Les caminades del dimecres: Les Parellades. Sant Pau. Font d’en Zidro. La Coma. La Serra. Can Jove. Les Parellades

Les Parellades. Sant Pau. Font d’en Zidro. La Coma. Can Sidro. La Serra. Can Fontanals. Can Jove. Les Parellades (Sant Pere de Ribes)

Caminada del dimecres (de Cendra) 2 de març de 2022.

8 km aproximadament. 3 h 20 min.

Desnivell 176 m. Altitud màxima 172 m. Altitud mínima 33 m.

Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).

Aparquem el cotxe al nucli de les Parellades (carrer de Margarida Xirgu) de Sant Pere de Ribes. Són les 8,20 h i iniciem la caminada.

Les Parellades, unit a la vila amb un pont construït el 1849, té un origen molt antic: hi ha un Guillem Parellades documentat el 1286. Amb el creixement de la vila durant els segles XVIII i XIX, va anar prenent forma, conformant un conjunt de casetes blanques de gran harmonia i tipisme que, durant el segle XX, s’amplia amb noves edificacions.

Pel carrer de Canyelles, a l’oest, agafem el camí de Sant Pau, just on s’alça la creu del Camí de Sant Pau. La creu es va erigir amb motiu de la Santa Missió de l’any 1942. És una creu grega coronada, amb estries i acabaments arrodonits.

Creu del Camí de Sant Pau

A Sant Pau Xic, una petita capella, el camí gira a l’esquerra i arriba, de seguida, a l’ermita de Sant Pau.

Sant Pau Xic
Sant Pau Xic (interior)

Sant Pau Xic és una capella de propietat privada. A l’interior hi ha un petit retaule fet amb rajoles amb la imatge central de sant Pau. Curiosament, la teulada de Sant Pau Xic està plena de pedres. Això és a causa de la creença que diu que si es tira una pedra i aquesta es queda a la teulada, la persona que l’hagi tirat es casarà aquell any.

L’ermita de Sant Pau està situada dalt un petit turó a 75 m d’alçada. És un edifici de planta rectangular, d’una sola nau amb absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. Exteriorment, presenta grans contraforts. La façana, de composició simètrica, és molt senzilla i consta d’una porta d’accés rectangular centrada, emmarcada per pilastres i protegida per una cornisa. Té un acabament sinuós i es corona amb un petit campanar d’espadanya. Té adossada la casa de l’ermità.

Casa de l’ermità i ermita de Sant Pau

La construcció va començar a principis del segle XVIII i va durar seixanta anys perquè es finançava mitjançant almoines i prestacions personals. Amb la desamortització de mitjans del segle XIX, l’ermita i les seves terres van ser considerades com a béns eclesiàstics i van sortir a subhasta, però com sempre havien estat propietat de l’ajuntament van quedar per al poble.

Sant Pau (façana principal)
Sant Pau

Seguim la caminada per un sender que, sortint de darrere l’ermita, s’enfila cap al nord-oest, deixant a la nostra dreta una pedrera i el fondo de Can Carbonell. Passada una torre elèctrica, a la nostra dreta, trobem el camí que, en direcció sud, baixa cap a la Coma. Nosaltres seguim el sender nord-oest que, al cap de poc, entronca amb un altre sender que seguim cap al nord amb pujada.
En aquest indret trobem una fita que delimita propietats. A la banda de ponent hi ha inscrita la lletra C i a la de llevant, una P. Segons Vicenç Carbonell la C correspondria a la banda de Can Sidro -per Isidre Carbonell- i la P, a la banda de Can Barba de la Coma -conegut també per Can Pocoll-.

Fita que delimita propietats

Dalt del turonet trobem una altra bifurcació. Nosaltres agafem la que baixa cap a l’est i que ens porta a la font d’en Zidro.

Font d’en Zidro
Font d’en Zidro
Font d’en Zidro

La font d’en Zidro [coordenades X: 395837 Y: 4569685] és una cocona subterrània que s’omple amb el degotall d’aigua -que avui escassament queia de gota en gota- provinent d’una esquerda on contacten dues capes geològiques diferents. S’hi accedeix descendint per unes escales de pedra, que queden resguardades per una construcció de pedra seca reforçada amb bigues de fusta. La cocona està separada del replà per una pedra horitzontal que permet atansar-se per a recollir l’aigua. Des d’aquest punt en surt un petit canal que condueix l’aigua sobrant a l’exterior. Aquesta surt per una obertura d’arc escarser ceràmic, per on cau en una bassa rectangular amb pedres inclinades, on antigament s’hi rentava la bugada. La bassa queda tancada per un mur de pedra revestit amb morter amb un accés d’arc pla arrebossat. A la porta d’accés de la bassa hi ha pintat PROHIBIDO EL PASO.

Des de la font d’en Zidro agafem un sender que baixa cap al sud i que ens porta a la Coma, que queda a la nostra esquerra.

La Coma està formada per un conjunt de quatre cases encara habitades, dues orientades a migdia i dues més a llevant, de planta baixa i pis. A l’entorn, a tramuntana i a ponent, hi ha les restes d’altres cases.

La Coma (Can Barba)

La caseria de la Coma consta al cadastre de l’any 1717 com a propietat d’Eulàlia Quadras. Antigament estava constituïda per set cases, que es coneixien com a Can Barba (nom que encara es fa servir per referir-se al conjunt de la caseria), Can Soques, Can Guillet, Can Tió, Can Monjo, Can Puig i Can Fèlix.

Des de la Coma, avancem per un curt sender cap a l’oest per trobar el camí que, cap al sud, ens portarà a Can Sidro, a l’esquerra, i al complex de Can Ramonet, a la dreta. Cal remarcar que Can Sidro també s’anomena, a vegades, Can Zidro.

Can Sidro és un edifici de planta irregular que es compon de diversos volums superposats. El volum principal consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. Presenta un portal d’arc de mig punt i una finestra al pis d’arc pla, ambdós emmarcats imitant la pedra carejada. Sobresurt una torre de planta quadrangular i quatre nivells, coberta a quatre vessants. Davant la masia hi ha un antic estable habilitat com a habitatge. A la façana posterior s’hi ha adossat un habitatge modern.

Els orígens d’aquesta casa són força desconeguts, ja que la primera referència documental es correspon amb el nomenclàtor de l’any 1860. La casa podria correspondre’s amb l’antic mas Estevans, habitada per un tal Isidre Carbonell a principi del segle XVIII. Segons consta en documentació, l’any 1847 la masia pertanyia a Josep Mata.

Can Sidro

Can Ramonet és un edifici de planta en forma de lletra L, entorn del qual hi ha diversos cossos que antigament es destinaven a la producció vitícola. El volum principal consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants desiguals amb el carener paral·lel a la façana. El portal és d’arc de mig punt adovellat i es troba descentrat en el frontis. Al primer pis hi ha dos finestrals d’arc pla arrebossat amb sortida a balcons de baranes forjades. A la façana de llevant i la de migjorn hi han pintats dos rellotges de sol rectangulars. A llevant de la masia hi ha diversos cossos d’un sol nivell d’alçat que es corresponien amb annexes agrícoles, eminentment per a l’elaboració del vi. En l’actualitat s’han restaurat per habilitar-los com a estances d’un complex turístic. En una rajola del paviment s’observa inscrita la data 1696. Segons consta en documentació de l’any 1847 la masia pertanyia a Antoni Llansas.

Can Ramonet

Ara avancem per un camí asfaltat en direcció sud-oest. Deixem a l’esquerra el camí que porta a la Masieta i, a la dreta, Can Ramon i una subestació elèctrica. Arribats a la cruïlla, portant ja unes dues hores de caminada, ens aturem per esmorzar a redós d’un garrofer.

Garrofer de la Serra

Darrera el garrofer, Can Parici. Més enllà, també a l’esquerra, la Torre de la Serra, que acull el celler Vega de Ribes, i Can Vidal.

Can Parici és una masia aïllada de planta quadrangular i dues crugies, amb diversos volums superposats. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. S’hi accedeix per un portal d’arc carpanell arrebossat, sobre el qual hi ha dues finestres d’arc pla arrebossat, que es repeteixen a la façana de migdia.

Can Parici (foto mapes patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)
Torre de la Serra

A l’angle sud-est de la Torre de la Serra s’hi eleva una torre de defensa -d’aquí el seu nom- de planta quadrangular unida a la resta de dependències del conjunt, entre les quals és especialment remarcable el celler. La masia està formada per diverses construccions destinades a habitatge i a dependències agrícoles. L’edifici principal és de planta baixa i pis, amb coberta de teula. La façana, presenta una porta d’accés adovellada d’arc escarser i diverses obertures rectangulars.

L’origen de la masia se situa a l’edat mitjana. El nom Sasserra apareix associat a una propietat al segle XII i a una família establerta a la zona cap a la finals del segle XIII. Les referències a la construcció comencen al segle XVI, quan era propietària la família dels Roig de la Serra i al realitzar obres d’ampliació de la casa hi van afegir la torre.

Els Roig s’han mantingut com a propietaris de la Serra fins a l’actualitat i al llarg del temps, s’han succeït els processos d’engrandiment i de modificacions en el conjunt. Una inscripció a la façana informa d’una d’elles, realitzada l’any 1806.

Can Vidal

La masia de Can Vidal consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. El frontis es compon de quatre eixos, definits per obertures d’arc pla arrebossat, excepte el portal, que és d’arc escarser i es troba descentrat en el frontis. En la darrera restauració es va repicar el revestiment, que va deixar al descobert el portal original al centre del frontis, d’arc de mig punt adovellat. A sobre hi ha pintat un rellotge de sol rectangular on hi diu: JO SENSE SOL, TU SENSE FE, NO SOM RE. Els Vidal estan documentats a la zona des del segle XVII, de la mà de Toni Vidal de la Serra. L’any 1728 va ser regidor de Ribes en Miquel Vidal de la Serra, i més tard, el 1757, ho va ser Manuel Vidal de la Serra. Al cadastre de l’any 1764 encara hi consta el Manuel Vidal de la Serra com a propietari. La casa va trobar-se en mans dels Vidal de la Serra fins al segle XIX. A principi del segle XX n’era propietari l’indià Francesc Marcer.

