i passo per els darreres enjardinats de les cases del Racó de Santa Llúcia, l’indret va prendre el nom de la capella que existia en el paratge.
Racó de Santa Llúcia
Segueixo per el camí de Vilanova a Cubelles en direcció a Vilanova, sembla mentida que avui dia que volen fer un carril bici de Vilanova a Cubelles i en canvi tenim el camí de ronda que cada vegada és més perillós amb les roques i si no vas en compte et punxes amb els iuques que hi han al darrera de la Cucanya, des de aquest camí he pogut admirar la sortida de sol entre el núvols de l’horitzó eren les vuit del matí, davant de l’Aiguadolç.
Vistes des del camí de Vilanova a Cubelles per mar
Esplèndida sortida de sol des de l’Aiguadolç
Segueixo per el camí passant a l’esquerra del petit xalet la Gavina situat al costat de la via del tren entre la Platja de Sant Gervasi i l’Aiguadolç, la Gavina és el nom de la Societat Esportiva de Pescadors de Canya a la dreta podem veure un antic búnquer tot ple de grafits i la platja naturista de l’Aiguadolç i a vegades a la platja es pot veure un brollador d’aigua dolça, d’aquí ve el nom de la platja. Seguim per el passeig de la platja de Sant Gervasi o Capellans, allà en el banc que fa quatre paro per admirar el paisatge com sempre que passo per aquest indret.
Xalet La Gavina
Platja de l’Aiguadolç Platja de Sant Gervasi o dels Capellans
Continuo per el passeig de Salvador Espriu, també GR92-5 per darrera del xalet del Nin i han miradors per veure esplèndides vistes, baixo les escales cap el passeig Marítim de Ribes Roges, segueixo entre palmeres i arribo al parc de Ribes Roges, creuant el pont del Torrent de Sant Joan una zona humida ha on hi han ànecs, algun bernat pescaire i altres aus, alguna vegada s’han vist flamencs.
Torrent de Sant Joan a Ribes Roges
i al costat tenim la glorieta de Ribes Roges i a l’esquerra l’escultura Sitial Gaudí* i el bosquet amb una pineda de Ribes Roges.
*Sitial homenatge a Gaudí obra de Salvador Aulèstia i Vázquez, l’obra va ser la representant espanyola a la XXXIV Biennal de Venècia del 1968, va obtenir el premi de la Fundació Pagani, una menció honorífica del Museu d’Art Modern de Lugano i fou proposada per al premi Pittsburg. Inicialment, l’obra havia d’anar al Museu d’Art Contemporani de Madrid, però el galerista Miquel Adrià la va adquirir i la va donar a Vilanova l’any 1969, en record al seu besavi, Miquel Guansé. L’artista fa servir el ferro rovellat com a element expressiu del seu llenguatge artístic, introduint elements lineals i florals com a complements de l’obra, que s’inscriu dins la corrent artística de l’abstracció geomètrica.Aqueta escultura ha estat canviada d’emplaçament.
Parc de Ribes Roges, Glorieta i escultura Sitial Gaudí
Quan s’acaba el parc giro a la dreta i segueixo per la zona de vianants del dic de ponent fins la plaça Trajo de Garbí, es pot veure la font ornamental de la cua de balena**
**Les fonts i la escultura de la Cua de Balena a la Plaça Trajo de Garbí són una instal·lació lúdica que realça la importància dels albiraments de cetacis davant la costa del Garraf. La font disposa de sortidors verticals de 4 a 10 m d’alçària i el conjunt està dotat d’il·luminació LED, és aconsellable veure l’espectacle quan és fosc.
Les fonts i la Cua de Balena a la Plaça a la Plaça Trajo
Continuo passant per davant de la Dorada per el dic ha on hi han les lletres “Port de Vilanova i la Geltrú“, al fons les drassanes Pendennis Vilanova esplanada plena de iots i velers per reparar. Les roques del dic sempre estan plenes de pescadors de canya, giro per el far de senyalitzador i al desfer el camí baixo les escales que van a l’aparcament de RocRoi i el trobo tot ple de carpes i gent que està esmorzant, es veu que estan filmant una pel·lícula o un anunci…ja ho diuen Vilanova és un plató!
Dic de Ponent
Esmorzant gent del cinema Aparcament RocRoi
Continuo per el passeig per el costat del port Vilanova Gran Marina i del Club Nàutic, tombo en direcció al port per el costat de la tanca del Club Nàutic fins arribar a la plaça del Port i la vorejo per al costat del mar, veig la mandíbula de balena (rorqual comú) que tenen exposada en un lloc que prou feina es veu i està molt mal cuidada, davant la caseta de fusta de l’Associació Trajo de Garbí col·lectiu d’usuaris dels amarradors públics (les seves barques estan al moll de la plaça del Port).
Mandíbula de rorqual comú Caseta de fusta de l’Associació Trajo de Garbí
Entro al port de pescadors per la banda de ponent i giro per la banda de llevant a la banda de llevant i ponent hi han les clàssiques casetes de pescadors també anomenades botigues .
Casetes de pescadors a ponent i a llevant
Faltant cinc minuts per les nou i està entrant a llotja la barca de peix blau Domingo una de les mes grosses. Faig una volta per la llotja ha on veig com descarregant el peix i el subhastant i una barca està carregant el dipòsit de gel per conservar el peix que van a pescar.
La barca de peix blau Domingo arribant a Llotja
La Llotja: descarregant el peix – Subhastant el peix – Carregant de gel
Segueixo per la tanca de la llotja i i creuo per l’esplanada ha on és reparen les xarxes.
Xarxes per reparar
Segueixo per la Cruïlla Joan Oliver i cap el passeig o rambla a sobre del Torrent de la Pastera fins el carrer de l’Ancora, el segueixo i pujo per el carrer de la Llibertat passant per sota el pas de la via, segueixo amunt fins a la carretera esperant que el semàfor es posi verd miro la capella de la casa d’Empara amb el seu campanar.
Capella Casa d’Empara
Continuo per el carrer de la Llibertat, fotografio la font de la plaça dels carros o plaça Soler i Gustems, la font pública d’estil modernista de l’any 1893.
Font pública plaça dels carros
Arribo a la Plaça de la Vila i segueixo per el carrer de Francesc Macià, fins el Mercat Municipal i compro una revista per la Carme.
Plaça de la Vila
Mercat Públic
Segueixo per el carrer de Lleida fins el carrer de Teatre i són dos quarts de deu dono per acabada la caminada, amb un temps molt agradable i en molt bones vistes. Avui la caminada ha estat contemplativa i fotogràfica. Us la recomano.
elgegantdelaporra
El Gegant de la Porra 