Caminada del dimecres 16 de novembre de 2022, santa Gertrudis, festa patronímica de la Geltrú.
12 km. 3 h 45 min. Desnivell 264 m. Altitud màxima 302 m. Altitud mínima 141 m.
Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).
Hem deixat el cotxe a l’esplanada que serveix de pàrquing a l’entrada al poble d’Olivella. Són les 8,30 del matí i iniciem la caminada d’avui, que transcorrerà pels termes d’Olivella i d’Avinyonet del Penedès.
Sortim pel camí vell d’Olivella, a l’altra banda del pàrquing, que es dirigeix cap al nord-oest, com si volguéssim anar a Can Duran o a Can Suriol.
Arribats a la carretera BV-2111, la travessem i per un sender que hi va paral·lel fent com si tornéssim cap al poble d’Olivella. Fem uns quants metres de carretera i de seguida agafem el camí que, a la nostre esquerra, en direcció nord-oest ens portarà a Can Muntaner.
Una mica allunyada, entre boscos, a la nostra esquerra, albirem Can Duran. Can Duran és una masia del segle XIX força reformada, que ja es documenta a partir de 1830. Els Duran van ser masovers de Can Pau Olivella almenys entre 1837 i 1901. La masia antigament portava el nom de Mas Guinart.
Can Muntaner és una masia d’obra popular que està formada per dos volums. El principal té estructura basilical, consta de planta baixa i pis. Disposa d’una coberta de teula àrab a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. A la planta baixa trobem un portal adovellat, flanquejat per dos bancs correguts d’obra, i una única finestra. A la planta pis s’hi disposen tres finestres més.
A ambdós costats s’hi conserven pallisses, una cotxera i altres annexes de planta baixa amb coberta de teula. Davant de l’edifici principal hi trobem dos pous.
Al nord-oest de l’edifici principal s’hi emplaça una edificació de maçoneria, de planta rectangular i una única planta. Compta amb coberta de teula a dos vessants. Té adossat un cobert de teula amb una paret de maó vist.
Antigament coneguda com a Mas Domènec. Se sap que l’any 1681 estava enrunada i el 1686 Isidre Muntaner el va comprar i el devia reconstruir tot seguit. El 1733 va ser adquirida per la família Dalmau de Can Falç, de Sitges. A partir del 1758 la casa ja era coneguda com Can Muntaner o Can Muntaner Nova. A principis del segle XX va ser adquirida per la família Camps de Cal Caçador.
Deixem Can Muntaner a l’esquerra i seguim pel camí, ara en direcció nord-est. Al cap de poc, a la nostra esquerra, un corriol ens mena cap a la riera de Begues.
A l’altra banda, a la llera dreta de la riera, podem contemplar la cova de Can Muntaner.
La boca d’entrada fa 8,75 metres d’alt per 19 metres d’ample i inicia una rampa ascendent amb una galeria de 19 metres de longitud que resta totalment tancada. Al costat dret de la mateixa entrada hi ha una petita galeria de poc més de 2 metres, estreta i obstruïda per blocs.
El maig del 1980 membres del Museu Víctor Balaguer van explorar la cavitat. Se suposa, pels materials trobats pels voltants, que tingué ocupació humana almenys uns 7.000 anys enrere.
Retornats al camí i quan aquest troba el torrent de la Llaureda, el deixem i continuem per un altre camí que s’enfila cap al nord. Fins aquí hem anat pel sender PR-C 37.
A la dreta del camí, enfilada al vessant de la muntanya, mig amagada, hem trobat una mulassa indicada en alguns mapes (coordenades: X 400318, Y 4575057). És de planta circular i la porta de llinda plana. La paret lateral presenta una petita esllavissada.
Continuem avançant deixant sempre la riera de Begues enfonsada a la nostra esquerra.
El camí vira cap a l’oest i deixa el terme d’Olivella per endinsar-se al d’Avinyonet del Penedès.
Arribats a una cruïlla, agafem la bifurcació que va cap al nord i que ens portarà a Santa Susanna. Hem de salvar la tanca electrificada -n’hem trobat ja d’altres- que serva que no traspassin els cavalls que estan a cura de la Fundació Miranda.
El camí puja primer i després baixa. Des de la llunyania ja podem contemplar la magnífica presència aturonada de Santa Susanna.
Passades unes giragonses i anant cap a llevant, travessem la riera de Begues i girant cap al nord, per entre les vinyes que conformen la plana de Santa Susanna, anem a fer cap a l’entroncament amb un altre camí per on transcorre el sender GR 92-3.
Nosaltres girem cap a la dreta, és a dir cap a llevant, i deixant un pou a la nostre dreta arribem a Santa Susanna.
