Caminada del dimecres 28 de setembre de 2022. 12,4 km. 3 h 50 min. Desnivell 210 m. Altitud màxima 390 m. Altitud mínima 250 m.
Alfred Castells (text) i Jaume Sendra (fotos)
Sistema solar
La caminada d’avui transcorre per un tram del sender GR 5* per resseguir la representació dels vuit planetes del sistema solar que es troba al llarg del seu recorregut. És una instal·lació duta a terme per l’Observatori Astronòmic del Parc del Garraf. Els planetes hi estan representats a escala: 1 mm representa 1.000 quilometres. Cada metre que avancem representaria, per tant, 1 milió de quilometres al sistema solar.
*El sender GR 5 té un total de 234 km i transcorre entre Sitges i Canet de Mar
Hem aparcat el cotxe a l’aparcament de sota de Can Grau i iniciem la caminada d’avui quan són les 8,05 h.
Ascendim de l’aparcament per la carretera cap a Can Tòfol, on hi ha les instal·lacions de l’Observatori Astronòmic del Parc del Garraf. Funciona des de l’any 1997 en un antic magatzem agrícola, situat davant de Can Grau.
Can Tòfol Observatori Astronòmic del Parc del Garraf
A la façana de Can Tòfol hi ha pintat un cercle de color groc de 1,40 m. Representa el Sol.
Sol
Can Grau, ubicada una mica més amunt de Can Tòfol, és una masia rectangular, amb planta baixa i pis, amb coberta de teules àrabs a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal. A la façana principal, que mira a migdia, hi trobem un portal en arc de mig punt fet de maons. En aquesta planta hi ha cinc finestres rectangulars, amb ampit de rajola, de mides desiguals i totes elles enreixades. A la planta pis hi trobem cinc finestres més, disposades asimètricament i també enreixades, així com un rellotge de sol. Un gran contrafort reforça la cantonada sud-est de l’edificació principal. La masia, documentada des del segle XVI, era coneguda antigament com mas de Cabrafic o Cabafiga. L’any 1986 va ser adquirida per la Diputació de Barcelona i, un cop restaurada i rehabilitada, va ser oberta al públic el 1991 com a casa de colònies i escola de natura.
Can Grau
Rellotge de Sol. Can Grau
Just darrera de Can Grau, al sender GR 5, trobem una minúscula esfera que representa el planeta Mercuri. Aquest planeta, i tots els altres que anirem trobant, està situat damunt d’una fita de fusta, amb dos codis QR. Un, amb la informació sobre la ruta i l’altre, sobre el planeta.
Mercuri
Continuem pujant cap al nord pel sender i arribem de seguida, al cap de 51 m, al planeta Venus.
Venus
Més endavant, a 42 m, i a uns 150 m ja de Can Grau, el nostre planeta, la Terra, una boleta de 13 mm.
Terra
A la següent fita, 78 m més enllà, la representació de Mart, el planeta vermell.
Mart
Més endavant, el sender entronca amb el camí de Sant Pere de Ribes a Olesa de Bonesvalls. Just a la dreta hi ha un petit oratori amb diverses imatges: Mare de Déu de Lurdes…
Oratori – Imatges de l’oratori
Anem per la dreta del camí cap al nord i aviat trobem, a la nostra dreta, l’aljub del Camí Vell d’Olesa.
Anem travessant pinedes i alzinars, amb àrees de matollar: garric, boix, llentiscle, sajolida, carç, i l’emblemàtic margalló, amb algun dels seus exemplars curull de dàtils, coneguts com pa de llop o pa de guineu. Vegetació esquitxada de les vinyes, encara verdes, que ja han lliurat aquest any el seu fruit. Aquest serà el paisatge que ens acompanyarà en tot el recorregut.
Avançant pel camí, a 550 m de la fita de Mart, trobarem la representació de Júpiter.
Júpiter
Després d’una giragonsa dreta i esquerra, i havent passat del terme d’Olivella al d’Avinyonet del Penedès –i havent canviat també de comarca: del Garraf a l’Alt Penedès– trobem el planeta Saturn, el dels anells. Hem avançat 622 m des de Júpiter.
Saturn
A la dreta del nostre camí hem deixat el sender que ascendeix al puig de la Mola (550 m).
Sender al puig de la Mola
De seguida sortim del terme d’Avinyonet del Penedès i ens endinsem en territoris del municipi d’Olesa de Bonesvalls. Així arribem al corral de l’Esquerrà.
Del corral tan sols en resten les ruïnes que ens mostren les seves dimensions originals, uns 40-50 m², i el lloc on hi havia la porta principal. És una obra de pedra amb les cantoneres de la porta de maó.
Corral de l’Esquerrà
Aquí, el GR 5 deixa el camí que descendeix cap a l’esquerra i continua pel corriol descendent que surt de davant del corral. Marxant cap el nord-oest, aviat retrobarem el camí que hem deixat.
Retrobat el camí, continuem cap al nord i de seguida, a la nostra esquerra, apareix l’avenc de l’Esquerrà (Coordenades X: 402866 Y: 4575377), a la llera del fondo dels Forcalls.
Avenc de l’Esquerrà
L’avenc de l’Esquerrà és el més profund del massís del Garraf i un dels més interessants, des del punt de vista espeleològic, de tota la península Ibèrica, atesa la seva configuració. Una gran alzina tapa part de la boca, que és ovalada, d’uns 7 m d’amplada màxima. A l’interior es formen quatre vies diferents de penetració completament independents: la via normal; la via del Rat-penat, que és la de més profunditat, arribant als 206 m; la via Lamarca-Torras; i la via dels pous concrecionats. El recorregut total és de 393 m.
Avenc de l’Escarrà – espeleoindexhttps://espeleoindex.com
Placa commemorativa
L’avenc de l’Esquerrà va ser explorat per primera vegada el 1908 per mossèn Marià Faura. L’any 1955 s’assolí la fondària màxima per membres del GES del Grup Muntanyenc Barcelonès.
Continuem pel camí de Sant Pere de Ribes a Olesa de Bonesvalls nord-est enllà. Una mica més endavant el sender GR 5 tira per un trencall a la dreta. Després, fent una giragonsa sud i nord, travessat el fondo de l’Astor, el GR 5 es desvia per un carrerany que, seguin nord-oest, entroncarà amb el camí de Sapalla. Avançarem per aquest camí i entrem després dins del fondo del Pi d’en Lluc. Aquí trobarem, a l’esquerra, la representació del planeta Urà. Hem avançat 1 km i mig des de la fita del planeta Saturn.
Urà
Una vegada sortits del fondo per la dreta, el sender fa una àmplia corba cap al nord-est que porta cap a la riera de Begues. Trobada la riera avança cap al nord-est, a estones per dins de la riera i a estones per un camí paral·lel.
Així arribem al barri de l’Hospital (Olesa de Bonesvalls), quan les campanes de la capella de Santa Maria de l’Anunciata toquen les 10.
Aquest barri fou fundat per la mitra al voltant del recinte emmurallat amb el nom de Pobla de Cervelló o, també, de l’Hospital de Cervelló.
Barri de l’Hospital (Olesa de Bonesvalls)
Esmorzem i fem el cafè en el magnífic marc del recinte emmurallat.
Muralla i església de santa Maria
El conjunt tancat per la muralla te diverses edificacions: l’antic hospital, la torre de l’homenatge, la capella de Santa Maria de l’Anunciata, així com diversos coberts i annexos.
L’hospital és obra de transició del romànic al gòtic, molt reformat als segles XVI i XVII. El cos central del conjunt és l’edifici dels malalts, gran casal amb torre d’homenatge o defensa. L’edifici te dues naus rectangulars de cinc trams superposades formant dos pisos, amb quatre arcs diafragma apuntats que suporten un pis el primer i un sostre a doble vessant l’últim. La torre és de base quadrada amb finestres geminades. Al costat hi ha encara els graons d’ascens als cups on s’aportaven els antics delmes. Al segle XV es van fer reformes i es col·locà un blasó en relleu sobre la porta d’entrada que recorda que la restauració fou feta durant l’episcopat del bisbe Joan Dimes Lloris.
Actualment, l’antic Hospital de Cervelló forma part d’una explotació agrària propietat del Bisbat de Barcelona, d’unes 750 hectàrees. Un edifici s’utilitza com habitatge de l’hospitaler, càrrec que té per transmissió familiar des del 1682.
L’Hospital
Torre de l’homenatge
Escales als cups
Portalada amb el blasó del bisbe – Blasó del bisbe Joan Dimes Lloris
La capella de Santa Maria de l’Anunciata està situada a l’angle nord-est del recinte. La nau de la capella sobresurt del clos emmurallat. Es coneguda també per Santa Marta de l’Hospital. És un edifici de planta rectangular amb absis recte. La part primitiva té el sostre sostingut per bigues, a dues vessants. L’edifici té obertures escasses: una finestra gòtica a la paret nord i una finestra neogòtica al sector que dona al pati de l’Hospital. El portal principal és d’arc de mig punt adovellat i es troba a la paret de llevant, donant a l’interior del pati del conjunt de l’Hospital. Damunt el portal hi ha una creu patent cisellada en una pedra. Al costat esquerre de la porta principal hi ha el campanar de base rectangular de no gaire alçada, de tipus d’espadanya amb dues obertures desiguals amb arc de mig punt, amb teulada a dues vessants amb dos nínxols sota l’angle del mig, el de la banda del pati obert i l’altre tapat. L’obra de l’edifici és de pedra molt ben escairada i disposada. Destaca la creu gòtica de pedra que es troba al carener de la teulada de la zona de l’absis. És un edifici gòtic, del segle XIV, reformat el segle XVII. La capella es construiria al mateix moment que l’edifici de l’hospital ja que la trobem documentada a la visita pastoral del 1315. A causa de l’incendi de 1936 s’esfondrà la volta falsa i el bigam del segle XVII, quedant només les parets mestres. El 1953 es va restaurar sota la direcció de l’arquitecte Puig i Boada i coure reinaugurant-la amb la presència del bisbe Gregorio Modrego. A finals del XVIII una plaga de llagosta afectà el municipi, fent els olesans un vot a Santa Marta, fet que provocà que es generalitzés l’advocació a aquesta santa com a patrona de l’hospitalitat ja que ho era dels hostalers i hostals.
Portal de la capella
Campanar
Creu patent
Una vegada hem esmorzat, valorem si ens arribem fins al planeta Neptú, situat dins el nucli d’Olesa de Bonesvalls, o tornem cap a Can Grau. Vista l’hora que és, deixem la visita a la representació d’aquest planeta per a una altra ocasió.
Abans de retornar cap a Can Grau fem una volta pel barri de l’Hospital tot contemplat els seus ben arranjats habitatges, Cal Cutato, Can Bicicleta (allotjament rural), Can Arenas-Bañolas (restauradors)…
Cal Cutato Allotjament rural Can Bicicleta
Can Arenas – Bañolas
Encara, abans de marxar, podem veure el conegut Pouet.
El Pouet
El Pouet és un pou de planta circular amb volta superior i accés frontal per la banda sud. Es troba a la llera de la riera d’Oleseta, tributaria de la riera de Begues. La paret nord forma un angle per tal de fer de trenca aigües quan la riera baixava plena. És un pou que recull les aigües del nivell inferior de la riera. Al barri de l’Hospital cada casa tenia el seu pou. Aquest pou que es troba a la riera seria d’ús de la casa de cal Joan Olivella.
Així, vist aquest pou, retornem cap a Can Grau pel mateix camí que hem fet a l’anada. El Jaume encara te temps de collir unes mates de sajolida.
Sajolida
Arribem a Can Grau i seguim un tros de camí o itinerari sensorial i baixem a l’aparcament al costat d’una bassa de gran dimensions, quan falten 5 minuts pel migdia.
Itinerari sensorial
Agafem el cotxe i marxem cap a casa, satisfets de la caminada d’avui i gens cansats després d’aquest llarguíssim desplaçament per l’espai sideral del nostre sistema solar.
Caminada del dimecres 21 de setembre de 2022. 8,5 km. 3 h 30 min. Desnivell 195 m. Altitud màxima 274 m. Altitud mínima 168 m. Alfred Castells (text), Raül Horro i Jaume Sendra (fotos).
