Les caminades dels dimecres: Cubelles. Muntanya del Corral de l’Almirall. Cubelles.

Cubelles. Corral de l’Almirall. Carrerada de Can Coca. Cubelles.

Sortida del dia 26 de maig de 2021.

Recorregut: 9,65 km.

Temps: més o menys 3 h.

Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra.

Aparquem el cotxe al pàrquing municipal de Cubelles. Són les 8,15 del matí. Travessem Cubelles tot passant per l’església de Santa Maria i l’Ajuntament, seguim pels carrers Major i de Víctor Balaguer i arribem al pont de la carretera C-31 sobre el riu de Foix.

Església de Santa Maria
Campanar de l’església de Santa Maria

Travessem el pont, girem a la dreta i, deixant a l’esquerra Mas Manolita –un ampli edifici que és –o era– propietat de la família Camacho (industrial metal·lúrgic. IMSA. Vilanova i la Geltrú)–

Mas Manolita

seguim una pista asfaltada que va en direcció nord, en paral·lel a l’ample llera que té el Foix. L’element paisatgístic, en aquest límit sud de la conca del Foix, és l’amplada de la llera del riu. El Foix que neix a la serralada prelitoral catalana, a la serra d’Ancosa, i circula pels suaus vessants del Penedès fins a topar amb els contraforts del massís del Garraf, s’obre pas i arriba a la plana litoral, on desguassa a ponent de Cubelles, després de recórrer gairebé 49 km.

Tenim ara l’autopista C-32 a l’esquerra i, a la dreta, uns horts molt ben treballats i l’hípica Rosa Tarrasón.

Hípica Rosa Tarrasón

El mur de la C-32 que tenim a l’esquerra ha servit de llenç per a la pintura dels amics de l’street art.

Passem per sota l’autopista i, anant cap a ponent i després cap al nord, passant per el costat de la llera del Riu Foix, ens endinsem dins del bosc, deixant a l’esquerra el Corral del Coca i les Trones.

Llera del Riu Foix.

Els magnífics margallons brillen amb color viu, al costat de les altres plantes pròpies d’aquesta terra. Un camí molt agradable.

Margallons

Arribem al mas conegut com Corral de l’Almirall. Es tracta d’un conjunt de cossos construïts en forma de L, amb un baluard que tanca parcialment l’espai del davant.

Corral de l’Almirall
Corral de l’Almirall (Entrada principal)
Corral de l’Almirall (pati interior)

Les primeres referències del corral, amb el nom de Mas de la Olla, daten de 1416 i continuen durant els segles XVI i XVII. És en aquest darrer segle, concretament el 1655, quan apareixen les primeres referències associades al cognom Almirall. El cabaler Francesc Almirall, del Carç de Ribes, sembla que hi va anar a viure al casar-se, en segones núpcies, amb Paula Puig de Puigmoltó, vídua de Joan Arrufat, pagès que tenia terres a Cubelles.

El primer cop que la masia apareix esmentada com corral és de 1795, concretament com a Corral dit del Almirall, Posteriorment se’l va anomenar del Filipino, ja que un masover, Josep Soler i Alba, havia estat a la guerra de les Filipines (1896-1898).

Actualment, la hisenda pertany a una família de Madrid i gairebé sempre està tancada.

Rellotge de Sol del Corral de l’Almirall

A la façana hi ha un magnífic rellotge solar amb la llegenda: ANY / 1804-1976 / RECORDA AMIC / QVAN MERAVELLOSA I VOLADISSA / ES CADA HORA QVE JO T’ENVIO.

Edificació enrunada al costat del Corral de l’Almirall
Muntanya del Corral de l’Almiral

Ens acostem a veure una edificació enrunada, que pensem que podia ve estat un molí o un corral. Girant cap al sud, arribem al punt més alt on s’obre un replà. Estem a uns 150 m d’altitud, al límit entre Cubelles* i Cunit**. Un senyal indica cap a l’oest la direcció del Turó de l’Avenc a través d’un sender que segueix de cara. Hi ha un altre sender, el GR-5, més dret, que baixa a l’esquerra: és el que ara seguirem després d’esmorzar.

límit entre Cubelles i Cunit

[Teníem previst avançar cap al Turó de l’Avenc i, abans d’arribar-hi, girar cap el sud, seguint la Carrerada de Santa Coloma, passar prop del cocó de la Portadora i entrar per la urbanització de Plademar de Cunit, però per una confusió hem baixat pel sender GR-5]

Baixem cap al sud, doncs, per la Carrerada de Can Coca, per la baixada veiem unes canalitzacions, i just havent deixat a la dreta l’indret que ocupava el Mas Xinxola, gairebé davant de l’autopista C-32, girem a la dreta i donant la volta per la subestació elèctrica del Foix, arribem a una carretera asfaltada.

Canalitzacions per aigua
Mas Xinxola. Pau Roig Estradé.1969

La desapareguda masia de Can Xinxola fou enderrocada per a construir-hi les instal·lacions elèctriques. Es documenta l’any 1739 i se sap que els últims propietaris foren els Soler (Sans de Gornal).

Subestació elèctrica del Foix
Mates de ginesta al costat de la Subestació elèctrica del Foix

Girem a l’esquerra i, passant per sota de la carretera que enllaça la C-31 amb la C-32, arribem a una rotonda que a la dreta té la urbanització cubellenca de la Solana i a l’esquerra el Camí Ral. Seguim aquesta via, paral·lela a la C-31, cap a llevant que, una vegada passat de nou, per sota, l’enllaç de la C-31 amb la C-32 i el pont sobre el riu de Foix, ens portarà al nucli de Cubelles. Son les 11,30 h. Fi de la sortida del dia 26 de maig de 2021.

Boniques pintures de edificis de Cubelles
Boniques pintures de edificis de Cubelles

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cubelles-corral-de-lalmirall-carrerada-de-can-coca-cubelles-74552571

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cubelles-turo-de-lavenc-puig-de-tiula-cunit-66429971

* Cubelles

Els orígens  de Cubelles (https://www.cubelles.cat/coneix-cubelles/historia-cubelles.htm)

Els primers pobladors del terme de Cubelles es remunten al període del Calcolític (25001800 aC). En aquest període, la Cova del Trader va servir com a lloc d’enterrament col·lectiu. Dins el terme municipal també hi ha restes d’època ibèrica localitzades a Mas d’en Pedro, la Mota de Sant Pere i el Quintal. També a la Mota de Sant Pere s’han localitzat restes gregues, que podrien correspondre a la colonització de les costes catalanes per part d’aquest poble, o bé al comerç que es va establir entre grecs i ibers.

Les restes més importants trobades a Cubelles corresponen a l’època romana, als jaciments del Quintal, la Solana i a l’interior del nucli urbà, en els fonaments de diverses cases i del castell de Cubelles. En concret, sota el castell i en les seves immediacions s’han localitzat les restes d’una vil·la romana de l’època republicana, que ja es trobava en funcionament al s. II aC i de la qual en tenim diverses modificacions i ampliacions documentades fins al s.III dC. Aquesta vil·la era força extensa i podria ocupar gran part del nucli antic.

A partir d’aquest moment i fins al s.X poca cosa en sabem. Les primeres notícies escrites sobre el terme de Cubelles són de l’any 977. Es tracta de la venda del castell de Castellet i es troba recollida al Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès. A l’enumerar les afrontacions es fa menció del terme de Cubelles. També s’ha localitzat un document  de l’any 973 on es cita a tres jueus, Judà Vives, fill de Jacob, Barbados i Josuà, els quals són propietaris d’immobles i terres al terme de Cubelles[i]. És un document de venda d’una vinya propietat de Judà Vives a Onofred. Com a afrontacions a aquesta vinya tenien terres els preveres Arsolius i Auriolus, que podrien estar relacionats amb la primigènia parròquia de Santa Maria de Cubelles. Amb tot, aquesta denominació de Cubelles pot ser equívoca, donat que alguns historiadors l’han situat com un emplaçament proper a la ciutat de Barcelona.

L’Any 999 el comte Borrell va vendre el terme a Gombau de Besora i es fixaren, per primera vegada, els seus límits territorials. Aleshores abastava des de Calafell fins a la Geltrú, i des de primera línia de mar fins als dominis del castell de Castellet. Això representava uns 60 quilòmetres quadrats en total.

La primera vegada que es fa referència escrita al castell de Cubelles fou l’any 1041, al testament de Gombau de Besora, senyor de Cubelles durant la primera meitat del segle XI. El castell es va construir sobre l’esmentada vil·la romana i va conservar la funcionalitat de diversos cups i cisternes d’emmagatzematge dels productes de la terra.  Un cop allunyada la frontera cap al sud, els castells van constituir un centre de domini de les terres i els habitants del seu voltant, establint una organització feudal.

Desconeixem el nombre de cases i la configuració del nucli de Cubelles. En tot cas, devia constituir una primera aglomeració de cases a redós de l’església i el castell, formant el que posteriorment es coneixeria com a carrer Major, alhora que podrien haver sorgit alguns carrerons al voltant de l’església.

L’any 1250 el castell de Cubelles passà a mans del rei Jaume I, mitjançant la venda per part de Ponç de Cervera. Aleshores, el terme de Cubelles confrontava amb el terme de Ribes mitjançant la torre – fortalesa de la Geltrú, amb el terme de Calafell i amb el de Castellet. S’hi anoten un seguit d’indrets habitats: la casa de Segur i les quadres de Cunit, Vila-Seca, Enveja, Aderró, Mar-morta, Sant Pere, Gallifa, El Piulart, Creixell, Soterrània, Vila-rodona, Sa Llacuna i la Vila nova. Un cop recuperat el territori el monarca va atorgar a la població el privilegi de poder celebrar mercat els dilluns en agraïment a la seva col·laboració econòmica en l’adquisició del terme.

L’any 1274 Jaume I va atorgar a Cubelles la carta de població, que exonerava els veïns a perpetuïtat a haver de satisfer diverses servituds reials, tributs i similars. La compravenda entre els descendents del rei i diversos particulars va causar conflictes també amb els cubellencs. El 1318 una sentència determinà que la propietat es retornés a la corona i que aquesta no la pogués alienar[ii].

Cal destacar la carta atorgada pel rei Alfons III el 1335, que es podria considerar la base del municipi de Cubelles, per la qual el rei concedeix als habitants de la vila la facultat d’escollir quatre regidors i deu consellers pel seu govern i la tasca d’aconsellar el batlle reial, representant reial al territori. Aquest, a banda de l’administració de les rendes, tributs i patrimoni, tenia la capacitat d’administrar justícia civil en primera instància.

**Cunit

El lloc de Cunit, amb la quadra de Segur, apareix documentat, formant part del terme del castell de Cubelles, l’any 999. El comte Ramon Berenguer IV va donar a Dalmau de Cunit i a la seva descendència el castell de Cunit per un document que es pot situar entre els anys 1131 i 1162. El fogatjament de 1370 cita el castell de Conit, qui és d’en Berenguer de Conit. El 1461 era senyor de Cunit Andreu Bisbal, que durant la guerra contra Joan II s’encarregà de la custòdia del castell i de les muralles de Lleida. El 1530 Miquel Ferrer era senyor de la quadra de Cunit, i el 1565 ho era Miquel Mollet. Uns anys després el castell de Cunit, molt malmès i gairebé arruïnat, fou adquirit per Joan Braquer i Roger, que el féu restaurar i el convertí en la seva residència, amb la qual cosa perdé tot l’antic aspecte casteller, però conservà el nom de castell per tradició popular. El 1805 Cunit s’independitzà administrativament de Cubelles, però no fou fins el 1864 que Sant Cristòfol de Cunit fou erigida en parròquia independent.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Palou Alt. Pla dels Roures. Coll de la Glaieta. Palou Alt.