El conjunt de construccions de l’antiga quadra de Santa Susanna es troba enlairat dalt d’un roquissar d’uns 350 metres de llarg per uns 150 d’amplada. El caseriu actual està format per cinc nuclis edificats, un d’ells fortificat, en estat ruïnós o semiruïnós. Destaquen la Casa Gran, el conjunt de major entitat, situat al punt més elevat; Can Mison, de menors dimensions; Can Blai, a peu de la roca, sota la Casa Gran; i per últim, al vessant nord-est, hi ha un magatzem utilitzat com a garatge. La fortificació com a tal, es presenta en la torre quadrangular que destaca al sud-oest de la construcció i per la presència de petites troneres de l’època de les guerres carlines. La porta principal al conjunt està coberta amb un arc escarser.
Una antiga dependència que destacava per la seva curiositat és la que la tradició oral atribueix a la sala dels nuvis, en la qual, el segle XIX, es quedaven tancades i barrades les parelles acabades de casar del caseriu, passant una breu i econòmica lluna de mel. Els aliments se’ls facilitaven mitjançant una petita obertura a la paret. En aquesta sala hi ha una finestra amb un mig festejador.
Respecte de la capella que hi dona nom -Santa Susanna- no s’ha trobat cap indici dins del conjunt, però hi ha la tradició que aquesta es trobaria a l’antic camí d’Olivella.
Als voltants de la caseria hi ha tres pous: un al nord, al costat d’una vinya, un segon en el camí que mena al conjunt edificat, als seus peus, i un tercer, al sud, al costat del pi centenari.
Se sap que al segle XII la quadra pertanyia al senyor Ramon de Ribes i a la seva muller, Sibil·la, els quals, l’any 1158, van fer-ne donació a Berenguer d’Avinyó dins el terme del castell d’Olèrdola i parròquia de Sant Pere d’Avinyó. Aquest els va reconèixer com a senyors i es va comprometre a cultivar les terres de Santa Susanna i aixecar una fortalesa i cases. El 1332 hi ha testimoni d’una cerimònia d’infeudació, que es va celebrar el 26 de gener, en la qual el cavaller Guillem d’Avinyó va prestar fidelitat i homenatge al també cavaller Bernat Guillem de Ribes pel feu de Santa Susanna, el qual lliura uns guants com a símbol de potestat senyorial. El 1389 els Ribes venen Santa Susanna a l’Episcopat de Barcelona. L’any 1630, el rector ven la possessió a Jaume Marcé, com a pagès habitant d’aquest indret. Actualment, tant el caseriu com a les terres que la envolten, són propietat del descendent Joan Raventós Marcé.
Avancem cap al sud per l’anomenat camí de Santa Susanna, sender GR 92-3, on, a l’altra banda de la riera de Begues, podem contemplar l’alterós Pi Gros de Santa Susanna que, a la seva base, fa 1,80 m de circumferència.
En aquesta zona hi ha els anomenats pèlags de Santa Susanna que, per la falta d’aigua que circuli per la riera, fa difícil trobar-los i apreciar-ne la seva morfologia.
Esmorzem em aquest indret, al redós d’un dels pous, molt ben conservat, per cert.
Una vegada esmorzats, seguim avall pel mateix camí uns quants metres, ja que de seguida el deixem per ficar-nos dins de la llera de la riera de Begues, que va cap a ponent. Ho fem per anar a trobar el camí que hem deixat abans i que creua la riera. La marxa per dins de la llera no ha estat gaire difícil i hem pogut observar força exemplars d’arbustos de baies vermelles.
Arribats al camí, el desfem fins que tornem a trobar la cruïlla que hi ha després de la tanca electrificada.
Arribats a la bifurcació, deixem el camí que hem fet a l’anada a la nostre dreta i ens enfilem per un sender en direcció sud-est.
Deixem Mas Vendrell a la nostre esquerra.
El Mas Vendrell és una masia de tipus basilical, amb planta baixa i pis amb tres eixos de composició vertical. Coberta a doble vessant. Té diverses construccions auxiliars com l’era amb pallissa i diversos cups. Actualment presenta un cert estat d’abandonament.
Passat el Mas Vendrell, anem a fer cap al corriol que, a la nostre dreta, per un pronunciat pendent, curt però, ens conduirà al Puig Molí (302 m), que marca el límit entre els termes d’Avinyonet del Penedès i d’Olivella.
Aquest puig conserva les restes de l’església vella de Sant Pere (dita també Sant Pere del Castellvell), del castell d’Olivella i del Molí del Rector, que és l’antiga torre del castell.
Les restes de l’església de Sant Pere manté les característiques principals dels temples romànics: parets robustes i amb poques obertures, orientació est-oest amb l’absis a llevant i entrada oberta al mur meridional i, presumiblement resolt amb una volta de canó, avui desapareguda en gran part, sobre la qual hi va haver una coberta a doble vessant. Al capdamunt del mur meridional s’observa un parament que podria haver format part d’un campanar d’espadanya. La nau fou ampliada per ponent amb un cos quadrat de parets més primes. L’església data del segle X i va fer de parròquia d’Olivella fins el 1625.
Del castell d’Olivella se’n desconeix quines construccions conformaven la fortificació. S’intueix, però, l’existència d’una torre que estaria emplaçada sota les restes del molí de vent (Molí del Rector), així com d’un petit recinte emmurallat de forma trapezoidal on hi hauria altres dependències del castell.
El conegut com a Molí del Rector és una construcció d’un molí de vent que el rector del poble comença a construir sobre les ruïnes del castell l’any 1833 i que restà inacabat per la seva mort. El molí consisteix en una estructura de planta circular i secció troncocònica rodejada d’un cos circular, a mode de reforç. Una obertura a la façana sud dona accés a l‘interior del molí. Des de dalt del molí es té una gran visibilitat sobre l’entorn: muntanyes i pobles, amb unes indicacions sobre la seva situació i distància.
Segons la tradició, les moles que s’estaven pujant cap al molí, portades des de Vilafranca del Penedès, en conèixer la notícia de la mort del rector, van quedar abandonades. Hom diu que una està a la riera de Begues i l’altra a la serra dels Carlins. Actualment les moles ja no ho hi són…en algun lloc les hauran traslladat.
Desfem el camí per tornar a la cruïlla amb el sender que prové del Mas Vendrell i enfilem cap al sud-est pel camí que ens portarà a la font del Rector. A la nostra esquerra podem contemplar les restes de l’antiga masia del Rector.
El camí fa un gir en direcció sud-oest i es fica dins del fondo de la Masia del Rector, que s’havia conegut, també, amb el nom de coma de Sant Pere. Nosaltres el deixem i cap a l’esquerra anem a buscar el corriol, paral·lel a aquest fondo, que ens porta a la font del Rector. Aquí hem trobat uns cavalls de la Fundació Miranda. Segons la dona que en tenia cura n’hi havia un d’extraviat, que nosaltres no l’hem vist i ens comenta que tenen 27 cavalls i ases per aquesta zona.
La font del Rector té, actualment, l’aigua canalitzada. El punt on raja ha estat protegit amb parets de pedra seca amb banquetes, també de pedra, per seure. Es delimita així un àrea de planta triangular on s’ubiquen els safareigs, una estructura rectangular d’uns 6,70 m x 2,50 m. Avui dia els safareigs son utilitzats com un punt de subministrament de la fauna. A uns metres de distància dels safareigs, a l’abeurador, hi ha una peça que sembla una base de molí de pedra, la part passiva, d’1,20 m de diàmetre, on recolza una pica rectangular de pedra (100 cm x 43 cm).
Aquesta font, documentada l’any 1681 com a font del Castell Vell, proveïa d’aigua la propera masia del Rector i les feixes d’hort que hi ha sota mateix de la font. Els safareigs es van recuperar l’any 1860. A l’estiu i en època de sequera, els vilatans no podien accedir als pous, ja que els propietaris racionalitzaven l’ús i només oferien aigua per beure, així, quan calia rentar la roba, feien torns per anar als safareigs de la font del Rector.
Seguim corriol avall, cap al sud-oest, i anem a fer cap a l’indret on es troba el Barret del Rector, just a la cruïlla amb el camí que hem deixat abans i amb el camí que és sender PR-C 37.
El Barret del Rector són uns conjunts de blocs de pedra que, per la seva disposició, recorden un dolmen, sense ser-ho. Podria ser un gran bloc de pedra que, per atzar, quedà sobre una plataforma rocallosa. Posteriorment, l’acció erosiva de l’aigua i el vent i les fractures produïdes per contrastos tèrmics haurien esberlat el bloc, deixant-lo en la disposició actual. Tradicionalment s’havia considerat aquesta formació geològica com un dolmen prehistòric. Els estudis arqueològics desmenteixen aquesta possibilitat.
Però, qui caram era aquest rector que apareix reiteradament en la toponímia d’aquests diversos indrets?
Segons la informació recollida l’any 1967 per Pere Sadurní (Sant Pere Molanta, 1927-2020) de boca de Timoteu Alabreda, era el rector d’Olivella, un home un xic enèrgic i de caràcter autoritari, que residia a la masia del Rector, que, com hem esmentat, s’entestà en construir un moli de vent per moldre el gra de la feligresia.
Des d’aquí, agafem el PR-C 37 i, cap a ponent, arribarem a trobar el torrent de la Llaureda, a la cruïlla on ens hem desviat en el nostre camí d’anada. Ara ja és qüestió de tornar cap al cotxe. Deixem Cal Muntaner a la dreta i arribem a la carretera BV-2111, que la seguim fins arribar a l’esplanada sota el poble d’Olivella.
Hi arribem quan són les 12,15 h i donem per acabada la caminada d’avui.
Més informació:
elgegantdelaporra
El Gegant de la Porra 