Reprenem les caminades del dimecres, a dos dies de l’equinocci de tardor, després de l’aturada estiuenca de tres mesos.
Són les 8 hores i 5 minuts del matí quan, havent deixat el cotxe aparcat davant l’esplanada del castell de Penyafort, iniciem la caminada d’avui, amb un cel mig ennuvolat.
Castell de Penyafort
Tirem cap el sud, amb direcció a Castellet. A la dreta anem deixant les masies de Cal Magí, Cal Vicari, Cal Noi de Bellestar -amb les seves obres permanents- i Cal Prunera, amb unes quantes cabretes i un gos ben gros.
Just passat el pont sobre el barranc de Sant Llorenç, mirem de trobar la font de Sal-i-pebre. Actualment la font no és visible ja que l’aigua està canalitzada per dues cases que la van recuperar, ja que s’havia perdut. Va caldre fer un clot més fondo per trobar l’aigua.
Continuem cap al sud i agafem el primer trencall a l’esquerra per la carrerada del barranc de la Senabra* o, també, carrerada de la Bisbal, que, entre vinyes i amb un lleu pendent ascendent, ens porta a la Senabra.
*També escrit Sanabra
La Senabra, Masia i Església
Del conjunt de construccions d’aquest indret destaquen l’església romànica de Santa Maria de la Senabra i la caseria de la Senabra.
Un esponerós magraner davant l’església sembla que vulgui donar-nos la benvinguda amb l’ofrena de les seves magranes.
Magraner
L’església de Santa Maria de la Senabra és un edifici d’una sola nau amb absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. Constitueix un dels millors exemplars romànics del Penedès. A l’interior hi ha un fris i un arc toral que aguantava la volta de canó, ensorrada. La façana té un portal adovellat i un ull de bou, i l’absis mostra una finestra de doble esqueixada. El seu origen se situa al segle XII. A l’interior es conserven pintures del 1614.
Església de Santa Maria de la Senabra
La caseria és un edifici de planta quadrangular amb planta baixa, pis i golfes, coberta a dos vessants. El portal d’entrada és d’arc de mig punt dovellat i les finestres estan emmarcades en pedra. Les cantoneres són de pedra i a un angle de l’edifici hi ha un contrafort.
A una llinda de pedra dels finestrals hi ha esculpida la data 1674.
Actualment acull les activitats agropecuàries de Vins Mallofré.
Caseria de la Senabra
La Senabra. 1674
Des d’aquí baixem per un sender en direcció nord-est que, entre vinyes i pins ens porta al barranc de Sant Llorenç. Tot baixant, a l’esquerra, encara subsisteix un antic pou ja enrunat.
pou enrunat
Seguim el fondo d’aquest barranc, agafem el Camí Vell de la Senabra o també Fondo de Sant Llorenç de est enllà envoltats d’una flora ufanosa fruit de l’ambient obac de l’indret.
Camí Vell de la Senabra o Fondo de Sant Llorenç
Al cap de poca estona, a la nostra dreta, arrambada a la paret natural, trobem la font de Sant Llorenç -seca, com totes les altres que veurem avui- (Coordenades X388729 Y4572605). L’aigua es regula, quan raja, amb una aixeta metàl·lica moderna.
Font de Sant Llorenç
Font de Sant Llorenç
Un poema de Josep Parera, difícil de llegir, embelleix el coronament de la font i unes taules amb bancs prop de la font conviden a fer un recés per descansar.
LA FONT DE SANT LLORENÇ Lloc d’esplai del qui matina, / font humil de sant Llorenç, / dolç repòs del qui camina, / aigua fresca i cristal·lina / que bevent-ne el cor emprens. / Tens per marc un bell paisatge, / tens perfums, tens cants d’ocell, / tens els besos de l’oratge / i del cel reps l’homenatge / perquè et dona el seu mantell.
Bancs i taules font de Sant Llorenç
Una mica mes enllà, també a la dreta, hi ha la font del Pouet del Cagalló (que alguns mapes descriuen com del Pouet del Queguelló). Es tracta d’una font de clot amb una basseta de forma rectangular (1,7 m x 0,90 m i 0,50 m de profunditat).
La cartografia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya indica que entre aquestes dues fonts hi ha una altra font: la font de Sant Joan, que nosaltres hem buscat i no hem pogut trobar.
Des d’aquí desfem al camí fins a la primera cruïlla que trobem a la dreta. Agafem el camí que puja en direcció nord-est i de seguida el deixem per agafar un senderol que cap al sud-est en conduirà al cim d’un pujolet (274 m), on trobarem les restes de l’ermita de Sant Llorenç de la Senabra. El senderol puja força suau, llevat d’uns petits trams força drets.
Ermita de Sant Llorenç de la Senabra
L’ermita, d’estil romànic, es troba en un estat ruïnós i està en procés de restauració. Només es conserva, semi alçat, l’absis de planta semicircular, que presenta unes decoracions llombardes i unes finestres de mig punt, esqueixades, i part de les parets laterals. Els carreus són de pedra picada disposats en fileres horitzontals.
Ermita de Sant Llorenç de la Senabra
Finestra de mig punt
Durant la prospecció arqueològica realitzada l’any 2011 es va constatar que al segle XVI l’església havia esdevingut un mas on la cuina amb forn de llenya estava a l’absis. En el moment de les excavacions es va trobar ceràmica dels segles XV al XVIII.
L’ermita sobre l’any 1912 (Foto: Manel Cases)
De l’ermita existeixen testimonis gràfics (1912) que mostren el bon estat en què es trobava a principis del segle XX.
Portem una hora i mitja de caminada i decidim esmorzar als voltants de l’ermita, prop de les restes on es construí un pessebre l’any 2017.
L’any 2017 hi hagué un pessebre
En acabat d’esmorzar agafem un camí cap al nord que baixa entre boscos de pins i que ens condueix més amunt del camí que hem deixat abans per pujar a l’ermita. Seguim aquest camí cap al nord, de moment, per girar després cap a l’oest. De seguida trobem dos nous camins a la nostra dreta. De moment no n’agafarem cap perquè volem trobar la barraca de la Senabreta que ha d’estar entre unes vinyes que queden a la nostra esquerra.
No costa gaire de trobar (Coordenades X388557 Y4573077). La barraca és una mulassa de planta exterior quadrada (2 m x 2 m) i interior circular, en falsa cúpula, ubicada sobre el marge que divideix dues terrasses de vinya. Les pedres de la construcció són de petites dimensions, irregulars, amb les cantonades amb pedres grans. La portalada d’accés és petita, feta amb arc rodó de pedres irregulars. Actualment una moderna porta de fusta tanca el seu accés. A la façana de llevant hi ha una petita obertura. La cabana ha estat arrebossada amb morter modern.
Barraca de la Senabreta
Tornem cap el camí i, ara sí, agafem el segon dels camins que havíem deixat a la dreta i el seguim cap al nord. Una vegada travessat el torrent del Llop ens entaforem per un fondo amb força vegetació, a la nostra dreta, per mirar de trobar la font del Llop.
Font del Llop
Eureka! Al cap d’uns 100 m l’hem trobat (Coordenades X388811 Y4573432). Es tracta d’una font de clot, com un gran cocó. Està excavada en forma de cova de diversos metres de profunditat, sota d’unes roques molt grans que delimiten un fondal. L’aigua hauria de degotar per sota de les roques del sostre. Avui, però, ni havia aigua ni rajava. A l’esquerra de la font hi ha un petit pessebre metàl·lic.
Pessebre
Vista la font tornem al camí per continuar avançant en direcció nord-oest per arribar-nos a la Torreta.
La Torreta
Aquesta masia, molt enrunada, consta d’un cos principal amb diversos annexos adossats. L’edifici disposava de planta baixa i pis. Des de la planta baixa es podia accedir a una gran cisterna soterrada. A la façana hi destaquen alguns finestrals d’arc rebaixat amb totxo vist, les estructures de pedra a les cantonades i algun arc de mig punt. A l’interior hi ha un arc apuntat de pedra i una llinda de pedra amb arc conopial. A la part de darrera de la casa es conserven restes d’un forn de pa i d’una altra cisterna.
Tornem enrere fins que arribem a la cruïlla davant de la barraca de la Senabreta. Des d’aquí, avançant cap a l’oest. Entre boscos de pins i vinya, passem per el costat d’uns ruscs d’abelles, arribarem a una altra masia molt enrunada: Cal Pere Joan.
Ruscs d’abelles
Cal Pere Joan
Es pot distingir, encara, que la masia tenia un cos principal de planta quadrangular amb planta baixa, pis i golfes amb coberta a dos vessants. L’accés a l’edifici es feia per un baluard amb arc de mig punt dovellat. El finestral de la façana té els brancals, escopidor i llinda amb guardapols de pedra, amb festejadors a l’interior. Les cantoneres de l’edifici estan fetes amb carreus de pedra. Hi ha unes dates en dos punts de l’edifici: a les golfes, l’any 1670 i a l’entrada, en una rajola, hi ha la inscripció de l’any 1882.
Davant la masia hi ha una pèrgola constituïda per unes moreres que dispensen una ombra meravellosa per gaudir d’un petit descans, que no ens estem de experimentar-lo.
Pèrgola amb moreres
Continuem. Fent giragonses nord i oest arribem a un camí d’entrada, a la nostra dreta, que, entre uns joves xiprers, ens condueix al mas Petit.
Camí al mas Petit
Aquest mas, actualment, està en procés de restauració amb unes dependències força modernes. Hem preguntat als paletes que hi estaven treballant per la sínia propera i no ens han sabut indicar la situació. Sembla que aquesta sínia estaria situada al fondo de la Torreta, al nord del mas. Un altre dia serà.
Mas Petit
Desfem el camí per sortir de la finca, anem cap a la dreta i arribem al castell de Penyafort quan son les 11 hores i 35 minuts. Acabem, satisfets, la caminada d’avui i retornem cap a casa.
Caminada del dimecres 22 de juny de 2022, primera de l’estiu. 10,3 km. 3 h 30 min. Desnivell 212 m. Altitud màxima 231 m. Altitud mínima 146 m.
Alfred Castells (text), Raül Horro i Jaume Sendra (fotos).
Aparquem el cotxe al carrer de Santa Magdalena de Torrelletes (poble del municipi de Castellet i la Gornal). Son les 7,25 del mati quan iniciem la caminada d’avui.
Sortim del poble per la banda de llevant, agafant les escales que surten de davant de Cal Pastor, per connectar amb el carrer del Pou.
Cal Pastor
Can Pastor ceràmica de Santa Magdalena i picador de campana (foto 11-12- 2019)
Escales al carrer del Pou
Girem cap a llevant pel camí de la Bovera i camí a Penyafort, tot deixant a la nostra esquerra el dipòsit d’aigua.
Pou d’aigua
El camí agafa la direcció nord i avança, primer, per un terra rocós, on s’hi noten encara les roderes deixades pels carros, i, després, per un sender més estret entre vegetació -molts llentiscles- que, encara mullada per la pluja d’ahir, ens esquitxa al nostre pas.
Roderes
el camí entre atzavares i margallons
A l’esquerra subsisteixen les restes d’un forn de calç amb un parell de pins que han crescut a dins.
Forn de calç
Arribats a l’indret conegut com el Figueral, agafem el camí cap a l’esquerra, seguin les indicacions a Penyafort. A la dreta aniríem cap al fondo de la Bovera.
Passem entre vinyes i uns exemplars de magnifiques atzavares.
A la propera cruïlla, girem a la dreta, continuem entre vinyes fins que entrem en una zona boscosa. El camí ara segueix en direcció nord. Al cap d’una estona, a la nostra esquerra, un indicador assenyala la ruta per anar a Penyafort, així que deixem el camí que seguíem i que condueix al Corral de Muntanya.
El sender cap a Penyafort baixa molt dret, fins i tot hi ha uns escalons fets amb unes peces de fusta per facilitar la marxa. Avancem entre boscos de pins i, també, algunes alzines acompanyats per la intensa flaire boscana que proporciona la humitat ambiental d’aquest matí. El sender travessa el fondo del Raventós fins que trobem unes vinyes i un immens camp al qual han arrencat els ceps. A la nostra esquerra podem observar la immensa finca de Cal Romagosa de Torrelletes i, més al fons, el nucli de les Masuques.
Cal Romagosa
Les Mesuques
Seguim cap al nord per arribar al Mas Pigot. Abans d’arribar-hi, just a la nostra dreta, trobem les restes de la que es coneix com la Torre del Mas Pigot, rodejada per una florida mata de baladre i altre vegetació que impedeix veure’n l’interior. És una torre colomer molt malmesa, ja que sols resten drets un parell de panys de paret. S’ha de descartar l’origen romà que tradicionalment se li ha suposat. Cal pressuposar que és medieval; amb tot, els límits cronològics en què pogué ésser construïda són molt amplis i van des de l’època musulmana fins als darrers segles medievals.
Torre del Mas Pigot
A l’arribar al mas, el rodegem pel seu costat de llevant, on hi ha una vinya. El Mas Pigot és una masia centenària de dues plantes totalment restaurada, amb la particularitat de tenir la façana pintada de vermell, que fa la funció de residència casa de pagès, que compta amb una refrescant piscina envoltada d’una gran zona de gespa amb gandules i una zona amb sofàs, a més d’una barbacoa coberta i una sala de jocs.
Mas Pigot
Agafem des d’aquí el sender que fa baixada cap al nord fins que trobem un camí, que prenem cap a la dreta. Una mica més endavant trobem una cruïlla, just al límit entre els termes de Castellet i la Gornal i Santa Margarida i els Monjos. Nosaltres continuem cap al nord i de seguida arribem a l’antiga quadra de Bellestar (o Bell-Estar, com indica una ceràmica).
Quadra de Bellestar
L’edifici de la quadra, força malmès, consta d’un cos principal de planta quadrangular amb planta baixa, primer pis i golfes. La coberta és a dos vessants amb ràfec de bigues. La façana de l’edifici té el portal principal de mig punt dovellat. Destaca un finestral emmarcat de pedra motllurada.
La primera referència escrita de la quadra de Bellestar data de l’any 1306, on s’esmenta Romeu de Bell-estar, militar i beneficiari de la capella de Santa Maria de la Senabre. Onofre Gual, els Brugal o els Morató són algunes de les famílies que també hi han residit. A partir del 1505, es troben continues referències escrites a Bell-estar, Ballestar o Ballestà. Durant el segle XIV, els senyors hi van fer construir una capella dedicada a sant Pere. L’edifici està clos per un baluard, amb un portal d’arc de pedra rebaixat amb la inscripció 1856 a la clau de volta. Damunt d’aquest portal d’accés hi ha la creu de l’antiga capella de sant Pere que es va enrunar. Fins fa pocs anys encara hi havia la pica baptismal.
Quadra de Bellestar
Des d’aquí continuem en direcció nord-oest. Ara el camí fa un revolt tancat amb força pendent. Arribem a una altra cruïlla. Cap a l’esquerra aniríem a Cal Brugal, una masia construïda a mitjans del segle XVII pel pubill dels Brugal de Mas Ballestar anomenat Francesc Roig.
Cal Brugal
Nosaltres continuem nord enllà per travessar el torrent de Borrolleres, un indret ombrívol amb una ufanosa vegetació. Travessat el torrent, deixem un cobert a mà esquerra i continuem amb una lleu pendent de pujada cap al nord.
Deixem una altra finca a l’esquerra i passem per damunt del barranc de Sant Llorenç per un pont per fer cap a un nucli de masies: Cal Prunera, Cal Noi (també coneguda com Cal Noi de Bellestar) i Cal Vicari, totes a l’esquerra del camí. Una mica més enllà, una altra masia: Cal Magí, també a l’esquerra i una mica allunyada.
A Cal Prunera hem pogut observar unes cabres amb el seus cabridets al tancat de davant de la masia.
Cal Prunera
A Cal Noi, la part més propera al camí segueix en obres. Fa un temps, quan hi vàrem passar, hi treballaven, ara sembla que estiguin aturades.
Cal Noi
Cal Vicari
Avancem una miqueta més i fem cap al castell de Penyafort.
El castell de Penyafort és un complex arquitectònic que integra construccions de diferents èpoques, des de l’edat mitjana fins l’actualitat. Entre les edificacions medievals destaca una torre, dues petites sales corbades perimetrals a la torre, una sala absidal possiblement emprada com a baptisteri i que conserva pintures murals d’interès; l’atri de l’església, una sala rectangular que està decorada també amb pintures murals i inclou una volta d’aresta gòtica amb una clau que mostra les armes dels Espuny (senyors del castell a les darreries de l’edat mitjana i fins al segle XVII); i una sala amb una escala que condueix a la part residencial. L’església és d’una sola nau, coberta amb volta d’aresta amb arcs torals, amb absis rectangular i cripta funerària accessible. La decoració és molt senzilla, amb una gran motllura a la imposta de la volta, finestres cegues i lesenes que continuen fins a terra els arcs torals. L’amplada aparent es veu incrementada per sis capelles a cada costat, que ocupen els espais lliures entre els contraforts de la volta. Al costat de l’epístola del presbiteri hi ha la sagristia. En la primera i la tercera capelles del costat de l’evangeli hi ha portes que comuniquen amb el pati interior del conjunt, i a les capelles dels peus portes que duen a sales annexes. Als peus de la nau hi ha un gran cor de fusta, amb accés des de la mateixa església i des de la torre rodona. Darrera de l’absis de l’església hi ha un edifici de planta rectangular i dos pisos. La planta baixa de la resta de l’edifici té forma de L. L’ala de ponent compta amb una gran nau que en origen era destinada a celler. A la porta, enconat, hi ha un cartell que es data a l’any 1693. La planta residencial ha estat en ús fins a l’actualitat. Damunt l’angle de les dues naus hi ha un gran mirador amb tres arcades a cada costat curt i cinc als costats llargs. Bona part de les arcades estan tapiades. L’edifici compta amb dos grans jardins. Un ocupa l’espai central i l’altre queda al costat de ponent. Aquest últim inclou una avinguda envoltada de xiprers que mena fins a la bassa. Al costat de la bassa hi ha un gran pou de planta ovalada, creuat per una arcada d’origen molt probablement medieval. Per últim, a una certa distància a ponent del conjunt edificat hi ha la torre d’un antic molí de vent.
Castell de Penyafort. Visió sud
Torre. Antic molí
Castell. Visió nord
Torre. Nord
La part més antiga d’aquest conjunt arquitectònic, és el que queda de la casa natal de Raimon de Penyafort (1185 – 1275)*, una petita fortificació depenent del castell d’Olèrdola. La majoria d’edificis que es conserven es van construir després de la canonització del sant. L’any 1602 començarem les obres de construcció del convent dominicà de Penyafort, amb una església de dimensions considerables. El 1707 es construí el portal de l’església, que tenia un gran retaule que va ser robat el 1815. L’any 1835 el castell-convent va ser desamortitzat i passà a mans privades.
Pati castell (Foto: Alfred)
A les darreries del segle XIX pertanyia a l’enginyer Puig i Llagostera, que va renovar l’edifici i l’adaptà com a mansió senyorial. L’any 1936 l’església va ser saquejada i se’n van cremar les relíquies que conservava. Aleshores va ser transformada en presó per a captius de guerra, mentre els propietaris i els masovers seguien emprant la part residencial. Després d’un període de deteriorament i successius canvis de mans, el conjunt va ser adquirit l’any 1980 per la senyora Gallemí. El conjunt va ser declarat l’any 1988 Bé d’Interès Cultural, amb la categoria de Monument Nacional. L’any 1997 es creà l’Associació d’Amics del Castell de Penyafort, amb la finalitat de vetllar per la conservació física i els usos socials del castell. L’any 2002 l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va adquirir el conjunt del castell-convent.
Interior de la capella (Fotos: Jaume 29-11-2012)
*Raimon de Penyafort era fill de Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort. Va ser clergue i professor a la catedral de Barcelona. Es traslladà a la Universitat de Bolonya on també exercí de professor i on va conèixer la congregació de Sant Domènec, a la qual ingressà i n’acabà essent tercer mestre general de l’ordre de predicadors. Va esdevenir un dels grans especialistes en dret canònic durant l’edat mitjana, doctor en teologia eclesiàstica i, entre d’altres, va escriure el tractat Summa de casibus poentientiae, i el Liber extra, compilació de les anomenades decretals de Gregori IX, que fou el codi de dret canònic en ús a l’Església Catòlica fins al codi de Pius X. Exercí igualment una gran influència a la Corona d’Aragó. Va ser conseller del rei Jaume I i també va actuar com a assessor jurídic i inquisidor. L’any 1218, conjuntament amb sant Pere Nolasc, un jove mercader de teles, i amb el suport del mateix Jaume I i el bisbe Berenguer II de Palou, funda a Barcelona l’Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més conegut com l’Orde dels Mercedaris o Orde de la Mercè, amb l’objectiu de redimir els cristians captius dels musulmans i que fins a l’any 1779 va aconseguir alliberar un total de 60.000 persones de la seva captivitat a les terres de l’islam. Avui es dedica a l’assistència als necessitats: malalts, marginats, drogoaddictes, presos, etc. Els seus membres reben els noms de mercedaris o mercenaris. Fundà, també, una escola de llengua àrab (studium) a Tunis (1245) i a Múrcia (1266) per a la conversió dels musulmans. Fou canonitzat el 1601 i el 1665 proclamat sant. Patró dels col·legis d’advocats catalans i dels juristes, el 1944 el Ministeri de Justícia del Govern d’Espanya creà la Creu de San Raimundo de Peñafort per a premiar el mèrit a la justícia i recompensar fets o serveis rellevants en el camp del Dret.
Raimon de Penyafort
Com que la satisfacció no és mai completa, el goig de contemplar el castell i els seus encontorns es veu frustrat per la presencià d’una immensa grua al mateix castell -que fa molt temps que hi és- i per les instal·lacions del Polígon Industrial del Pla de l’Estació de la Ràpita que s’estén al nord d’on ens trobem.
Donem la volta pel costat nord del castell i anem a trobar el riu de Foix, que travessem per un pont, just davant de l’Abadal.
El riu de Foix
L’Abadal és una masia de planta irregular, conseqüència de juxtaposar diferents cossos al llarg de la seva història. Consta de planta baixa, primer pis, golfes i soterrani. L’edifici té una coberta a dos vessants amb barbacana i bigues de fusta. Les cantoneres són de blocs de pedra. Les façanes són de composició asimètrica. S’observen restes de contraforts. Alguns finestrals de la planta noble són emmarcats de pedra motllurada, altres finestrals tenen brancals, llindes i escopidors de pedra picada. A la façana de llevant hi destaquen una finestra geminada de pedra amb fust i capitell i un rellotge de sol. Davant la masia hi ha un espai enjardinat.
L’Abadal
Rellotge de sol. L’Abadal
Continuem cap el sud-oest pel camí fluvial, poblat per un imponent canyissar, paral·lel al riu de Foix per la seva riba dreta i el tornem a travessar per un altre pont en direcció sud-est.
Ribera del Foix
Canyissar
En aquest indret, al voltant d’un pi caigut, esmorzem. Represa la caminada entre vinyes i sempre cap al sud-est anem a sortir al camí per on hem passat abans, entre les masies de Cal Magí, a l’esquerra, i Cal Vicari, a la dreta. Des d’aquest punt, tirem cap al sud tot desfent el camí que hem fet a l’anada fins arribar a Torrelletes, al voltant de les 11 del matí.
Imatges de Torrelletes
De tornada cap a casa parem a Castellet i fem una cervesa a la terrassa d’El Barretet, davant el pantà de Foix, que en altres ocasions propiciaria una bonica estampa bucòlica però, avui, amb la capa de verdet que cobreix la superfície de l’aigua, no és pas així.
9,5 km aproximadament. 3 h 15 min. Desnivell 273 m. Altitud màxima 301 m. Altitud mínima 98 m.
Alfred Castells (text), Raül Horro i Jaume Sendra (fotos).
Aparquem el cotxe a la bifurcació dels camins de la Talaia, del Mas Roig i del Corral d’en Roc. Són les 7,15 h i iniciem la caminada.
Avancem cap a l’est pel camí del Corral d’en Roc amb els marges plens de fonoll, deixant al sud les instal·lacions del Pitch & Putt Portal del Roc. Abans d’arribar al Corral d’en Roc, que queda a la nostra dreta, girem cap al nord i, pel costat d’uns camps i a través d’un petit bosc i uns altres camps, arribem al camí de Cal Baró. A l’esquerra hem deixat un dels camins que condueix al Mas Roig.
El Mas Roig és una antiga casa de pagès que s’ha transformat i restaurant diverses vegades. Ja se’n té constància des del segle XV: lo mas den Johan Roig.
Arribats al camí de Cal Baró, avancem cap a la dreta per anar a Mas Torrat. Arribats al Mas Torrat, avancem en direcció nord pel camí del Punt del Mitjotes deixant la masia a la dreta.
Camí del Mitjotes
El camí va ascendint i anem deixant a la nostra dreta el turonet del Punt del Mitjotes (229 m) i el corriol que du a les barraques bessones.
Des de el camí de Mitjotes les Mesquites i Mas d’en Coloma al fons Can Baró i el Coscó
Hi ha un moment que el camí baixa i deixa a la nostra esquerra una vinya. Arribats al final de la vinya trobem una cruïlla de camins. A la dreta aniríem cap al Mas de l’Artís i a l’esquerra a les Mesquites. Nosaltres seguim pel camí que segueix cap al nord-oest que s’enfila cap amunt.
Avançant per aquest camí fem cap a un sender que, entre un agradable bosc, del qual agraïm l’ombra, anirem cap a l’oest per arribar a una altra confluència de camins, a tocar de la Barraca del Bruno [coordenades: X: 390126 Y: 4568754], que és una mulassa de planta trapezoïdal i llinda plana molt ben conservada.
En aquest indret s’hi troba el racó de la Judit.
El racó de la Judit un lloc molt especial
“Un record per la Judit que avui fa deu anys que ens va deixar, aquell divendres abans que toquessin les nou!…sempre et portem i et portarem al cor! Moltes gracies a l’Alfred i el Raül per acompanyar-me un dia tan especial”.
Des d’aquí agafarem un corriol que baixa en direcció nord-est i un centenar de metres més enllà entroncarem amb el fondo de les Oliveres.
Girarem cap a l’esquerra (oest) i anirem ascendint pel fondo fins arribar al camí de Cal Cassanyes, prop del pla de les Palmeres, ja en terme de Castellet i la Gornal. Pel camí hem trobat a la nostra dreta, una mulassa [coordenades: X: 389776 Y: 4568982] amb forma de ferradura i que, actualment, està sense cúpula. Un grup d’Amics de la Pirelli l’estan restaurant.
Són les 9 del matí i esmorzem al pla de les Palmeres. Fet el cafè, seguim cap al sud-est, deixant a la dreta el sender PR-C 143 que porta al fondo de Coma Pineda. Continuem i trobem el trencall, a la nostra dreta, de la Carrerada Reial que porta a la Talaia i que és coneguda, també, com els tobogans, just al límit entre els termes municipals de Castellet i la Gornal i de Vilanova i la Geltrú.
Avancem en direcció sud-oest per la carrerada, que alterna la terra i l’asfalt, i que careneja per la serra de Bonaire, divisora, com hem dit, de Vilanova i la Geltrú, que ens queda a l’esquerra, i de Castellet i la Gornal, a la dreta.
Al poc d’avançar per la carrerada, a la nostra esquerra (coordenades: X: 389459 Y: 4568801), trobem unes construccions de pedra enderrocades que no són altra cosa que un paravent de forma rectangular 10 m de llarg per 6 d’ample.
Paravent Serra de Bonaire
Paravent com el seu nom indica, servia per refugiar-se del vent.
Més endavant, on resta un pi mig cremat, supervivent de l’incendi que just fa deu anys va cremar aquest territori, aquest pi és una referencia ja que es veu a molts quilometres a la rodona, agafem un camí mig esborrat a la nostra esquerra per arribar-nos al Coscó que, amb 298 m, és el punt més alt de la serra de Bonaire, per sobre de la Talaia, que en té 290 m.
Pi supervivent
El Coscó (298 m)
Des de la torre elèctrica del Coscó s’observen les ruïnes de Cal Baró a baix.
Ruïnes de Cal Baró
Retornem a la carrerada i continuem la caminada. Des d’aquest altura podem observar la presa del pantà de Foix amb l’aigua embassada coberta de verdet.
El pantà de Foix
Més endavant encara trobarem, a la nostra dreta, les restes d’una mulassa totalment enderrocada amb una mata de llentiscle a l’interior.
Mulassa derruïda
Deixem a la nostra dreta el camí que porta al cim de la Talaia i anem baixant pel camí asfaltat que amb un fort pendent ens porta al peu de la Talaia, on tenim el cotxe aparcat. A la nostra esquerra encara hem pogut veure el que resta de la Barraca del Cigarro i davant nostre les instal·lacions del Pitch & Putt Portal del Roc.
Barraca del Cigarro i camí amb oliveres a Mas Roig
Pitch & Putt Portal del Roc i camí amb oliveres a Mas Roig
Arribem a cotxe quan són les 10,30 h. Hem sortit amb 24º i acabem amb 29º. No obstant, tot i que hem passat força calor, no tanta però com la que fa al conjunt de la península, a estones un airet agradable ens ha anat acompanyant (deu ser que hem passat per la serra de Bonaire).
Un dia molt especial ja que fa deu anys de l’incendi del 12 de juny i deu anys que la Judit ens va deixar.
Vestigis de l’incendi del 12 de juny de 2012, aquesta setmana ha fet deu anys i encara queden restes del que va cremat
Avui dissabte quan estic escrivint la caminada tornem a tenir un altre incendi a Olivella Can Suriol, un lloc molt agradable per caminar…esperem que el puguin apagar aviat.
des del terrat incendi d’Olivella 18 de juny de 2022
Caminada del dimecres 8 de juny de 2022. 11,30 km aproximadament. 3 h 15 min. Altitud màxima 298 m. Altitud mínima 107 m. Avui el company Alfred no ha pogut acompanyar-nos i fem la caminada nosaltres dos Jaume Sendra i Raül Horro.
Aparquem el cotxe a la bifurcació dels camins de la Talaia, del Mas Roig i del Corral d’en Roc, al peu de la Talaia. Són les 7,15 h i iniciem la caminada. Avancem cap a l’est pel camí del Corral d’en Roc, deixant al sud les instal·lacions del Pitch & Putt Portal del Roc.
Pitch & Putt Portal del Roc foto Jaume
Abans d’arribar al Corral d’en Roc, que queda a la nostra dreta, girem cap al nord i, a través del bosc del Mas Roig i uns camps, arribem al camí de Cal Baró. A l’esquerra hem deixat un dels camins que condueix al Mas Roig amb oliveres a banda i banda del camí.
Camí d’oliveres a Mas Roig foto Jaume
El Mas Roig és una antiga casa de pagès que s’ha transformat i restaurat diverses vegades. Ja se’n té constància des del segle XV: lo mas den Johan Roig.
Mas Roig foto Jaume
Arribats al camí de Cal Baró, seguim hi abans de la bifurcació que va a les Mesquites, a la dreta hi ha uns 50 metres trobem la Font d’en Brunet o font del Jonc.
La font del Jonc, abans s’anomenava font del Cocó i font d’en Brunet. Des de temps immemorials les aigües que són recollides en un bassiol cobert en forma de cocó. L’any1966 fou redescoberta i la batejant-la amb el nom «font del Jonc» per els joncs que creixen al seu peu. Un document de l’any 1818 es esmentada la font d’en Brunet.
Font d’en Brunet o font del Jonc Foto Jaume
Seguim el camí a Cal Baró, a l’esquerra el Torrent de Sant Joan i trobem una mulassa amb bon estat. Travessem el Torrent de Cal Baró, seguim el camí dels Escalons a la dreta hi ha una masia amb moltes palmeres. A l’esquerra troben Cal Baró en estat ruïnós.
Mulassa al camí de Cal Baró foto Jaume
Cal Baró, masia avui enrunada, al segle XVIII era coneguda com el corral d’en Canyelles i, al ser adquirida per Josep Marcé, àlies Baró, canvià de nom. Aquesta nissaga la conservà fins el 1912, quan fou venuda a Heribert Gener. L’any 1972 s’hi crearen les instal·lacions Mas Baró, Complejos y Explotaciones Residenciales, però el projecte no reeixí.
Cal Baró foto Jaume
Arribem a la cruïlla de quatre camins i agafem, l’anomenat camí de les Mesquites al mas de l’Artís, al cap de una estona deixem a la dreta la vinya i el camí a Mas Torrat. Seguim en direcció al Mas Artís ha on trobem el camí que hi va des de Vilanova, per el camí a la dreta hi ha una filera de cactus tots florits, que fan molt de goig. Arribem a les 8 h 15 minuts al Mas de l’Artís.
Cactus florits Mas de l’Artís foto Jaume
El mas de l’Artís és un conjunt d’edificacions agrupades al voltant d’una masia de coberta a dues vessants amb capcer a la façana lateral. Les edificacions estan formades per la casa vella i la nova, cellers, corrals, quadres i granges. La masia originària és de planta rectangular i es compon de planta baixa i planta pis amb coberta a dues vessants de carener paral·lel a la façana principal i dues crugies paral·leles a aquesta amb l’escala central i l’accés desplaçats. Les cobertes són compostes i en sobresurt una torratxa. A més hi ha altres cossos destinats a usos de magatzem i cellers amb cobertes a dues vessants. La façana de la masia originària té portal principal d’arc de mig punt adovellat. Els portals i les finestres són amb llinda, menys les quatre que hi ha a sobre el portal d’accés que són d’arc rebaixat. Destaca la presència d’un rellotge de sol, així com el ràfec sota teulada. Les construccions adossades tenen paraments de pedra vista i obertures petites amb llinda. Segons constava en un pergamí desaparegut l’any 1936, el rei Jaume I va fer donació al 1257 a Josep Artís dels terrenys on s’edificà el mas de l’Artís. Durant els segles XV al XVII va ser propietat de la família Ferrer i a partir del segle XVIII va passar als Noya.
Mas de l’Artís foto Jaume
Deixem el Mas de l’Artís i agafem el camí del Fondo de les Oliveres, deixant a la dreta el camí al Mas de la Fam i a la urbanització les Palmeres. El Fondo de les Oliveres cada vegada hi ha més vegetació, és un trajecte preciós per caminar, al començament trobem una bassa temporal com a punt de reproducció d’amfibis de la Diputació, la bassa és troba seca i no hem vist mai amfibis ni aigua…la vegetació se l’esta menjant.
Bassa de reproducció d’amfibis foto Jaume
Per el camí hi han molts arbres caiguts a la nostra dreta hi ha un pou mig tapat de vegetació i més amunt a l’esquerra hi ha el forn de calç del Mas de l’Artís, seguim per el camí i a la esquerra deixem el camí que va a la barraca del Bruno i nosaltres seguim fins a trobar a la nostra dreta una mulassa que l’estan recuperant els amics de la Pirelli, ho tenen molt ben cuidat i la mulassa falta tancar el sostre.
Fondo de les Oliveres, el pou i el forn de calç fotos Jaume
Mulassa en fase de restauració fotos Jaume
Seguim per el camí Perdut a Torrelletes a la dreta hi ha el camí al Fondo del Teixidor que el deixem i nosaltres seguim el camí que en mica en mica va pujant fins el Pla de les Palmeres, ha on parem per esmorzar, són les nou del matí.
Després d’esmorzar seguim el camí en direcció sud, continuem i deixem el trencall, a la nostra dreta amb una barrera, de la Carrerada Reial que porta a la Talaia i que és coneguda, també, com els tobogans o la Serra de Bonaire, seguim direcció sud fins el balcó ha on podem contemplar unes precioses vistes de Cubelles, Vilanova i el Macís del Garraf.
“Avui hem recordat el desastre ecològic que va patir aquesta zona amb el gran incendi del 12 de juny de 2012, enguany farà 10 anys i sort que la natura és sàvia i ella mateixa es va restaurant i ara dona goig poder-la contemplar-la…esperant que no torni a passar”.
Panoràmica des del Balcó foto Jaume
Panoràmica des del Balcó Foto Raül
Baixem el camí al Mas de l’Artís de forta pendent, fins la Barraca del Bruno ha on fem una visita al Racó de la Judit.
foto Jaume
Barraca del Bruno foto Jaume
Seguim per el Camí de la Serra del Gat passant a la nostra dreta el mas d’en Coloma i a l’esquerra Les Mesquites.
Mas d’en Coloma foto Jaume
Les Mesquites Foto Raül
Més endavant a la dreta trobem la nova edificació de Can Brunet, ens acostem fins a la porta de reixa i observem a dins, veiem un gall dindi real que ens fa la seva cantarella. Aquests terrenys havien estat propietat d’un familiar i ho va restaurar tot, actualment pertany a uns francesos. Al davant a la dreta hi ha un terreny ballat i amb uns containers que no sabem a que pertanyen. Una mica més avall a l’esquerra hi han unes parets derruïdes que formaven l’antiga masia de Can Brunet.
La nova edificació de Can Brunet foto Jaume
Masia de Can Brunet, Corral d’en Brunet al Camí de la Serra del Gat, data la Construcció: s. XVIII. Masia enrunada damunt la carena entre el torrent de cal Baró i el fondo del mas Torrat, a migdia de les Mesquites. Vicenç Carbonell suposa que era l’antic lloc de Matabona i després el mas de la Miquela. El topònim Matabona apareix a l’any 999, juntament amb el primer esment de la vila Episcopal, denominació que probablement fa referència a la Geltrú, en un document on es donen les afrontacions de la Marítima d’Olèrdola. Segons el mateix autor, aquell antic topònim el tenim representat amb l’indret de les Mesquites i el mas d’en Coloma, a més del corral d’en Brunet. Segons l’Estadística rústica, des de l’any 1725, Jaume Brunet posseïa terres a l’entorn de la Miquela, que passaren a Joan Brunet a partir de l’any 1739.
Ruïnes de Can Brunet foto Jaume
Anem seguin per el camí asfaltat tot baixant en forta pendent i a la dreta hi han dues mulasses bessones mig derruïdes i tapades per la vegetació.
Mulasses bessones mig derruïdes foto Jaume
Agafem el camí de Mas Baró a Mas Roig i a partir d’aquí, tornem a desfer el camí fins arribar al Peu de la Talaia que tenim el cotxe.
Són les 10 h 30 minuts i donem per acabada la caminada d’avui, tota la caminada amb el sol mig amagat i amb molta xafogor.
15,48 km. 4 h 15 min. Altitud màxima 124 m. Altitud mínima 18 m.
Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos)
La caminada d’avui és gairebé semblant a la que vam fer el passat 2 de febrer de 2022.
Sortim de la plaça de les Casernes i tirem pel carrer de les Casernes, el carrer d’Albert Salvany i Bertran, el carrer de la Creu de Xirivia, la rambla de Sant Jordi, la ronda Ibèrica (altrament, ronda de Palacios) i el carrer d’Antonio Rubio fins a arribar a la rambla del Països Catalans, on es forma una placeta ovalada. Just aquí, al costat nord-est, és on podem començar a agafar el camí vell de Ribes.
El camí gira cap a l’est i de seguida trobem una fita que delimita els termes de Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes.
Fita de termes camí vell de Ribes
A partir d’aquí avancem per una pista paral·lela a la C-31. Des de l’any 1985 aquesta carretera va tallar molts camins.
Quan arribem al torrent de la Masia Nova, creuem la carretera per sota i continuem cap a l’est, deixant a la nostra esquerra unes vinyes, i després cap al nord per uns senders entremig del bosc de pins. Arribats a uns camps de cereals, girem cap a l’est fins a trobar el camí asfaltat que du a Solers, conegut com el passeig d’Eduard Maristany i també per la carretera de Solers.
El travessem i tornem a agafar de nou l’interceptat camí vell de Ribes, ara un camí asfaltat que continuem cap a l’est. A l’esquerra anem trobant la masia de Cal Mironet, Xoriguera, actualment anomenada Clos la Plana i convertida en un espai per a celebracions, i un xalet, propietat d’un metge, que repeteix la denominació de Xoriguera.
Cal Mironet és un edifici de planta irregular constituït per diversos volums superposats. El volum principal consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana, que s’ha ampliat afegint un nivell enretirat. S’hi accedeix per un portal d’arc de mig punt arrebossat, sobre el qual hi ha tres finestres d’arc pla arrebossat. En un extrem de la façana de xaloc hi ha pintat un rellotge de sol circular. Segons consta en documentació de l’any 1847 la masia pertanyia a Christobal Miró del Bosch.
Cal Mironet (foto facebook de Can Mironet)
Xoriguera es un casal de planta basilical i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. El portal d’accés, d’arc de mig punt adovellat, queda cobert per un porxo avançat amb pilars ceràmics, amb la part superior habilitada com a balcó. A ambdues cantonades del balcó hi ha una tribuna circular amb columnes salomòniques ceràmiques i coberta amb volta esfèrica. La crugia orientada a garbí presenta una torre mirador de planta quadrangular i quatre nivells d’alçat, amb coberta a quatre vessants de ceràmica vidriada. A les façanes de garbí i xaloc, entre el tercer i el quart pis, hi trobem dos rellotges de sol.
La masia de Xoriguera està documentada des del segle XIII, quan pertanyia a Arnau de Xoriguera, síndic de Ribes. Entre els segles XVI i XVII va pertànyer als Puig de Xoriguera, i més endavant als Mironet. Al cadastre de l’any 1717 n’era propietari Emanuel Giralt, mentre que l’any 1764 ja hi figura un tal Joan Miró de Munxuriguera. Més endavant, l’any 1847, pertanyia a Antoni Giralt. Al principi del segle XX la va adquirir la família Soler de Vilanova i la Geltrú, que va construir sobre la masia antiga el casal modernista. Actualment, s’anomena Clos la Plana i s’ha convertit, com hem dit, en un estatge per a celebracions,
Xoriguera
De seguida travessem l’autopista C-32 per un pont i girem en direcció nord-est, deixant a la nostra esquerra els Cocons.
Els Cocons és un edifici de planta rectangular i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El portal d’accés es troba centrat en el frontis i és d’arc escarser arrebossat, com ho és la finestra del costat. A l’altra banda hi ha un portal més antic d’arc ceràmic i brancals de pedra carejada, que ha estat habilitat com a finestra, galeries horitzontals, de dos pòrtics d’arc de mig punt, ceràmic els de la planta baixa. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc. Algunes fonts indiquen que el Manso de Cocons està documentat des del segle XIII. Al cadastre de 1716/1717 s’anomena com a propietari un tal Emanuel Sole dels Cucons. Més endavant, tal com consta en un document de l’any 1847, pertanyia a Christobal Soler.
Els Cocons
Arribem a un encreuament i pel camí de la dreta anem ascendim fins al turó dels Cocons (84 m). Continuem avançant cap al nord. Dins del bosc, a la nostra dreta, s’alça l’estructura d’una petita cabana.
Cabana al turó dels Cocons
A l’arribar a la cruïlla on hi ha el rètol de les rutes girem cap a l’est per un camí que, al final, empalma amb un camí asfaltat.
Girem a la dreta per arribar-nos al mas de les Farigoles, però un camió que estava fent maniobres davant la masia (esperem que no hagi fet cap disbarat) ens ha impedit contemplar-ne la façana principal.
El mas de les Farigoles és un edifici aïllat de planta irregular formada per diversos cossos superposats. El volum principal consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. Té un portal d’arc de mig punt arrebossat, entorn el qual hi ha diverses finestres d’arc pla arrebossat. La façana de gregal té adossat un cos que sobresurt respecte el volum principal. A la seva façana lateral presenta un portal d’arc de mig punt ceràmic amb brancals de pedra, que està encarat amb el portal principal. A la façana de xaloc hi ha dues finestres de factura moderna i un rellotge de sol circular, així com un pou amb corriola adossat. La façana de gregal d’aquest cos té adossat un nou cos de planta baixa i pis i coberta a una vessant que desaigua al lateral. S’hi accedeix per un portal d’arc escarser ceràmic amb brancals de pedra, sobre el qual hi ha una finestra de factura moderna. A la façana de garbí hi ha adossat l’antic celler, on s’hi conserva la premsa de vi i els cups. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc, amb el portal principal ressaltat de diferent tonalitat. Dins la finca hi ha diversos pous antics, un dels quals té una inscripció de 1813. Davant del mas existeix una àmplia bassa. Antigament, la masia era coneguda com a Can Ferret.
Mas de les Farigoles (Can Ferret) foto del 20-11-2019
Bassa mas de les Farigoles
Retrocedim cap al nord per anar cap a l’Hospital Residència Sant Camil. A l’arribar a la rotonda coneguda amb el nom del Pi de Sant Camil, continuem en direcció nord-est per passar per davant de les masies de Can Fontanals i Can Jove, que deixem a la nostra esquerra.
Can Fontanals consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants desiguals amb el carener paral·lel a la façana. El frontis es compon segons tres eixos, definits per obertures d’arc pla arrebossat, algunes de les quals es troben emmarcades amb ceràmica vidriada de color verd. A la planta baixa hi ha dos portals d’arc rebaixat arrebossat amb brancals de pedra carejada. El finestral situat a sobre el portal té sortida a un balcó de baranes forjades i base motllurada, al costat del qual hi ha pintat un rellotge de sol rectangular. A la planta baixa hi ha un portal d’arc carpanell ceràmic amb brancals de pedra. Els pisos superiors es componen segons quatre eixos d’obertures d’arc pla arrebossat, les del primer pis delimitades amb barana de balustrada ceràmica. A la masia s’hi conserven alguns dels elements característics, com són els cups, les restes del forn de coure pa i una bassa amb safareig a l’altre costat del camí. Al cadastre de 1716/1717 hi figura la Casa Fontanals. Més endavant, l’any 1847, la masia pertanyia al vilanoví Pere Joan Garriga.
Can Fontanals (foto wikipedia.org/wiki/Can_Fontanals)
Can Jove és un edifici de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El frontis es compon simètricament segons quatre eixos, definits per obertures d’arc pla arrebossat, excepte un portal d’arc escarser arrebossat i el portal principal, d’arc escarser de pedra. A la clau del darrer hi ha inscrita la data 1881. El finestral sobre el portal té un balcó amb la base motllurada i baranes forjades, com les que delimiten la resta de finestrals del pis. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajoles i teules ceràmiques. En un eix de la façana hi ha un grup de tres finestres d’arc carpanell, emmarcades amb decoració de maó vist i ceràmica ornamental.
A la façana de ponent hi ha adossada la masoveria. Està formada per tres cossos de planta baixa i pis amb les cobertes de diferent alçada. Totes les obertures són d’arc pla arrebossat. L’acabat exterior del conjunt de la construcció conserva el parament arrebossat original. Davant seu hi ha l’antiga pallissa i corts, en estat ruïnós a causa d’un incendi. A pocs metres a llevant s’hi conserva la bassa. La masia es va construir durant el segle XIX. A principis del segle XX, van encomanar a l’arquitecte vilanoví Josep Font i Gumà una ampliació segons l’estètica modernista.
Can Jove (foto 2-2-2022)
Un sender força dret ens permetrà baixar a la llera de la riera de Ribes que seguim corrent amunt, deixant a la banda esquerra les timbes de Can Fontanals, fins que arribem al Pont de la Palanca.
Aquí ens agrada recordar l’anècdota viscuda als anys 60 (del segle passat) pel Jaume, l’Alfred i el Josep. Anant cap a la cova Negre ens va enganxar una tempesta que ens va obligar a passar la nit sota aquesta arcada del pont. No vàrem dormir pràcticament, tot vigilant el cabdal que baixava riera avall.
Un record de l’ull del pont de la Palanca
Creuem la carretera BV-2112 i entrem al nucli de Sota-ribes tot travessant el torrent de l’Espluga.
Visitem aquest bucòlic i entranyable nucli on destaquen la Casa del Terme i el complex de la casa rural La Torre.
La Casa del Terme és un edifici aïllat de planta rectangular i una sola crugia. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. S’hi accedeix per un portal d’arc de mig punt adovellat que es troba elevat respecte el nivell del torrent. Sobre el portal hi ha una petita finestra d’arc pla arrebossat amb l’ampit motllurat. La façana es troba reforçada amb un contrafort situat al costat del portal. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajols i teules ceràmiques. La Casa del Terme, antic edifici del comú de Ribes, està documentada des del segle XV. La Universitat de Ribes s’hi va allotjar fins al segle XIX, quan va traslladar-se a la Casa de la Vila. Després va acollir l’escola del municipi. Des de finals del segle XX s’utilitza com a centre d’informació.
Casa del Terme
Casa rural La Torre
Des d’aquí ascendim fins a la placeta conformada pel castell de Ribes, l’església vella de Sant Pere i la rectoria vella. Esmorzem a redós de l’ombra de l’església i mentre acabàvem de prendre un cafè ha arriba un grup d’infants d’una escola, que sembla anglesa, que utilitza la placeta com a pati de jocs. Aquesta infants ja ens els havíem trobat en una altra ocasió.
El castell de Ribes, també anomenat castell de Bell-lloc o castell de Sota-ribes, està documentat des del segle X. Posteriorment, va passar a feu de la família Ribes fins a l’any 1390, quan la jurisdicció i els drets van tornar al bisbat. L’any 1620 el castell va ser cedit al comú de Ribes.
Castell de Ribes
L’església vella de Sant Pere és un edifici de grans dimensions, de tres naus, cobert de teula a dues aigües i grans contraforts. La façana principal queda parcialment oculta degut a construccions posteriors. Aquesta està formada per un portal adovellat, una obertura circular al damunt, rematat amb un acabament en línia recta. A la zona dreta dels peus hi ha un campanar de base quadrada amb obertures allargades d’arc de mig punt a la zona superior. L’element més interessant del conjunt el constitueix la porta lateral, d’inspiració clàssica, de l’any 1664, és el Portal de les Ànimes, que presenta una porta amb arc de mig punt, dovelles radials i brancals de carreus de pedra vista ben escairats. El frontó és partit per un nínxol amb la imatge de sant Pere, sense cap, i l’escut del municipi sobre la portalada és el més antic que es conserva. Es va construir entre 1663 i 1678, en estil barroc sobre la primitiva església romànica. Fins al 1910 funcionà com a església parroquial.
Església vella de Sant Pere (fotos 2-2.2022)
La rectoria vella presenta a la portalada d’arc escarser adovellat un relleu de sant Pere a la clau de volta.
Sant Pere. Rectoria vella
Després d’esmorzar passem per davant del cementiri i agafem el camí de Can Zidro en direcció nord-oest. Més endavant trobem la Masieta, a la nostra dreta.
La Masieta havia format part de la finca de Can Ramon, i es denominava així perquè era la hisenda petita de la propietat. L’any 1847, la casa pertanyia a Josep Antoni Querol i Planas. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajoles i teules ceràmiques. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc. Davant la façana principal hi ha el pou antic.
A l’arribar a la cruïlla girem a l’esquerra i avancem en direcció sud-oest. Deixem a la dreta Can Ramon, que acull les bodegues Clos Lentiscus, i la subestació elèctrica.
Can Ramon és un edifici aïllat de planta irregular que es compon de diversos volums superposats. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El frontis es compon simètricament segons tres eixos, dels quals el central és de superior en alçada. La planta baixa té un portal d’arc escarser de pedra, amb un portal d’arc de mig punt amb brancals de pedra en un costat i una finestra d’arc pla arrebossat a l’altre. Al primer pis hi ha tres finestrals d’arc pla arrebossat amb un rellotge de sol intercalat datat del 1816, mentre que les golfes s’obren amb tres galeries, de cinc pòrtics d’arc de mig punt al cos central i de tres pòrtics als laterals. Com a curiositat, hem d’apuntar que algunes de les pedres dels murs de la casa contenen fòssils, molt abundants a la zona. Antigament la masia era coneguda com a Mas Agullons o Mas Pedrosa. Durant el segle XVII en va ser propietari Ramon Almirall del Carç, que va passar a donar-li nom.
Can Ramon (fotowikipedia.org)
A la propera cruïlla girem a la dreta i avancem en direcció nord-oest. Trobem a la nostra esquerra, en mig d’unes vinyes, una mulassa coneguda com la barraca d’en Pepeta, amb un foc a dins i que té la particularitat que el tancament de la cúpula es pot moure per permetre la sortida del fum.
barraca d’en Pepeta (foto 2-2-2022)
Arribem després a l’abandonat Mas de Montgròs, a la dreta.
El Mas de Montgròs està format per dos volums adossats, entre els que hi ha l’antic mas avui convertit en masoveria i un casal construït entorn el segle XIX. El primer és un edifici de planta rectangular i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. Al centre del frontis hi ha el portal d’arc de mig punt adovellat, al costat del qual hi ha un portal de menors dimensions d’arc escarser adovellat. El primer pis s’obre amb dos finestrals d’arc pla arrebossat delimitats amb una barana de ferro forjat, entre els que hi ha pintat un rellotge de sol força desdibuixat. El segon volum es troba adossat a migdia i es prolonga per garbí. És un edifici de planta rectangular i quatre crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta plana. S’hi accedeix per un portal d’arc escarser de pedra, amb la clau gravada amb una orla decorativa. Els finestrals del pis, d’arc pla arrebossat emmarcats amb motllures, tenen sortida a un balcó corregut amb baranes de forja. A l’extrem de gregal de la façana hi ha una escala d’obra perpendicular, delimitada amb balustrada, que condueix a la capella del mas. Davant la casa hi ha un pati que queda tancat per un baluard, obert amb una important portalada amb pilars ceràmics acabats amb capitells de ceràmica vidriada. A l’altra banda del camí encara es poden veure uns antics safaretjos. La referència documental més antiga és de manso Montis Grossi, al segle XIII. A principi del segle XV va pertànyer a Guillem de Montgròs, personatge destacat per haver exercit de batlle a Ribes. Més endavant, ja al segle XVII, es trobava en mans dels Miró de Montgròs, llinatge estretament vinculat a la veïna població de Vilanova i la Geltrú.
Safaretjos. Mas de Montgròs
Després del mas, un revolt amb pendent ens acosta a la font dels Tarongers, que ens queda a la dreta. Avui, la finca està oberta i tenim l’oportunitat de parlar amb les dues persones que hi estan conreant. Lamenten la sequera que pateixen, però la poca horta que hi ha, no obstant, té una bona presència. Podem veure, mig amagada, la roda que servia abans per fer pujar l’aigua.
Font dels Tarongers i la roda per pujar aigua
Continuem sud-oest i de seguida som a Can Masalleres, una masia, també a la dreta.
Can Masalleres és un edifici de planta en forma de L. S’hi accedeix per un portal d’arc escarser ceràmic amb brancals de pedra i actualment és plena d’una munió diversa d’elements estrafolaris. Segons consta al cadastre de l’any 1717, un tal Pau Masalleres tenia una caseta pròpia a la partida de Montgròs. L’any 1847, la masia ja pertanyia a Josep Giralt.
Travessem altra vegada l’autopista C-32 per un pont i en direcció sud i després oest, per agafar el camí Molinant, fem cap a la magnífica masia de Can Martí del Mas Roig, a la dreta.
Can Martí del Mas Roig, o simplement Can Martí, està envoltat de tanca perimetral i format per planta baixa, dos pisos, coberta de teula i torratxa superior. La planta de grans dimensions, és gairebé quadrada. Les façanes són de composició simètrica, amb baluards als angles. La façana principal té a la planta baixa, tres obertures d’arc de mig punt i al primer pis hi ha centrada, una finestra geminada d’obertures d’arc de mig punt, emmarcada per motllures que simulen pilastres d’inspiració clàssica i amb elements decoratius a la part superior. La façana es corona amb barana sinuosa on apareix centrada, la data del 1870, a més d’un rellotge de sol i un petit campanar superior de ferro. L’actual edifici va ser construït durant la segona meitat del segle XIX, segons les inscripcions que hi figuren a la porta de la tanca lateral (1868), i al coronament de la façana principal (1870). Amb tot la masia té uns origen més antics i fou habitada, primer per la família Roig i posteriorment pels Martí. Els primers estaven emparentats amb els Roig de la masia de la Serra. Els Martí apareixen documentats a partir del 1551. Entre les dues famílies donarien el nom compost a la masia a partir del segle XVI. El 1865 l’americano Pau Soler i Morell comprà la masia antiga i procedí a donar-li la forma i estructura actual. En aquells temps la masia també fou coneguda com a Can Girabals per ser Soler descendent dels Girabals de Canyelles.
A la masia es van guardar els gegants de la societat humorística La Cuyna Vella quan l’any 1895 és va dissoldre la societat. D’aquells gegants es van conservar els braços articulats que es van trobar a les golfes de la masia i l’any 1972 els braços i mans van formar part dels Gegants de la Geltrú que els van construir veïns de la Geltrú. L’any 2009 la FAC i la colla de geganters van recuperar els gegants cuiners de la Cuyna Vella.
Can Martí del Mas Roig
Seguint la nostra caminada cap a l’oest trobem, a la dreta, el Mas Parés (o Parès) [ull, els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, indiquen Can Perers] i, a l’esquerra, l’imponent Torre del Veguer.
Els orígens del Mas Parés són desconeguts, tot i que la tipologia constructiva denota certa antiguitat. Segons la documentació existent, l’any 1847, la masia pertanyia al vilanoví Antoni Parés. Igualment, al nomenclàtor de 1860 hi consta com a masia d’en Parés. Aquesta masia podria correspondre’s amb l’antic mas de la Llebre.
La torre del Veguer era una antiga possessió senyorial. La quadra del Cortei on està situada, apareix documentada des del 1358, moment en què era senyor Guillem de Cortei. Aproximadament, l’any 1400, en aquest indret va ser fundat un monestir anomenat Sant Jeroni de Montolivet i habitat des del 1413 pels frares jerònims. Pocs anys després, els monjos van abandonar el lloc. Posteriorment la quadra del Cortei va passar a possessió de Gaspar d’Avinyó. Un descendent d’aquesta branca, Frederic d’Avinyó, va llegar l’any 1601 la propietat a la seva filla, casada amb un membre de la família Vilafranca. Durant l’etapa de possessió dels Vilafranca, la quadra del Cortei va passar a ser coneguda com a Torre del Veguer, segurament pel fet que un vilafranquí ostentava la vegueria. L’any 1812 l’industrial vilanoví Josep Ferrer i Vidal va adquirir la propietat i es van fer grans modificacions a l’edifici. Actualment acull les bodegues del mateix nom.
Torre del Veguer envoltada de vinyes
Continuem sud-oest enllà, tot passant del terme de Sant Pere de Ribes al de Vilanova i la Geltrú, i entrem, a la nostra esquerra, al camí del Corral de l’Apotecari que es transforma en el carrer del Paral·lel, que forma part de la urbanització d’aquest indret.
El cos central de la masia de Santa Magdalena té una torratxa-mirador de planta rectangular i coberta plana. Adossada a la masia trobem una petita ermita de planta rectangular amb arc central apuntat. La coberta és a dues vessants amb dos nivells de careners perpendiculars a la façana principal i campanar de cadireta d’una arcada. Presenta un portal adovellat de mig punt, ull de bou i campanar de cadireta d’una arcada de mig punt.
Masia i ermita de Santa Magdalena
Deixem la masia i l’ermita a la nostra dreta i continuem pel mateix camí que seguíem cap al sud. De seguida trobem el trencall de la rambla de Santa Magdalena, que també s’anomena, rambla o camí dels Ametllers, a la nostra esquerra. Nosaltres continuem pels marges de les vinyes fins que trobem el torrent de la Puça que travessem per un pintoresc i antic pont de pedra.
Pont de pedra del torrent de la Puça
Travessat el pont continuem entre vinyes i girem a la dreta. A l’arribar a una cruïlla, a prop d’on el torrent de Carro entronca amb el torrent de la Puça, girem cap al nord per un petit pendent, tornem a travessar el torrent de la Puça i pel costat d’una vinya avancem cap a l’oest.
Així, arribem al nou camí que va paral·lel a la carretera C-15. Aquí hem dubtat per on havíem de continuar. Val a dir que la construcció de les noves carreteres ha trastocat el traçat dels antics camins, cosa que provoca la pèrdua de referencies precises.
Finalment ho tenim clar i ens fiquem dins la llera del torrent de la Puça, que més endavant esdevindrà el torrent de la Piera, tot passant pel pont sota la carretera C-15. Sortits del pont, deixem la llera del torrent, força embardissada, i ens enfilem per un petit sender a la dreta que ens deixa al carrer del Ciment, al Polígon Industrial Masia d’en Barreres II, davant d’un deplorable munt de deixalles de tota mena. Quina vergonya!
Carrer del Ciment
Des d’aquí, anem a trobar l’avinguda de Vilafranca del Penedès, tot deixant a l’esquerra els habitatges del barri del Tacó i la prou conservada creu de Sant Gregori de la Geltrú davant el cementiri municipal.
La creu presenta un treball escultòric més aviat rústec. A un costat té Jesucrist crucificat i a I’altra la Verge. Es pot situar la seva construcció entre els segles XVII-XVIII, amb el capitell octogonal, però amb les vuit figures gairebé esborrades. En un document de I’any 1969, pertanyent a l’arxiu de la parròquia de Santa Maria de la Geltrú podem llegir: “En el mes d’abril de 1771, la Junta d’Obra, d’acord amb el Sr. Rector Dr. Antoni Ucar, ha fet col·locar la creu de Sant Gregori més amunt del molí de vent en territori de Maria Ballester. La pedra de dita creu és de Moja, I’escultor ha estat Joan Travé i el mestre de cases que I’ha collocada, Josep Esbert. El cost total ha estat de 116 lIiures, 7 sous i 8 diners.” La construcció d’aquesta creu es feu en agraïment a la pluja obtinguda després d’un seguit de processons de rogatives per acabar amb la Ilarga sequera i la manca de pluges que es donava en aquells temps.
Creu de Sant Gregori
A la cruïlla amb el carrer d’Albert Salvany i Bertran ens acomiadem del Raül i donem per acabada la caminada d’avui. Són les 12,15 h.
Tot i ser un dia calorós (uns 25º), hem transitat per força trams ombrívols que han fet que la caminada fos força agradable.
Caminada del dimecres 4 de maig de 2022. Fondo de Mas Carlús. Cal Cremat. Cal Cassanyes. Pla de les Palmeres. Fondo del Mesquitó. Coma Pineda. Fondo de Coma Pineda. Presa del pantà de Foix (Castellet i la Gornal). Aproximadament 10 km. 3 h i 45 min. Desnivell: 252 m. Altitud màxima: 324. Altitud mínima: 89 m. Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).
Aparquem el cotxe al camí paral.lel al fondo de Mas Carlús (riba esquerra), a tocar de la carretera BV-2115, pràcticament al km 10. Són les 8,30 del matí i iniciem la caminada d’avui.
El primer que fem és intentar trobar la font de Mas Carlús. Per tant, traspassem el pont de la carretera que salva el fondo de Mas Carlús i avancem per la seva riba dreta. De seguida passem pel costat d’una caseta amb instal·lacions d’aigua.
Caseta
Una mica més endavant una espessa bardissa, sobretot d’esbarzers, no ens deixa avançar pel senderol que, de segur, ens portaria a la font. Per tant, davant la impossibilitat de continuar, desfem el camí i anem pel camí de la riba esquerra, tot mirant de trobar una altra font, la font de Mas Carlús de Dalt, citada a l’obra Les fonts del Penedès i els seus voltants (1997) de Manel Córdoba i Martínez. Tampoc hem tingut sort, un altre dia serà.
Seguim, doncs, camí amunt, paral·lel al fondo de Mas Carlús fins que el deixem fent una giragonsa sud i després nord-est. Al cap d’una bona estona travessem el fondo del Perot, gairebé per la seva capçalera, i arriben al camí que, a l’esquerra, porta a Cal Balaguer i, a la dreta, a Cal Cassanyes.
Cal Balaguer
Nosaltres girem a la dreta i deixem a l’esquerra l’enrunada masia de Cal Cremat, envoltada d’un munt de mates de ginesta.
Cal Cremat
Arribem a l’enrunada, també, masia de Cal Cassanyes, a la dreta del camí.
Cal Cassanyes
Deixem a l’esquerra el camí que du a la Casa Alta, unes edificacions immenses i enrunades, i seguim cap a l’est i després cap al sud-oest pel camí de Cal Cassanyes que, en un fort pendent, ens durà al pla de les Palmeres.
Casa Alta
Són les 10 de matí i parem per esmorzar en aquest recer poblat de força margallons, que donen nom a l’indret.
Pla de les Palmeres
Després d’esmorzar agafem el sender PR-C 143, que surt del pla de les Palmeres, cap a l’oest.
Inici PR-C 143
Just travessat el fondo de la Carçosa ens enfilem pel turonet que tenim davant. Girem cap al nord i baixant en pendent anem a trobar el fondo del Mesquitó. Seguim cap a l’oest, deixem a la nostra esquerra la capçalera del fondo de Coma Pineda (el retrobarem més endavant) i anem a fer cap a una cruïlla de camins. Tirem cap a l’esquerra i, just passats el cables d’una línia elèctrica, a la nostra dreta, un petit sender, que hem tingut feina a trobar, ens porta a l’enrunada masia de Coma Pineda que també és difícil de trobar, envoltada de força vegetació com està. Encara es pot identificar la planta original de la masia, la qual conserva la major part de les parets de càrrega.
Coma Pineda
Des d’aquí hem intentat seguir pel mateix sender per arribar on tenim el cotxe, però hem desistit ja que la diversa vegetació invadia contínuament el seu traçat.
Pont sota la carretera
L’aqüeducte
Presa del pantà de Foix
El Pantà de Foix és un embassament que pertany al riu de Foix, creat per una presa situada al municipi de Castellet i la Gornal a la comarca de l’Alt Penedès, a prop del límit amb la comarca del Garraf, cap on seguirà el riu fins a la seva desembocadura. Ocupa una superfície aproximada de 66 hectàrees. La zona humida “Embassament del riu Foix” té una superfície d’unes 79 Ha, ja que incorpora, a més de l’embassament, l’espai fluvial situat aigües avall de la presa. El pantà va ser inaugurat el 1928 i es troba al final de la depressió Prelitoral. A partir de l’any 1937 es va poder començar a regar amb l’aigua de l’embassament. L’any 1943 es va completar finalment la xarxa de séquies projectada.
Pantà de Foix
Arribem al punt d’on hem sortit quan són les 12,15 del migdia. Acabem la caminada d’avui, que hem fet pràcticament tota l’estona sota un cel ennuvolat, envoltats d’un paisatge esquitxat de múltiples flors primaverals, on hem tingut l’oportunitat d’admirar, també, un parell d’exemplars d’unes monumentals i esplèndides savines.
Caminada del dimecres 27 d’abril de 2022. 14,34 Km. 4h 10 minuts
Desnivell 225 m. Altitud màxima 228 m. Altitud mínima 25 m.
Raül Horro i Jaume Sendra
Sortim a les 8h i 5 minuts de la plaça de les Casernes, agafem el Raval de la Pastera, paral·lel al Torrent de la Pastera, seguim entre el torrent i la muralla dels Josepets -nom que donem a l’antic convent dels Carmelites-. Es passa pel costat de la torre de la Immortalitat, torre de defensa cantonera construïda l’any 1837 per reforçar la muralla que ja existia d’abans, de quan es va edificar el convent a partir de 1737. Recentment les restes de la muralla i la torre han estat restaurades.
Muralla i Torre de la Immortalitat
Muralla i Torre de la Immortalitat
Travessem la ronda Ibèrica i seguim remuntant el curs del torrent. Passem pel costat de la torre del Garrell que la deixem a la esquerra. La Torre del Garrell, torre de defensa de la darrera guerra carlina, edificada l’any 1874, just a l’entrada del camí dels Capellans.
Torre del Garrell
A l’altra banda del torrent es veu la confluència d’aquest amb el de les Oliveres o dels Masos, que configuren una llenca de terra farcida de cases i barraques marginals, coneguda per Entre torrents, que puja cap al nord i és partida per la variant.
Passat el pont per sota de la variant C-31, agafem el camí asfaltat. A l’esquerra ens queda el pas d’entrada a la urbanització Can Xicarró. En algun tram ens separem un xic del torrent i en una d’aquestes separacions hi ha els estables de cavalls anomenada Cuadra Rossend Carreres. Més amunt, a la dreta, sobre el torrent, es poden veure els darreres de la masia del Toros, coneguda popularment per mas Viada, l’entrada principal de la qual és, en el Camí Ral, que atenyem tot seguit.
Creuem el camí-ral i seguim endavant en la mateixa orientació, sempre paral·lels al torrent, que ens queda amagat, i a les envistes del Padruell, seguim per el costat dels terrenys cultivats de Mas Torrents que queden a la nostre dreta. Passem per sota l’aqüeducte del rec del Pantà i girem després a la dreta per creuar el torrent.
Aqüeducte del rec del Pantà
Tot seguit, en una bifurcació, agafem el camí de la dreta camí del Mas de l’Artís, a la nostre esquerra deixem la llarga antena de EAJ-35 Radio Penedès, seguim, a la nostra esquerra i passem per ha on hi havia hagut Mas d’en Perris, després d’unes vinyes passem per sota de l’autopista C-32 i seguim cap al nord, enseguida trobem a la nostre esquerra una mulassa restaurada a l’esquerra del camí, que sembla que algú hi fa estada, ja que hi ha una andròmina que tapa la porta i un cartell de prohibit el pas.
Mulassa camí al Mas de l’Artís
Més endavant, a l’esquerra, deixem el Maset del Safont, una mica elevat sobre terrenys i marges que han reconstruït, un indret que ha canviat sortosament de fesomia després d’haver patit un malaurat incendi dels voltants ja fa una colla d’anys. Avui dia és l’Associació Agrària Mas d’en sa Font.
Davant del maset el camí creua el fondo i ara aquest ens queda a la dreta, frondós i obac. Uns panells ens donen la benvinguda al Parc del Garraf i un altre de ferro amb el nom del Mas de l’Artis. Seguim ascendint suaument. Poc més enllà podem observar una petita presa, a la dreta, en el fondal. L’ample camí dibuixa alguna giragonsa creuant la capçalera de la fondalada i arriba a les envistes del proper mas de l’Artís. En el punt on s’inicia un ampli revolt a la dreta i seguim per el camí que a l’esquerra hi han oliveres i a la dreta tot de cactus molt bonics, enseguida ens trobem el Mas de l’Artís que està situat el Nord oest de Vilanova i la Geltrú.
cactus a l’esquerra del camí
El Mas de l’Artís Conjunt d’edificacions agrupades al voltant d’una masia de coberta a dues vessants amb capcer a la façana lateral. Les edificacions estan formades per la casa vella i la nova, cellers, corrals, quadres i granges. La masia originària és de planta rectangular i es compon de planta baixa i planta pis amb coberta a dues vessants de carener paral·lel a la façana principal i dues crugies paral·leles a aquesta amb l’escala central i l’accés desplaçats. Les cobertes són compostes i en sobresurt una torratxa. A més hi ha altres cossos destinats a usos de magatzem i cellers amb cobertes a dues vessants. Les parets de càrrega són de paredat comú. Els forjats són de bigues de fusta i revoltó de llata i biga de fusta i rajola. La façana de la masia originària té portal principal d’arc de mig punt adovellat. Els portals i les finestres són amb llinda, menys les quatre que hi ha a sobre el portal d’accés que són d’arc rebaixat. Destaca la presència d’un rellotge de sol, així com el ràfec sota teulada. Les construccions adossades tenen paraments de pedra vista i obertures petites amb llinda-.
Segons constava en un pergamí desaparegut l’any 1936, el rei Jaume I va fer donació al 1257 a Josep Artís dels terrenys on s’edificà el mas de l’Artís. Durant els segles XV al XVII va ser propietat de la família Ferrer i a partir del segle XVIII va passar als Noya.
El mas de l’Artís
A l’esplanada de la masia hi ha un arbre mort, tot un símbol per tots els que passem per aquest camí i ens aturem a contemplar-lo.
Arbre mort del Mas de l’Artís
Seguim el camí que bordeja la masia i agafem el camí del Fondo de les Oliveres, deixant a la nostra dreta el camí que va a Canyelles. Seguim per el fondo de les Oliveres, a la nostra esquerra deixem una bassa temporal recuperada com a punt de reproducció d’amfibis que està buida i sembla abandonada. La vegetació cada vegada fa que el camí sigui més estret.
Fondo de les Oliveres
A la nostra esquerra trobem un forn de calç d’estructura arquitectònica de planta circular, alçada amb murs de maçoneria. Es conserva la boca, per on s’entrava la llenya a la cambra de combustió. Es tracta d’una obertura semicircular al mur feta amb pedra tallada disposada a sardinell i morterada, reforçada amb una estructura exterior d’arc de mig punt fet amb maons a sardinell. Cobert en gran part per la vegetació circumdant, tot i que l’estat de conservació és relativament bona.
Boca d’entrada del Forn de Calç
Passat el forn seguim per el fondo de les oliveres i trobem un camí a l’esquera que puja amunt, és el que agafem i va parar a una explanada envoltada de pins, que hem anomenat el racó de la Judit, ens parem un moment i tot seguit passem per la cruïlla de camins ha on hi ha un indicador de camins i ens trobem la barraca d’en Bruno, son tres quarts de deu i parem per esmorzar, ens visiten dos senderistes que es veu que volien esmorzar a la cabana i se’n van a un altre lloc.
Un racó molt especial
La Barraca del Bruno, és una mulassa de planta trapezoïdal i llinda plana molt ben conservada, a ponent del mas de l’Artís i al costat del camí de la Serra del Gat. La Barraca del Bruno, es pot observar a dins de la mulassa un dibuix del drac de Sitges pintat a una pedra.
Barraca del Bruno
El Drac a la Barraca del Bruno
Tot esmorzant podem contemplar la bonica panoràmica de la vinya, muntanyes i el mar al fons.
Panoràmica des de la Barraca del Bruno
Tirem endarrere fins ha on hi ha el pal senyalitzador de camins de la barraca del Bruno i seguim per un sender en direcció est fins que trobem un camí que seguim cap al sud, tot el camí està ple de flors primaverals. Trobem després el camí de les Mesquites, que travessem, i seguim cap al sud per un camí que deixa a la nostra dreta una vinya.
Des d’aquí anem avançant per el camí de punt de Mitgotes, en pendent, cap al sud, fins a trobar el mas Torrat, un camí ha on hi ha unes vistes fantàstiques de Mas d’en Puig, Mas Brunet, Les Mesquites amb Cal Coloma i al fons a peu de la serra de Bonaire hi ha Mas Baró.
Mas Torrat, encarat a migdia, havia estat una masia ramadera. A principis del segle XIX és coneixia com la masia de Garrich, ja que era propietat del notari Joan Garrich. El 1847 passà a mans del també notari Jaume Marià Ramona Mayner, propietari, també de la casa de les columnes trencades, a la plaça del Cotxes. L’any 1858 ja es documenta amb el nom actual. El mas està rodejat d’una magnifica arbreda, on sobresurt un altíssim xiprer. Als darreres encara es conserven les instal·lacions de l’antiga explotació de guatlles i perdius.
Mas Torrat
Passat el mas Torrat trobem un camp extens de margarides en plena explosió primaveral i en collim uns rams.
Camp de margarides a Mas Torrat
Seguim per el camí i travessem el túnel per sota l’autopista C.32.
túnel per sota l’autopista C.32
Seguim per el Camí de mas Torrat asfaltat en direcció a Vilanova i arribem a la Bassa de Creixell (Masia La Figuera). La masia que porta aquest nom té l’origen en una antiga bassa situada al costat de la casa, safareig que s’alimentava de les aigües del torrent de Ramusa, més avall anomenat torrent de Sant Joan. Amb més de 400 anys d’existència, la bassa de Creixell té totes les possibilitats de quedar oblidada per culpa d’una figuera que s’ha fet massa grossa a davant de la masia. Aquesta masia actualment és un restaurant.
Bassa de Creixell
Bassa de Creixell (Masia La Figuera)
Travessem la carretera que va a La Plana i agafem el camí del Escalons, passant per Terres Gasa, el pou del Pirelli, la sínia Girald, la masia sant Josep (Granja Sant Josep), la sínia Percala, l’antiga nau del francesos amb estat ruïnós i seguim per el camí del Piular, passem per la subestació transformadora elèctrica i trenquem per el camí de Miquel Guansé passant per la sínia Artigues i arribem a la ronda Iberica la ha travessem i agafem el carrer de Sant Roc, seguim pel carrer de Sant Magí, carrer d’Estudis, carrer de Sant Francesc i carrer Teatre ha on donem per acabada la caminada del dia de les Montserrats jo amb quedo a casa i el Raül continua fins a la Geltrú.
Son les dotze i quart i hem gaudit d’una caminada clàssica per els voltants de Vilanova, tota la caminada nuvolada i gaudint de les flors i plantes primaverals.
7,75 km. 3 h 25 min. Desnivell 193 m. Altitud màxima 341 m. Altitud mínima 176 m.
Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).
Aparquem el cotxe al pàrquing del conjunt monumental d’Olèrdola, davant les muralles romanes amb quatre trams de llenços de grossos carreus separats per quatre torres amb una porta central d’accés. Són les 8,25 h del matí quan iniciem la caminada.
Muralles i torre. Olèrdola
Agafem el camí que cap a l’est ens porta al pla dels Albats on, just a l’inici, a l’esquerra, trobem una mulassa [coordenades: X: 392077 Y: 4573343]. Aquesta mulassa va ser traslladada aquí des de la seva antiga ubicació [X: 393452E Y: 4574963N], quan es va veure afectada per les obres de la carretera C-15. És de planta circular amb llinda plana i falsa cúpula amb un ràfec de pedres volades a la coberta.
Mulassa va ser traslladada aquí des de la seva antiga ubicació
Al pla dels Albats hi ha les ruïnes de l’antiga capella romànica de Santa Maria dels Albats, del segle XI, i on es conserven nombroses tombes antropomorfes excavades a la roca, les més primitives del segle X. Els albats eren el infants morts abans de l’edat de la raó.
Ruïnes de la capella de Santa Maria dels Albats
Tombes antropomorfes
Tornem enrere i agafem el camí de Daltmar al castell d’Olèrdola, passant per sota, a la nostra dreta, de les cingleres on hi ha l’església de Sant Miquel i les restes del castell d’Olèrdola. En un curt tram d’aquest camí, haurem passat pel terme de Canyelles.
Església de Sant Miquel des del camí a Daltmar
Deixem a l’esquerra el camí que porta al pla del Romaní i a la urbanització Daltmar i continuem en direcció a ponent.
A la següent cruïlla nosaltres agafem el sender de la dreta, que en direcció nord-oest, ens porta els forns de Can Castellví [coordenades: X: 390903 Y: 4573154].
El forn és una construcció en forma de piràmide truncada amb dos cossos units que per la banda de darrere es recolzen directament sobre la muntanya. Cada cos té una boca de forn i la seva pròpia xemeneia. Les parets estan fetes exteriorment de blocs de pedra i les voltes i les cantonades són de maó. A l’interior tot està cobert de maons refractaris. Davant del forn, hi ha un edifici enrunat amb unes quantes dependències que servia de residència temporal dels treballadors, d’estables i de magatzems. És una de les instal·lacions més antigues de Catalunya. El forn, de l’empresa Butsems-Fradera, va funcionar des 1899 fins al 1906, primer fabricant calç i després, ciment.
Forns de Can Castellví
Una boca del forn
Edificis annexos
A ponent del forn, busquem entre els camps la font de les Cases de la Vall que apareix indicada en la cartografia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. No trobem aquesta font, però sí que trobem, a l’altra banda de la carretera que condueix a Daltmar, la bassa de les Coves de la Vall.
Bassa de les Coves de la Vall
Retornem fins al forn de calç de Can Castellví i continuem pel camí que cap a llevant deixa a la seva esquerra el fondo de la Vall. Observem, a l’altra banda del fondo, el nucli de les Cases de la Vall, amb la masia de Can Castellví i la capella de Sant Llúcia.
Cases de la Vall, amb la masia de Can Castellví i la capella de Sant Llúcia
Al cap d’una estona, a la nostra esquerra, trobem un corriol que baixa cap a la font de l’Avellaner. Són les 10 del matí i aprofitem per esmorzar en aquest ombrívol indret davant d’unes vinyes.
Font de l’Avellaner
La font es troba dins d’una petita balma natural excavada a la roca. L’aigua, quan raja -avui no-, ho fa a través d’un broc de ferro a prop de terra. Completa el conjunt una petita bassa, avui buida.
Balmes o abric de Cal Ximet
Davant de la font, a l’altra banda del fondo, podem observar Cal Ximet i les balmes de Cal Ximet.
Cal Ximet
Després d’esmorzar continuem cap a l’est pel camí de la Seguera que sempre va paral·lel al fondo de la Vall que discórrer per la seva esquerra.
A mida que anem avançant anem trobant una mulassa (1), a l’esquerra; el corriol que ascendeix a la font de l’Ametlló, també a l’esquerra; una altra mulassa (2) i un forn de calç (3), a la dreta; una altra mulassa (4), a l’esquerra; i la cova de Segarrulls (5), a l’esquerra, a uns 30 m. d’altitud.
Mulassa. Al fons les cingleres on es troba la font de l’Ametlló (1)
(1). La mulassa [coordenades: X: 391685 Y: 4573436], reconstruïda, té planta el·líptica, porta amb llinda plana i falsa cúpula.
Mulassa (2)
(2). Aquesta mulassa [coordenades: X: 391801 Y: 4573722] té la particularitat que una gran roca fa de paret oest. Té la llinda plana i falsa cúpula planta amb lliris de Sant Josep.
Forn de calç (3)
(3). El forn de calç [coordenades: X: 391811 Y: 4573745] és de planta circular i té la boca d’entrada amb arc primitiu, o d’ametlla.
Mulassa (4)
(4). Mulassa [coordenades: X: 392078 Y: 4573970] restaurada i ben conservada. Planta circular, llinda plana i falsa cúpula amb lliris de Sant Josep.
Cova de Segarrulls (5)
(5). La cova té una forma arrodonida de surgència, formant una boca semicircular, i un passadís. Les seves dimensions són de 1,90 m d’ampla per 1,10 m d’alçada a la boca. Conté representacions d’arquers esquemàtics, puntuacions, digitacions i taques.
Quan arribem a la cruïlla, girem cap a la dreta, ascendint cap al sud, pel GR 92-3, deixant a la nostra dreta el fondo de la Seguera.
Al cap de poca estona, a la nostra dreta, trobem la font de Fontanilles, que té dues basses per sota de la font i uns ruscos d’abelles.
Bassa inferior Ruscos
La font està canalitzada i l’aigua brolla per una aixeta metàl·lica que està fixada en un mur. A sota hi ha una petita pica quadrangular d’obra, al costat, una caseta de formigó.
Font de Fontanilles
Un canal superficial porta l’aigua a l’esmentada bassa. Una placa ceràmica anuncia el nom de la font.
Bassa superior
Continuem ascendint pel sender per fer cap a una cruïlla. A l’esquerra ens portaria a la masia-restaurant Segarrulls. Nosaltres continuem cap a la dreta, com si volguéssim anar a la font de l’Alba.
El fondo de la Vall i les cingleres de la Seguera
De seguida, però, deixem aquest camí per agafar el sender que ascendint a través del bosc ens portarà a l’aparcament on hem deixat el cotxe. Són les 11,45 i donem per acabada la caminada d’avui.
elgegantdelaporra
El Gegant de la Porra 