Palou Alt. Can Bertran. Car Marcer de la Penya. Ca l’Almirall de la Font. Fondo de Querol. Pla dels Roures. Mas d’en Giralt. Coll de la Glaieta. Palou Alt.

Sortida del dia 28 d’abril de 2021.

Recorregut: 14,5 km.

Temps: més o menys 4,15h.

Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra

Deixem el cotxe al Palou Alt, plaça Gala Placídia, davant de Can Pasqualí.

Can Pasqualí (foto Mapes de Patrimoni Cultural)

Can Pasqualí és una masia situada al nucli del Palou Alt. És un edifici aïllat de planta basilical, que s’estructura en tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. S’hi accedeix per un portal d’arc de mig punt ceràmic amb brancals de pedra, que es troba centrat en el frontis. Al seu voltant s’hi distribueixen diverses finestres d’arc pla arrebossat. A la part de mestral de la façana hi ha adossat un cos quadrangular de dos nivells d’alçat, obert a la planta baixa amb un arc rebaixat. En aquest cos hi ha la portalada d’accés, d’arc escarser adovellat amb la clau inscrita: “JUAN MUNTANE 1727”. Des d’aquest hi ha diversos cossos adossats, que formen un pati central davant la masia. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc.

Seguim la carretera BV- 2111 pel passeig de la dreta fins arribar gairebé a la cruïlla de Can Lloses, agafem el camí de la dreta que ens porta a Can Bertran.

Can Bertran (foto https://www.alfasitgesmar.com/)

Can Bertran és una masia situada al sud de la urbanització Can Lloses-Can Marcer. És un edifici aïllat de planta rectangular i tres crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. S’hi accedeix per un portal d’arc escarser arrebossat que es troba descentrat en el frontis. La façana queda reforçada amb un contrafort que incorpora un pas en forma d’arc de mig punt. Al pis hi ha tres finestrals d’arc pla arrebossat amb ampits motllurats. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajols i teules ceràmiques. La resta de façanes presenten poques obertures disposades de forma aleatòria, totes elles d’arc pla arrebossat. Des de la façana posterior s’observa que l’estructura està atirantada. A la façana de migdia hi ha adossats diversos cossos que es corresponen amb les dependències destinades a la producció de vi. El revestiment dels murs es manté arrebossat. La part frontal de la casa ha quedat tancada per un mur fet de blocs de formigó.

El llinatge dels Bertran apareix documentat en el fogatge del lloc de Ribes i Miralpeix de l’any 1553. Vers el segle XVII, una branca de la família va anar a viure a la masia de La Carretera. L’any 1847, la masia pertanyia a Josep Bruna. Entrem a la urbanització Can Lloses-Can Marcer pel carrer del Vinyar, travessem el torrent de les Gralles i anem a buscar l’avinguda de Can Marcer de la Penya que, cap a llevant, ens porta a la masia de Can Marcer de la Penya (el rètol de ceràmica de la masia diu “Marcè”).

Can Marcer de la Penya.
Can Marcer de la Penya.

Can Marcer de la Penya es troba situada en una zona elevada de la urbanització Can Lloses-Can Marcer. És un edifici aïllat que es troba constituït per diversos cossos adossats de forma paral·lela. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El frontis està obert amb dos portals d’arc de mig punt ceràmic amb brancals de pedra carejada, entorn els quals hi ha diverses finestres d’arc pla arrebossat, disposades de forma aleatòria. A la façana posterior hi ha diversos cossos adossats, alguns dels quals eren destinats a la producció de vi i que albergaven els cups. El revestiment dels murs es manté arrebossat, excepte allà on es troba deteriorat, on és de pedra vista. A pocs metres de la façana de garbí hi ha les restes de l’antic corral. La primera referència documental del nom Marcer la trobem en el fogatge de l’any 1553. L’any 1847, la masia pertanyia a Francisco Carbonell.

Can Marcer de la Penya.

Continuem cap al nord seguint l’avinguda de Can Marcer de la Penya, que gira cap a llevant, fins a trobar el carrer d’Envalira a l’esquerra, que agafem per entroncar amb l’avinguda de Montblanc, fins que arribem al carrer del Pouet, que el seguim en pujada, deixant la urbanització Can Pere de la Plana a la dreta, fins arribar a Ca l’Almirall de la Font, que queda a l’esquerra.

Mulassa o barraca de pedra seca al costat del carrer del Pouet
Ca l’Almirall de la Font