Després de deixar Can Vidal arribem a la carretera BV-2112, que seguim uns 30 metres en direcció a Vilanova i la Geltrú. Deixem la carretera per enfilar, a la nostra esquerra, un corriol conegut amb el nom de camí dels Artistes. Arribem a una cruïlla de camins i girem cap a l’est per trencar, al cap de poc, per un altre camí que, baixant fent ziga-zaga per entremig d’un bosc, en direcció nord-est, ens porta al camí asfaltat de darrera l’Hospital Residència Sant Camil. Des d’aquest camí podem observar Can Dos Diners, masia que queda dins del complex hospitalari.

Can Dos Diners

Seguim aquest camí cap al nord, arribem a la rotonda de la cruïlla de la ronda de Sant Camil, travessem a l’altra banda i baixem, cap al nord-est, pel camí que ens mena a Can Fontanals i Can Jove.

Magnífic xiprer davant de Can Jove

Deixem la bassa de Can Jove a la dreta i per un corriol forà dret fem cap a la riera de Ribes.

Bassa de Can Jove

Seguim per un sender que remunta la riera pel costat de la llera. Deixem les timbes de Can Fontanals a la nostra esquerra i passem per sota el Pont de la Palanca.

Pont i pi de la Palanca

Travessem després la carretera BV-2112, deixem Can Puig i la Carpa Revolució, on es dona informació circense, a la nostra dreta i les timbes del Ralet a la nostra esquerra.

Carpa Revolució
Timbes del Ralet

Després de passar per sota el pont de les Parellades, sortim de la riera i anem a buscar el cotxe. Són les 11,40. Abans de tornar cap a Vilanova i la Geltrú compatim unes cerveses en un bar de nom curiós: Sin Perdón.

El temps, una mica fresquet i amb núvols, ha fet que la caminada d’avui fos forçà agradable.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/les-parellades-sant-pau-font-den-zidro-la-coma-can-sidro-la-serra-can-fontanals-can-jove-les-parell-96647967

Us explico una anècdota de l’ull del pont de la Palanca, a finals dels anys seixanta anàvem d’excursió l’Alfred, el Josep i jo a la Cova Negra i ens va arreplegar una tempesta a mig camí i vam tindre que aixoplugar a dins de l’ull del pont, vam passar tots tres tota la nit sense dormir amb la por que arribés l’aigua on estàvem, sempre que el veig ho recordo.

Farigola florida

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades del dimecres: Peu de la Talaia. Fondo de les Oliveres. Pla de les Palmeres. Cal Baró. Peu de la Talaia

Peu de la Talaia. Barraca del Bruno. Fondo de les Oliveres. Pla de les Palmeres. Cal Baró. Peu de la Talaia

Avui, 23 de febrer de 2022, hem hagut de variar la caminada prevista: Fonts i Fondo de Mas Carlús. Cal Cassanyes. Coma Pineda. Fondo de Mas Carlús; ja que la carretera BV-2115 estava tallada des del km 6. Nosaltres havíem d’anar fins al km 10. El Jaume ha tingut la bona pensada de fer aquesta nova ruta de la caminada.

Caminada del dimecres 23 de febrer de 2022.

10 km aproximadament. 3 h 40 min. Desnivell 256 m. Altitud màxima 298 m. Altitud mínima 104 m.

Alfred Castells (text). Jaume Sendra (fotos).

Aparquem el cotxe a la bifurcació dels camins de la Talaia, del Mas Roig i del Corral d’en Roc. Són les 8,10 h i iniciem la caminada.

Avancem cap a l’est pel camí del Corral d’en Roc, deixant al sud les instal·lacions del Pitch & Putt Portal del Roc. Abans d’arribar al Corral d’en Roc, que queda a la nostra dreta, girem cap al nord i, a través d’un petit bosc i uns camps, arribem al camí de Cal Baró. A l’esquerra hem deixat un dels camins que condueix al Mas Roig.

Mas Roig

El Mas Roig és una antiga casa de pagès que s’ha transformat i restaurant diverses vegades. Ja se’n té constància des del segle XV: lo mas den Johan Roig.

Arribats al camí de Cal Baró, avancem una mica cap a la dreta, com si volguéssim anar cap a Mas Torrat, però de seguida ens encaminem cap al nord pel camí del Fondo de les Mesquites, que només el seguim uns metres, perquè agafem el camí que entronca a la nostra esquerra i que passa per davant d’una finca anomenada Viento y Sol. Curiosament, al voler entrar per aquest camí, trobem uns rètols que en prohibeixen el pas. On és el dret consuetudinari de pas?

Pot prohibir-se el dret de pas?

Nosaltres, fent ús d’aquest dret, avancem per aquest camí que, posteriorment, és converteix en un sender que ens deixa darrere l’enrunada masia de Can Brunet, de la qual només se’n conserven els murs perimetrals de maçoneria fins a dos metres d’alçada. Vicenç Carbonell suposa que era l’antic lloc de Matabona i després el mas de la Miquela. Segons documentació de l’any 1725, Jaume Brunet posseïa terres a l’entorn del mas de la Miquela, que passaren a Joan Brunet a partir de l’any 1739.

L’enrunat Can Brunet

Aquí entronquem amb el camí de la Serra del Gat i seguim nord enllà, deixant a la nostra esquerra la nova finca de Can Brunet.

L’antic Can Brunet (esquerra) i el nou (dreta)

A la nostra dreta trobem al davant de la nova finca de Can Brunet un cercat amb contenidors i amb una piscina desmuntable, és una incògnita per lo que serveix tota aquesta instal·lació.

Instal·lacions davant de Can Brunet

Passada una cruïlla de camins, arribem a les Mesquites, a la nostra dreta, i a Can Coloma, a la nostra esquerra.

Ambdues masies, actualment en estat d’abandó, estan orientades a migdia.

Les Mesquites
Les Mesquites (antics corrals)
Rellotge de Sol. Les Mesquites

A les Mesquites hi ha restes d’un molí, cups, corrals i un rellotge de sol. Can Coloma té un baluard davanter i dues arcades a l’interior. Les primeres dades documentades dels masos són de l’any 1860: Mezquita de Vidal i La Mezquita del Coloma, pertanyents al mateixos propietaris des de segles enrere, els Ballester, coneguts com Coloma. El mot mesquita es refereix a la “Mescla semilíquida d’orins i matèries fecals que hom treu dels dipòsits de les comunes i serveix per a adobar els camps.” (Diccionari de la llengua catalana).

Can Coloma
Can Coloma

Seguirem cap al nord pel camí de la Serra del Gat i arribarem a la Barraca del Bruno.

La Barraca del Bruno [coordenades: X: 390126 Y: 4568754] és una mulassa de planta trapezoidal i llinda plana molt ben conservada.

Barraca del Bruno

Passada la barraca, visitem el racó de la Judit i agafarem un corriol que baixa en direcció nord-est. Aquest corriol serà l’únic tram inèdit que farem a la caminada d’avui. Un centenar de metres i arribarem al fondo de les Oliveres.


Girarem cap a l’esquerra (oest) i anirem ascendint pel fondo fins arribar al camí de Cal Cassanyes, prop del pla de les Palmeres, ja en terme de Castellet i la Gornal. Pel camí, hem deixat a la nostra esquerra un forn de calç i a la nostra dreta, una mulassa.


El forn de calç [coordenades: X: 390133 Y: 4568913] força ben conservat, però envoltat de vegetació, presenta un boca d’entrada d’arc de mig punt construït amb totxo massís que dona pas a una altra boca més petita de pedra.

Forn de calç

La mulassa [coordenades: X: 389776 Y: 4568982] té forma de ferradura i, actualment, està sense cúpula. Les parets són força gruixudes. Un grup d’Amics de la Pirelli l’estan restaurant.

Mulassa camí del Fondo de les Oliveres

Esmorzem en aquest indret a tocar del pla de les Palmeres i després seguim cap al sud-est, deixant a la dreta el sender PR-C 143 que porta al fondo de Coma Pineda. Aquests escassos 30 metres, des de que hem sortit del fondo de les Oliveres fins al trencall del fondo de Coma Pineda, els hauríem fet avui si haguéssim pogut fer la caminada prevista. Continuem i deixem el trencall, a la nostra dreta, de la Carrerada Reial que porta a la Talaia i que és coneguda, també, com els tobogans, just al límit entre els termes municipals de Castellet i la Gornal i de Vilanova i la Geltrú. El camí deriva cap a l’est, des d’on s’albira una àmplia panoràmica de la plana vilanovina, raó per la qual s’anomena l’indret el balcó, i baixa en forta pendent fins arribar a la Barraca del Bruno.

Panoràmica des del balcó

Nosaltres seguim sud avall pel camí de la Serra del Gat, per on hem passat en el camí d’anada, i a la primera cruïlla, girem cap a l’oest per arribar-nos a Cal Baró, baixant, travessant el fondo de Cal Baró i tornant a ascendir.

Cal Baró

Cal Baró, masia avui enrunada, al segle XVIII era coneguda com el corral d’en Canyelles i, al ser adquirida per Josep Marcé, àlies Baró, canvià de nom. Aquesta nissaga la conservà fins el 1912, quan fou venuda a Heribert Gener. L’any 1972 s’hi crearen les instal·lacions Mas Baró, Complejos y Explotaciones Residenciales, però el projecte no reeixí.


Des de Cal Baró, que hem deixat a la dreta, seguim cap al sud, trobant una mulassa a la nostra dreta.

Mulassa Camí de Cal Baró

Aquesta mulassa [coordenades: X: 389557 Y: 4567654], construïda adossada a un marge, és de planta circular i llinda plana. Presenta una esllavissada important a l’angle frontal dret.

El camí va girant cap a l’est per fer cap a la cruïlla de camins que hem trobat en el nostre camí d’anada. Avancem en direcció a Mas Torrat per arribar-nos a la font del Jonc o font d’en Brunet [coordenades: 41,249 / 1,684], un petit cocó que queda a la nostre esquerra, uns quants metres dins el bosquet.

Font del Jonc o Brunet

Vista la font, desfem el camí que hem fet a primera hora del matí per tornar on tenim el cotxe aparcat. Són les 11,50 i donem per acabada la caminada d’avui.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/peu-de-la-talaia-barraca-den-bruno-fondo-de-les-oliveres-pla-de-les-palmeres-cal-baro-peu-de-la-tal-96057133

Flor d’ametller
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades del dimecres: Castellet. Torrelletes. Casa Alta. Castellet

Castellet. Torrelletes. La Casa Alta. Cal Cassanyes. Cal Cremat. Cal Balaguer. Cal Viudes. Cal Cabra. Castellet

Caminada del dimecres 16 de febrer de 2022.

11 km aproximadament. 3 h 50 min. Desnivell 305 m. Altitud màxima 318 m. Altitud mínima 115 m.

Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).

Aparquem el cotxe al costat del restaurant El Barretet de Castellet (Castellet i la Gornal).

Vista del pantà de Foix des de Castellet

Iniciem la caminada d’avui a les 8,25 h en direcció nord-est per travessar el poble, deixant el castell i l’església de Sant Pere a la dreta. Deixem també a la dreta el dipòsit d’aigua i el cementiri i avancem pel camí que porta a Penyafort. A l’arribar a la carretera BV-2117, girem a la dreta per un sender que passa per entre vinyes. Tombem cap al nord i de seguida cap a l’est per travessar el pintoresc fondo de Cluca.

Fondo de Cluca

Travessat el fondo, continuem per un camí cap al nord per agafar, al cap de poca estona, un sender a la nostra dreta que s’enfila i tira nord-est enllà per portar-nos al poble de Torrelletes, que pertany al municipi de Castellet i la Gornal.

El topònim Torrelletes provindria probablement del llatí turriculas, amb el significat de torres petites. A Torrelletes les cases són dels segles XIX i XX i compten amb elements artesans a l’exterior: campanetes, mosaics, eines agrícoles per decorar… Cal destacar la masia de Can Rossell.

Cal Quim. Torrelletes
Trucadors de campana Torrelletes
Ceràmica de Santa Magdalena Torrelletes

Travessem el poble pel carrer principal, el de Santa Magdalena, i al final, a l’esquerra, a través d’unes escales, recuperem el camí de Penyafort. A la primera cruïlla, nosaltres girem a la dreta seguint el GR 92-3.
Fem un revolt tancat i seguim un trosset pel fondo de la Cova de les Cabres. Després travessem un altre fondo: el de la Cervereta, Ara, a la nostra esquerra, al nord, podem contemplar les múltiples coves de la Bovera, a la part alta de la serralada, on s’hi han trobat indicis d’habitatge troglodític.

Coves de la Bovera
Fondo de la Bovera (Foto: Raül Horro)
Roca al Fondo de la Bovera

Continuem el camí en direcció a l’est seguint el fondo de la Bovera, que travessem cinc o sis vegades, tot trobant, durant la caminada, unes immenses roques, despreses probablement dels vessants de les serralades laterals, i un parell de forns de calç en mal estat.

El primer forn [coordenades: X: 387696 Y: 4570899], a la dreta del camí, està protegit per una tanca de fusta.

Forn de calç (1)
Forn de calç (2)

Més endavant deixarem el fondo de la Bovera a l’esquerra i seguirem pel camí que s’encamina cap al sud. A la nostra esquerra trobem unes instal·lacions amb una bassa d’aigua i més endavant, a la dreta, un cocó ampliat ple de fang i amb petjades de senglar. Fem broma dient que “deu ser l’spa dels senglars”.

Cocó. Spa dels senglars
Sender de pujada cap a la Casa Alta

Deixem el camí GR- 92.3 i ens enfilem, a la nostra dreta, per un sender pedregós i dret que, en un curt trajecte, ens portarà a l’enrunada Casa Alta, on esmorzem arrecerats de l’aire que bufa en aquest indret elevat (318 m). Portem gairebé 2 hores de caminada.

La Casa Alta

Actualment, la masia està enrunada i només en queden la major part dels murs de càrrega. S’hi poden distingir, encara, diferents elements constructius que formaven part de la masia: el celler, els corrals, el paller, el cup de vi, el forn, una cisterna… La propietat, els últims anys, ha recuperat les vinyes que l’envolten.

Després d’esmorzar i d’acomiadar-nos d’un nombrós grup que hem trobat a la Casa Alta, descendim cap al sud-est i a la primera cruïlla girem cap al sud-oest per arribar-nos a Cal Cassanyes, també abandonat i enrunat. Es conserva la seva distribució en planta i la major part dels murs de càrrega i algun balcó. Té tres cossos diferents: l’antiga masia i els dos corrals pel bestiar.

Cal Cassanyes

Continuem cap a l’oest i deixem a la dreta Cal Cremat, enrunat també. S’hi pot identificar la planta original i encara conserva la major part de les parets de càrrega, alguna coberta i, a la façana, les velles portes.

Cal Cremat

Arribem a Cal Balaguer, un conjunt de diversos edificis completament enrunats, que formaven un petit nucli. El nucli el formaven set cases: Cal Balaguer, Cal Gat Negre, Cal Pastor Xic, Cal Pigot, Cal Feliana Vell, Cal Feliana Nou i una altra. Segons es pot deduir per les restes, el conjunt estava format per una sèrie d’edificacions al voltant d’un pati central obert al sud-est. Formaria part del conjunt una torre de planta quadrada de tres plantes. Cal Balaguer es considera un element d’interès històric per la seva època de construcció. Hi ha, o hi havia, per part de l’Ajuntament de Castellet i la Gornal, propietari del nucli, un projecte per a un centre de formació de tècnics forestals.

Cal Balaguer
Cocó a tocar de Cal Balaguer

Pel camí hem anat trobant un munt de rengleres de processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa).

Processionària del pi

Des d’aquí anem descendint per un sender rocós pel vessant sud de la serra Mala. Al final d’aquest sender, abans de travessar el torrent del Llampeig, a l’esquerra, trobem un pi amb una curiosa forma: “recargolat i sempre tirant amunt i mirant al cel!”

Pi recargolat

Travessem per un indret on conflueixen el torrent del Llampeig i el fondo del Perot.

Torrent del Llampeig i fondo del Perot

:

Seguim cap a l’oest, pel costat d’unes vinyes, i passem per entremig de Cal Viudes i Cal Cabra, sortosament habitats.


Cal Viudes és una petita masia amb planta baixa més un pis. S’utilitza com a petit magatzem agrícola, ja que els propietaris es dediquen a la pagesia a temps parcial.

Cal Viudes
(Foto: Pla especial del catàleg de les masies i cases rurals del municipi de Castellet i la Gornal)

Cal Cabra és un edifici d’un sol volum amb teulada inclinada a una aigua. Es va restaurar fa uns 25 anys revestint les parets de tàpia amb pedra. S’utilitza com habitatge de segona residència i es cultiven les vinyes de la parcel·la.

Cal Cabra

Des d’aquí, un sender ascendent ens portarà just darrere l’església de Sant Pere.

Església de Sant Pere. Castellet

Ja som a Castellet. Són les 12,15 h. Abans de marxar cap a Vilanova i la Geltrú el Raül encara té temps de comprar el pa al forn de l’antiga cooperativa.

Castell de Castellet (Foto: Raül Horro)
Noia mirant el pantà. Escultura (Foto: Raül Horro)
Figures davant el forn de pa

Una caminada, la d’avui, sense la companyia del Sol, que ens ha permès, malauradament, comprovar la destrucció del patrimoni rural de moltes masies del terme de Castellet i la Gornal.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/castellet-torrelletes-fondo-bovera-casa-alta-can-balaguer-castellet-95483042

Romaní florit Figueres de moro
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades del dimecres: Lurdes. Talaia. Serra de Bonaire. Fondo de la Carçosa. Lurdes

Entrada de Lurdes. Fita de la Talaia. Talaia. Serra de Bonaire.
Fondo de la Carçosa. Entrada de Lurdes

Caminada del dimecres 9 de febrer de 2022.

8,6 km. 4 h 10 min. Desnivell 284 m. Altitud màxima 301 m. Altitud mínima 54 m.

Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).

Deixem el cotxe aparcat a l’entrada del camí de l’ermita de Lurdes i travessem la carretera BV-2115, per trobar el sender que puja cap a la Talaia, que s’inicia just al costat de la carretera, en un punt on es troba una exuberant savina. A l’altra banda de la carretera hi ha la masia de Can Cucurella. Iniciem la caminada quan són les 8,20 del matí.

El sender ascendeix nord- est per entremig d’una pineda. A mida que anem pujant podem contemplar l’ampli paisatge que s’obre als nostres peus.

Pujant la Talaia. Vista cap a Roca-crespa
Pujant la Talaia. Vista cap a Vilanova i la Geltrú

Quan portem uns 45 minuts de caminada arribem al collet on es troba la fita que marca els límits de Cubelles i de Vilanova i la Geltrú, situada a uns 50m del cim de la Talaia.

La fita de la Talaia

Coneguda com la fita de la Talaia, la cartografia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya designa l’indret on es troba ubicada amb topònim de Fita dels Tres Termes, topònim equivoc perquè la confluència dels tres termes a que es fa referència (Cubelles, Castellet i la Gornal i Vilanova i la Geltrú) està situada més al nord-est.

La fita de la Talaia té dues làpides referides als termes de Cubelles i de Vilanova i la Geltrú, un xic gastades, que en dificulten la seva lectura. La làpida de Vilanova i la Geltrú presenta, a la part alta, un escut ovalat partit amb una corona. Al cap hi ha un castell amb quatre merlets i a baix les barres catalanes. Flanquejant l’escut veiem la data partida 18 50 i a la part inferior de la pedra, la llegenda TERMINO Y JU / RISDICCION / DE VILANOVA / Y GELTRU. La làpida de cubellenca presenta a la part alta un escut ovalat que emmarca un rombe amb quatre barres i és flanquejat per la data partida 18 50. A la part baixa s’hi llegeix la inscripció: TERMYNO Y / JURYSDYC / CYON DE / CUBELLAS.

Làpida Vilanova i la Geltrú Làpida Cubelles

Avançant, doncs, una mica en direcció al cim de la Talaia, passaríem per l’esmentat punt on conflueixen els tres termes, sense que trobem cap element que ho identifiqui, A partir d’aquí deixem a la dreta el terme de Vilanova i la Geltrú i a l’esquerra el de Castellet i la Gornal. Fins ara, teníem Vilanova i la Geltrú a la dreta i Cubelles a l’esquerra, Així, ens plantem al cim de la Talaia (279 m). Abans, hem vist a l’esquerra la creu de ferro instal·lada l’any 1954.

La creu de ferro

El cim està actualment ocupat per una torre de guaita d’uns 9 m. A tocar de la torre, al vessant oest (coordenades: X: 388523 Y: 4567001), s’hi troba el cocó construït l’any 1960 que, després d’un temps abandonat, es va refer amb pedra seca rejuntada amb morter i, posteriorment, amb maons i morter per a donar-li més cabuda d’aigua. Actualment està en molt malt estat i sense la coberta.

Cocó

Des del cim de la Talaia avancem, en principi, en direcció nord per una pista, que alterna la terra i l’asfalt, que careneja per la serra de Bonaire, divisora, com hem dit, de Vilanova i la Geltrú, que ens queda a la dreta, i de Castellet i la Gornal, a l’esquerra. De fet, estem seguin el trajecte de l’antiga Carrerada Reial de la Cerdanya. Anem avançant, ara a l’est ara al nord, i arribem a una confluència de camins en un punt tancat amb una barrera. A la dreta, el camí del Mas de l’Artís, a l’esquerra, el del pla de les Palmeres. Esmorzem en aquest indret.

Després d’esmorzar agafem el camí del pla de les Palmeres, direcció nord-oest, ja totalment dins el terme de Castellet i la Gornal. De seguida, a la nostra esquerra el sender que, en direcció sud, primer, i oest, després, ens portarà a trobar el fondo de la Carçosa.

A l’arribar al fondo de la Carçosa, entrem a la seva llera i anem avançant en direcció sud. El fondo deu el seu nom a la munió de plantes de carç que el poblen.

Fondo de la Carçosa

El carç (càrritx, carcera o pelosa) (Amplelodesmos mauritanica) és una planta herbàcia amb tiges massisses i fulles d’uns 7 mm d’amplada, pròpia de la contrades marítimes de la Mediterrània. Floreix entre els mesos d’abril a juny.

Anem avançant i descendint pel fondo de la Carçosa, a estones per dins la seva llera i a estones pels costats, amb una marxa lenta per la naturalesa del terreny: sinuós i pedregós. Hem deixat a la nostra dreta el Pujol dels Llops (180m).

Pujol dels Llops

Després d’una hora i mitja més o menys, arribem al final, on el fondo entronca amb el riu de Foix, davant de l’ermita de Lurdes, passant per sota el pont de la carretera BV-2115.

En aquest indret, a la nostra esquerra, hi trobem una mulassa, i a la nostra dreta, un forn de calç.

En aquest indret, a la nostra esquerra, hi trobem una mulassa, i a la nostra
dreta, un forn de calç.

La mulassa (coordenades: X: 388131 Y: 4567115) està molt ben feta amb pedres molt grans però. lamentablement, té el sostre ensorrat.

El forn de calç (coordenades: X: 388015 Y: 4567069) està enrunat i ple de vegetació. Fa uns 3,5 m de diàmetre a la part superior.

Mulassa
Forn de calç
Forn de calç

Des d’aquí, seguim la carretera uns 300 m en direcció a Vilanova i la Geltrú cap al cotxe, passant a tocar de les parets de la Talaia, on trobem uns escaladors. Els escaladors els hi queda poc temps de practicar l’escalada, ja que volen clausurar la paret d’escalada, i volen col·locar una polèmica malla metàl·lica.

Arribem a cotxe quan són les 12,30 h i enfilem cap a casa.

Practicant escalada. Talaia

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/entrada-lurdes-fita-dos-termes-talaia-serra-de-bonaire-fondo-de-la-carcosa-entrada-lurdes-94875315

entre pedres la farigola
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Vilanova i la Geltrú. Sota-Ribes. Vilanova i la Geltrú

Camí vell de Ribes. Xoriguera. Turó dels Cocons. Sant Camil. Can Fontanals. Can Jove. Sota-ribes. La Masieta. Masia de Montgròs. Can Masalleres. Can Martí del Mas Roig. Torre del Veguer. Santa Magdalena

Caminada del dimecres 2 de febrer de 2022.

15,18 km. 4 h 30min. Desnivell 202 m. Altitud màxima 124 m. Altitud mínima 18 m.

Aquesta caminada segueix, en part, la ruta de la XXXIV Caminada Popular de l’AE Talaia feta el diumenge abans, emulant la XIV Caminada Popular de l’any2002.

Text: Alfred Castells i Jaume Sendra. Fotos: Jaume Sendra

XIV Caminada Popular de l’any2002.

Són les 8 del matí del dia de la Candelera [Quan la Candelera plora, el fred és fora; quan la Candelera riu, el fred és viu], quan iniciem la caminada d’avui.

Sortim de la plaça de les Casernes i tirem pel carrer de les Casernes, el carrer d’Albert Salvany i Bertran, el carrer de la Creu de Xirivia, la rambla de Sant Jordi, la ronda Ibèrica i el carrer de la Masia Nova fins a arribar a la rambla del Països Catalans, on es forma una placeta ovalada. Just aquí, al costat nord, és on podem començar a agafar el camí vell de Ribes, indret on trobem, a la dreta, una mulassa mig enderrocada [coordenades: X: 394311 Y: 4565661] amb l’any 1870 inscrit a la llinda.

Mulassa al costat de la fita

El camí gira cap a l’est i de seguida trobem una fita que delimita els termes de Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes.

Fita de terme

A partir d’aquí avancem per una pista alternativa paral·lela a la C-31. Des de l’any 1985 aquesta carretera va tallar molts camins. A la nostra dreta, entre el bosc, podem observar una construcció a mig fer amb la tècnica de la pedra seca.

Construcció a mig fer amb la tècnica de la pedra seca.

Quan arribem al torrent de la Masia Nova, creuem la carretera per sota i continuem cap a l’est fins a trobar el camí asfaltat que du a Solers, conegut com el passeig d’Eduard Maristany i també per carretera de Solers.

Carretera de Solers, passeig d’Eduard Maristany

El travessem i avancem cap al nord per un sender paral·lel fins a trobar de nou l’interceptat camí vell de Ribes, ara un camí asfaltat que agafem cap l’est.

El dia de la Candelera s’acostuma a treure el pessebre i ens hem trobat un tió abandonat al mig del bosc.

tió abandonat

A l’esquerra anem trobant la masia de Cal Mironet, Xoriguera, actualment anomenada Clos la Plana i convertida en un espai per celebracions, i un xalet, propietat d’un metge, que repateix la denominació de Xoriguera.

Cal Mironet és un edifici de planta irregular constituït per diversos volums superposats. El volum principal consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana, que s’ha ampliat afegit un nivell enretirat. S’hi accedeix per un portal d’arc de mig punt arrebossat, sobre el qual hi ha tres finestres d’arc pla arrebossat. En un extrem de la façana de xaloc hi ha pintat un rellotge de sol circular. Segons consta en documentació de l’any 1847 la masia pertanyia a Chistobal Miró del Bosch.

Xoriguera

La masia de Xoriguera està documentada des del segle XIII, quan pertanyia a Arnau de Xoriguera, síndic de Ribes. Entre els segles XVI i XVII va pertànyer als Puig de Xoriguera, i més endavant als Mironet. Al cadastre de l’any 1717 n’era propietari Emanuel Giralt, mentre que l’any 1764 ja hi figura un tal Joan Miró de Munxuriguera. Més endavant, l’any 1847, pertanyia a Antoni Giralt. Al principi del segle XX la va adquirir la família Soler de Vilanova i la Geltrú, que va construir sobre la masia antiga el casal modernista. Actualment, s’anomena Clos la Plana i s’ha convertit en un espai per a celebracions, De seguida travessem l’autopista C-32 per un pont i girem en direcció nord-est, deixant a la nostra esquerra els Cocons

Els Cocons

Els Cocons és un edifici de planta rectangular i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El portal d’accés es troba centrat en el frontis i és d’arc escarser arrebossat, com ho és la finestra del costat, A l’altra banda hi ha un portal més antic d’arc ceràmic i brancals de pedra carejada, que ha estat habilitat com a finestra, galeries horitzontals, de dos pòrtics d’arc de mig punt ceràmic els de la planta baixa. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc.

Algunes fonts indiquen que el Manso de Cocons està documentat des del segle XII. Al cadastre de l’any 1716/1717 s’anomena com a propietari un tal Emanuel Sole del Cucons. Més endavant, tal com consta en un document de l’any 1847, pertanyia a Chistobal Soler.

Arribem a un encreuament i pel camí, a l’esquerra, que a estones és més un sender que un camí, ascendim fins el turó dels Cocons (84 m). Continuem avançant cap al nord. A l’arribar a una cruïlla, que té el pal dels rètols de les rutes arrencat i malt orientat, girem a l’esquerra per ascendir fins a les instal·lacions del dipòsit d’aigua que el rep el cabdal del Llobregat des d’Abrera.

Dipòsit d’aigua

Desfem el camí i tornem a la cruïlla anterior que seguim cap a l’est i que de seguida abandonem per continuar per un altre camí en direcció nord-est que, al final, fa un gir cap a l’est per empalmar amb un altre camí que, cap al nord, ens condueix a l’Hospital Residencia Sant Camil. Si anéssim cap a la dreta, aniríem a parar al mas de les Farigoles. A l’arribar a la rotonda coneguda amb el nom del Pi de Sant Camil, continuem en direcció nord-est per passar per davant de les masies de Can Fontanals i Can Jove, que deixem a la nostra esquerra.

Can Fontanals i el rellotge de Sol

Can Fontanals consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants desiguals amb el carener paral·lel a la façana. El frontis es compon segons tres eixos, definits per obertures d’arc pla arrebossat, algunes de les quals es troben emmarcades amb ceràmica vidriada de color verd, A la planta baixa hi ha dos portals d’arc rebaixat arrebossat amb brancals de pedra carejada. El finestral situat a sobre el portal té sortida a un balcó de baranes forjades i base motllurada, al costat del qual hi ha pintat un rellotge de sol rectangular. A la planta baixa hi ha un portal d’arc carpanell ceràmic amb brancal de pedra. Els pisos superiors es componen segons quatre eixos d’obertures d’arc pla arrebossat, les del primer pis delimitades amb barana de balustrada ceràmica. A la masia s’hi conserven alguns elements característics, com són els cups, les restes del forn de coure pa i una bassa amb safareig a l’altre costat del camí.

Al cadastre de l’any 1716/1717 hi figura la Casa Fontanals. Més endavant, l’any 1847, la masia pertanyia al vilanoví Pere Joan Garriga.

Can Jove

Can Jove és un edifici de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El frontis es compon simètricament segons quatre eixos, definits per obertures d’arc pla arrebossat, excepte un portal d’arc escarser arrebossat i el portal principal, d’arc escarser de pedra. A la clau del darrer hi ha inscrita la data 1881. El finestral sobre el portal té un balcó amb la base motllurada i baranes forjades, com les que delimiten la resta de finestrals del pis. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajoles i teules ceràmiques.

En un eix de la façana hi ha un grup de tres finestres d’arc carpanell, emmarcades amb decoració de maó vist i ceràmica ornamental.

A la façana de ponent hi ha adossada la masoveria. Està formada per tres cossos de planta baixa i pis amb les cobertes de diferent alçada. Totes les obertures són d’arc pla arrebossat. L’acabat exterior del conjunt de la construcció conserva el parament arrebossat original. Davant seu hi ha l’antiga pallissa i corts, en estat ruïnós a causa d’un incendi. A pocs metres a llevant s’hi conserva la bassa.

La masia es va construir el segle XIX. A principis del segle XX, van encomanar a l’arquitecte vilanoví Josep Font i Gumà una ampliació segons l’estètica modernista.

Un sender força dret ens permetrà baixar a la llera de la riera de Ribes que seguim corrent amunt, deixant a la banda esquerra les timbes de Can Fontanals.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_095722.jpg
timbes de Can Fontanals.

A l’arribar al Pont de la Palanca, creuem la carretera BV-2112 i ascendim cap al nucli de Sota-ribes.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_100102.jpg
Pont de la Palanca
Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_100146.jpg
Nucli de Sota-ribes

Esmorzem a la placeta conformada pel castell de Ribes, l’església vella de Sant Pere i la rectoria vella, acompanyats pels cants en anglès d’un grup d’infants d’una escola que utilitzen la placeta com a pati de jocs.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_100614.jpg
Castell de Ribes

El castell de Ribes, també anomenat castell de Bell-lloc o castell de Sota-ribes, està documentat des del segle X. Posteriorment, va passar a feu de la família Ribes fins a l’any 1390, quan la jurisdicció i els drets van tornar al bisbat. L’any 1620 el castell va ser cedit al comú de Ribes.

L’església vella de Sant Pere és un edifici de grans dimensions, de tres naus, cobert de teula a dues aigües i grans contraforts. La façana principal queda parcialment oculta degut a construccions posteriors. Aquesta està formada per un portal adovellat, una obertura circular al damunt, rematat amb un acabament en línia recta.

A la zona dreta dels peus hi ha un campanar de base quadrada amb obertures allargades d’arc de mig punt a la zona superior. L’element més interessant del conjunt el constitueix la porta lateral, d’inspiració clàssica, de l’any 1664, és el Portal de les Animes, que presenta una porta amb arc de mig punt, dovelles radials i brancals de carreus de pedra vista ben escairats. El frontó és partit per un nínxol amb la imatge de sant Pere, sense cap, i l’escut del municipi sobre la portalada és el més antic que es conserva. Es va construir entre 1663 i 1678, en estil barroc sobre la primitiva església romànica. Fins al 1910 funcionà com a església parroquial.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és sin-titulo-2.jpg
Portal de les Ànimes Església vella de Ribes Frontó

La rectoria vella presenta a la portalada d’arc escarser adovellat un relleu de sant Pere a la clau de volta.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_101812.jpg
Sant Pere. Clau de volta rectoria vella

Després d’esmorzar passem per davant del cementiri i agafem el camí de Can Zidro en direcció nord-oest. Més endavant trobem la Masieta.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és 1644014528623-01.jpeg
La Masieta

La Masieta havia format part de la finca de Can Ramon, i es denominava així perquè era la hisenda petita de la propietat. L’any 1847, la casa pertanyia a Josep Antoni Querol i Planas. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajoles i teules ceràmiques. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc. Davant de la façana principal hi ha un pou antic.

A l’arribar a la cruïlla girem a l’esquerra i avancem en direcció sud-oest. Deixem a la dreta Can Ramon, que acull les bodegues Clos Lentiscus, i la subestació elèctrica.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és image-2.png

Can Ramon és un edifici aïllat de planta irregular que es compon de diversos volums superposats. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El frontis es compon simètricament segons tres eixos, dels quals el central és de superior en alçada. La planta baixa té un portal d’arc escarser de pedra, amb portal d’arc de mig punt amb brancals de pedra en un costat i una finestra d’arc pla arrebossat a l’altre. Al primer pis hi ha tres finestrals d’arc arrebossat amb rellotge de sol intercalat datat del 1816, mentre que les golfes s’obren amb tres galeries, de cinc pòrtics d’arc de mig punt al cos central i de tres pòrtics laterals. Coma curiositat, hem d’apuntar que algunes de les pedres dels murs de la casa contenen fòssils, molt abundants a la zona. Antigament la masia era coneguda com a Mas Agullons o Mas Pedrosa. Durant el segle XVII en va ser propietari Ramon Almirall del Carç, que va passar a donar-li nom.

A la propera cruïlla girem a la dreta i avancem en direcció nord-oest. Trobem a la nostra esquerra, en mig d’unes vinyes, una mulassa coneguda com la barraca d’en Pepeta (coordenades: X: 395013 Y: 4568066), amb foc a dins i que té la particularitat que el tancament de la cúpula es pot moure per permetre la sortida del fum.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_105950.jpg
Barraca d’en Pepeta

Arribem després a l’abandonat Mas de Montgròs, a la dreta, on trobem un esforçat músic assajant amb un saxo. Avui és un dia de cançons i música per a gaudí dels sentits.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_110617.jpg
Mas de Montgròs

El Mas de Montgròs està format per dos volums adossats, entre els qui hi ha l’antic mas avui convertit en masoveria i un casal construït entorn el segle XIX. El primer és un edifici de planta rectangular i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. Al centre del frontis hi ha el portal d’arc de mig punt adovellat, al costat del qual hi ha un portal de menors dimensions d’arc escarser adovellat. El primer pis s’obre amb dos finestrals d’arc pla arrebossat delimitats amb una barana de ferro forjat, entre els que hi ha pintat un rellotge de sol força desdibuixat. El segon volum es troba adossat a migdia i es prolonga per garbí. És un edifici de planta rectangular i quatre crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta plana. S’hi accedeix per un portal d’arc escarser de pedra, amb la clau gravada amb una orla decorativa. Els finestrals del pis, d’arc pla arrebossat emmarcats amb motllures, tenen sortida a un balcó corregut amb baranes de forja. A l’extrem de gregal de la façana hi ha una escala d’obra perpendicular, delimitada amb balustrada, que condueix a la capella del mas. Davant la casa hi ha un pati que queda tancat per un baluard, obert amb una important portalada amb pilars ceràmics acabats amb capitells de ceràmica vidriada. La referència documental més antiga és de manso Montis Grossi, al segle XIII. A principi del segle XV va pertànyer a Guillem de Montgròs, personatge destacat per haver exercit de batlle a Ribes. Més endavant, ja al segle XVII, es trobava en mans dels Miró de Montgròs, llinatge estretament vinculat a la veïna població de Vilanova i la Geltrú.

Desprès del mas, un revolt amb pendent ens acosta a la font dels Tarongers, que ens queda a la dreta. Continuem sud-oest i de seguida som a Can Masalleres, una masia, també a la dreta.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_110913.jpg
Font dels Tarongers

Can Masalleres és un edifici de planta en forma de L. S’hi accedeix per un portal d’arc escarser ceràmic amb brancals de pedra i actualment és plena d’una munió diversa d’elements decoratius, Segons consta en el cadastre de l’any 1717, un tal Pau Masalleres tenia una caseta pròpia a la partida de Montgròs. L’any 1847, la masia ja pertanyia a Josep Giralt.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_111217.jpg
Can Masalleres

Travessem altra vegada l’autopista C-32 per un pont i en direcció sud i després oest, per agafar el camí Molinant, fem cap a la magnífica masia de Can Martí del Mas Roig, a la dreta.

Can Martí del Mas Roig, o simplement Can Martí, està envoltat de tanca perimetral i format per planta baixa, dos pisos, coberta de teula i torratxa superior. La planta de grans dimensions, és gairebé quadrada. Les façanes són de composició simètrica, amb baluards als angles. La façana principal té a la planta baixa, tres obertures d’arc de mig punt i al primer pis hi ha centrada, una finestra geminada d’obertures d’arc de mig punt, emmarcada per motllures que simulen pilastres d’inspiració clàssica i amb elements decoratius a la part superior. La façana es corona amb barana sinuosa on apareix centrada, la data del 1870, a més d’un rellotge de sol i un petit campanar superior de ferro. L’actual edifici va ser construït durant la segona meitat del segle XIX, segons les inscripcions que hi figuren a la porta de la tanca lateral (1868), i al coronament de la façana principal (1870). Amb tot la masia té uns origen més antics i fou habitada, primer per la família Roig i posteriorment pels Martí. Els primers estaven emparentats amb els Roig de la masia de la Serra. Els Martí apareixen documentats a partir del 1551. Entre les dues famílies donarien el nom compost a la masia a partir del segle XVI. El 1865 l’americano Pau Soler i Morell comprà la masia antiga i procedí a donar-li la forma i estructura actual. En aquells temps la masia també fou coneguda com a Can Girabals per ser Soler descendent dels Girabals de Canyelles.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_112131.jpg
Can Martí dels Mas Roig

Seguim la nostra caminada cap a l’oest trobem, a la dreta, el Mas Parés (ull, els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, indiquen Can Perers) i. a l’esquerra, l’imponent Torre del Veguer.

Els orígens del Mas Parés són desconeguts, tot i que la tipologia constructiva denota certa antiguitat. Segons documentació existent, l’any 1847, la masia pertanyia al vilanoví Antoni Parés. Igualment, al nomenclàtor de 1860 hi consta com masia d’en Parés. Aquesta masia podria correspondre’s amb l’antic mas de la Llebre.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_113241-2.jpg
Torre del Veguer

La Torre del Veguer era una antiga possessió senyorial. La quadra del Cortei on està situada, apareix documentada des del 1358, moment en què era senyor Guillem de Cortei. Aproximadament, l’any 1400, en que aquest indret va ser fundat un monestir anomenat Sant Jeroni de Montolivet i habitat des del 1413 pels frares jerònims. Pocs anys desprès, els monjos van abandonar el lloc. Posteriorment la quadra del Cortei va passar a possessió de Gaspar d’Avinyó. Un descendent d’aquesta branca, Frederic d’Avinyó, va llegar l’any 1601 la propietat a la seva filla, casada amb un membre de la família Vilafranca. Durant l’etapa de possessió dels Vilafranca, la quadra del Cortei va passar a ser coneguda com a Torre del Veguer, segurament pel fet que un vilafranquí ostentava la vegueria. L’any 1812 l’industrial vilanoví Josep Ferrer i Vidal va adquirir la propietat i es van fer grans modificacions a l’edifici. A la façana de llevant està adossada la capella de Maria Auxiliadora. Actualment la masia acull les bodegues del mateix nom.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_113639.jpg
Bodegues Torre del Veguer

Continuem sud-oest enllà, tot passant del terme de Sant Pere de Ribes al de Vilanova i la Geltrú, i entrem, a la nostra esquerra, al camí del Corral de l’Apotecari que es transforma en el carrer del Paral·lel, que forma part de la urbanització d’aquest indret. Girem a la dreta i fem cap a l’ermita i masia de Santa Magdalena.

El cos central de la masia de Santa Magdalena té una torratxa-mirador de planta rectangular i coberta plana. Adossada a la masia trobem una petita ermita de planta rectangular amb arc central apuntat. La coberta és a dues vessants amb dos nivells de careners perpendiculars a la façana principal i campanar de cadireta d’una arcada. Presenta un portal adovellat de mig punt, ull de bou i campanar de cadireta d’una arcada de mig punt. Abans per Santa Magdalena es feia un aplec i es ballaven sardanes, ja fa molts anys que es va deixar de fer.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_115013.jpg
Santa Magdalena
Ermita de Santa Magdalena

Des d’aquí prenem l’antic camí de Santa Magdalena cap al sud que, estret i entre marges, transcorre per entremig d’una prolífica vegetació que el fa gairebé intransitable.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20220202_115413.jpg
Camí de Santa Magdalena

Arribats al final, ens fiquem dins la llera del torrent de la Piera, tot passant pel pont de la Piera, per sota de la carretera C-15. Sortits del pont, deixem la llera del torrent i ens enfilem per un petit sender a la dreta que ens deixa al carrer del Ciment, al Polígon Industrial Masia d’en Barreres II, davant d’un deplorable munt de deixalles de tota mena: sacs de runa, mobles vells, trossos de cotxe, andròmines i, fins i tot, un ninot de peluix i tot pujant cap a l’avinguda de Vilafranca del Penedès, passem per l’antiga Griffi que ja no queda res de la fabrica de ciment i ara estan construint un centre comercial. Continuem per l’avinguda de Vilafranca del Penedès, rambla dels Països Catalans, rambla de Pep Ventura, plaça de la Moixiganga i carrer d’Olesa de Bonesvalls, per fer cap a la plaça de les Casernes, quan son les 12,30 h i donem per acabada la caminada d’avui.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cami-vell-de-ribes-xoriguera-turo-dels-cocons-sota-ribes-masia-de-montgros-torre-del-veguer-santa-m-94293175

Ametller florit

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Una font, uns forns de calç i unes masies per Sitges i Ribes

Cinc Camins. Serra del Gafarró. Font de les Basses. Mas Maiol. Mas Quadrell. Cinc Camins

Caminada del dimecres dia 26 de gener de 2022.

7,72 km. 3 hores aproximament. Desnivell 126 m. Altitud màxima 248 m. Altitud mínima 191 m.

Text: Alfred Castells. Fotos: Jaume Sendra.

Aparquem el cotxe a l’indret anomenat Cinc Camins (o Coll de la Fita, segons el rètol). Aquí hi conflueixen el camí de la Fita (per on hem vingut), el camí del Mas de Mossèn Albà, el camí de Sitges a Olivella, el camí de Sitges a la Plana Novella (continuació natural del camí de la Fita) i la drecera del Gafarró, per on iniciarem la caminada d’avui. Aquest indret també fa de partió entre els termes de Sitges (sud) i Sant Pere de Ribes (nord). Són les 8,25 hores.

Inici drecera del Gafarró des dels Cinc Camins o Coll de la Fita
Cinc Camins o Coll de la Fita

La drecera del Gafarró avança cap a l’est amb una mica de desviació cap el sud. Des d’aquest vessant de la serra del Gafarró* s’albira l’amplitud de la vila de Sitges il·luminada pel sol ixent.

Sitges des de la drecera del Gafarró

Abans d’arribar al final d’aquest sender, a mà esquerra, hi ha el Descans dels Amics del Gafarró, un espai arranjat amb taules i barbacoes.

Descans dels Amics del Gafarró
Descans dels Amics del Gafarró

Al final de la drecera, trobem el camí de les Basses. Seguim aquest camí en direcció sud-est. Al cap de poc, deixem, a la nostra dreta, el trencall que porta a la Trinitat. Una mica més endavant, just on el camí inicia un revolt, un curt sender a la dreta ens condueix a la font de les Basses.

Font de les Basses

La font és una construcció amb forma de cabana de pedra seca reforçada amb una estructura metàl·lica. Dins, una aixeta de polsador… però, sense aigua. Aquesta font, que no és l’original, va ser construïda l’any 2007. La font original està més amunt i va quedar sense aigua perquè la pedrera que hi ha a prop va tallar el corrent subterrani que hi portava l’aigua. Quan la pedrera va haver de demanar la renovació de la llicència d’extracció va edificar aquesta nova font.

Vista la font i els seus entorns, retornem pel mateix camí, deixant la drecera del Gafarró a l’esquerra, fins arribar al collet de la Fita, que travessa del terme de Sitges cap al de Sant Pere de Ribes, i entronquem amb el camí de Sitges a la Plana Novella, que agafem cap a la dreta (nord-est). Avancem per aquest camí i de seguida tornem a passar del terme de Sant Pere de Ribes al de Sitges. Just a la nostra esquerra trobem una mulassa enrunada (coordenades: X: 402553 Y: 4568836).

Mulassa a Mas Maiol

I, ben a prop, la barraca de Mas Maiol, una petita construcció amb espitlleres, que devien de ser útils als caçadors, també enrunada.

Barraca de Mas Maiol

Una mica més endavant, un camí a la dreta ens mena al Mas Maiol, actualment Casal dels Caçadors de Sitges. Esmorzem a la terrassa del restaurant del mas, avui ben aposentats i acompanyant l’entrepà d’una cervesa artesana ben fresqueta (made in USA) i un cafè exprés. Els petits plaers de la vida.

Accés a Mas Maiol

El mas es documenta l’any 1250 com a propietat de Ramon Mallol. Posteriorment va estar vinculat a la família dels Marcer de Jafre. Als anys setanta del segle passat el mas estava abandonat. La casa principal disposava de rellotge de sol, arcades de punt rodó i forn de pa. Els corrals i annexos restaven enrunats. L’any 1984 la Societat de Caçadors de Sitges, fundada el 1923, va arranjar la masia.

Mas Maiol
Mas Maiol i Camp de Tir

Després d’esmorzar reprenem el camí cap a l’est. Al cap de poc trobem les restes, a la nostra esquerra, d’un forn de calç (coordenades: X: 402797 Y: 4568999). Els primers 180 cm. de les parets d’aquest forn van ser excavats al terreny d’argila tova, però compacte, i la part superior està rematada amb paret de pedra seca. Amida 3,70 m de diàmetre interior i 3,30 m d’alçada, més 0,80 m de fondària de la olla a partir del nivell de la boca. La boca està excavada al terreny d’argila i fa 80 cm d’amplada per 100 cm d’alçada.

Forn de calç del camí de la Fita (Mas Maiol)
Mirant el cel Forn de calç del camí de la Fita (Mas Maiol) (foto Alfred)

Continuem el camí i, a l’arribar a un trencall, nosaltres girem a la dreta, deixant el camí de Sitges a la Plana Novella i avançant pel camí de Mas Quadrell, que baixa en pendent deixant a la dreta el fondo de les Oliveres. El camí deixa més endavant, a la dreta, una finca anomenada El Pedregal i gira cap al nord per arribar ben aviat, fent un gir cap a l’est, a l’encimbellat Mas Quadrell,

Mas Quadrell

El Mas Quadrell, que sempre ha estat habitat, disposa de dues cases orientades a migdia, amb contraforts, que compten amb diversos pous. Antigament pertanyia a la quadra de Campdàsens i era propietat (any 1639) de Jaume Carsí. Al segle XVIII pertanyia a Caterina Roger, vídua de Falç, de Sitges, i durant el segle XIX passà dels Falç als Dalmau.

Des d’aquí, desfem el camí fins a la cruïlla del collet de la Fita, altra cop dins el terme de Sant Pere de Ribes.

Al fons el massís del Garraf

Deixem a la nostra esquerra el camí de les Basses i continuem en direcció sud-oest. El camí fa un revolt (nord i sud) conegut com el Revolt Gran de la Fita, després un altre revolt, indret on trobem, a l’esquerra del camí, un altre forn de calç (coordenades: X: 401943 Y: 4568526). La base d’aquest forn, que està enfonsada, està excavada a la terra argilosa i les parets són de pedra seca. Té 3 troncs de fusta de reforç sobre la llinda.

Forn del camí de la Fita – 2
Forn del camí de la Fita-2

Continuem avançant en direcció sud-oest i ben aviat arribem als Cinc Camins, donant per acabada la caminada d’avui quan són les 11,20 h, després d’haver gaudit d’un paisatge eminentment boscós esquitxat d’algunes vinyes i algun ametller ja florit.

Ametller florit a Mas Quadrell

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cinc-camins-serra-del-gafarro-font-de-les-basses-mas-maiol-mas-quadrell-cinc-camins-93778169

*Serra del Gafarró, nom de l’ocellet fringíl·lid, resident i migrador al massís del Garraf, de cant característic i dominant groc llimona al pit.

Ocell Gafarró Foto de Rosa Maria Ferrer (@rosamaria_ferrer)
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Guals del Foix

Castellet. Moli Vell. Guals del Foix. La Casota. La Resclosa. Pi de l’Altet. Castellet

Caminada del dimecres 19 de gener de 2022.

11 Km. 3 hores i 40 minuts.

Text: Alfred Castells. Fotos: Jaume Sendra

Iniciem la caminada a Castellet, poble que aporta el seu nom al municipi de Castellet i la Gornal.

Hem aparcat el cotxe al carrer de Sant Pere, a tocar de la carretera BV-2115, cap a les 8,30 h del matí. Des de la terrassa del restaurant El Barretet, abans de començar la marxa, podem contemplar la esplendorosa sortida del Sol sobre el pantà de Foix (avui ha sortit a les 8,13 h).

Sortida de Sol sobre el pantà de Foix

Sortim per darrere del poble, baixant per la rampa que du a un aparcament amb unes figures que simulen el treball en una pedrera.

Treball a la pedrera

Des d’aquí, avancem cap al nord-est per un curt tram de la carretera BV-2115 que, de seguida, gira a l’esquerra pel pont sobre el riu de Foix. Nosaltres deixem la BV-2115 i continuem uns metres per la carretera BV-2117 per agafar, de seguida, un camí agrícola a la nostra esquerra que du al corral de Rafeques. Deixem a l’esquerra el Molí Vell i seguim cap al nord.

El Molí Vell

El Moli Vell, probablement del segle XII, passa gairebé desapercebut envoltat de vegetació. El seu interès constructiu radica en la coberta de tres voltes de canó que descansen en tres arcs apuntats.

Al cap de poc trobem un pont que salva el riu de Foix, en un punt on el riu rep, per la seva dreta, la riera de Marmellar.

Tot seguit, a la cruïlla, girem cap a l’est i abandonem el camí que porta al corral de Rafeques. Avancem paral·lels al riu i arribem a un indret on, possiblement, antigament, s’hi localitzava un pou de glaç*. Nosaltres l’hem buscat i no hem trobat cap pou. Sí que hem trobat, però, uns possibles vestigis del que podia haver estat el pou.

Possibles vestigis del pou de glaç

*Joan Virella [Gran Penedès. Desembre de 1989. Núm. 17] parla d’un pou de glaç a Castellet “Situat a la riba dreta del Foix, entre Can Llopart i Castellet. La masia més propera és la ruïnosa Casota, que queda a la riba esquerra i, per tant, oposada al curs. El trobem en un indret on el riu descriu un fort revolt, i forma un gorg de certa profunditat, (…) Un atapeït canyissar impedeix apreciar-ne les dimensions i l’entorn.”

*Albert Tubau [L’Hora del Garraf. 12 de juliol de 1996], que el dona per desaparegut, també s’hi refereix: “Desaparegudes les restes del pou de glaç de Castellet, a la dreta del Foix i prop de l’aiguabarreig amb la riera de Marmellar (…)”

Deixem aquest indret i continuem cap al nord per trobar de seguida el gual que travessa el riu de Foix i que no podem creuar (també ens passarà posteriorment amb altres guals), atès el mal estat i la disposició de les passeres.

Gual al Foix

Per tant, desfem el camí fins a retrobar la carretera BV-2117, que seguim uns 300 metres en direcció a Torrelletes fins a trobar, a la nostra esquerra, el camí agrícola que condueix a la Resclosa. Amb baixada i cap al nord, salvant unes obres de canalització que s’hi fan, arribem a una cruïlla que, per l’esquerra, ens hauria de portar al camí que hem hagut d’abandonar. Baixant a través d’unes vinyes arribem a l’esmentat camí, el seguim cap al nord i… oh sorpresa!, a l’arribar al gual per travessar el riu de Foix també està impracticable, llevat que ens vulguem mullar els peus. Vist el panorama, tornem enrere fins a la cruïlla que hem deixat i continuem, entre vinyes, cap al nord, trobant, al cap de poc, a la nostra dreta, la Casota, enrunada masia.

La Casota

Un quilòmetre més amunt arribem al nucli de la Resclosa, d’edificacions força modernes. El travessem cap a l’esquerra i esmorzem a la pineda que queda per damunt de les cases.

La Resclosa

Havent esmorzat tornem a travessar la Resclosa, girem a la dreta i, immediatament, agafem el camí de l’esquerra que després gira sud-oest i va cap al riu de Foix. La nostra intenció era travessar el riu i arribar-nos a la font de Ramon Cateri, però, el gual té unes passeres en alguns trams intransitables. Una llàstima.

Gual. A l’altra banda hi ha la font de Ramon Cateri
El pi de l’Altet

Admirem l’alterós pi de l’Altet que hi ha en aquest indret i retornem pel camí que hem fet a l’anada fins arribar a la carretera BV-2117. Arribats a la carretera la travessem i agafem un camí que entronca amb el camí que va de Castellet a Penyafort. Seguim en direcció a Castellet, deixem el cementiri a l’esquerra i arribem al poble, amb temps, encara, per poder admirar el ben conservat castell, l’església de Sant Pere, les seves cases i la multitud d’escultures de ferro que, escampades pel poble, recorden la vida passada dels seus habitants.

Església de Sant Pere

Escultures de ferro retallat de l’escultor de Clariana Luís Zafrilla del projecte “Castellet Encantat”.

El castell disposa d’un conjunt de torres rodones i quadrades amb alts murs de defensa. És fruit de la restauració feta a partir de l’any 1928. Té elements medievals (segles XI i XII) amb altres de gòtics i molta part inventada. També guarda finestrals romànics i gòtics i merlets de coronament.

El castell de Castellet

L’element més antic, la torre mestra, datada el segle XII, fa uns 5 m de diàmetre interior, el gruix dels murs és d’1,5 m i l’alçada d’uns 15 m. Els murs són fets de carreus rectangulars, força grans i ben arrenglerats. Hi ha diverses finestres acabades amb arc de mig punt. La porta devia estar situada en el mateix lloc que l’actual refeta (sud-oest).

La resta de les construccions sembla que s’han de datar en època posterior, algunes posterior al romànic.

El mur orientat a l’est i acabat amb merlets i espitlleres rodones és datat al segle XIV. Per sota del recinte hi ha un talús fet amb carreus grossos probablement del segle XIII que delimita un segon clos a la zona oriental. Al costat de la torre meridional, la porta d’entrada, actualment, mostra un portal acabat amb arc de mig punt i un matacà. Des de l’any 2001 és propietat de la Fundació Abertis, que el va comprar a l’Hospital de Nens de Barcelona i el va restaurar. La restauració va anar a càrrec de l’arquitecte Joan-Albert Adell.

El castell

Són les 12,10 quan agafem el cotxe per retornar cap a casa. Una caminada avui en què hem hagut de variar el pla previst però que ens ha permès gaudir del paisatge penedesenc amb la vegetació ben gebrada a primera hora del matí.

Gebra
El Pantà de Foix des de Castellet
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les caminades dels dimecres: Els Sis Camins. Juí del Moro. Rocacrespa. Pou de Glaç de Can Cucurella. Els Sis Camins

Els Sis Camins. Juí del Moro. El Salze. Rocacrespa. Pou de glaç de Can Cucurella/Can Foix. Els Sis Camins

Caminada del dimecres 12 de gener de 2022.

12,90 km. 4 h 40 min. Desnivell 197 m. Altitud màxima 106 m. Altitud mínima 28 m.

Text: Alfred Castells. Fotos: Jaume Sendra.

Iniciem la caminada, a les 8,10, agafant el camí de Rocacrespa des de l’entroncament amb l’avinguda del Riu de Foix (Els Sis Camins). De seguida deixem a la nostra dreta el mas d’en Palau, ben conservat i que sembla deshabitat.

Mas d’en Palau

El mas d’en Palau és una edificació de grosses parets, contraforts i arcs ogivals, en una arquitectura pagesa i ramadera clàssica. Per la seva situació com a lloc habitual de pas de tropes disposa de algunes espitlleres. La masia ja es documenta l’any 1368 amb el nom de mas de Guillem Mas. A mitjans del segle XVI fou adquirida pel mercader Bernat Palau. Després, fou dels Urgellès fins a finals del segle XVIII.

Abans d’arribar a la bifurcació amb el camí del Juí del Moro, trenquem a l’esquerra i per entremig de vinyes arribem als peus del cim del Juí del Moro*. Ascendim per un sender pedregós entre pinedes i, al cap de poc, ja som al punt més alt (84 m).

*Sobre el Juí del Moro existeix una llegendària narració a Set contalles del temps vell, de Theodor Creus y Corominas.

Cim del Juí del Moro
La Talaia i la serra de Bonaire des del Juí del Moro

Descendim del Juí del Moro i a l’arribar a les primeres cases de la urbanització Santa Maria ens desviem per un petit sender que va en direcció nord-oest per arribar-nos al xup o aljub del Moro, un cocó, actualment, en molt mal estat.

Xup o aljub del Moro

Seguim a tocar d’uns camps en direcció oest i, després, en direcció nord. Creuem el camí del Juí del Moro i continuem cap al nord per un camí paral·lel a l’autopista C-32.

Deixem mas Anton a l’esquerra i ens tornem a trobar amb el camí de Rocacrespa. El seguim cap a l’esquerra i, després de deixar a la dreta l’hípica Auriga, arribem a les rotondes de la carretera BV-2115 amb la confluència de l’autopista C-32. Aquest nus viari ha trencat la continuïtat primigènia del camí de Rocacrespa.

Travessem amb precaució les dues rotondes i ens internem pel camí -asfaltatdel Corral d’en Tort que va cap al sud. Ens desviem cap al sud-oest per entrar per l’avinguda del Corral d’en Tort a la urbanització del mateix nom. Passem pel davant del corral d’en Tort, actualment anomenat El Congo, i continuem endavant, moment en que passem del terme de Vilanova i la Geltrú al de Cubelles. Al segon carrer girem a la dreta, en direcció nord. Al final del carrer entrem en uns camps per retrobar novament el camí de Rocacrespa que, en direcció nord-oest, ens portarà a Rocacrespa.

Prop de la masia del Salze, el camí que seguim entronca amb el camí Vell de Cubelles.

El Salze és un dels vells molins fariners hidràulics que s’alimentaven de les aigües del riu de Foix i que ja se’n té constància l’any 1498. A la segona meitat del segle XVI es va convertir en masia.

El Salze (foto de patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-salze)
El Salze

Nosaltres deixem la masia a la dreta, travessem el riu de Foix i ens internem a la urbanització Les Estoreres. Passem pels carrers del Teide i de l’Aneto d’aquesta urbanització -que segurament segueixen el traçat antic del camí de Rocacrespa, que al final, cap al nord, torna a ser un camí de terra que ens acabarà portant, finalment, a l’antiga quadra de Rocacrespa. Pel camí, podem observar la vella tirolina que permetia travessar el riu de Foix.

Tirolina

Rocacrespa és un conjunt format per sis edificis de tipologia popular: Can Segura, Can Rovirosa, Can Merceret, Can Solà, Cal Frare i les Casetes, i un edifici religiós, la capella de Sant Jaume (Aquesta capella, en els plànols de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, curiosament, figura amb el nom de Sant Gabriel).

Un dels seus edificis és, actualment, la masia Figueras, una casa de turisme rural.

La primera referència de la quadra data de l’any 977, en l’escriptura de venda del castell de Sant Esteve de Castellet. L’any 1128 apareix citat el lloc de Rocacrespa en el testament de Ramon Miró, contingut al Cartulari de Sant Cugat del Vallès, i és esmentada com a quadra del terme de Cubelles en el Reial Privilegi de 1232. El 1251 i 1260 la quadra de Rocacrespa és propietat del noble Berenguer de Montserrat, i també apareix citada en un privilegi de Jaume I de 1257.

Rocacrespa Masia Figueras Rocacrespa Can Frare
Rocacrespa Can Rovirosa i el magnífic rellotge de sol
Rocacrespa
Capella de Sant Jaume (exterior) Capella de Sant Jaume (interior) foto de Núria Jorba

Travessem el llogaret i al final de les cases continuem en direcció nord per entremig d’unes vinyes fins arribar a una petita elevació, coneguda com la Picarola. La nostra intenció era travessar aquesta elevació i fer cap al riu de Foix, davant mateix de la masia de Can Cucurella. Després de provar diversos llocs de pas, hem de desistir per la dificultat del terreny. Així que esmorzem i decidim quina nova ruta emprendre.

Una vegada esmorzats i havent decidit la continuïtat de la caminada, tornem enrere per traspassar novament Rocacrespa i trobar el riu de Foix.

Ens internem a la llera -seca- del riu i avancem cap al nord en una marxa lenta i
dificultosa i un tros molt ombri’l, les roques eren molt relliscoses.

El riu fa un meandre a l’oest, deixant Can Cucurella a la nostra dreta, i després, un nou meandre cap al nord, moment en què sortim de la seva llera per la dreta i trobem, finalment, el que estàvem cercant: el pou de glaç de Can Cucurella.

Riu Foix

El pou és petit i sorprèn per la poca altitud sobre el nivell del mar, uns 40 m, i la distància propera a la costa, uns 5 km. Cal tenir en compte que en l’època de la seva posada en funcionament, se’n té constància des de 1858, feia molt més fred que ara.

Pou de glaç de Can Cucurella
Pou de glaç de Can Cucurella

El pou té una estructura arquitectònica coberta, alçada amb murs de pedra paredats, d’uns 80 cm de gruix. De planta circular, amb un diàmetre de 5 m. Es calcula que té uns 3-4 metres de profunditat. Es conserva l’obertura lateral que en origen serviria per a la càrrega i descàrrega del pou. Trobem una altra obertura a l’estructura, probablement a causa d’algun despreniment de la mateixa paret del pou, ja que s’observen pedres soltes a l’interior.

El pou pot ser del segle XVII. El riu Foix es glaçava ja que entre els segles XIV i XIX se l’anomenava “petita edat de gel”. Diuen que el Riu Foix quan es glaçava passaven els carros per sobre del gel.

Esquema d’un pou de glaç

Contemplat el pou de glaç, iniciem el camí de tornada. Per un sender cap a l’est arribem de seguida a la masia de Can Cucurella, actualment casa de colònies Can Foix, amb un magnífic rellotge de sol a la façana.

Rellotge de sol Can Cucurella

Els Cucurella van establir-se a la masia l’any 1589 i hi van viure fins a finals del segle XX. La masia havia tingut un molí fariner que encara funcionava el 1845. Les primeres mencions del molí són de l’any 1599. L’ampliació de la carretera BV-2115 el va fer desaparèixer el 1970.

Can Cucurella / Can Foix
Can Cucurella / Can Foix

Després d’una amable xerrada amb els seus estadants, agafem la carretera BV-2115 en direcció cap a Rocacrespa. A l’entrada del llogaret travessem el riu de Foix i tornem per on hem vingut.

Arribant a la urbanització Corral d’en Tort, i abans d’entrar-hi, agafem un sender a l’esquerra que s’acaba convertint en el carrer Robles, probable traçat del primitiu camí de Rocacrespa.

Entre vinyes i la lluentor del mar

Després d’haver tornat a travessar les dues rotondes, continuem en direcció est pel retrobat camí de Rocacrespa, deixem a l’esquerra les granges Burguets i acabem sortint a l’avinguda del Riu de Foix. Son les 12,50 i donem per acabada la caminada d’avui, que hem fet amb més núvols que sol.

Més informació:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/els-sis-camins-jui-del-moro-el-salze-rocacrespa-pou-de-glac-de-can-cucurella-can-foix-els-sis-camin-92635755

L’Hora del Garraf 12 de juliol de 1996
Traçat del camí antic a Rocacrespa
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Foto de la família Garcia-Blanca 28 abril de 1899

Fotografia de F. Magan de Linares el 28 d’abril de 1899 (Foto retocada per Artur Garcia)

Buscant per la caixa de fotos de la família de la Carme, ha sortit aquesta bonica fotografia dels seus besavis i l’avi de la Carme.

És la família García-Blanca

Els besavis: Juan de Dios Garcia Palacios (1861-1924) de 38 anys a la foto i Maria de los Ángeles Blanca García (1865-1920) de 34 anys a la foto.

Els fills: Abelardo (1892-1956) de 7 anys a la foto, Arturo (1893-1977) de 6 anys a la foto (avi de la Carme), Aurelio (1895-1980) de 4 anys a la foto i Juan de Dios (1898-1987) de 1 any a la foto.

La família van tenir 10 fills, en van morir quatre de molt petits i a la foto encara no havien nascut l’Ángel (1904-1980) i Carlos (1907-1991)

A Vilanova i la Geltrú hi van venir a viure dos fills l’Arturo i el Juan de Dios i dues filles de l’Abelardo i molts dels besnéts i rebesnéts són vilanovins.

Fotografia de F. Magan de Linares del 28 d’abril de 1899.

Darrera de la fotografia
Punt de llibre dels sis
germans García-Blanca
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Bon Nadal!

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari