Les caminades del dimecres: Camí vell a Ribes. Xoriguera. Els Cocons. Can Fontanals. Can Jove. Sota-ribes. La Masieta. Masia de Montgròs. Can Masalleres. Can Martí del Mas Roig. Torre del Veguer. Santa Magdalena

Caminada del dimecres 1 de juny de 2022.

15,48 km. 4 h 15 min. Altitud màxima 124 m. Altitud mínima 18 m.

Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos)

La caminada d’avui és gairebé semblant a la que vam fer el passat 2 de febrer de 2022.

Sortim de la plaça de les Casernes i tirem pel carrer de les Casernes, el carrer d’Albert Salvany i Bertran, el carrer de la Creu de Xirivia, la rambla de Sant Jordi, la ronda Ibèrica (altrament, ronda de Palacios) i el carrer d’Antonio Rubio fins a arribar a la rambla del Països Catalans, on es forma una placeta ovalada. Just aquí, al costat nord-est, és on podem començar a agafar el camí vell de Ribes.

El camí gira cap a l’est i de seguida trobem una fita que delimita els termes de Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes.

Fita de termes camí vell de Ribes

A partir d’aquí avancem per una pista paral·lela a la C-31. Des de l’any 1985 aquesta carretera va tallar molts camins.

Quan arribem al torrent de la Masia Nova, creuem la carretera per sota i continuem cap a l’est, deixant a la nostra esquerra unes vinyes, i després cap al nord per uns senders entremig del bosc de pins. Arribats a uns camps de cereals, girem cap a l’est fins a trobar el camí asfaltat que du a Solers, conegut com el passeig d’Eduard Maristany i també per la carretera de Solers.

El travessem i tornem a agafar de nou l’interceptat camí vell de Ribes, ara un camí asfaltat que continuem cap a l’est. A l’esquerra anem trobant la masia de Cal Mironet, Xoriguera, actualment anomenada Clos la Plana i convertida en un espai per a celebracions, i un xalet, propietat d’un metge, que repeteix la denominació de Xoriguera.

Cal Mironet és un edifici de planta irregular constituït per diversos volums superposats. El volum principal consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana, que s’ha ampliat afegint un nivell enretirat. S’hi accedeix per un portal d’arc de mig punt arrebossat, sobre el qual hi ha tres finestres d’arc pla arrebossat. En un extrem de la façana de xaloc hi ha pintat un rellotge de sol circular. Segons consta en documentació de l’any 1847 la masia pertanyia a Christobal Miró del Bosch.

Cal Mironet (foto facebook de Can Mironet)

Xoriguera es un casal de planta basilical i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. El portal d’accés, d’arc de mig punt adovellat, queda cobert per un porxo avançat amb pilars ceràmics, amb la part superior habilitada com a balcó. A ambdues cantonades del balcó hi ha una tribuna circular amb columnes salomòniques ceràmiques i coberta amb volta esfèrica. La crugia orientada a garbí presenta una torre mirador de planta quadrangular i quatre nivells d’alçat, amb coberta a quatre vessants de ceràmica vidriada. A les façanes de garbí i xaloc, entre el tercer i el quart pis, hi trobem dos rellotges de sol.

La masia de Xoriguera està documentada des del segle XIII, quan pertanyia a Arnau de Xoriguera, síndic de Ribes. Entre els segles XVI i XVII va pertànyer als Puig de Xoriguera, i més endavant als Mironet. Al cadastre de l’any 1717 n’era propietari Emanuel Giralt, mentre que l’any 1764 ja hi figura un tal Joan Miró de Munxuriguera. Més endavant, l’any 1847, pertanyia a Antoni Giralt. Al principi del segle XX la va adquirir la família Soler de Vilanova i la Geltrú, que va construir sobre la masia antiga el casal modernista. Actualment, s’anomena Clos la Plana i s’ha convertit, com hem dit, en un estatge per a celebracions,

Xoriguera

De seguida travessem l’autopista C-32 per un pont i girem en direcció nord-est, deixant a la nostra esquerra els Cocons.

Els Cocons és un edifici de planta rectangular i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El portal d’accés es troba centrat en el frontis i és d’arc escarser arrebossat, com ho és la finestra del costat. A l’altra banda hi ha un portal més antic d’arc ceràmic i brancals de pedra carejada, que ha estat habilitat com a finestra, galeries horitzontals, de dos pòrtics d’arc de mig punt, ceràmic els de la planta baixa. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc.
Algunes fonts indiquen que el Manso de Cocons està documentat des del segle XIII. Al cadastre de 1716/1717 s’anomena com a propietari un tal Emanuel Sole dels Cucons. Més endavant, tal com consta en un document de l’any 1847, pertanyia a Christobal Soler.

Els Cocons

Arribem a un encreuament i pel camí de la dreta anem ascendim fins al turó dels Cocons (84 m). Continuem avançant cap al nord. Dins del bosc, a la nostra dreta, s’alça l’estructura d’una petita cabana.

Cabana al turó dels Cocons

A l’arribar a la cruïlla on hi ha el rètol de les rutes girem cap a l’est per un camí que, al final, empalma amb un camí asfaltat.

Girem a la dreta per arribar-nos al mas de les Farigoles, però un camió que estava fent maniobres davant la masia (esperem que no hagi fet cap disbarat) ens ha impedit contemplar-ne la façana principal.

El mas de les Farigoles és un edifici aïllat de planta irregular formada per diversos cossos superposats. El volum principal consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. Té un portal d’arc de mig punt arrebossat, entorn el qual hi ha diverses finestres d’arc pla arrebossat. La façana de gregal té adossat un cos que sobresurt respecte el volum principal. A la seva façana lateral presenta un portal d’arc de mig punt ceràmic amb brancals de pedra, que està encarat amb el portal principal. A la façana de xaloc hi ha dues finestres de factura moderna i un rellotge de sol circular, així com un pou amb corriola adossat. La façana de gregal d’aquest cos té adossat un nou cos de planta baixa i pis i coberta a una vessant que desaigua al lateral. S’hi accedeix per un portal d’arc escarser ceràmic amb brancals de pedra, sobre el qual hi ha una finestra de factura moderna. A la façana de garbí hi ha adossat l’antic celler, on s’hi conserva la premsa de vi i els cups. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc, amb el portal principal ressaltat de diferent tonalitat. Dins la finca hi ha diversos pous antics, un dels quals té una inscripció de 1813. Davant del mas existeix una àmplia bassa. Antigament, la masia era coneguda com a Can Ferret.

Mas de les Farigoles (Can Ferret) foto del 20-11-2019
Bassa mas de les Farigoles

Retrocedim cap al nord per anar cap a l’Hospital Residència Sant Camil. A l’arribar a la rotonda coneguda amb el nom del Pi de Sant Camil, continuem en direcció nord-est per passar per davant de les masies de Can Fontanals i Can Jove, que deixem a la nostra esquerra.

Can Fontanals consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants desiguals amb el carener paral·lel a la façana. El frontis es compon segons tres eixos, definits per obertures d’arc pla arrebossat, algunes de les quals es troben emmarcades amb ceràmica vidriada de color verd. A la planta baixa hi ha dos portals d’arc rebaixat arrebossat amb brancals de pedra carejada. El finestral situat a sobre el portal té sortida a un balcó de baranes forjades i base motllurada, al costat del qual hi ha pintat un rellotge de sol rectangular. A la planta baixa hi ha un portal d’arc carpanell ceràmic amb brancals de pedra. Els pisos superiors es componen segons quatre eixos d’obertures d’arc pla arrebossat, les del primer pis delimitades amb barana de balustrada ceràmica. A la masia s’hi conserven alguns dels elements característics, com són els cups, les restes del forn de coure pa i una bassa amb safareig a l’altre costat del camí. Al cadastre de 1716/1717 hi figura la Casa Fontanals. Més endavant, l’any 1847, la masia pertanyia al vilanoví Pere Joan Garriga.

Can Fontanals (foto wikipedia.org/wiki/Can_Fontanals)

Can Jove és un edifici de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El frontis es compon simètricament segons quatre eixos, definits per obertures d’arc pla arrebossat, excepte un portal d’arc escarser arrebossat i el portal principal, d’arc escarser de pedra. A la clau del darrer hi ha inscrita la data 1881. El finestral sobre el portal té un balcó amb la base motllurada i baranes forjades, com les que delimiten la resta de finestrals del pis. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajoles i teules ceràmiques. En un eix de la façana hi ha un grup de tres finestres d’arc carpanell, emmarcades amb decoració de maó vist i ceràmica ornamental.

A la façana de ponent hi ha adossada la masoveria. Està formada per tres cossos de planta baixa i pis amb les cobertes de diferent alçada. Totes les obertures són d’arc pla arrebossat. L’acabat exterior del conjunt de la construcció conserva el parament arrebossat original. Davant seu hi ha l’antiga pallissa i corts, en estat ruïnós a causa d’un incendi. A pocs metres a llevant s’hi conserva la bassa. La masia es va construir durant el segle XIX. A principis del segle XX, van encomanar a l’arquitecte vilanoví Josep Font i Gumà una ampliació segons l’estètica modernista.

Can Jove (foto 2-2-2022)

Un sender força dret ens permetrà baixar a la llera de la riera de Ribes que seguim corrent amunt, deixant a la banda esquerra les timbes de Can Fontanals, fins que arribem al Pont de la Palanca.

Aquí ens agrada recordar l’anècdota viscuda als anys 60 (del segle passat) pel Jaume, l’Alfred i el Josep. Anant cap a la cova Negre ens va enganxar una tempesta que ens va obligar a passar la nit sota aquesta arcada del pont. No vàrem dormir pràcticament, tot vigilant el cabdal que baixava riera avall.

Un record de l’ull del pont de la Palanca

Creuem la carretera BV-2112 i entrem al nucli de Sota-ribes tot travessant el torrent de l’Espluga.

Visitem aquest bucòlic i entranyable nucli on destaquen la Casa del Terme i el complex de la casa rural La Torre.

La Casa del Terme és un edifici aïllat de planta rectangular i una sola crugia. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. S’hi accedeix per un portal d’arc de mig punt adovellat que es troba elevat respecte el nivell del torrent. Sobre el portal hi ha una petita finestra d’arc pla arrebossat amb l’ampit motllurat. La façana es troba reforçada amb un contrafort situat al costat del portal. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajols i teules ceràmiques.
La Casa del Terme, antic edifici del comú de Ribes, està documentada des del segle XV. La Universitat de Ribes s’hi va allotjar fins al segle XIX, quan va traslladar-se a la Casa de la Vila. Després va acollir l’escola del municipi. Des de finals del segle XX s’utilitza com a centre d’informació.

Casa del Terme
Casa rural La Torre

Des d’aquí ascendim fins a la placeta conformada pel castell de Ribes, l’església vella de Sant Pere i la rectoria vella. Esmorzem a redós de l’ombra de l’església i mentre acabàvem de prendre un cafè ha arriba un grup d’infants d’una escola, que sembla anglesa, que utilitza la placeta com a pati de jocs. Aquesta infants ja ens els havíem trobat en una altra ocasió.

El castell de Ribes, també anomenat castell de Bell-lloc o castell de Sota-ribes, està documentat des del segle X. Posteriorment, va passar a feu de la família Ribes fins a l’any 1390, quan la jurisdicció i els drets van tornar al bisbat. L’any 1620 el castell va ser cedit al comú de Ribes.

Castell de Ribes

L’església vella de Sant Pere és un edifici de grans dimensions, de tres naus, cobert de teula a dues aigües i grans contraforts. La façana principal queda parcialment oculta degut a construccions posteriors. Aquesta està formada per un portal adovellat, una obertura circular al damunt, rematat amb un acabament en línia recta.
A la zona dreta dels peus hi ha un campanar de base quadrada amb obertures allargades d’arc de mig punt a la zona superior. L’element més interessant del conjunt el constitueix la porta lateral, d’inspiració clàssica, de l’any 1664, és el Portal de les Ànimes, que presenta una porta amb arc de mig punt, dovelles radials i brancals de carreus de pedra vista ben escairats. El frontó és partit per un nínxol amb la imatge de sant Pere, sense cap, i l’escut del municipi sobre la portalada és el més antic que es conserva. Es va construir entre 1663 i 1678, en estil barroc sobre la primitiva església romànica. Fins al 1910 funcionà com a església parroquial.

Església vella de Sant Pere (fotos 2-2.2022)

La rectoria vella presenta a la portalada d’arc escarser adovellat un relleu de sant Pere a la clau de volta.

Sant Pere. Rectoria vella

Després d’esmorzar passem per davant del cementiri i agafem el camí de Can Zidro en direcció nord-oest. Més endavant trobem la Masieta, a la nostra dreta.

La Masieta havia format part de la finca de Can Ramon, i es denominava així perquè era la hisenda petita de la propietat. L’any 1847, la casa pertanyia a Josep Antoni Querol i Planas. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajoles i teules ceràmiques. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc. Davant la façana principal hi ha el pou antic.

A l’arribar a la cruïlla girem a l’esquerra i avancem en direcció sud-oest. Deixem a la dreta Can Ramon, que acull les bodegues Clos Lentiscus, i la subestació elèctrica.

Can Ramon és un edifici aïllat de planta irregular que es compon de diversos volums superposats. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El frontis es compon simètricament segons tres eixos, dels quals el central és de superior en alçada. La planta baixa té un portal d’arc escarser de pedra, amb un portal d’arc de mig punt amb brancals de pedra en un costat i una finestra d’arc pla arrebossat a l’altre. Al primer pis hi ha tres finestrals d’arc pla arrebossat amb un rellotge de sol intercalat datat del 1816, mentre que les golfes s’obren amb tres galeries, de cinc pòrtics d’arc de mig punt al cos central i de tres pòrtics als laterals. Com a curiositat, hem d’apuntar que algunes de les pedres dels murs de la casa contenen fòssils, molt abundants a la zona. Antigament la masia era coneguda com a Mas Agullons o Mas Pedrosa. Durant el segle XVII en va ser propietari Ramon Almirall del Carç, que va passar a donar-li nom.

Can Ramon (fotowikipedia.org)

A la propera cruïlla girem a la dreta i avancem en direcció nord-oest. Trobem a la nostra esquerra, en mig d’unes vinyes, una mulassa coneguda com la barraca d’en Pepeta, amb un foc a dins i que té la particularitat que el tancament de la cúpula es pot moure per permetre la sortida del fum.

barraca d’en Pepeta (foto 2-2-2022)

Arribem després a l’abandonat Mas de Montgròs, a la dreta.

El Mas de Montgròs està format per dos volums adossats, entre els que hi ha l’antic mas avui convertit en masoveria i un casal construït entorn el segle XIX. El primer és un edifici de planta rectangular i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. Al centre del frontis hi ha el portal d’arc de mig punt adovellat, al costat del qual hi ha un portal de menors dimensions d’arc escarser adovellat. El primer pis s’obre amb dos finestrals d’arc pla arrebossat delimitats amb una barana de ferro forjat, entre els que hi ha pintat un rellotge de sol força desdibuixat. El segon volum es troba adossat a migdia i es prolonga per garbí. És un edifici de planta rectangular i quatre crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta plana. S’hi accedeix per un portal d’arc escarser de pedra, amb la clau gravada amb una orla decorativa. Els finestrals del pis, d’arc pla arrebossat emmarcats amb motllures, tenen sortida a un balcó corregut amb baranes de forja. A l’extrem de gregal de la façana hi ha una escala d’obra perpendicular, delimitada amb balustrada, que condueix a la capella del mas. Davant la casa hi ha un pati que queda tancat per un baluard, obert amb una important portalada amb pilars ceràmics acabats amb capitells de ceràmica vidriada. A l’altra banda del camí encara es poden veure uns antics safaretjos.
La referència documental més antiga és de manso Montis Grossi, al segle XIII. A principi del segle XV va pertànyer a Guillem de Montgròs, personatge destacat per haver exercit de batlle a Ribes. Més endavant, ja al segle XVII, es trobava en mans dels Miró de Montgròs, llinatge estretament vinculat a la veïna població de Vilanova i la Geltrú.

Safaretjos. Mas de Montgròs

Després del mas, un revolt amb pendent ens acosta a la font dels Tarongers, que ens queda a la dreta. Avui, la finca està oberta i tenim l’oportunitat de parlar amb les dues persones que hi estan conreant. Lamenten la sequera que pateixen, però la poca horta que hi ha, no obstant, té una bona presència. Podem veure, mig amagada, la roda que servia abans per fer pujar l’aigua.

Font dels Tarongers i la roda per pujar aigua

Continuem sud-oest i de seguida som a Can Masalleres, una masia, també a la dreta.

Can Masalleres és un edifici de planta en forma de L. S’hi accedeix per un portal d’arc escarser ceràmic amb brancals de pedra i actualment és plena d’una munió diversa d’elements estrafolaris. Segons consta al cadastre de l’any 1717, un tal Pau Masalleres tenia una caseta pròpia a la partida de Montgròs. L’any 1847, la masia ja pertanyia a Josep Giralt.

Travessem altra vegada l’autopista C-32 per un pont i en direcció sud i després oest, per agafar el camí Molinant, fem cap a la magnífica masia de Can Martí del Mas Roig, a la dreta.

Can Martí del Mas Roig, o simplement Can Martí, està envoltat de tanca perimetral i format per planta baixa, dos pisos, coberta de teula i torratxa superior. La planta de grans dimensions, és gairebé quadrada. Les façanes són de composició simètrica, amb baluards als angles. La façana principal té a la planta baixa, tres obertures d’arc de mig punt i al primer pis hi ha centrada, una finestra geminada d’obertures d’arc de mig punt, emmarcada per motllures que simulen pilastres d’inspiració clàssica i amb elements decoratius a la part superior. La façana es corona amb barana sinuosa on apareix centrada, la data del 1870, a més d’un rellotge de sol i un petit campanar superior de ferro. L’actual edifici va ser construït durant la segona meitat del segle XIX, segons les inscripcions que hi figuren a la porta de la tanca lateral (1868), i al coronament de la façana principal (1870). Amb tot la masia té uns origen més antics i fou habitada, primer per la família Roig i posteriorment pels Martí. Els primers estaven emparentats amb els Roig de la masia de la Serra. Els Martí apareixen documentats a partir del 1551. Entre les dues famílies donarien el nom compost a la masia a partir del segle XVI. El 1865 l’americano Pau Soler i Morell comprà la masia antiga i procedí a donar-li la forma i estructura actual. En aquells temps la masia també fou coneguda com a Can Girabals per ser Soler descendent dels Girabals de Canyelles.

A la masia es van guardar els gegants de la societat humorística La Cuyna Vella quan l’any 1895 és va dissoldre la societat. D’aquells gegants es van conservar els braços articulats que es van trobar a les golfes de la masia i l’any 1972 els braços i mans van formar part dels Gegants de la Geltrú que els van construir veïns de la Geltrú. L’any 2009 la FAC i la colla de geganters van recuperar els gegants cuiners de la Cuyna Vella.

Can Martí del Mas Roig

Seguint la nostra caminada cap a l’oest trobem, a la dreta, el Mas Parés (o Parès) [ull, els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, indiquen Can Perers] i, a l’esquerra, l’imponent Torre del Veguer.

Els orígens del Mas Parés són desconeguts, tot i que la tipologia constructiva denota certa antiguitat. Segons la documentació existent, l’any 1847, la masia pertanyia al vilanoví Antoni Parés. Igualment, al nomenclàtor de 1860 hi consta com a masia d’en Parés. Aquesta masia podria correspondre’s amb l’antic mas de la Llebre.

La torre del Veguer era una antiga possessió senyorial. La quadra del Cortei on està situada, apareix documentada des del 1358, moment en què era senyor Guillem de Cortei. Aproximadament, l’any 1400, en aquest indret va ser fundat un monestir anomenat Sant Jeroni de Montolivet i habitat des del 1413 pels frares jerònims. Pocs anys després, els monjos van abandonar el lloc. Posteriorment la quadra del Cortei va passar a possessió de Gaspar d’Avinyó. Un descendent d’aquesta branca, Frederic d’Avinyó, va llegar l’any 1601 la propietat a la seva filla, casada amb un membre de la família Vilafranca. Durant l’etapa de possessió dels Vilafranca, la quadra del Cortei va passar a ser coneguda com a Torre del Veguer, segurament pel fet que un vilafranquí ostentava la vegueria. L’any 1812 l’industrial vilanoví Josep Ferrer i Vidal va adquirir la propietat i es van fer grans modificacions a l’edifici. Actualment acull les bodegues del mateix nom.

Torre del Veguer envoltada de vinyes

Continuem sud-oest enllà, tot passant del terme de Sant Pere de Ribes al de Vilanova i la Geltrú, i entrem, a la nostra esquerra, al camí del Corral de l’Apotecari que es transforma en el carrer del Paral·lel, que forma part de la urbanització d’aquest indret.

El cos central de la masia de Santa Magdalena té una torratxa-mirador de planta rectangular i coberta plana. Adossada a la masia trobem una petita ermita de planta rectangular amb arc central apuntat. La coberta és a dues vessants amb dos nivells de careners perpendiculars a la façana principal i campanar de cadireta d’una arcada. Presenta un portal adovellat de mig punt, ull de bou i campanar de cadireta d’una arcada de mig punt.

Masia i ermita de Santa Magdalena

Deixem la masia i l’ermita a la nostra dreta i continuem pel mateix camí que seguíem cap al sud. De seguida trobem el trencall de la rambla de Santa Magdalena, que també s’anomena, rambla o camí dels Ametllers, a la nostra esquerra. Nosaltres continuem pels marges de les vinyes fins que trobem el torrent de la Puça que travessem per un pintoresc i antic pont de pedra.

Pont de pedra del torrent de la Puça

Travessat el pont continuem entre vinyes i girem a la dreta. A l’arribar a una cruïlla, a prop d’on el torrent de Carro entronca amb el torrent de la Puça, girem cap al nord per un petit pendent, tornem a travessar el torrent de la Puça i pel costat d’una vinya avancem cap a l’oest.

Així, arribem al nou camí que va paral·lel a la carretera C-15. Aquí hem dubtat per on havíem de continuar. Val a dir que la construcció de les noves carreteres ha trastocat el traçat dels antics camins, cosa que provoca la pèrdua de referencies precises.

Finalment ho tenim clar i ens fiquem dins la llera del torrent de la Puça, que més endavant esdevindrà el torrent de la Piera, tot passant pel pont sota la carretera C-15. Sortits del pont, deixem la llera del torrent, força embardissada, i ens enfilem per un petit sender a la dreta que ens deixa al carrer del Ciment, al Polígon Industrial Masia d’en Barreres II, davant d’un deplorable munt de deixalles de tota mena. Quina vergonya!

Carrer del Ciment

Des d’aquí, anem a trobar l’avinguda de Vilafranca del Penedès, tot deixant a l’esquerra els habitatges del barri del Tacó i la prou conservada creu de Sant Gregori de la Geltrú davant el cementiri municipal.

La creu presenta un treball escultòric més aviat rústec. A un costat té Jesucrist crucificat i a I’altra la Verge. Es pot situar la seva construcció entre els segles XVII-XVIII, amb el capitell octogonal, però amb les vuit figures gairebé esborrades. En un document de I’any 1969, pertanyent a l’arxiu de la parròquia de Santa Maria de la Geltrú podem llegir: “En el mes d’abril de 1771, la Junta d’Obra, d’acord amb el Sr. Rector Dr. Antoni Ucar, ha fet col·locar la creu de Sant Gregori més amunt del molí de vent en territori de Maria Ballester. La pedra de dita creu és de Moja, I’escultor ha estat Joan Travé i el mestre de cases que I’ha collocada, Josep Esbert. El cost total ha estat de 116 lIiures, 7 sous i 8 diners.” La construcció d’aquesta creu es feu en agraïment a la pluja obtinguda després d’un seguit de processons de rogatives per acabar amb la Ilarga sequera i la manca de pluges que es donava en aquells temps.

Creu de Sant Gregori

A la cruïlla amb el carrer d’Albert Salvany i Bertran ens acomiadem del Raül i donem per acabada la caminada d’avui. Són les 12,15 h.

Tot i ser un dia calorós (uns 25º), hem transitat per força trams ombrívols que han fet que la caminada fos força agradable.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cal-mironet-xoriguera-els-cocons-can-jove-sota-ribes-la-masieta-masia-de-montgros-torre-del-veguer-104359803

Figuera de moro Castanyer d’Índia vermell

Cep
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s