La masia de Ca l’Almirall de la Font és situada en una zona de feixes sobre l’antic camí de Sitges a Olivella. És un edifici aïllat de planta basilical i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. El frontis es compon simètricament segons tres eixos, definits amb obertures d’arc pla arrebossat, excepte el portal d’arc de mig punt adovellat i les dues finestres de les golfes d’arc rebaixat. La clau del portal es troba gravada amb la següent inscripció: “AVE MARIA / JOSEPH ALMIRALL/ U FEU ALS 22 DE JURIOL 1800”. Les façanes laterals presenten diverses obertures d’arc pla arrebossat disposades de forma aleatòria, així com un portal d’arc rebaixat ceràmic de factura moderna a la façana de garbí. A la façana posterior hi ha adossats diversos cossos superposats, constituint un volum de quatre nivells d’alçat i amb un altell que sobresurt respecte la resta de la construcció. Els cossos es prolonguen per les façanes laterals, el de garbí fins a tocar a un antic corral, del qual en resten dos arcs de mig punt de pedra. Al cos s’hi han fet diverses obertures de factura moderna, entre les que hi ha un gran portal d’arc escarser ceràmic. El cos de xaloc s’obre amb un portal d’arc escarser ceràmic amb brancals de pedra. Els murs estan acabats amb pedra vista, llevat de l’emmarcament de les obertures, que es troba arrebossat i pintat de color blanc. La masia ha estat reformada en la seva totalitat per habilitar-la com a casa rural, tot i que s’han mantingut bona part dels elements constructius i decoratius originals. A la crugia esquerra hi havia hagut la capella del mas, coberta amb volta catalana, la qual ha estat reformada i unida a la sala de l’entrada. Aquest espai, com la majoria de sostres de la planta baixa de la casa, està cobert amb volta de creueria. Entre les estances en destaca la llar de foc, les piques de pedra, l’alcova compartimentada, el forn de pa, les portes i part del mobiliari antic. Pel que fa a la planta semisoterrani, s’hi conserven diversos elements relacionats amb la producció de vi, com són el celler, els cups i les premses. Davant la façana de gregal, situat en una cota inferior, hi ha un cos annex obert amb un arc parabòlic, també emmarcat de color blanc.

Davant la casa hi ha una deu d’aigua que alguns autors han identificat com la font d’Anastasi (documentada al segle X), que ha acabat incorporant-se a la denominació de la casa. Al voltant del segle XIX s’hi va fer una reforma important, tal com ho testimonia la inscripció del portal (1800). Els últims masovers hi van viure fins a l’any 1979. La primera notícia que tenim del mas data de l’any 1624, tot i que podria correspondre’s amb l’antic mas Ferrer. El llinatge dels Almirall provenia d’una antiga masia ribetana: el Carç. Al cadastre de l’any 1739 hi figura un tal Pera Almirall de la Font, mentre que l’any 1764 ja es troba en mans de Christobal Almirall de la Font.

Ca l’Almirall de la Font

Cercant el camí que ens porti al fondo de Querol, preguntem a un pagès que estava ensofrant. Una vegada assabentats de la ruta, agafem el camí que va cap a llevant i que de seguida gira cap el nord, on hi ha un magnífic garrofer, rodejat de força vinyes. Arribats al fondo de Querol, on es troben uns cirerers ja morts, continuem cap a la dreta per un bonic corriol, deixant a l’esquerra una pista. El fondo, deixant a la dreta el puig de la Llebre, ens portarà al camí que porta a Mas Milà, just al límit amb el terme d’Olivella, a l’indret del pla dels Roures, on esmorzem.

Fita de terme Olivella/Sant Pere de Ribes
Roures. Pla dels Roures
Roures. Pla dels Roures
Forn de Calç Pla dels Roures

Continuem pel camí cap a ponent, sempre dins el terme d’Olivella, que serpenteja seguint el fondo de Querol i amb bosc als dos costats del pla dels Roures, on veurem diversos exemplars d’aquesta espècie de caducifolis, fins que trobem un indicador que ens indica un corriol a l’esquerra i que ens portarà al Mas d’en Giralt.

Mas d’en Giralt (foto https://www.masdengiralt.com/)

El Mas d’en Giralt està situat entre vinyes, al nord de Sant Pere de Ribes. És una casa de camp catalana del segle XVIII. La finca original va ser fundada el 1722 pel senyor Giralt, terratinent del sud de França, que va reconèixer el potencial per cultivar raïm i produir vi. La masia ha estat habitada de forma continuada des d’aquell moment, amb l’última restauració finalitzada el 2006. Hi ha dues grans sales d’estar amb sostres tradicionals amb bigues altes, una amb els dibuixos originals a la paret i una gran estufa de fusta, l’altra oberta als preciosos jardins a la part posterior de la casa i amb una llar de foc rústica. Té una antiga capella dedicada a diversos sants, amb frescos datats l’any 1828 que mostren imatges de sant Jaume, sant Tomàs d’Aquino, la Mare de Déu del Carme, la Mare de Déu de Montserrat, santa Bàrbara, la Immaculada i sant Antoni de Pàdua. Nosaltres continuem cap al sud fins que trobem la carretera BV-2111, la seguim uns 50 metres cap a la dreta i de seguida, a l’esquerra, trobem una pista que, en pujada, ens portarà fins al coll de la Glaieta.

Coll de la Glaieta

Aquí ens fem un embolic, i en lloc de agafar el corriol que baixa cap al sud, agafem una pista que cap a ponent ens portarà al cim dels Jugadors. Conscients de l’errada, tornem cap al coll de la Glaieta i, ara sí, agafem el corriol que, amb un pronunciat pendent, serpentejant entre rocs i un bosc espès, ens portarà a trobar la riera de Begues, la qual seguim, deixant-la a la nostra esquerra. Arribats al pont de la carretera C-15, seguim una pista paral·lela a la carretera cap a llevant, travessem la carretera i fem cap a la rotonda que, a l’esquerra, ens deixa al Palou Alt. Fi de la sortida d’avui, 28 d’abril de 2021.

El Palou Alt és el sector que queda a l’est de la carretera C-15b. Correspon al que avui seria el carrer i plaça de Gal·la Placídia, que són els últims habitatges del nucli urbà en direcció a Olivella. S’hi troba la masia de Ca l’Artigues del Palou, protegida com a bé cultural d’interès local.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/palou-alt-can-bertran-car-marcer-de-la-penya-ca-lalmirall-de-la-font-fondo-de-querol-pla-dels-roure-71757617

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Sant Pere de Ribes – Autòdrom de Terramar.

Sant Pere de Ribes. Can Coll. Mas d’en Bosc, Can Baró de la Cabreta. Maset d’en Lleó. Autòdrom de Terramar. Clot dels Frares. Can Bruguera. El Carç. Capella de Sant Jaume. San Pere de Ribes

Sortida del dia 14 d’abril de 2021.

Recorregut: 8,23 km.

Temps: més o menys 3h.

Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra.

Fotos: Jaume Sendra

Aparquem el cotxe a la carretera BV-2113 i passem el pont de Can Coll, per sobre de la riera de Ribes. Està tan envoltat de densa vegetació que es fa difícil d’observar.

Riera de Ribes
Can Coll

Cent metres més endavant tenim a la dreta la magnífica façana de Can Coll. És un edifici de gran interès del segle XIX. La façana principal és presidida per una tribuna semicircular tancada, amb columnes de capitell jònic. Va ser propietat de Francesc Marcer Oliver, que havia nascut a Vilafranca del Penedès el 1836, qui també va sufragar la construcció de l’església nova del poble, Sant Pere. El fill del propietari inicial, Francesc, va ser Josep Marcer Carbonell (1872-1953); casat amb Amanda Sagristà Colomé, que va ser candidat de la dreta monàrquica a la circumscripció de Barcelona a les eleccions de 1932. La muller, Amanda, va morir el 1968 sense fills. Francesc Marcer va fer la seva fortuna a Cuba.

Can Coll
Entrada Can Coll
Can Coll façana sud

Deixem a la nostra dreta l’espectacular façana sud del mas que presenta la gran galeria porxada que ocupa els dos pisos d’una façana lateral, amb arcs de punt rodó sostinguts per columnes amb capitell llis.

Mas d’en Bosc

Quinze minuts més endavant travessem l’autopista C-32 per un pont i arribem al Mas d’en Bosc, situat a la dreta de la riera de Ribes. Es tracta d’un mas modest d’obra de planta i pis amb teulada de dues vessants. Es tenen dades de la seva existència des de 1588, propietat de Joan Lopiz (sic), pagès i pescador de Sitges. Un dels seus descendents, conegut per Llopis, el baró de la Cabreta, l’any 1757 va vendre el mas als veïns de Can Bruguera, propietaris actuals.

Mas d’en Bosc

Can Baró de la Cabreta

Travessem la riera de Ribes i seguim a través del bosc. Més enllà, a la nostra dreta, entre pins i les agulles dels xiprers, el mas de Can Baró de la Cabreta, que costa de veure. És un antic mas del segle XVI que tenia el nom de Can Llopis, pel cognom de la família original, provinents del proper Mas d’en Bosc, que hi van anar a viure el 1510. La propietat, el 1616, va passar a un altre Joan Llopis, pagès de Sitges, del carrer Nou. El segle XVIII un Bartomeu Llopis havia estat a Mèxic, probablement devia formar part dels ribetans, sitgetans i vilanovins que van cercar negocis a les colònies espanyoles americanes, després de l’autorització de 1778. El mas va acabar prenent el malnom que rebia el propietari: Baró de la Cabreta. El mas va ser centre d’entrenament republicà durant la Guerra Civil.

Maset d’en Lleó
Maset d’en Lleó

Més avall, abans del vell i llarg mur perimetral, es veu el Maset d’en Lleó. Els orígens vinícoles d’aquest mas es remunten a l’any 1777, quan les terres del Maset d’en Lleó eren de l’Abadia de Montserrat i la família Massana, avui propietària, havia de pagar tributs per treballar-les. Des de llavors, deu generacions de la família Massana han estat lligades al cultiu de les terres de la finca del Maset d’en Lleó.

Autòdrom de Terramar

Encara seguim una mica més fins que se’ns acaba la pista ja que el pas està tancat. Aquí trobem l’Autòdrom de Terramar. Construït l’any 1923, va ser un dels primers autòdroms del mon. En el moment de la seva construcció, Europa només disposava de dos autòdroms: el de Brooklands (comtat de Surrey, Anglaterra) i el de Monza (Llombardia, Itàlia). Als Estats Units només hi havia el d’Indianapolis. És, per tant, la quarta pista més antiga del món. Actualment hi ha un projecte interessant per recuperar l’espai que amb els anys s’ha anat degradant. Dins de l’antic circuit hi ha la masia del Clot d’en Sidós, a llevant, i la masia del Clot dels Frares, del segles XVI-XVII, a ponent; aquesta última és una edificació de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a quatre vessants. La casa es comunica per un pont de fusta amb la torre de defensa quadrada, que conserva esgrafiats i un rellotge de sol. Quan es va elaborar el projecte de l’Autòdrom, es va incloure la utilització de la masia com a Pavelló Reial. Aquest indret, l’any 1358, es documenta com el Clot de Ribes. L’actual lloc del Clot dels Frares, correspon possiblement a l’antic senyoriu de Vila-rúbia o Vila-roja que es va extingir l’any 1410. El nom de Clot dels Frares ve del fet que des de principis del segle XVII fou propietat de la Companyia de Jesús. Els anys seixanta del segle passat era propietat de Marcel·lí Ricart, que hi tenia una granja avícola.

