Recordant el Celler de vi del carrer de l’Aigua 69

Celler plaça Lledoners fotografia cedida per La Vilanova d’abans (facebook)

M’ha agradat molt aquesta fotografia antiga d’un celler i la branca de pi dels quals havien molts per la part vella de Vilanova i la Geltrú i enseguida m’han vingut al cap les meves vivències de quan era petit i de més gran.

A casa sempre ens havíem fet el vi i sempre hi havia aquella olor a celler. Primer no teníem cup per trepitjar el raïm i ens deixaven un a prop de casa al carrer Sant Onofre cantonada Canteros (ara Picapedrers) més tard, on hi havia la casa i on era la quadra, és va fer un pis i un garatge i és va aprofitar per fer un cup…així ho teníem tot més a prop del celler, avui dia encara queden aquelles botes i bocois centenaris i també les portadores i semalers. Les portadores eren de fusta amb uns aros de ferro i servien per ompli-les i transportar el raïm primer i la brisa després, teníem dos pals llargs de fusta que els anomenàvem “semalers” que servia per transportar les portadores entre dues persones, en llocs on no podia arribar el carro, les portadores abans d’anar a collir els raïms es posaven de cul enlaire i es posava aigua per que s’inflessin les fustes, també ho fèiem amb les botes i bocois les netejàvem amb aigua i sal i les teníem que treure al carrer, ja que es tenien que moure per rentar-les i s’inflessin les fustes. Collíem el raïm el transportàvem amb les portadores i amb el carro i l’animal fins el cup, on el trepitjaven, era curiós veure els trepitjadors amb els pantalons arremangats i agafats a la corda per no caure, a mi m’agradava molt trepitjar els raïms i es tirava tot al cup, un cop acabat es segellaven la boca amb les fustes amb guix i és deixava fermentar. Quan obríem el cup és tenia que anar molt en compte, ja que els gasos de la fermentació eren mortals i després de ventilar-se per estar segur és baixava una espelma i si no s’apagava es podia baixar. Amb una bomba primer manual i després elèctrica, es feia el traspàs del cup a les botes i per el novembre es feia el que diem ara xatonar la bota i si era bo és venia a doll. La brisa es tenia que treure del cup i és portaven a les fascines.


El celler s’obria per els voltants de novembre i es posava una branca de pi perquè la gent sàpigues que és venia vi. Recordo molt que jo ajudava els pares a vendre vi a doll i ho vam fer fins l’any 1983. Era curiós hi havia molta gent que després de treballar venien a fer el gotet de vi, aquesta gent els hi dèiem “mosquits” i el celler que en tenien molts volia dir que el vi era bo, feien moltes tertúlies i a vegades feien un most de bacallà sec i arengares que les posaven entre el bastiment de la porta i les aixafaven per treure les tripes i l’escata hi havia gent dels blocs de Sant Joan, els Sevilla, pare i fill, el fill tocava el timbal amb els grallers dels gegants i gent del Griffi i paletes. També tinc un bon record amb un senyor que era sabater remendon que sabia molt d’esperanto, que quan venia a buscar vi sempre feia el gotet, m’agradava molt parlar amb ell.

Els finals dels anys 70, ja el vi no era nostre i el compràvem a cal Tapet i també veníem ous, verdura i fruita venia molta gent i molts eren de las urbanitzacions de Ribes, Canyelles, Sitges, també veníem el vi i hortalisses a un senyor que s’encarregava de bastir els vaixells que venien a carregar al moll. Tot això és el celler del carrer de l’Aigua 69 que encara té les botes i portadores, al mateix carrer hi havia el celler de Cal Punxoné i el de Can Serramià. El carrer de l’Aigua a partir del carrer Sant Anna hi havien tres cellers més un de una senyora viuda que tenia moltes terres i no recordo el seu nom (crec que era Can Urgellés i l’altre al costat el de Can Milà, de la fassina de Santa Oliva, Can Puvinyó, el portava el Salvador de Mas Roig. En fi el carrer de l’Aigua en un temps és ves pogut dir carrer del vi per la quantitat de cellers que hi havia i la majoria de cases tenien el seu cup a la portalada.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Carrer de l’Aigua…quan el carrer era per jugar!

Quin record més maco porta aquesta foto de la colla de nens del carrer de l’Aigua i m’han vingut molts records!

Quan el carrer era de terra i de fang quan plovia i no passàvem casi cotxes, passava alguna bicicleta, alguna moto i molts carros, el carrer era dels nens…ens passàvem molt de temps jugant al carrer i tots érem una pinya. Jugàvem a boles o caniques, a les xapes amb tot de circuits que fèiem amb la terra del mateix carrer, a belí, els quatre cantons, el joc dels plantats, tocar ferro, arrencar seves, el de la bandereta, a la baldufa, a pilota i ha escabetxar, a palet i canviàvem cromos, xapes i boles.

Per Setmana Santa jugàvem a manaies amb la bata del col·legi com a capa i una canya o pal com a llança i un escut de cartró i anàvem carrer amunt i carrer a vall fent veure que tocàvem el timbal i marcant el pas amb la canya, també jugàvem a indis i combois i pirates i ens fèiem cabanes a dintre de la fabrica abandonada que hi havia on acabava el carrer de l’Aigua que hi havia una porta que és pot veure a la foto.

Per sant Joan anàvem per les cases dels veïns a buscar mobles vells i fustes per fer la foguera, ho guardàvem a la Rasa del Miquelet i alguns anys, els nens dels blocs de Sant Joan en la prenien. La vigília de Sant Joan per la tarda apilàvem les fustes per la foguera entre la cruïlla del carrer Teatre i Canteros (Picapedrers), un any la vam fer tan alta que els municipals ens la van fer baixar i en vam fer dues fogueres, a dalt de les fogueres sempre posàvem un ninot.

A l’estiu els pares prenien la fresca al carrer i feien tertúlies amb els veïns i nosaltres jugàvem fins que els grans és cansaven de prendre la fresca. Recordo molt bé aquell any que els veïns van fer uns gegants i unes lluminàries per la Festa Major. També aviem fet guerres a cops de pedra i havia una colla que és deia del Lleonet que sempre ens portava de bòlit.

Una vegada jugant a escabetxar amb la pilota vam trencar un vidre de la botigueta i ens van denunciar, ja ens veus tots amb el pare o mare a l’ajuntament i el Cabreta (veí del carrer Canteros) que era el cabo dels municipals ens va fer un sermó i vam tindre que pagar el vidre que només vam pagar la meitat, ja que el tenien mig trencat i en els volien encolomar…els veïns es van emprenyar molt amb els de la botigueta.

Érem observadors quan passava alguna cosa ja estàvem a primera fila a l’estiu després de dinar, esperàvem el carretó dels gelats i de tant en tant venien gitanos que feien ballar la cabra i pujava una escala o cadira a vegades portaven un mico, també el carro amb un organillo tocant música.

Érem molt feliços i jugàvem amb el que teníem!.

A la foto del 1959, me la va passar el Francesc Casas, estem el Joan Gimenez de la Ca la Chiva, el Francesc Casas, Jaume Sendra de Can Magí de les Cabres, Francisco Codorniu de Cal Ponxoner, Josep Maria Casas i Joan Martí. També recordo els altres que no surten a la foto el Fernando i el Pedrito, que van marxar a França, el Joselete i la Teresa de Ca la Chiva, el Paco i l’Antonio dels maños, el Josep Ramon i la Marisol de Cal Metge, que eren de Barcelona i passaven l’estiu a casa de la seva àvia, la Maria Teresa de Can Pere Negre, la Pilarin, la Virginia de Can Pere Coix, el Ramon i el Jordi Casas, el Joan Garcia Nicolau, el Gabriel de Sabadell i el Josep de Barcelona que venien a passar l’estiu a Cal Pere Negre.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Un record de la fabrica Griffi que avui ja no existeix

Dijous 21 de maig de 2020 (fase 1 del Covid 19). He anat a caminar i he passat per els terrenys de la antiga Fabrica Griffi, no queda res de res, l’únic que queda és la portalada de l’antiga porteria. Sempre he esta vinculant amb la fabrica, teniem una vinya al darrera de la fabrica i tocant a la masia d’en Barreres, tampoc queda res de res. De petit anava molt a la vinya amb el meu pare i coneixia, totes las sirenes que tocaven a la fabrica. L’any 1983 vaig entrar a treballar al Griffi que era Valenciana de Cementos i després va ser CEMEX, i vaig treballar uns 26 anys fins l’any 2009 que van deixar de fer ciment i en van prejubilar. Primer vaig treballar a l’oficina Tècnica i desprès d’encarregat de producció.

Petita Història de Griffi

El gener de 1917 es van fer las primeres proves de pedra calcaria de Coll Ferran a l’Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú.

El nou d’abril de 1923 és constituïa davant del notari la societat anònima Materiales Hidráulicos Griffi. del 1923 al 1927 es van fer proves i es van comprar terrenys per construir la fabrica i els terrenys de la pedrera de Coll Ferran.

Es va inaugurar la planta el 26 de desembre de 1927 i va ser la primera fabrica d’Espanya d’elaborar ciments blancs. El 1974 fou adquirida per la Compañia Valenciana de Cementos Portland, S.A., i l’any 1992 la va comprar Cementos Mexicanos (CEMEX) fins l’any 2009 que va deixar de fabricar ciment.

Bibliografia: La Terra Tremola El conflicte Griffi de Joan Manuel Mallofré-Anguera de la Col·lecció Llibres de l’Arç.

Ja que no queda res de la Fabrica i ara he trobat unes lamines de la fabricació de ciment blanc de la fabrica Griffi, que vaig fer l’any 2010, on és poden veure fotos de la maquinaria, també adjunto unes fotos que vaig fer abans de la clausura de la fabrica.

Làmina 1
Làmina 2
Làmina 3
Làmina 4
Làmina 5
Làmina 6
Làmina 7
Làmina 8
Làmina 9
Làmina 10
Làmina 11
Làmina 12
Torre ciclons de dues etapes
Torre ciclons de dues etapes – Electrefiltre ELEX
Torre molturació del carbó
Moli de Cru
Sitges de clinker
Molí de ciment
Molí carbó
Sala de control
Forn
Clinker fos
laboratori
llac de refrigeració
llac i els ànecs
Pedrera de Coll Ferran
Desballestament de la fabrica
Desballestament de la fabrica
el que queda de la fabrica maig de 2020

la portalada de l’antiga porteria encara segueix de peu

Xemeneia i torre de refrigeració
logo
logo

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Bon Sant Jordi, any del confinament…Cuideu-vos molt!

2020 23

Punt de llibre

20200422_104123al balcó la rosa i el drac

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“MOTS I MOTIUS” DEL CARRER DE L’AIGUA

Aquests dies de confinament per el corona virus m’ha vingut al cap que quan era petit i els nostres jocs eren al carrer, sempre quan parlaven dels veïns, els de casa i els veïns no ho deien per el seu cognom o nom, si no per el mot de les cases o les persones i moltes vegades costava cridar a un veí per el seu propi nom ja que teniem el cap el mot o motiu. (Ara feia mesos que no feia servir aquest bloc ja que faig servir més l’altre bloc “Senyal de Plana” http://senyaldepagina.blogspot.com/ )

M’han vingut al cap una colla de mots i motius dels veïns del carrer de l’Aigua i vull donar les gràcies a la Maria  Engracia Soler de Vilanova Abans que m’ha ajudat amb molts mots que ella es recordava.

Segons comentaris al Facebook de Vilanova Abans els mots i motius de la Maria Engracia ni han que són dels carrers dels voltants del carrer de l’Aigua.

Jo vaig néixer l’any 1949 al carrer de l’Aigua núm. 69 i el mot de casa meva era “Can Magí de les cabres”, el mot venia que el meu avi tenia un ramat de cabres i a més s’avia dedicat a la compra i venda de cabres quan anava per les fires ramaderes. El meu avi Magí, al tractar amb les cabres, sabia curar i posar bé els ossos i molta gent del barri venien a posar-se a les seves mans.

mots carrer aigua corregits

 

 

Publicat dins de veïns carrer de l'Aigua | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vídeo reportatge de la 6a fira conte va!Va de contes

Un vídeo d’Aleix Ventura i Juanjo Bermejo

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Els gegants, els de la porra article de Bienve Moya a La Fura el 15-03-2018

IMG_5174.JPGEl gegant és un personatge recurrent en l’èpica dels pobles. En la grecoromana, els titans (gegants) són anteriors als déus olímpics, confonent-se amb els primers humans de l’edat d’or. Els titans van haver de ser vençuts per Zeus per tal que aquest déu pogués regnar a l’Olimp i posar els fonaments de la civilització clàssica. Després de la derrota, transformats en muntanyes o roquers, els titans passaren a conformar un element important de l’imaginari mediterrani. J.G. Frazer, a The golden bourgh, parlant de gegants, comenta les memòries de Cèsar sobre la presa de les Gàl·lies i assegura que els primitius gals construïen colossals imatges de vímet i les omplien amb presoners, que sacrificaven en una gran cerimònia. Aquesta cita pot semblar fora de lloc referint-nos als nostres gegants,

 però si un recorda que a les festes solem cremar imatges humanes i animals, que coronen les fogueres de Sant Joan, o en les falles de València, que són la mateixa foguera, doncs potser ja no queda tan fora de lloc. Sobretot si, a més, hi afegim que en el nostre imaginari els gegants els presentem com personatges aliens a la humanitat.

Amb la intuïció dirigida cap aquests gegants aliens, o enemics de condició humana, cal incloure el “gegant de la porra” de les nostres celebracions. Sembla indubtable que entre les figures de la festa, entre mulasses, àligues, etc., sobresurten dos elements aliens de la quotidianitat humana: els atroços dracs i els tremends gegants de la porra. Aquests últims solen portar-nos, com el drac, a un imaginari remot, el drac a un passat extrahumà, i el gegant de la porra a un passat èpic en què a l’home li calia l’ajuda o la col·laboració d’elements extrahumans, capaços d’enfrontar-se a la natura. I aquí entren en el nostre imaginari els genis, les fades… i els gegants.

Aquests gegants que a voltes es mostren protectors, com el del Pi davant del Fort Farell (el del Pi fa servir una immensa porra –un pi sencer– per enfrontar-se al de la ciutat). I recordeu també que Joan de l’Os tragina, segons la rondalla, una porra de deu quintars. Aquests últims personatges de la vella llegendística podrien ben bé haver donat peu a les imatges que avui anomenem “gegant de la porra”: el guerrer ferotge, gairebé sempre magníficament abillat a la moresca, o més arcaics, com els de Vilanova o Berga, o com el d’Olot. Figures que traginen com a atribut de la seva singularitat una porra, l’arma més antiga coneguda.

M’ha agradat l’article del Bienve Moya i com el bloc és el Gegant de la Porra el dono a conèixer.

Article  Cada dia és festa “Els gegants, els de la porra” de Bienve Moya Folklorista i gestor cultural publicat el 15 de març de 2018 a la Fura L’informatiu de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf www.lafurapenedes.cat

puzle Gegants de la Porra.jpg

Puzle de Gegants participants al cercavila de Gegants de la Porra el 19 de setembre de 2009 a Vilanova i la Geltrú.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

De la Tieta al Mediterráneo de Serrat

serrat tieta (2).jpgAquests dies es parla molt d’en Joan Manuel Serrat, sobretot per insultar-lo i criticar-lo. I ja que és tema actual, tinc ganes d’explicar el que vaig viure a finals dels anys seixanta (deuria ser el 1967, any que va estrenar la cançó “La Tieta”).

Un company de la feina em va proposar anar als Escolapis de Vilanova perquè el seu germà hi portava el Serrat. El cantautor hi anava per participar en un col·loqui, taula rodona o debat sobre la Nova cançó i els setze jutges. Com que m’agradava la seva música vaig decidir assistir-hi. Al vespre, a la sala d’actes plena de gent, Serrat va cantar la cançó “La Tieta” (encara no l’havia estrenat, només portava unes notes per cantar-la). Després es va debatre la cançó, fent enfadar una tieta vilanovina, ja que no estava d’acord com a tieta de la cançó.

Al final del debat li van fer una pregunta Cantaràs algun dia en castellà? Es veia que no li venia de gust contestar la pregunta, però com que no paraven d’insistir va deixar anar Si jo canto en castellà voldrà dir que m’he baixat els pantalons. La resposta va fer tots els assistents de la sala aplaudissin.

Al cap d’uns anys va treure Mediterráneo, una cançó i en castellà, i aquí va ser on vaig pensar que finalment Serrat s’havia baixat els pantalons.

Un cantant, poeta, escriptor pot expressar-se en la llengua que li vingui de gust, però hi ha vegades que és millor no parlar del que no faràs.

Ho portava molt de temps al pap, sempre ho havia parlat amb els familiars i amics, i he pensat que ara era el millor moment de donar-ho a conèixer.

Jaume Sendra

serrat mediterraneo.jpg

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

150 anys de l’edifici de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú… Us heu fixat mai amb l’escut de sobre el rellotge de l’ajuntament?

escanear0006escanear0005

El 28 de març de 1867 és va començar a fer la mudança de l’antic Ajuntament al nou edifici situat a la Plaça de la Vila, des de l’antic Ajuntament que estava a una casa de  la Plaça Major o del Mercat (actualment Plaça de Pau Casals) i el sis d’abril de 1867 es va celebrar la primera reunió de la corporació de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú precedit per l’alcalde Cristobal Raventós Soler. Aquest fet va ser un dels factors que la centralitat de Vilanova es desplacés del nucli antic a l’actual Plaça de la Vila.

És molt curiós que l’escut que està a sobre del rellotge encara sobrevisqui, se’l anomena “escut petit d’Espanya” fou instaurat durant el regne de Felip V (1770-1746) i s’utilitzà fins al final del regnat d’Isabel II (1833-1868) i de forma puntual s’utilitzà, encara, durant el període de la Restauració (borbònica) 1874-1931. En el cercle central de l’escut i són representades las tres flors de lis de la branca dels Anjou de la casa de Borbó.

Ja hem direu que hi ha fa aquest escut a la casa del poble?.

Els altres dos del costat del rellotge són el de la Província de Barcelona i el de Vilanova i la Geltrú.

Gràcies a l’amic Ramon Guinda que m’ho ha fet veure.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari