Caminada del dimecres 9 de novembre de 2022.
9 km. 3 h. Desnivell 127 m. Altitud màxima 81 m. Altitud mínima 28 m.
Alfred Castells (text). Jaume Sendra (fotos).
Hem aparcat el cotxe a l’avinguda del Riu de Foix, vial occidental dels Sis Camins, per anar a trobar el camí de Rocacrespa, que entronca amb aquesta avinguda. Són les 8,10 del matí quan iniciem la caminada d’avui, que va de Vilanova i la Geltrú a Cubelles i viceversa.
Avancem cap a ponent pel camí de Rocarespa i de seguida deixem a la nostra dreta el mas d’en Palau.
La finca del mas d’en Palau compren dues masies amb coberta a dos vessants amb capcer a la façana lateral, amb construccions complementàries adossades.
La masia original és de planta rectangular i es compon de planta baixa i una planta pis. Consta de tres crugies perpendiculars a la façana amb l’escala a la crugia central i l’accés a una arcada apuntada a les laterals. S’accedeix a l’interior mitjançant un portal d’arc de mig punt adovellat.
La masia nova és de planta rectangular i té planta baixa, una planta pis i golfes i el carener és paral·lel a la façana principal. A més, té dos cossos laterals de planta baixa i terrat superior. El portal és d’arc rebaixat i té dos finestrals amb llinda a banda i banda. A la planta pis té tres balcons i tres ulls de bou lobulats a les golfes. El coronament és amb cornisa i el parament és llis.
Al segle XIV, es coneixia com a mas de Guillem Mas i conservà aquest nom després de la mort del seu propietari, ja que el 1567, sent de Miquel Llampayes, i el 1570, de Bernat Palau, encara mantenia el nom de mas de Guillem Mas. Fou l’any 1575, que al passar a mans de Magí Urgellès, aquest el denominà mas d’en Palau, nom que ha perdurat fins avui dia.
La tradició popular relacionava el mas amb el pròxim turó del Juí del Moro, en una llegenda segons la qual la masia s’havia edificat on hi havia hagut un palau
musulmà, però, com hem constatat, la història demostra que Palau fou el cognom d’un dels seus propietaris.
Deixem a la nostra esquerra l’antic camí del Mas d’en Palau, que condueix al Fondo de Somella, i continuem caminant cap a ponent per un camí que s’ha tornat més pedregós.
Just abans d’arribar a la bifurcació del camí de Rocacrespa -a la dreta- i del camí del Juí del Moro -a l’esquerra-, on existeix una cisterna, a l’esquerra del camí, entrem i per entre vinyes que ja tardorejen anem a trobar el nord del peu del turó del Juí del Moro.
Per un sender que, de moment, gira cap al sud-est i després anirà girant cap a l’oest, anem ascendint fins que arribem al cim del turó del Juí del Moro (84 m).
Theodor Creus y Corominas, en l’obra Set contalles del temps vell, narrà els fets llegendaris relacionats amb aquest indret en el capítol Lo juhí del moro.
Des del cim anem descendint en direcció sud-oest fins que arribem a la part nord de la urbanització Santa Maria. Just a l’altra banda de les cases, a la nostra dreta, un sender descendent ens conduirà al xup del Moro, actualment enrunat i sec.
El xup (o aljub), nom que prové de l’àrab al gubb (pou o cisterna), permet, o permetia, recollir les aigües que s’escolaven pel pendent de la muntanya. Aquest xup ja es troba documentat l’any 1537.
Des del xup anem a retrobar el camí que hem deixat i, continuant cap a ponent, de seguida trobem el dipòsit que hi ha al capdamunt del carrer dels Oms de la urbanització Santa Maria.
Des del dipòsit anem descendint fins que arribem a l’avinguda del Terme que, com indica el seu nom, fa de límit municipal entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles.
Travessem l’avinguda i per un sender que avança pels darreres de les cases que donen al carrer d’Isaac Albéniz, anem a fer cap a un entramat de camins.
Nosaltres, seguint cap a ponent, deixem un estable a la nostra esquerra -on uns preciosos cavalls negres venen a saludar-nos- per endinsar-nos a la llera del clot del Cementiri.
Passem pel túnel sota l’autopista C-32 i entrem a la banda oriental de la urbanització Corral d’en Cona pel carrer de Canyelles. Per dins de la urbanització agafem el carrer dels Garrofers -sud-oest- i el carrer de Torrelletes -sud-est- que ens porta al pont que hi ha a l’entrada de la urbanització.
No travessem el pont i just a tocar de la primera casa agafem el sender que puja cap al sud-oest.
De seguida arribem a un camí. El travessem i continuem cap a ponent pel mig dels camps abandonats que conformen el fondo de Cal Baró.
Travessats aquests camps retrobem el camí que hem deixat i l’agafem cap al sud, avançant cap a l’esquerra.
Arribats gairebé davant de Gallifa, ascendim per un sender que tira cap al nord i ja som a l’enrunada -i en procés de restauració- ermita de Sant Pau.
L’ermita té una sola nau rectangular, sense absis diferenciat, orientada nord-sud i de 16 metres de longitud i 8 metres d’amplada. La façana principal, orientada a migdia, compta amb un únic accés, format per una porta amb llinda d’arc rebaixat feta de carreus de roca calcària. Per sobre seu, centrada, hi ha una llum circular obrada amb maons. Encara per sobre hi trobem una nova petita obertura ovalada, també feta amb maons que deuria il·luminar la sotacoberta. Sobre hi trobem un campanar d’espadanya d’un únic ull fet de maons. La coberta, enderrocada, era a dues aigües, amb teula àrab. A la façana lateral orientada a ponent s’hi havia adossat dues estances, enderrocades, segurament corresponents a la sagristia i la casa de l’ermità. L’absis és semicircular per la banda exterior, sense cap ornamentació. A la façana de llevant s’hi adossen tres contraforts.
A la masia veïna del Molí de l’Estapé es conserva, encastat a la façana, un relleu de Sant Pau, procedent d’aquesta ermita.
L’ermita està documentada des del 1603, tot i que sembla que anteriorment hi havia hagut una altra església. Va ser modificada l’any 1799. Els ermitans que hi visqueren en tingueren cura des del segle XVII fins el segle XX. Fou adquirida per un particular després de la desamortització. El seu interior fou destruït el 1936. El 22 de desembre de 1980, després d’una tempesta i anys de progressiu deteriorament, el sostre s’ensorrà. L’any 2016 la parròquia de Santa Maria de
Cubelles, davant la dificultat de mantenir el temple, acordà la seva venda als propietaris de Gallifa, amb el compromís de reconstruir-la i obrir-la a celebracions cristianes. Durant 2016 i 2017 s’iniciaren unes primeres actuacions de rehabilitació que no ha tingut continuïtat.
Dedicada a Sant Pau i a Santa Llúcia, el dia de la festa, el 25 de gener, el rector de la parròquia hi celebrava missa cantada i després es realitzava una processó que passava per la propera masia de Cal Baró on el propietari oferia un piscolabis: ametlles, figues, coca ensucrada i un porró de xarel·lo o macabeu.
Aquí, a redós de l’ermita, esmorzem i fem el cafè. Després, ens encaminem cap a Gallifa, just al davant.
L’antiga quadra de Gallifa consta d’un conjunt arquitectònic de diversos edificis, que segurament ha tingut continuïtat des de l’edat mitjana fins l’actualitat. Consisteix, actualment, en una casa pairal amb diverses dependències annexes, així com una altra edificació que en deuria ser la masoveria.
El cos central de l’edifici principal, d’una crugia, consta de planta i dos pisos amb coberta transitable. La façana principal, orientada a sud-est, disposa d’una porta d’accés de llinda plana i una finestra amb ampit de pedra motllurada. A la planta pis s’hi obren dos balcons de llinda plana sense volada amb barana de ferro forjat, mentre que al pis superiors s’hi obren dos finestrals amb llinda d’arc de mig punt i una petita barana de ferro inferior. A la dreta d’aquest edifici se li adossa un altre cos de planta i pis. S’hi accedeix per una portalada en arc de mig punt obrada amb carreuat als muntants i amb maons a la volta. A banda i banda s’obren sengles finestres de diferents dimensions, la més gran de les quals està enreixada. A la planta pis hi trobem dues obertures rectangulars, també de diferents dimensions. A la dreta s’hi adossa un altre cos de planta baixa amb teulada a una vessant que podria haver estat un celler. Davant d’aquests edificis hi trobem un altre conjunt de planta allargassada consistent en un celler amb espais de trepitjat, premsat, cups i zona de botes.
L’antiga quadra de Gallifa és documentada el 1100, en una escriptura de donació d’Engúcia a Guillem Bernat. Al segle XIV era de la família Miralpeix. A principis del segle XVI pertanyia a Joan Boscà Almogàver, poeta renaixentista, i la seva hereva, Mariana d’Aragó Boscà es va vendre la propietat a Joan Bardají, el 1564. A finals del segle XVI apareix documentat Andreu Lleó com a pagès del mas de Gallifa. Al segle XVIII la quadra de Gallifa va formar un municipi, separat de Cubelles, juntament amb la quadra de Rocacrespa, que l’any 1787 tenia 186 habitants. A començaments del segle XX la finca va ser heretada per Manuel Amat Rosés, pintor i escriptor vilanoví. El 1936, la finca va ser confiscada fins que, en acabar la Guerra Civil, va ser restituïda als seus propietaris. L’any 2016 la família Gómez, de Cal Baró, va comprar Gallifa a la família Amat amb la intenció de recuperar-la.
Vista Gallifa, baixem per un camí que deixa els seus edificis a la nostra dreta i que porta cap a l’autopista C-32 per veure si hi ha algun pas que ens permeti
retornar cap a la urbanització Corral d’en Cona. No hi veiem cap possibilitat i tornem enrere. Aquesta prospecció ens ha permès admirar un magnífic garrofer que té recolzat una part del brancatge en una crossa de pedra.
Retornem pel sender per on hem vingut i aquesta vegada fem la volta completa deixant els camps del fondo de Cal Baró a la nostra dreta. Després, tot es continuar pel camí que hem fet d’anada fins que tornem a passar per sota el túnel de l’autopista C-32.
Una vegada hem traspassat el túnel i la llera del clot del Cementiri, enfilem cap al nord pel camí del Juí del Moro que arranca del final del carrer de M. Estruch i Piera (urbanització Santa Maria), que queda a la nostra dreta.
El camí avança paral·lel a l’autopista i a les instal·lacions d’una àrea de servei, que deixem a l’esquerra. En aquest punt passem del terme de Cubelles al de Vilanova i la Geltrú. Una mica més endavant trobem una cruïlla. Nosaltres, seguint el camí del Juí del Moro, avancem cap a llevant per entre els marges argilosos que encaixonen el nostre pas. A l’esquerra deixem un cobert que aixopluga un cavall marró -avui és dia de cavalls-. Després, arribem a una finca que ens obliga a continuar la caminada pel camí que queda a la seva esquerra i que ara es fa més estret.
Al cap de poc arribem a la bifurcació dels camins del Juí del Moro i de Rocacrespa, que ens ve de l’esquerra.
A l’altra banda del camí, al vessant nord del turó del Juí del Moro, observem una mulassa. Ens hi acostem pel costat d’uns camps llaurats.
Aquesta mulassa (coordenades: X: 389658 Y: 4564427) és de planta circular i llinda plana. La cúpula està enderrocada i la vegetació se n’ha apropiat.
Des d’aquesta mulassa anem per un corriol cap a llevant fins que trobem el sender que ascendeix al cim del Juí del Moro.
Des d’aquí no ens queda res més que desfer el camí que hem fet a l’anada fins que arribem al cotxe. Són les 11,10 h i retornem cap a casa.
Més informació:
elgegantdelaporra
El Gegant de la Porra 