Autòdrom de Terramar Masia Clot d’en Sidós
Autòdrom de Terramar
Masia Clot dels Frares

Esmorzem a un bosc per sobre del peralt de l’Autòdrom. Anem tornant, seguin el camí de vinguda, però ens desviem per tal de passar per Can Bruguera. Els merlets de Can Bruguera formen una torre allargada que figura al catàleg d’“Els castells catalans, III” de Pere Català Roca. La torre de defensa està declarada Bé d’Interès Nacional i el mas té la declaració d’Interès Local. En el frontis d’accés, hi figura la data de 1510. També hi podem observar dos rellotges de sol diferents. Al cadastre de l’any 1764 pertanyia a Francesc Bruguera. Es tractava d’una propietat agrícola important, de la qual formava part el Mas d’en Bosc. La família Bruguera va mantenir la propietat del mas fins que, en el context dels fets de l’any 1934, Baltasar Bruguera va morir assassinat. Vers la dècada del 1940, la família Mestres-Segarra la va comprar.

Can Bruguera
Can Bruguera

Després, caminem uns seixanta metres a l’esquerra per la carretera B-211, girem altra vegada a l’esquerra i ja estem al davant del gran pi de Can Bruguera. Cap a la dreta, a través de les vinyes, arribem a la riera de Ribes, que travessem, just davant del Mas d’en Bosc. Sguim per uns camps de garrofers.

Pi de Can Bruguera
Garrofers

Seguim en direcció a Can Coll i abans d’arribar-hi girem a l’esquerra per anar al Caseriu del Carç.

Can Vidaló. El Carç

El Caseriu del Carç són diverses cases amb una història llarga i plena de famílies que l’han habitat. El formen: Ca l’Almirall, Can Virolat, Can Sebastià i Can Vidaló. D’aquest caseriu, els Ferret-Pi n’eren amos, passant, amb els anys, la propietat, a mans dels Rabassa, una família de Mollet del Vallès. Can Vidaló encara està habitat.

Pedra de molí d’Oli. Can Vidaló. El Carç
Ca l’Almirall. El Carç

Ca l’Almirall és l’edifici més significatiu del Caseriu del Carç, avui deshabitat. Els seus orígens són probablement del segle XIII, té planta baixa i dos pisos. A la planta baixa, hi ha un porxo de tres arcs escarsers damunt del qual hi ha una terrassa amb barana de ferro on s’obren els tres balcons del primer pis. Al segon pis, també hi ha tres balcons amb barana de ferro. Al segle XIII està documentat Pere Muntaner del Carç. A la carta de poblament de Puigmoltó, del 1333, s’esmenta el lloc de Carcium.

torre de defensa quadrada amb merlets

Del conjunt també hi prenen part la torre de defensa quadrada amb merlets. La família del meu oncle, els Planas Ferret, eren els masovers en temps de la guerra civil i des de la torre vigilaven si venia algú a la masia, ja que els joves de la família s’amagaven dins d’una tina de vi buida per no anar a la guerra. En una altre tina buida hi havien tot d’objectes amagats de l’església de Sant Pere de Ribes.

capella de Sant Jaume

Dins del conjunt també es troba la capella de Sant Jaume, de planta rectangular, d’una sola nau coberta amb volta de canó amb llunetes i teulada a quatre vessants, il·luminada per un òcul rodó.

rellotge de sol ceràmic

Sobre la portalada exterior, per la que s’accedeix a l’atri, un rellotge de sol ceràmic, amb la inscripció: JULIO 1974 S.R.S.

vinyes i Can Coll al fons

Travessem la carretera BV-2113 a l’alçada de Puigmoltó i seguim per el passeig lateral fins a sant Pere de Ribes.

Carç

El carç, també càrritx o carcera (Ampelodesmos mauritanica), [castellà: carrizo] és una planta amb flor de la família de les gramínies, la qual creix a brolles, bosquines i pinedes de les contrades mediterrànies marítimes.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-pere-de-ribes-can-coll-autodrom-de-terramar-clot-dels-frares-can-bruguera-el-carc-capella-de-s-71960448

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Olivella.

Olivella. Can Duran. Can Suriol, Forn del Suriol. Forn desconegut. Forn de Monàs. Mas Milà. Pla dels Roures. Fondo de Querol. El Rourell. Olivella

Sortida del dia 12 de maig de 2021.

Recorregut: 12 km.

Temps: tres hores i quart.

Descripció: Alfred Castells.

Fotos: Jaume Sendra

Aparquem el cotxe al pàrquing que hi ha abans d’entrar al poble, a la dreta. Comencem la sortida, són les 8,35 del matí. Seguim la carretera BV-2111 cap a l’esquerra mentre veiem, més enllà, a la dreta, la masia de Can Muntaner. Hem fet 1 km i veiem Can Duran a la dreta. Aquí deixem l’asfalt i prenem la pista que és el camí antic d’Olivella i que va paral·lela a la riera de Begues, que ens queda, ara, a l’esquerra.

Can Duran

Masia Can Duran

Can Duran és documentat a partir de 1830. Els Duran van ser masovers de Can Pau Olivella, almenys entre 1837 i 1901. La masia antigament portava el nom de Mas Guinart.

La pista planeja endavant direcció sud-oest, paral·lela a la riera de Begues, que travessem diverses vegades.

Senyal del Camí Antic d’Olivella

Pel camí anirem trobant els senyals que indiquem la ruta “Camí Antic d’Olivella” amb una fletxa dins un quadrat de color taronja.

Riera de Begues

La riera de Begues, que com totes les del Garraf, està gairebé sempre seca excepte en el cas de pluges. La riera de Begues neix a la collada del mateix nom, a 400 m d’altitud; travessa el poble de Begues, on rep per la dreta el torrent de la Clota; i continua en direcció cap al poble d’Olesa de Bonesvalls, fent de divisòria entre els massissos del Garraf i l’Ordal. Després de caminar uns 45 minuts arribem a Can Suriol.

Can Suriol

Can Suriol
Can Suriol

L’origen del mas de Can Suriol (dit antigament mas de la Roca) es remunta al segle XIV, quan era propietat de la família Urgell. Va ser dels Suriol durant els segles XVI i XVII i, des del 1678 fins al segle XX, va pertànyer a la família Raventós. També fou conegut com a Ca l’Amo. Va ser una de les masies més importants d’Olivella. És un edifici de grans dimensions. Consta de planta baixa, pis i golfes i la coberta és a dos vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna. La coberta de la galeria és a un vessant.

Passem per sota el pont de la carretera BV-2111 i seguim en direcció sud-oest. Poc després, es veu a l’esquerra, en un replà herbat, un pou. La característica d’aquest pou, que ja està documentat l’any 1847 i que pertanyia a Can Duran, és que van funcionar amb una sínia.

Pou de Can Duran
Pou de Can Duran

Continuem cap al sud, deixant la carretera BV-2111 i la riera de Begues a la nostra dreta i arribem al forn de Can Suriol, situat a l’esquerra. La funció inicial d’aquest forn fou de producció de la calç, imprescindible per a la construcció i per emblanquinar les cases, més endavant, però inicià una nova activitat per dedicar-se a la fabricació de teules.

Forn de Cal Suriol

Forn de Can Suriol
Interior forn del Suriol
Interior forn del Suriol

Continuant el camí, trobarem a la dreta, totalment embardissat, un altre forn de calç.

Forn de nom desconegut

Més endavant, a l’esquerra, trobem el gran forn de Monàs. Aquest va ser utilitzat entre el 1940 i el 1960 per part de Ramon Vidal, de Ca la Laieta Vella, i Josep Arnal, el Valencià. És molt gran, d’uns 5 metres de diàmetre i 6 de fondària. El procés d’obtenció de calç de la pedra es feia per combustió i podia durar entre un mes i un mes i mig, amb una temperatura que s’aconseguia d’entre 800º C i 1 000º C.

Forn de Monàs

Forn de Monàs
Forn de Monàs

Un rètol descriu l’esquema del forn. Hi havia una mena de graó (anomenat banqueta) i per una banda s’obria la porta. Al damunt de la banqueta es preparava una bastida feta amb feixos i deixant a sota espai per les cendres. A partir d’aquí es col·locaven les pedres calcàries, una damunt de l’altra en forma de volta amb efecte xemeneia, de manera que totes quedessin en contacte amb el foc. Un cop era ple es tancava la part superior externa, dita curulla, amb pedruscall i terra amb la finalitat d’obtenir el millor aprofitament de la calor.

El sender s’apropa a la carretera BV-2111 pel coster de la Bóta. Així arribem a tocar de Mas Milà, una de les urbanitzacions d’Olivella i que fan que el poble tingui quasi quatre mil habitants. Estem a 96 metres d’altitud i hem fet uns 6,4 quilòmetres.

Desprès de deixar la depuradora a l’esquerra, el camp d’esports a la dreta i una bassa pels helicòpters dels bombers, travessem la riera de Begues, plena, en aquest indret, d’aigua podrida.

Mas Milà i camp d’esports
Bassa pels helicòpters dels bombers

Ara, el camí es dirigeix a llevant en lleugera pujada. Seguim pel pla dels Roures i el fondo de Querol. Esmorzem i continuem cap el nord. Trobem de seguida la fita que limita els termes d’Olivella i Sant Pere de Ribes.

Fita que limita els termes d’Olivella i Sant Pere de Ribes.

Deixem un trencall a l’esquerra que du a Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú i travessem el fondo de Querol. Més endavant trobem un altre forn de calç a l’esquerra.

Més endavant endavant entre un mig del bosc veiem les muntanyes de Montserrat.

Entre boscos les muntanyes de Montserrat

Arribem a 258 m d’altitud i trobem el mas abandonat del Rourell.

El Rourell

masia el Rourell

El mas està encarat a migdia i amb un petit baluard, és una antiga casa ramadera i vinatera, amb teulada a dues vessants, corrals, estables, cups, cisternes i pou d’aigua viva. Dintre tenia una premsa citada l’any 1850. La primera notícia del mas és de 1283: ad locum de Rourel. Els Olivella van adquirir el Rourell l’any 1330 i sempre va pertànyer al mateix propietari de can Pau Olivella, fins que a finals del segle XIX va passar a ser propietat de Pere Miret i Roig, de Ribes. Des de temps immemorials els Olivella hi van tenir masovers entre els qual cal esmentar els Nicolau (segles XVIII-XIX) i els Mercer (segle XIX). Al capbreu de 1681 es llegeix que el Rourell estava situat al coll Rourell.

Edificació al costat de el Roudell
al fons Olivella

Seguim la pista en direcció nord-est, travessem el fondo del Rourell i ja veiem alguna casa d’Olivella. Deixem el camí que porta, a l’esquerra, cap a la masia del Pou de la Vinya i cap a la dreta trobem el cementiri.

Església de Sant Pere i Sant Feliu d’Olivella

Baixem fort pel tram de camí asfaltat, uns 200 metres, que ens porta des del cementiri al poble. Son les 11,45 del matí. Descansem al davant de la plaça de l’església de Sant Pere i Sant Feliu.

Església de Sant Pere i Sant Feliu

Església de Sant Pere i Sant Feliu d’Olivella

L’església de Sant Pere i Sant té absis semicircular i presenta una distribució asimètrica d’elements. A la part esquerra té un habitatge annex, mentre que la coberta, de teula a dues vessants, es perllonga per la banda dreta per cobrir un cos lateral. La façana mostra una porta d’accés amb llinda, elevada per quatre graons. Es troba emmarcada per una estructura d’inspiració clàssica: pilastres estriades, entaulament i frontó triangular. A la part superior hi ha, centrada, una obertura circular. El campanar, de planta rectangular, presenta sis obertures d’arc de mig punt i es corona amb merlets de maó. L’església va ser bastida durant el segle XVII, fruit d’una ampliació d’un temple anterior, probablement del segle XV. Aquest edifici va substituir com a parròquia l’antic edifici romànic d’Olivella, que resultava insuficient. Sembla que l’església nova es va edificar al solar del Castell Nou, antiga fortalesa documentada des de 1264, que constituí el nucli inicial d’Olivella. Els orígens d’Olivella se sap que són de l’any 992. El primer petit nucli habitat d’Olivella es devia formar a partir del Castell Vell, l’any 992, damunt del Turó del Puig Molí. La seva població era sostinguda per l’agricultura de secà. Després d’aquests inicis va haver-hi una disminució de la població deguda a diverses males collites i la devastació posterior de la pesta negra. Va ser a partir del segle XIV que la població va tornar a créixer i es va anar consolidant.

Església de Sant Pere i Sant Feliu d’Olivella
Plaça de l’església

Des d’aquí, baixant un munt d’escales, anirem a recuperar el cotxe. Fi de la sortida del dia 12 de maig de 2021.

Escales d’Olivella a l’aparcament

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/olivella-can-duran-can-suriol-forn-del-suriol-forn-forn-de-monas-mas-mila-pla-dels-roures-fondo-de-73396199

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La Roda Perpètua

La roda perpètua la va idear el frare Domènec Varni, i és va publicar per el frare Miquel Agustí, prior del Temple de Perpinyà (s. XVII). Indica els anys fèrtils (F), molt fèrtils (FM), estèrils (E) i molt estèrils (EM). Per fer-ne l’aplicació a un any qualsevol del segle XXI s’ha de comptar cap a la dreta, començant per la casella que correspon a l’any 2000, fent correspondre cada casella a un any.

L’any 2021 serà fèrtil, la roda ens ho diu ben clar!

A la natura tot està sotmès a uns cicles que ben segur van saber copsar els nostres avantpassats, quan vivien molt més en contacte amb la terra.

El Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril de fra Miquel Agustí, Aquest llibre va sortir imprès per primera vegada l’any 1617 a Perpinyà, i fou un manual tècnic agrícola.

Textos, imatges extrets del Calendari dels Pagesos aniversari 160 anys.

http://calendaridelspagesos.cat/calendari/

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Ha sortit el cartell de Carnaval de VNG 2021

Disseny de Joan Masip
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Calendari dels Pagesos 160 anys 1861-2021

Han passat 10 anys de la publicació en aquest bloc dels 150 anys del Calendari dels Pagesos, aquest any la celebració és dels 160 anys i desitjo que siguin per molts més!

Per molts més anys!

De petit sempre l’havia vist a casa dels pares i el meu pare el feia servir principalment per veure quines llunes eren les millors  per plantar les llavors i plantes a la terra, jo mirava els dibuixos, els gravats i els refranys, alguna vegada de petit els havia copiat a les meves lamines de dibuix.

https://gegantdelaporra.wordpress.com/2011/04/03/calendari-dels-pagesos-any-150-de-la-seva-publicacio/

Calendaridelspagesos.cat

Inici

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Us desitjo un Bon Nadal i un millor Any 2021!…Cuideu-vos molt!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Audiovisual sobre l’actualitat de la Pesca, l’Agricultura i la Ramaderia a casa nostra, per a la FIRA de Novembre de 2020.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Fites de la Talaia

Fites de la Talaia
Alfred Castells & Jaume Sendra
2020.11.11

Revisant els mapes cartogràfics i altra documentació per preparar l’excursió dels dimecres, ens vam adonar que la fita -o més pròpiament, un molló d’argamassa-
anomenada de la Talaia (foto 1), no indica exactament o completament la informació que pertocaria.
Ens expliquem. Aquesta fita, instal·lada l’any 1850, (foto 2) conté dues làpides: una, amb
l’escut de Vilanova i la Geltrú i la inscripció 18 – 50 / TERMINO Y JU / RISDICCION
/ DE VILANOVA / Y GELTRU (foto 3) i l’altra, a la banda oposada, gairebé il·legible,
amb l’escut de Cubelles i la inscripció 18 – 50 / TERMYNO Y / JURISDYC / CYON
DE / CUBELLAS (foto 4). Però, curiosament, no s’hi fa cap referència al municipi de
Castellet i la Gornal, tot i que aquesta fita delimita tres termes municipals (1 del mapa),
el de l’últim municipi esmentat i els altres dos assenyalats a la fita: Vilanova i la Geltrú i
Cubelles. Podria ser que l’any 1850, quan es col·locà la fita, després dels molts litigis
entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles per fixar els límits dels seus termes, amb l’interès de deixar ben palès el territori de cadascun d’ells, no es preocupessin o no pensessin de
fer-hi constar Castellet?
I, resulta, també, que en un dels mapes utilitzat -obtingut de la web de l’Institut
Cartogràfic i Geològic de Catalunya- una mica més al nord de la fita esmentada, trobem
que figura indicada la fita dels Tres Termes (cota 277 metres) (2 del mapa), nomenclatura que estrictament no li correspondria, ja que pot induir a confusió, atès que aquest indret correspon, només, a dos termes -no a tres- Són els termes de Vilanova i la Geltrú i de Castellet i la Gornal. En aquest punt s’observa una malmesa suposada fita de pedra, anomenada, també, a vegades, antigó (foto 5).
Actualment, encara es poden veure alguns fragments de marges de pedra al cim de la
Talaia, que marquen els vessants de les dues aigües i que serveixen de límit dels termes
de Vilanova i la Geltrú i Castellet i la Gornal. (foto 6).

Foto 1
Foto 2
Foto 3
Foto 4
Mapa punt 1 i punt 2
Foto 5
Foto 6
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari